divendres, 13 d’octubre de 2017

SANTA MARIA DE MIJARAN. VIELHA-MIJARAN. VAL D’ARAN.

PETJADES PER LA VALL D’ARAN 

Santa Maria de Mijaran és una antiga canònica augustiniana i santuari marià situat al nord de la vila de Vielha, aigua avall de la Garona.



La fundació de l’antic monestir de Santa Maria s’ha atribuït, segons una llegenda, a sant Paulí d’Aquileia en el segle VIII. Una altra tradició la relaciona amb Carlemany en el segle IX, sobre un anterior temple pagà. 

D'aquesta primera fundació no en queda cap resta, potser a causa de la profunda transformació que sofrí en el segle XII, època a la qual pertany el temple, segons consta a l'alta de donació de Saint Marcet, atorgada als templers l'any 1144, on es diu que per voluntat expressa de Bernat de Comenge, bisbe, administressin així mateix les altres esglésies de la Vall d'Aran.
 
Apareix documentat per primera vegada l’any 1175, en una concessió de delmes que hi va fer el rei Alfons I el Cast. Des del segle XII consta que el governador de la Vall i els seus assessors celebraven el jurament de respectar i guardar les llibertats i els privilegis aranesos. El 1265 el rei Jaume I va celebrar un acte públic en aquesta església. 

Al segle XIV, en el convent edificat vora l’església, ja hi residien els frares augustinians de Sant Agustí del Panyo, vinguts de Tolosa de Llenguadoc. La Vall d’Aran depenia eclesiàsticament de França, i concretament del bisbat de Sant Bertran de Comenge. L’any 1439 es va celebrar en aquesta casa un capítol general dels agustins (coneguts com Eremites de Sant Agustí) de la província de Tolosa.

 
L’any 1472, al final de la guerra entre Joan II d’Aragó i Hug Roger III, comte de Pallars, el cenobi va ser destruït i ela frares agustinians van retornar al seu lloc d’origen.  

Però, l’any 1506, el rei Ferran II el restaurava i de nou es poblava amb frares augustinians procedents de Santa Maria de Gràcia, de Lleida, els quals hi van mantenir la comunitat fins al segle XIX. El 1835, el convent fou novament enderrocat.  

Durant la Guerra Civil Espanyola, l'edifici de l'església va utilitzar-se com a polvorí i fou esclatat l’abril de l'any 1938, a l'entrar a l'indret les tropes franquistes.

Actualment les seves ruïnes han estat consolidades i restaurades. 

Es tracta d'una església de planta basilical —característica de la Vall— amb tres naus, la central molt més ampla que les dues laterals, que acaben a l'est en un absis i dues absidioles semicirculars d’arc apuntat.
 
Inicialment pensada per ser coberta amb fusta per quatre pilars circulars, el segle XV es substituïren per grans contraforts interiors amb arrencada d'uns arcs torals per aguantar millor el pes de la volta.
 

En un moment no determinat es suprimí l'absidiola lateral sud que va ser substituïda per una capella rectangular. La porta d'entrada que presentava dues arquivoltes es trobava situada a migjorn, amb un campanar d'espadanya tot just al costat.  

L'absis, de tres panys compartimentats entre amples lesenes, està externament ornamentats amb dobles arcuacions llombardes que reposen en mènsules i, per sobre dels arcs, presenta un petit fris de dent de serra i una petita cornisa de pedra porosa de color vermellós que contrasta amb el cuidat aparell de la resta d'aquest element central. Aquesta combinació també és utilitzada a les esglésies de Santa Maria de Taüll i a la de Cap d'Aran. Al centre de l'absis −amb volta de quart d’esfera− s'obre una finestra de doble esqueixada. 

D'aquesta església procedeix una estela de pedra que es conserva al Museu Etnològic d'Era Val D'Aran. Presenta un escut esculpit amb una inscripció de difícil lectura a la part superior, i a la inferior la figura molt tosca d'un cavall o ase. Hi ha una llegenda que diu que a aquest lloc hi havia un ase diabòlic que a les nits enderrocava els murs de l'església, i de dia els monjos els tornaven a construir, fins que l'ase fou capturat i se’l féu treballar en la construcció de l'església.
 

Procedent d’aquesta església a Sant Miquèu (Miquel) de Vielha es conserva el Crist de Mijaran, una peça de fusta policromada amb la figura de Crist, fragment d'un davallament del segle XII, està relacionat estilísticament amb el taller d'Erill. Es venerava la imatge d'Era Mare de Diu de Mijaran que fou destruïda l’any 1936. 

Santa Maria de Mijaran forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
 
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimecres, 11 d’octubre de 2017

SANTA MARIA DEL MERCADAL. CASTELLNOU DELS ASPRES. ROSSELLÓ

PETJADES PER LA CATALUNYA NORD 

En la nostra anada a Castellnou dels Aspres van visitar la església de Santa Maria del Mercadal situada a uns cent metres del recinte murallat de la vila vella, en un terreny lleugerament elevat sobre el camí que l'envolta.

 
El nom de "Mercadal" té relació amb l'espai proper, on ja a l'època medieval s'hi feia mercat. L'estratègica posició de Castellnou, entre les comarques del Vallespir, el Conflent i el Rosselló, feia que els pagesos i ramaders hi anessin per firar-s'hi, especialment la llana d'ovella.

 
L’església, situada fora vila, complementava la capella de Sant Pere i Santa Creu i del Sant Sepulcre, del castell de Castellnou, esmentada l’any 1021 en el testament de Bernat, comte de Besalú.  

La primera menció que tenim de la església de Santa Maria és de l’any 1259. El text, segurament d’un testament, diu: “Guillem de Freixe, de Camelles, llega 10 sous a Santa Maria de Castellnou,...”.

 
L'edifici actual és de començaments del segle XIII per bé que ha estat considerablement modificat al llarg dels anys i, especialment, engrandit al segle XVII-XVIII.  

L’edifici, d’estil romànic, és construït amb pedra local. Els angles i els muntants  són d’un conglomerat de color marró, provenint de les antigues pedreres del terme de Castellnou. Els murs, són d’un aparell molt senzill.
 

La construcció és d’una sola nau amb volta de canó apuntada i absis semicircular. Als laterals hi ha tres petites capelles afegides quan es va reformar l’edifici al segle XVII. L’arquitectura és característica de l’art romànic del Rosselló: Absis semicircular amb una finestra estreta a doble esqueixada, la porta oberta al migdia amb les fulles adornades de ferramentes i sense cap obertura al mur nord.

La teulada, ara de teules, era coberta de lloses com encara es pot veure en les traces del ràfec nord. 

Té un notable portal romànic amb tres arcs degradats del segle XII i un timpà semicircular decorat amb pintures d'estil romànic; el remata un rellotge de sol pintat i datat el 1828.  

La porta de fusta mostra una important ferramenta del segle XII. És un dels exemplars més bonic  que podem veure al Rosselló i el Vallespir.  Entre altres ornaments s’hi veu ametlles, amb dibuixos gravats, caps de gossos, i ones. També hi ha alguns claus que tenen un subtil gravat, únic a tot Catalunya. Aquest conjunt de ferros forjats ha estat classificat com a monument històric l’any 1971. Llàstima que hi manca el forrellat. 

 La sagristia, a la part nord-est de l'edifici, és del 1721. 
 
El campanar que segurament era d’espadanya també pertany a la modificació del segle XVII. Aleshores va construir-se l’actual de torre amb planta quadrada, que va alçar-se damunt la nau i és de factura gòtica, més moderna; és fet de maons i pedra d'esquist i arrebossat, i el remata un rellotge. Així, al mateix temps, podia servir de conjurador. 

El mobiliari és d'estil barroc; a destacar, els retaules de l'altar major (segle XVIII-XIX),  de la Mare de Déu (voltants del 1637) i del Roser (datat el 1732). 

També es conserva una Marededéu amb l'Infant del segle XIV, estàtues (una de les quals, de sant Antoni de Pàdua i una altra de sant Galderic, patró de la pagesia i de la pluja) dels segles XVII i XVIII, una porta amb pintures del segle XII, una creu en ferro forjat (s. XVII), una pintura del Crist del segle XVII.  

Com a objectes litúrgics, un calze de plata afaiçonat per Pau Got, orfebre català de Perpinyà, cap els anys 1670- 80 i cinc platets de col·lecta, del segle XVIII. 

Al costat sud de l’església hi ha un petit cementiri. 

Santa Maria del Mercadal va ser declarada monument històric de França el 22 de novembre del 1972.
 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 6 d’octubre de 2017

SANTA MARIA DE FONCOBERTA. QUEIXÀS. ROSSELLÓ

PETJADES PER LA CATALUNYA NORD 

Després de visitar Castellnou dels Aspres, on havíem admirat el seu magnífic castell i l’església de Nostra Senyora del Mercadal, vam veure  davant nostre un indicador que deia Llotes. Com coneixem el lloc, hem publicat la seva església sota l’advocació de Sant Miquel, però no la carretera, els nostres desitjos de conèixer,  van decidir-nos a seguir el camí mostrat. En arribar a un viratge a dalt del cim trobàvem aquesta església amb el cementiri adjacent.
 

Fontcoberta (Fontcuverte en francès) és un poble del municipi de Queixàs, al cor dels Aspres, al vessant oriental del coll de l’Orri, on neix la riera de Fontcoberta, afluent, per l’esquerra, de la Canta-rana. Estranyat del nom buscava en EC més dades: El Canta-rana és un afluent per l’esquerra del Rard, que neix prop de Calmella i, després de rebre, aigua avall de Montoriol, per l’esquerra, la riera de Fontcoberta, desemboca al seu col·lector prop de Nils. La seva capçalera rep també el nom de riera de Sant Amanç.
 

En un cas semblant al de Queixàs, Fontcoberta és també un hàbitat dispers. Està situat al nord-oest del terme, en el terç superior del territori comunal. L'església de Santa Maria centra el veïnat de Fontcoberta. Enlairada, al nord del poble, en una carena que domina la vall de Fontcoberta i la separa de la de les Illes. El lloc és situat en el vessant meridional del puig de Boc.  

La primera referència d’aquesta església és del 942, en un document de permuta d’un alou.
 


És un temple preromànic, de nau única i capçalera rectangular. Fou retocat en època romànica i en els segles posteriors, però no va ser excessivament retocada.  

La porta és a la façana de migdia, i és de factura romànica, del segle XI, tot i que l'arc triomfal va ser modificat. La coberta de la nau és de fusta. Hi ha un campanar d'espadanya damunt de la façana de ponent. 

Santa Maria de Fontcoberta és l'antiga església romànica i parroquial. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 4 d’octubre de 2017

SANT QUIRZE DE PEDRET. PINTURES. CERCS. BERGUEDÀ

TERRA BERGUEDANA  

La capçalera de l’edifici mostra una sèrie de pintures murals, unes originals i altres reproduïdes el 1992 i el 1988. La nau central i l’arc triomfal estan decorades amb restes de pintures romàniques del segle IX i trobades in situ, també a la part nord n’hi ha restes, escasses de la mateixa època.
 

Nau central i arc triomfal.
 
Pintures romàniques (possiblement de finals del segle XI) trobades in situ i restaurades l’any 1995. 

Restes del que devia ser el cicle del martiri dels sants titulars de l’església Sant Quirze i santa Julita. També un fragment que representa el sacrifici d’Isaac. La part superior està delimitada per una greca que alterna amb la representació dels busts dels sants. 

Des del 1940 al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona es conserven altres restes d’aquest fragment, arrencades el 1937. 
 
Nau i absidiola nord
Restes a la nau nord 

Reproducció de les pintures romàniques (possiblement de finals del segle XI) que van ser arrencades l’any 1922 i que es conserven al Museu Nacional d’Art de Catalunya, a Barcelona. Al nivell superior apareixen uns apòstols i a l’inferior uns cortinatges. 

Absis central

Mur de llevant. Reproducció de les pintures preromàniques del segle X. El fragment de l’esquerra de la finestra representa una creu de braços radials amb un cercle enmig. Dins el cercle hi ha un cavaller amb una llança guarnida amb un estendard. Al cap porta un elm cònic amb nasal. Al seu costat hi ha una figura i un gos. El cavaller té una petita creu sobre el cap. Damunt el cavall hi ha un ocell que picoteja un raïm i que en porta un altre a l’esquerra. El cercle i els braços de la creu tenen com a decoració motius vegetals i geomètrics. Fora del cercle, al costat esquerre, hi ha un home amb barba en posició de sostenir sobre el pit un llibre. A l’altre costat hi ha la figura d’un home nu amb un genoll a terra sostenint un bastó i amb una foguera al davant, que podria ser un dimoni.
 
La figura de l’orant.

La figura a la dreta de la finestra representa a l’orant, personatge masculí amb barba, túnica i braços estesos, dins un cercla decorat amb motius de ziga-zaga. Sobre el cercle hi ha un àguila o un paó. 

Les pintures originals van ser arrencades l’any 1937 i es conserven al MDCS. 

Parets de tramuntana i de migdia, i volta

Restes de pintures romàniques (possiblement de finals del segle XI), que van romandre in situ en arrencar-se la composició completa l’any 1937.

Al MDCS es conserven les pintures arrencades. La composició representa la visió apocalíptica del tron sobre el qual hi ha el llibre dels set segells. Al costat de l’eix central i distribuït en tres registres, hi trobem els vint-i-quatre ancians de l’Apocalipsi asseguts a terra i amb instruments musicals. Tanca l’escena una greca que inclou animals. La part inferior del mur representa cortinatges amb dibuixos de cercles en figuració.

 Absidiola sud
 
Reproducció de les pintures romàniques (possiblement de finals del segle XI)  que van ser arrencades l’any 1922 i que es conserven al MNAC.
 

Representen, a la zona de la volta, una màndorla que envolta una imatge entronitzada de la Mare i el Nen; a l’esquerre de la finestra gran, la paràbola de les verges prudents, i a la dreta, les verges nècies i l’Església personificada. La part inferior, fins els brancals de l’arc d’accés, està decorada amb greca i cortinatges. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

divendres, 29 de setembre de 2017

SANT QUIRZE DE PEDRET. CERCS. BERGUEDÀ. II

TERRA BERGUEDANA 

En la meva recerca vaig aconseguir un fulletó de la Diputació de Barcelona que ofereix una complerta explicació sobre el procés de reconstrucció i de l’obra pictòrica que guarda l’església de Sant Quirze de Pedret que pràcticament utilitzo per aquestes cròniques.
 
 

L’església de Sant Quirze de Pedret és una obra cabdal de la nostra arquitectura preromànica. L’any 1959 va ser cedida pel bisbat de Solsona a l’Ajuntament de Berga perquè en tingués cura. Entre 1959 i 1964, a petició de l’Ajuntament i el Bisbat, va ser restaurada per la Diputació de Barcelona. Va dirigir l’obra l’arquitecte Camil Pallàs, cap del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments,i el constructor va ser Modest Buchaca, de Berga. 

Un quart de segle després, l’estat de conservació de l’edifici va aconsellar a l’Ajuntament a demanar un nou ajut de la Diputació, i el servei de Patrimoni Arquitectònic Local (nom actual de l’antic servei de monuments) va encetar el 1989 una nova restauració, ara sota la direcció de l’arquitecte Antoni González, nou cap del Servei entre 1981 i 2008. Un cop es va analitzar la problemàtica de l’edifici, es va comprovar que no es referia només a la seva conservació, sinó també a la seva vigilància, sinó també a aspectes d’ús i vigilància, i que hi havia mancances quant al coneixement i la interpretació de la seva evolució històrica. Per això , una part essencial dels treballs fets durant aquests darrers anys  va ser la recerca arqueològica, que va permetre completar la informació sobre la història de l’edifici i va ajudar a definir els criteris de la restauració, que va partir de l’objectiu de recuperar-ne al màxim el caràcter genuí de l’obra. 

El temple està constituït per tres naus, la central -més alta- capçada per un absis trapezoïdal (tots dos elements pertanyen a la primera església que hi va haver a Pedret, bastida al segle IX), i les laterals, acabades en sengles absidioles amb planta d’arc de ferradura, que corresponen a l’ampliació del segle X. Les embocadures dels tres absis tenen arcs ultrapassats  que, en el cas dels laterals, recolzen sobre capitells i columnes amb bases. Com l’edifici s’assenta en un terreny en pendent, la nau nord queda en un nivell superior  respecte a les altres. Aquesta nau i la central es comuniquen per dues obertures amb arc de ferradura. 

 
De la nau sud només resta el tram contigu a l’absidiola corresponent, tancat per un mur a l’oest, al damunt, s’hi va aixecar, al segle XIII, un campanar de torre quadrada que també va caure. Les seves restes s’enlairen per sobre la coberta del porxo que s’obre a migdia ocupant el recinte de la nau sud que va desaparèixer. En aquest porxo, que es va construir durant les obres de restauració –entre 1992 i 1995- s’hi accedeix des de l’exterior per una escala de pedra, la mateixa que es feia servir en èpoques preromàniques, que llavors desembocava a l’antiga porta d’accés al temple. El tram existent de la nau sud també comunica amb la central mitjançant una obertura amb arc de ferradura, fet l’any 1960 seguint la traça del primitiu.  
 
La portada romànica que hi ha al mur que separa el porxo de la nau central va substituir una altra obertura que amb arc de ferradura comunicava les naus abans que aquest tram de la nau sud s’ensorrés. Aquesta portada, feta al segle XIII, té arquivoltes llises recolzades en línies d’imposta, flanquejades per capitells decorats i sostinguts per un fust estrigilat a l’oest i un altre de salomònic a l’est, tots dos assentats en bases. 

Les cobertes, renovades entre 1992 i 1995, reprodueixen la forma i els materials que tenien al segle X, la de la nau central  està formada per una estructura d’encavallades simples de fusta i les de la nau nord i del porxo per bigues, empostissat de fusta i teules àrabs. L’absis central es cobreix amb volta de canó ultrapassat i les absidioles laterals amb volta esfèrica lleugerament aplanada. Les teules dels tres absis són còpia dels exemplars del segle X que es van trobar en l’excavació arqueològica de les cobertes. Les restes de l’antiga torre campanar es cobreixen amb planxes de coure, que van substituir la teulada que hi havia abans de la intervenció. 

 
Els murs de pedra estan revestits per l’exterior i l’interior amb un enlluït de calç, en alguns panys de paret se’n conserven els originals de la fàbrica del segle X i, en altres, es van de reproduir en la darrera restauració ja que s’havien perdut. El mur oest es corona amb una insinuació de la possible espadanya del segle X. L’espadanya del segle XVIII va haver ser desmuntada a causa del mal estat de conservació i de la seva nul·la relació amb l’edifici preromànic. 
 
La llum penetra a l’interior per una sèrie de finestres de diferents formes i dimensions, N’hi ha d’una sola esqueixada (pròpies de l’època anterior al romànic) i de doble esqueixada (més tardanes). El paviment de l’interior de l’edifici té l’aparença de terra batuda, fet a semblança de l’original medieval, encara que és de morter de calç, i hi deixa veure en alguns indrets la penya verge. Al presbiteri es ca col·locar, el 1995, un altar format per un peu cúbic i un ara, feta amb blocs de pedra de la muntanya de Montserrat. 

A bona part del perímetre de la nau central hi ha un banc d’obra com el que havia hagut a l’església en època medieval i, en el racó nord-oest, s’hi conserva la pica baptismal romànica, possiblement en el lloc on hi va ser d’antuvi. 

En el decurs de la restauració es va recuperar la topografia del terreny i dels accessos medievals. Per això està a la vista, cap el nord, el “pedret” que justifica el topònim del lloc i del temple. Davant de la façana de migdia hi ha un muret de pedra, fet de nou, que serveix per contenir la terrassa que hi devia haver al segle X. En la terrassa superior, a ponent de l’església, es poden veure dues laudes sepulcrals recuperades durant el procés de l’excavació arqueològica i una placa de marbre amb una inscripció en record dels parroquians difunts de Pedret. 

En un extrem de les terrasses, cap a l’oest, s’alça un campanar nou d’estructura metàl·lica, amb una trona que serveix de mirador del temple i una campana, que toca l’Angelus cada dia. En un nivell inferior, davant del mur de contenció, hi ha una construcció de pagès, la part baixa dels murs formen part de les restes de l’antic cenobi del segle XI.  

La capçalera de l’edifici mostra una sèrie de pintures murals, unes originals i altres reproduïdes el 1992 i el 1998. La nau central i l’arc triomfal estan decorades amb restes de pintures romàniques del segle IX i trobades in situ, també a la part nord n’hi ha restes, escasses de la mateixa època. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimecres, 27 de setembre de 2017

SANT QUIRZE DE PEDRET. CERCS. BERGUEDÀ. I

TERRA BERGUEDANA 

Escriure i recopilar dades de Sant Quirze de Pedret sempre m’ha fet un xic de basarda. Sempre he tingut por de equivocar-me i no saber descriure suficientment un monument tant estimat al Berguedà, i sobretot a la ciutat de Berga. Certament és un monument de gran valor històric per la seva antiguitat i també per les pintures que atresora i que donen nom al pintor (o taller) que les va pintar. Del Mestre de Pedret hi ha murals en diferents esglésies del nostre país, em recordo fàcilment de Sant Pere del Burgal, Santa Maria d’Anèu, Sant Pere de Baiasca, al Pallars Sobirà, o Santa Maria de Cap d’Aran, a la Val d’Aran.

 
L'església de Sant Quirze de Pedret, dins el comtat de Berga i la jurisdicció del bisbat d'Urgell, té uns orígens molt poc documentats. La primera notícia del lloc és de l'any 983, que surt esmentat Pedret com un dels dominis del monestir de Sant Llorenç prop Bagà, en la seva acta de consagració i dotació. 

El 20 d'octubre del 983 es consagrava l'església de Sant Miquel de Sant Llorenç prop Bagà; el levita Francó donà a aquesta església un alou amb les seves cases, horts, vinyes i totes les seves possessions i una església, el nom de la qual és esborrat en el document, situada al comtat de Berga, a la muntanya de Pedret i al lloc de Nesplosa (...cum ipsa ecclesia sancti... qui est in comitatu Bergitano, in monte Petreto in locum vocitatum Nesplosa.). No podem assegurar que aquesta fos l'església de Sant Quirze de Pedret, car el document ha perdut aquest fragment, però si ho fos, Sant Quirze no tindria aleshores caràcter parroquial.
 
El 20 de març de 1168 el bisbe de la Seu d'Urgell, Arnau de Preixens, consagrava l'oratori de Sant Miquel i Sant Víctor de Pedret a precs de Bertran d'Avià, fundador i dotador de l'oratori; aquest fundador havia de donar anualment, per quaresma, una lliura de cera als bisbes d'Urgell. El document explica que el dotador construeix l'oratori per a remei de la seva ànima i la dels seus antecessors i li correspondrà la tasca i les primícies del seu treball. 
 

 
Hom pot pensar que l'oratori de Sant Miquel i Sant Victor era independent de l'església de Sant Quirze de Pedret; també, hom pot pensar que es tracta d'un oratori de la pròpia església, car el document de consagració no ho especifica.
 
L'any 1248 Ferrer de Vilar, capellà i rector de l'església de Sant Quirze de Pedret, per a remei de la seva ànima i dels seus, donà al monestir de Sant Pere de la Portella tot l'honor i terres que posseïa a la parròquia de Sant Quirze. 

Al llarg del segle XIII continuen les notícies del lloc, concretades en diferents deixes testamentàries; així l'any 1286 Ramon d'Avià, de Berga, deixava en el seu testament, sis diners per a l'obra del pont de Pedret (...et operi pontis de Pedreto .VI denarios...). 

L'església de Sant Quirze de Pedret era parroquial al final de l'època medieval car, l'any 1312, apareix esmentada amb aquesta categoria en vista al deganat de Berga d'aquest any. 

El segle XVIII l'església era sufragània de Santa Maria de la Baells, juntament amb Sant Andreu de Cercs. Atès que són tan pocs els monuments sencers que es conserven a Catalunya, el Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona, sota la direcció de l'arquitecte Camil Pallàs, emprengué la tasca de restituir a l'edifici l'aspecte que tenia en la seva època primitiva. Aquesta església, que feia un segle que havia estat profanada i abandonada, després d'aquests treballs de restauració, fou retornada al culte el 6 de setembre de 1964. 

 
Avui l'església només té culte el dia de la festa anual, i depèn de l'església parroquial de Berga. 

La conservació del monument depèn de l'Ajuntament de Berga, en virtut d'un acord subscrit entre el bisbat de Solsona i aquest ajuntament, que vinculava Pedret al Museu Comarcal de Berga. 

D’un estudi de: A. Gonzàlez, R. Lacuesta i M.A. Carrasco
 
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
1a Fotografia gentilesa de Joan Comellas (Pedret abans de la restauració)
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

divendres, 22 de setembre de 2017

SANT BLAI. LES. VAL D’ARAN

PETJADES PER LA VAL D’ARAN 

La vila de Les es troba a 634 m d’altitud, a l’extrem meridional de l’eixamplament de la ribera de la Garona dit Era Lana de Les, formosa plana allargada de N a S amb un clima relativament benigne per la poca alçada i amb possibilitats per als conreus. 

La part antiga del nucli és a la vora dreta de la Garona, a cavall de l’antic camí ral (Camin Reiau), mentre que l’eixample (sector de Sant Jaume) s’ha construït principalment a la vora esquerra.
 


La petita església de Sant Blai la trobarem darrere d’Era Baronia, un edifici noble del segle XVII.  

Les seves reduïdes dimensions, que inclouen un espai absidal de forma semicircular, semblen indicar que l’actual capella, en el seu moment àlgid, formava part de la capçalera d’una construcció més gran o bé es el resultat de la reconstrucció d’un antic edifici, feta a partir dels seus elements originals.
 

L’absis és cobert amb volta de quart d’esfera, formada per llosetes concèntriques que, seguint el mateix esquema, s’estenen, a plec de llibre, per la coberta de canó de mig punt de la nau. 

De fet, el mur de ponent –o mur tester–, que s’obre a partir d’un arc de mig punt, excedeix en amplada el cos de la capella, cosa que fa pensar que possiblement l’edifici continuava amb una àmplia nau que va ser enderrocada en un moment indeterminat, o per acció de l’home o a conseqüència d’un desastre natural. També la presència de quatre espitlleres sense una aparent funcionalitat han portat a pensar en la possible existència d’una cripta. 

Així doncs, aquest edifici, datat al segle XII, presenta un aspecte força curiós, que planteja interrogants difícils de resoldre avui dia en relació a la seva estructura arquitectònica i les seves funcions originàries 

El darrer baró de Les fou Josep Eustaqui Adolf Cao de Benòs, mort a Tolosa de Llenguadoc el 1856 i enterrat a la capella de Sant Blai. 

Text i recull dades Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.