dissabte, 26 de maig de 2018

SANTA MARIA DE ROCAFORT. PONT DE VILOMARA I ROCAFORT. BAGES

TERRES DEL BAGES

Les primeres notícies de l'església la situen dins l'antic terme de Néspola, al lloc anomenat de Palau Aveza i com a sufragània de la de Sant Martí de Mura.


L'església fou una fundació comtal, i era dels senyors del castell fins que aquesta passà a Sant Benet de Bages. El 993 el comte Ramon Borrell ven a Riculf la parròquia de Sant Martí de Néspola i les esglésies sufragànies de Sta. Maria de Palatio Avaicie i la de Sant Abundi. L'any següent, el 994, el mateix comte ven l'església de Sta. Maria de Palar Aveiza als senyors de Rocafort. L'any 1023 ja s'esmenta com a parròquia de "Santa Maria de Palacio de Aveza", categoria que encara avui conserva. 

L'edifici fou reformat al llarg dels segles, de manera que ha perdut gairebé totalment els trets de l'antiga construcció. L'estat de conservació és molt bo, gràcies a les darreres obres de restauració.[

Es tracta d'una església de finals de l'època gòtica, que fou edificada sobre les restes d'un temple romànic, tot canviant-li l'orientació est-oest per la nord-sud.

Consta d'una única nau amb transsepte i un absis poligonal a tramuntana. En els segles XVI i XVII li afegiren pel cantó de llevant dues capelles. La nau està coberta amb volta de canó lleugerament apuntada.
La porta, al mur de migdia, és de mig punt i adovellada. En aquesta façana s'obren dos ulls de bou i una molt petita finestra. Al cantó de tramuntana adossat a l'absis s'alça un campanar de torre de planta cuadrada y con cuatro aberturas donde se alojan las campanas, este campanario fue restaurado en los años  80 del siglo XX, y las campanas en los 90 del mismo siglo. Els carreus, de mides diferents, estan força disposats en filades.


El sarcòfag de Pere de Sitjar és obra de Berenguer Ferrer, picapedrer i escultor de Manresa. Li encarregà Guillemona, vídua de Pere. Hi ha documentats diversos pagaments com les deu lliures barcelonines rebudes el 16 d'agost de 1354 o les cent lliures que l'escultor declara haver rebut de la vídua "a compliment i solució del preu del sarcòfag". El 18 de juliol de 1356, mossèn Bernat Mateu, rector de Rocafort autoritza el trasllat de les despulles de Pere de Sitjar des del cementiri al nou sarcòfag, emplaçat dins l'església de Sant Vicenç del castell. Uns cent anys després fou traslladat a l'església parroquial de Sant Maria. Durant la Guerra Civil es portà a la Cova de Manresa per evitar la seva destrucció. Retornà a l'església un cop acabat el conflicte.

El sarcòfag reposa en una fornícula gòtica sobre dues mènsules antropomòrfiques. Damunt la tapa del sarcòfag es troba la figura jacent del difunt, que fou l'últim senyor laic de Rocafort. Vesteix indumentària militar, porta espasa i punyal i recolza els peus en un lleó.

En 1994 el artista Angel Millán, pintó los murales para la sacristía.

Santa Maria de Rocafort és una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dijous, 24 de maig de 2018

SANT ESTEVE DE PELAGALLS. PLANS DE SIÓ. SEGARRA

PAS A PAS PER LA SEGARRA

Pelagalls és un poble (31 h. 2009/ 411 m alt.) situat al sud del poble de les Pallargues, a l’esquerra del riu Sió. El lloc de Pelagalls està documentat des de l'any 1057. Al segle XIX formà el municipi de Pelagalls i Sisteró.  De la seva església parroquial depenen Sisteró, Goloron i Queralt de Meca.


Sant Esteve de Pelagalls és esmentada en la acta de consagració de l’any 1098 de l’església de Santa Maria de Guissona. L'actual temple és una reconstrucció del segle XII del primitiu edifici romànic. El 1968, quan es procedia a una restauració de l'edifici, es trobà sota l'altar un reliquiari policromat amb el pergamí de l'acta de consagració, efectuada el 14 de novembre de 1180 pel bisbe d'Urgell, Arnau de Preixens. El document anava acompanyat d'unes relíquies de sant Ermengol, sant Llàtzer i d'altres sants

L’església és un edifici romànic tardà que consta d’una sola nau coberta amb volta de canó. El mur és de carreus regulars de mitjanes dimensions i la coberta  a dues aigües. L'absis, situat a la banda d'orient i cobert amb lloses de pedra, és de grans dimensions i semicircular. Al centre hi ha una finestra senzilla de doble esqueixada, sense cap decoració realitzat amb una sola pedra tallada amb gran precisió. A la banda nord hi ha dues pilastres escalonades, completament llises, com a contrafort. Sota la teulada i coronant el mur hi ha una petita cornisa, sobre mènsules i sense decoració que rodeja tot l'edifici.

Posteriorment, al segle XVIII, s'hi va afegir un creuer, realitzat amb carreus de pedra, donant a la planta la configuració gairebé de creu grega. A la mateixa època, o una mica més tard, es va construir, al damunt del mur d'entrada un robust campanar de pedra ben tallada, l'aresta del qual cau verticalment sobre el centre de la portada.


Destaca la portalada del mur de ponent, del segle XII, formada per tres arquivoltes que es recolzen sobre columnes monolítiques amb llurs capitells. L’arquivolta exterior ho fa sobre dues parelles de columnes. Els arcs parteixen de l'interior del mur i la portada s'obre en un cos que sobresurt, col·locat al frontispici de la façana i coronat per una cornisa. Tot junt forma un rectangle que es recolza sobre un basament, format a cada costat per dos sòcols corbats i un altre de forma de prisma. Els capitells estan decorats amb motius, vegetals, geomètrics i animals. L’arquivolta exterior està decorada amb motius fruitals, pomes o cireres.


El timpà, és presidit per una figura central hieràtica, dreta, vestida amb ornaments litúrgics amb els braços lleugerament aixecats i estesos en actitud orant, porta la barba i una corona al cap, segurament es tracta de la "Maiestas Domini". Aquesta figura de Crist és tancada dins d'una màndorla que està sostinguda, un a cada costat, per dos personatges drets, apòstols o àngels, en actitud de reverència i amb túniques de plecs acanalats. Els tres personatges miren endavant amb uns ulls grans i inexpressius. Dins la màndorla, decorada en part només per anagrames, i sota el braç dret del personatge central, hi ha un cercle amb una flor oberta de vuit pètals. Sota dels peus, a la mateixa llinda de la portada, hi ha un petit emblema gravat, d'interpretació imprecisa.

Detalls: Al petit cementiri contigu a l’absis de l’església es conserven sis esteles discoïdals, que es poden datar al segle XII, probablement encara es troben al seu lloc original. El motiu de la creu circumscrita de quatre braços iguals és molt utilitzada pel cristianisme i simbolitza la immortalitat.

En aquesta església s’hi ha trobat, gravats damunt les pedres, el nombre més gran de tot Europa de rellotges de sol.

Una altra de les sorpreses que amaga és una sèrie de grafits que no per humils deixen de ser dignes d’interès. Els grafits  que es conserven de Pelagalls  es troben en tres llocs; la portada, el mur nord i l’absis. 

Sant Esteve de Pelagalls és una església romànica declarada com a Bé Cultural d’Interès Nacional.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 22 de maig de 2018

SANT SEBASTIÀ DEL GOS. OLIOLA. NOGUERA


POC A POC PER LA NOGUERA

Baixaven de Ponts a Artesa de Segre i ens va sorprendre la vista de la petita església i el seu cementiri molt a prop de la carretera.  Encara més al no trobar cap rètol que ens indiqués el nom.


Després de consultar en IGC vam esbrinar que era Sant Sebastià, del poble d’El Gos o també de Castellnou del Gos, com altre possible i anterior nom.

El Gos és un llogaret ( 26 h. 2009) del municipi d’Oliola, a l’antic terme forà de Ponts

No es disposa de notícies documentals d’aquesta església parroquial, però en tot cas no apareix a la relació d'esglésies anteriors a l'any 1300 del volum XVII de l'obra Catalunya Romànica. El lloc de "Lo Gos" apareix entre els pobles que formaven part de la baronia d'Oliola el segle XV, després de la desfeta del comtat d'Urgell el 1415. Posteriorment, el 1632 el Gos era indret propietat de Dalmau III de Queralt, el comte de Santa Coloma que esdevingué virrei de Catalunya. El lloc s'inseria en el grup de localitats de la mateixa propietat.

Es tracta d'un conjunt aïllat: l’església i el cementiri. L’església és un edifici d'una sola nau, de petites dimensions, capçada a llevant per un absis semicircular i amb una capella lateral, construïda posteriorment al sud. Està construïda amb aparell de carreus rectangulars ben escairats de gres disposats en filades ben horitzontals. Darrera la capçalera hi té el cementiri, els murs del qual s'adossen al mur lateral nord i a la capella, de manera que l'absis queda integrat en l'espai funerari.

La teulada de la nau és a doble vessant, feta actualment amb teula àrab. En canvi la coberta de l'absis és de lloses de pedra. Les façanes estan rematades amb una cornisa de pedra motllurada sota el ràfec.
La façana principal està caracteritzada pel campanar d'espadanya, gairebé de la mateixa amplada que la façana, de dos ulls d'arc de mig punt i acabat en forma triangular aguda.

La porta, en el centre axial de la façana, és d'arc adovellat, amb l'extradós de mig punt i l'intradós apuntat i amb la directriu motllurada formant una mena d'arquivolta senzilla. L'única obertura d'aquesta façana és una senzilla finestra rectangular a sobre de la porta.

Al centre del mur septentrional hi té un contrafort. Al sud l’anomenada capella que havia fet funcions de sagristia.

L'interior es resolt amb una volta de canó de mig punt. L'absis, de la mateixa amplada que la nau, s'obre a aquesta mitjançant un senzill arc presbiteral.


Aquest edifici s'emmarca en la tradició de les tipologies romàniques, però construïda en una època i un llenguatge formal dins del gòtic tardà. És un cas similar al d'altres esglésies de la comarca, com Sant Miquel del mas Pinós (Tiurana).

Sant Sebastià del Gos és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades. Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dissabte, 19 de maig de 2018

CONJUNT SANT JAUME DE VALLHONESTA. SANT VICENÇ DE CASTELLET. BAGES

TERRES DEL BAGES

El conjunt de Sant Jaume de Vallhonesta, l’ermita i l’antic hostal, es troben dins del Parc Natural de Sant Llorenç de Munt i Serra de l'Obach a la carena (485 m. alt.) que separa els termes municipals de Sant Vicenç de Castellet, Mura i el Pont de Vilomara. Antigament havia estat un nucli agregat junt amb l'antic hostal, ara en ruïnes, i altres edificacions desaparegudes.


La capella de Sant Jaume es troba a la banda sud del conjunt de Sant Jaume de Vallhonesta.

És tracta d'una capella del segle XII d'origen romànic refeta al segle XV, en bon estat de conservació.


Té una nau central coberta amb volta de canó acabada en absis semicircular i una nau annexa a la dreta coberta amb teulada d'un vessant.

Conserva un cloquer d'una finestra sense campana situat sobre el mur de la porta principal i al centre d'aquest; a la part superior hi ha una creu de ferro.


La porta s'obre a la banda est i és d'arc de mig punt adovellat de pedra. La dovella central conserva una inscripció en mal estat, amb una creu central, la data 1479 a la part inferior i la inscripció que diu que va ser reformada per l'hereu Marcet.

L'interior no presenta elements remarcables i es troba arrebossat.

L'obra exterior és de pedra de diferents mides amb les cantoneres de blocs ben escairats. A sotateulada a la banda del mur té una decoració pictòrica formada per un seguit de signes vermells sobre un estuc de calç blanc ?


Es troba situada en un desnivell del terreny i sobre una gran roca.

Sant Jaume de Vallhonesta és una ermita romànica  protegida com a Bé Cultural d'Interès Local.

Hostal: 


Encara que hi ha l'ermita, el més popular de Sant Jaume de Vallhonesta era el seu hostal, un dels més antics i famosos hostatges que hi havia per a la gent que transitava el camí ral, que era la via de comunicació més ràpida entre Manresa i Barcelona. Els primers documents sobre l'hostal daten del segle XV, encara que la seva construcció és anterior. En un cadastre del segle XVII constava que les quadres de l'hostal podien acollir fins a 70 mules, la qual cosa ens demostra la quantitat de trànsit que hi havia pel camí i que feien parada a Vallhonesta.

Durant la guerra del francès (1808 - 1812) l'hostal va ser utilitzat com a caserna militar i centre de defensa del camí ral i els seus municipis propers. El 4 d'abril de 1810 a l’hostal es van fer presoners 260 soldats francesos, que després d’haver assaltat Manresa, fugien. A finals de febrer de 1811, els francesos van cremar l'hostal, que va necessitar rehabilitació.

Durant la postguerra (1939 - 1970), Sant Jaume de Vallhonesta també va ser testimoni de l'activitat dels maquis.



El mas va estar en funcionament fins a mitjans del segle XX, però després al ser abandonat, el seu deteriorament va ser molt ràpid i ho va ser encara més per l'incendi que es va produir el 1985, on van cremar les seves bigues de fusta.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dijous, 17 de maig de 2018

SANT PERE DE VALLHONESTA. SANT VICENÇ DE CASTELLET. BAGES

TERRES DEL BAGES

L'església de Sant Pere de Vallhonesta és dins l'antic terme del castell de Castellet. Es situada a la banda de llevant del municipi, al vessant meridional de la vall del torrent de Rubió i dominant el petit enclau dels masos de Vallhonesta.


Inicialment el lloc de Vallhonesta formava una quadra jurisdiccional independent que va estar en mans de diferents famílies feudals. El 1115 els feudataris eren els Guàrdia de Montserrat, i no tornem a saber res més fins el 1375, quan el rei vengué la seva jurisdicció juntament amb les de Mura i Granera a Pere de Planella; a mitjans del segle XVI fou propietat de la família Aymerique i, per aliança matrimonial, passà als senyors de Rajadell i Vallformosa que la posseïren fins al segle XIX. Des de l'any 1850 forma part del municipi de Sant Vicenç.

Hi ha poca documentació referent a l'església, essent la primera del 1115, quan Bernat de Guàrdia dóna a la seva muller Ermessenda béns situats a la parròquia de Sant Pere de Vallhonesta; posteriorment es citada a les llistes de les parròquies del bisbat de Vic anteriors al 1154, en les que trobem la parròquia de Valle honesta; a les llistes del 1361 i de 1438 ja no surt, probablement perquè perdé la condició de parroquial per causa de la pesta negra, passant a ser sufragània de Sant Vicenç de Castellet; el 1685 és sufragània de Sant Vicenç de Castellbell, tornant a dependre de Castellet el 1870, quan aquesta recupera les funcions parroquials.

Sant Pere de Vallhonesta és una església construïda al segle XII a partir d'obres anteriors (segle XI i probablement pre-romànic).

És una construcció d'una sola nau amb l'absis a llevant decorat amb cinc grups d'arcs llombards cecs entre bandes i una finestra al mig d'arc de mig punt, cobert amb volta de quart d'esfera i sobrealçat a partir dels arcs llombards amb un aparell més petit.

L'element més singular és el campanar a ponent, que forma quatre obertures molt esveltes situades en dos pisos en un mur que continua respecte el mur de l'església. Les quatre obertures són cobertes amb arcs de mig punt de petites dovelles. En el mateix mur, a més dels forats de les bastides, hi ha una espitllera central.

L'interior es troba bastant malmès, tot i que conserva una antiga decoració de pintura de temes geomètrics o florals estilitzats, gairebé idèntiques a les del Marquet o Matadars, però que es van malmetre al ser decorada i pintada de nou el 1884.

Al mur de tramuntana hi ha l'afegitó d'una sagristia també tardana a la que s'accedeix a través d'una porta des del costat esquerre interior de l'absis.

La volta interior, de canó, va ser revestida tardanament per altra volta recolzada sobre dos arcs formers adossats interiorment als murs de la nau, per això l'interior és força més estret que l'exterior.

La portalada s'obre al mur de migjorn, d'arc de mig punt adovellat, que va ser reoberta en la restauració entre 1952-55, tapant la porta tardana que s'obria al mur de ponent.

A la part final de l'església hi havia un cor modern al que s'accedia per una escala al costat de la porta. També es conserva un sarcòfag de pedra romànic, així com la pedra de l'antic altar que ara es troba a l'exterior de l'església.

A l'interior hi havia dos altars laterals que van desaparèixer durant la Guerra Civil de 1936: un dedicat a la Verge del Roser i altre Sant Josep.

Altres elements d'interès històric que es conserven són: l'ara de pedra de l'altar, una pica baptismal que està a l'exterior, i diferents lloses amb inscripcions de l'antic cementiri. També es conserva un sarcòfag de pedra romànic, així com la pedra de l'antic altar que es troba a l'interior de l'església

Aquesta església fou restaurada entre els anys 1952 i 1955 i les obres s'han millorat en successives campanyes, sempre però només a l'exterior.


A observar l’edifici del seu costat o casa del campaner. Tot el conjunt mostra que hi ha persones que estimen i cuiden l’entorn.

Sant Pere de Vallhonesta és una església romànica catalogada com a Bé Cultural d'Interès Local.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 15 de maig de 2018

SANT PERE EL GROS. CERVERA. SEGARRA

PAS A PAS PER LA SEGARRA

També conegut  com a Sant Pere Gros de Cervera, Sant Pere el Gros, Sant Pere de Ripoll de Cervera, Sant Pere de Cervera

Sant Pere Gros és una església romànica de planta circular que pertany a un antic priorat benedictí.  L'edifici respon a les formulacions pròpies de l'arquitectura llombarda del segle XI i és un dels millors exemplars de l'arquitectura medieval catalana que adopten la tipologia de nau amb planta circular.


Destaca pel fet de ser l'església romànica ubicada més a ponent de totes les construïdes en aquest període. L'església de Sant Pere el Gros es troba als afores de Cervera, en l’anomenat Paratge del Molí Gran, en una lleugera elevació del terreny (464 m. alt) a la confluència del torrent Salat amb el riu d'Ondara.

S'esmenta per primera vegada el 1072. El 1079 fou donat pel matrimoni Ellemar i Ermessenda al monestir empordanès de Sant Pere de Rodes. Però el 1081 els senyors de Cervera, Guillem Ramon i Arsenda, el donaren a Ripoll, que hi tenia monjos el 1089. El seu prior era un monjo ripollès que tenia domini sobre l’església de Sant Salvador de la vila de Cervera i sobre els domers i els clergues de la vila i parròquia de Santa Maria. També tenia rendes, especialment a Nalec.

El priorat decaigué al segle XIV; el 1406 els paers de Cervera protestaren pel seu abandó, però fou en va. Els seus edificis estaven encara en peu el 1715; ara sols en resta l’església i traces d’una galeria que l’envoltava.

L'única construcció conservada del complex monacal és un exponent destacat de la tipologia d'església de planta circular. Els seus trets peculiars permeten atribuir-li una funció diferenciada i una significació específica respecte al marc on s'integrava. Ara bé, aquestes no han estat establertes amb precisió absoluta, malgrat que hom ha insinuat el caràcter funerari, associant l'obra a les característiques d'un Sant Sepulcre.

Es tracta d'un edifici de planta centralitzada amb absis semicircular acusat a l'exterior, en el qual s'obren dues finestres de doble esqueixada i de proporcions desiguals. El parament, disposat amb certa regularitat, presenta els murs exteriors pràcticament llisos, encara que hi ha un nivell de sòcol a partir del qual alguns autors pensen que es preveia un sistema de lesenes. Coronant la coberta, de pedres planes, s'eleva una espadanya simple, potser posterior a l'edifici.

L’accés es realitza per una porta amb arc de mig punt que s'obre en el mur, de gruix molt considerable, de tal manera que permet la conformació d'un llindar, avantsala de l'espai circular. La porta es troba desplaçada del que seria l'eix longitudinal que defineix l'interior. Aquest es conforma mitjançant la conjugació de l'absis i la rotonda, units gràcies a un tram, que en la zona del presbiteri, estableix la transició entre tots dos. L'interior del mur va ser buidat amb una sèrie de fornícules que articulen i alleugereixen l’àmbit corresponent a la nau, aquests elements es retroben en el marc de construccions característiques del primer romànic i que tampoc són estranyes a la tipologia d'esglésies circulars, on poden adquirir, fins i tot, les dimensions de petites capelles, així, podríem tenir en compte la planta de Sant Esteve de Sallent.
El sistema de cobertes determina a l'espai centralitzat una falsa cúpula, mentre quer a l'absis hi ha una volta de quart d'esfera, com en els nínxols. L'espai que enllaça la nau i la capçalera és cobert per arcuacions de mig punt que donen solució per tal de tancar un tram en degradació. Podem esmentar, així mateix, una escala que recorre el gruix del mur i que permet accedir a la zona de cobertes.


Es feren obres de restauració a l’església el 1789 i sobretot el 1960, gràcies al patronat de l’Arxiu Històric de Cervera, que n'és el propietari.  

L'església románica de planta circular de Sant Pere el Gros l’any 2003, fou declarada com a Bé Cultural d'Interès Nacional.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

divendres, 11 de maig de 2018

SANTA MARIA DE LES ESGLÉSIES. NAVÀS. BAGES

TERRES DEL BAGES

En la recerca habitual de dades he llegit una entrada del Centre Excursionista de Navàs que m’ofereix una descripció detallada tant de la història, de l’arquitectura i de les restes de l’església de Santa Maria de les Esglésies. Prenen com a base principal dita crònica aprofito per escriure aquesta meva: 


Abans de l’any 983, al pla de les Esglésies hi existien probablement quatre petites esglésies amb vida eremítica, dedicades respectivament a Santa Maria, Sant Llorenç, Sant Pere i Sant Joan. Als documents de l’època hi apareixen com les Esglésies Clavades.

Al 983, aquestes quatre esglésies, s’havien unificat al lloc de l’actual església per fer vida comunitària en un monestir dedicat alhora a Sant Maria, Sant Llorenç, Sant Pere i Sant Joan. Llavors hi vivien monges benedictines, dependents del monestir de Sant Llorenç prop Bagà.

Al 1038 es fa la consagració de l’església romànica amb la presència del bisbe Eribau d’Urgell; Folc, vescomte de Cardona i l’abat Ponç de Sant Llorenç prop Bagà. Aquest temple era molt semblant al veí de Sant Cugat de Salou, o Racó, doncs hi havia una rivalitat entre els monestirs de Sant Llorenç prop Bagà i el de Santa Maria de Ripoll pel control de la zona, doncs Sant Cugat era una possessió del cenobi del Ripollès.

La construcció tenia planta de creu grega, de la que només s'ha conservat el braça nord del transsepte, convertit actualment en la capçalera del temple. Exteriorment el mur nord està decorat amb arcs de mig punt i lesenes. També presenta restes d'arcs cecs en el mur de ponent, al damunt del teulat de la sagristia afegida en el segle XVIII.

A principis del segle XIV el monestir va desaparèixer i l’indret va quedar com a simple parròquia amb el nom de Sant Maria de les Esglésies. En aquest moment fou substancialment reformada, perdent el suposat aspecte de rèplica de Sant Cugat en petit, Més tard passà a ser sufragània de Sant Cugat del Racó.


Durant la reforma del segle XVII es suprimeixen els braços est i oest de la planta de creu grega. El del costat sud es modifica, augmentant la seva longitud, convertint-lo així en una nau rectangular. En el seu mur de ponent s'obre l'actual porta d'accés, de mig punt i feta amb grans dovelles.

Amb la desamortització, a l’any 1835, el monestir de Sant Llorenç prop Bagà deixa de ser el propietari dels masos que li restaven a la parròquia.

Després de 1939 deixa de funcionar com a església i es converteix en un cobert.

El seu estat de conservació va arribar a ser molt deplorable i, a l’any 2008 el Centre Excursionista de Navàs n’inicia la seva restauració amb la col·laboració de l’Ajuntament de Navàs.

Objectes d’interès:
Peu d’altar: Es conserva clavat al presbiteri un peu d’altar d’època romànica. Té forma tronc piramidal. Hi ha un forat, on hi havia la lipsanoteca o capsa amb relíquies.

Taules d’altar: Se’n conserven dues, una a prop del peu d’altar i l’altra a prop de la porta d’entrada. Tenen forma rectangular amb un encaix per posar-hi l’ara o pedra amb relíquies.


Tomba: Al peu del presbiteri, a terra, hi ha excavada una tomba col·lectiva. A la llosa, hi ha la data de 1797, s’hi enterraven la gent del mas de les Esglésies.

Peus d’altar: L’altar de Sant Cugat del Racó té dos peus treballats i decorats, que procedeixen de les Esglésies. Quan van ser trobats formaven part de l’escala d’una tina.

Santa Maria de les Esglésies és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau