divendres, 19 de gener de 2018

SANT MARTÍ DEL CLOT. VALL DE BIANYA GARROTXA

PASSEJANT PER LA GARROTXA

Sant Martí del Clot, també conegut com Sant Martí de Tornadissa és un poble (37 h. 2009) centrat per l’església parroquial de Sant Martí, situada a 509 m alt., als vessants meridionals de la serra de Malforat, damunt la riba esquerra de la vall de Sant Ponç d’Aulina. Era la parròquia del veïnat del Clot. Va perdre aquesta funció en convertir-se en sufragània de la de Sant Salvador de Bianya.


Es documenta ja al 1145 i és citada, l'any 1253 com "Sancti Martini de Teneriza", nom que va modificar-se més tard per "Terneriza" i "Tornariça", fins a arribar a la denominació de Sant Martí de Tornadissa, encara vigent.

El temple actual és romànic del segle XII, molt modificat i  refet després dels terratrèmols del segle XV. Durant el segle XVIII va ser novament renovat i es va annexionar la sagristia al costat de migjorn de l'absis.

L’església és d'una sola nau, sobrealçada i modificada durant el segle XVIII amb afegitons a les façanes nord i sud que li donaren, a l'interior, forma de creu. A la part romànica dels murs es pot veure un fris sostingut per senzilles mènsules.


El campanar, de torre i amb telat a quatre vessants, es troba a l'extrem Sud-oest de l'edifici. Té una campana que porta la frase: "Ave Maria Gratia Plena. 1649." 

L'absis és semicircular, amb finestra central cega, i mig amagat per la construcció de la sagristia. L'interior es va enguixar després e la guerra per tapar la negror que deixà l'incendi iconoclasta del juliol de 1936. 

Hi ha una inscripció a la dovella central de la porta d'entrada. Fa referència als terratrèmols del segle XV. Més o menys diu així: "Com la present església fos destruïda per raó dita terratrèmol, l'any MCCCCXXVIII, los prohoms de la parròquia tornaren la dita obra, l'any MCCCCXXXVIII. La mà d'obra ha duta en Francesc M. Coromina, del Clot, òbit; la mà d'obra fèu en Pere del Massegur de La Pinya. 1439".


Sant Martí del Clot és inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimecres, 17 de gener de 2018

SANT SALVADOR DE BIANYA. GARROTXA

PASSEJANT PER LA GARROTXA

Animats per les fotografies de Francesc Puig Riera en la seves visites per les terres de la Garrotxa van decidir iniciar unes sortides per a fotografiar-la i conèixer-la.


El primer indret que vam visitar va ser el de Sant Salvador de Bianya i la seva església. Sant Salvador de Bianya és un poble (79 h. 2009/598 m alt.) situat a la capçalera de la vall del seu nom. L’antic terme comprenia, encara, els veïnats de l’Abella, d’els Hostalets de Capsacosta i la masia del el Ferró , així com el de Pujador i de Callís. Fou municipi independent fins el 1969. 


És centrat per l’església parroquial, d’origen romànic (en conserva la fàbrica i l’absis, però la porta d’accés, els capitells i les columnes responen a la restauració efectuada a la primeria del segle XX). Tenia com a sufragànies la de Sant Ponç d’Aulina i la de Sant Martí del Clot . Foren totes possessió del monestir de Sant Joan de les Abadesses.

L'església v ser consagrada l'any 1170 pel bisbe de Girona, Guillem de Monells a petició del seu germà Ponç, que era bisbe de Tortosa i abat del monestir de Sant Joan de les Abadesses. Al document testimonial ve esmentat com "Sancti Salvatoris de Biania".


Segons consta en la visita pastoral feta pel bisbe de Girona Joan de Casanova, l'any 1432 l'església es trobava destruïda arran dels terratrèmols que afectaren la comarca i s'havia aixecat una cabana dins la qual el rector, Guillem Spinalb, celebrava el culte. El bisbe manà que en el termini d'un any es traguessin els enderrocs i donà dos anys per cobrir-la, cosa que indica que l'església no estava totalment derruïda sinó que només s'havia esfondrat la volta. 

El 24 d'agost de l'any 1599 es contractà el pintor Pere Mates i Espinosa de Girona per la realització d'un retaule per a la capella de Sant Andreu en el qual es pintaren escenes de l'hagiografia de l’apòstol així com les imatges de Santa Maria, Sant Pere, Sant Sebastià, el Salvador i Sant Joan Evangelista. Es va convenir que «Si dit retaula rebra dany per lo cami que en tal cas lo dit mates, sia obligat pagar los danys», la qual cosa suposa que la realització d'aquest retaule tingué lloc fora del temple o edificis més o menys propers, i s'ha fet la hipòtesi que potser en el taller que el mestre tenia a Girona.


En el segle XVII, a més de l'altar major, l'església disposava de diferents altars laterals a part del ja esmentat a Sant Andreu: els dels Sants Joan Baptista i Evangelista i el del Roser. Un altre altar, el del Sant Crist es manà fer-lo en finalitzar aquest mateix segle. Poc després, l'altar de Sant Andreu passà a ser dedicat a Sant Ponç i Sant Isidre.

El 1911 s'hi portaren a terme obres de restauració segons projecte de l'arquitecte de Girona Rafael Masó, inaugurades el 13 d'agost de 1911, col·locant-se a l'altar major un retaule amb l'escena de la transfiguració del Senyor, el qual va ser destruït l'any 1936 durant la guerra civil espanyola.

Malgrat les modificacions que ha anat patint al llarg dels segles, l’església de Sant Salvador de Bianya constitueix un dels temples més bells de la comarca de la Garrotxa. És una església d’una sola nau coberta amb volta apuntada i un sol absis. Té petits detalls decoratius interessants com ara els dos capitells de les columnes adossades al mur del primer tram de la nau, amb decoració vegetal amb uns petits caps humans entremig. Cal destacar també la petita finestra de doble esqueixada oberta a l’absis, amb una arquivolta sostinguda per dues columnetes amb capitells decorats. A l’exterior, la finestra segueix el mateix esquema que a l’interior i corona l’absis un fris amb mènsules esculpides.

Sota el cor es conserva una pica baptismal de tradició romànica, amb una ornamentació en forma de sanefes en relleu.

L'Església de Sant Salvador de Bianya és un monument protegit com a Patrimoni Arquitectònic Català.


En el marc del projecte de la Vall del Sentits, promocionat per la Vall de Bianya, es va obrir un centre d’interpretació la Casa del Paisatge, a ca l’Escolà. L’exposició es centra en quatre paradigmes de la idea visual del territori: el transitat (vies), el conreat (molins i cultius), el simbòlic (esglésies i oratoris) i l’idealitzat (visions literària i pictòrica).

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia. M. Rosa Planell Grau

divendres, 12 de gener de 2018

SANTUARI DE LA QUAR. BERGUEDÀ

TERRA BERGUEDANA

El santuari de la Quar es troba encinglerat a 1069 m, al sector nord-oriental del terme, dalt d’una mola rocosa, en un pla envoltat per un cingle vertical que ateny més de 100 m, damunt el coll de Jovell, des d’on domina una magnífica panoràmica sobre la vall de Merlès, el Berguedà i els cims pirinencs.


Correspon a l’antiga parròquia de Santa Maria de la Quar, esmentada ja el 839 en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell amb el nom d'Illa Corre (probable llatinització de Lakorr, variant sufixal del basc lakarr “munt de grava”, que deu referir-se al penyal on s’alça).

A partir del 840 hi hagué un retrocés en el poblament de tota la comarca que motivà una forta desorganització política i religiosa, i la parròquia possiblement fou abandonada. Amb la represa de Guifre el Pelós, a partir del 879, s’establiren al territori un sèrie de pagesos que passaren a estar sota la jurisdicció del representant del comte, el vicari del veí castell de la Portella.


Fou llavors que l’església va ser reedificada i consagrada pel bisbe Nantigís el dia 1 de desembre del 899. Una mala lectura de l’acta de consagració (“ut veniret ad ecclesias idolorum consecrandas” per “ut veniret ad ecclesias illorum consecrandas”, error rectificat per Cebrià Baraut) havia donat peu a una sèrie d’interpretacions sobre suposats altars d’ídols pagans o sobre una possible profanació de l’església per part dels musulmans, avui dia sense cap fonament.

El territori assignat a la parròquia anava des de la riera de Merlès, al riu de Borredà, fins a la serra del Mascaró, al Montsent, i els Quadres (topònim no identificable), i segurament comprenia els territoris actuals de la Portella i de Sant Maurici.


La fundació del monestir de la Portella dins la seva demarcació desplaçà l’esmentada església com a centre espiritual, i els senyors de la Portella la donaren al monestir el 1069; els monjos en tingueren cura des del segle XII.

L’edifici primitiu fou reedificat en època baix romànica (resta només algun vestigi d’aquesta construcció) i ampliat amb un campanar al segle XVI; hom capgirà també l’entrada, de sol ponent a sol ixent.

Al segle XVIII fou ampliat de nou amb capelles i molt transformat encara el 1840, en què hom construí un cambril nou, tres capelles laterals i repintà tot l’interior. Al costat de l’església hi ha la casa rectoral i dels ermitans.

S'hi ha venerat fins a temps recents la imatge romànica de la Mare de Déu de la Quar (avui a l’església de Sant Maurici per motius de seguretat), que representa la Verge asseguda, amb l’Infant al bell mig de la falda, i que és un notable exemplar dels segles XII o XIII.

Esdevingué aviat centre de devoció i anà adquirint el caràcter de santuari. La creença popular que l’aigua de les piques de l’aigua beneita guaria les berrugues portà a la construcció de la propera font de les Berrugues, arranjada al segle XIX amb una capelleta i una imatge de la Mare de Déu.

Abandonada i saquejada a mitjans del segle XIX fou novament edificada pels incansables titulars de les cases pairals veïnes.


Santa Maria de la Quar és una església catalogada com a patrimoni immoble al mapa de patrimoni de la Generalitat de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimecres, 10 de gener de 2018

SANT VICENÇ DE CASTELLAR DEL RIU. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA 

La nostre sortida va ser infructuosa a causa del mal estat de la pista, havia plogut un o dos dies abans. Al no ser el nostre vehicle un 4x4 vam preferir abandonar (cruel paraula) i tornar un altre jorn. Però com hi havia estat l’amic Francesc Puig Riera, he aprofitat la seva fotografia per fer aquesta crònica.

L’església de Sant Vicenç de Castellar del Riu, situada dins l’antic comtat de Berga, devia esser l’església del castell de Castellar, pertanyent a la jurisdicció eclesiàstica del bisbat d’Urgell. 

A l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, document del segle X o del començament del XI surt esmentada la parròquia  de Castellar del Riu. 

Hi ha un document a la arxiu de la catedral d’Urgell en el qual consta que el 15 de desembre del 900 va ser consagrada l'església el bisbe Nantigís, a petició del prevere Ranesind, i dels habitants del lloc que havien erigit l’edifici. 

L’església i el lloc de Castellar del Riu surten esmentades com a possessions de la família vescomtal del Berguedà al segle XII. Pertanyien al vescomte Guillem de Berguedà i passaren a formar part de les possessions  del seu fill el trobador Guillem de Berguedà, el seu fill primogènit. Aquest l’any 1187 en el seu testament cedia a Santa Maria de Poblet un mas del terme de Castellar del Riu, confirmant una donació del 1183. 

L’església de Castellar del Riu fou parròquia tal com s’esmenta a la visita efectuada al deganat de Berguedà l’any 1312. L’any 1371 el capellà de l’església de Sant Vicenç pagava el delme corresponen a Santa Maria de la Seu d’Urgell. 

L’any 1363 el prior del monestir de Sant Llorenç de Morunys amb el consentiment de l’abat de Sant Sadurní de Tavèrnoles fundà la capellania de Sant Llorenç de Morunys amb les rendes que percebia de la parròquia de Sant Vicenç de Castellar del Riu.  

L’església era sufragània del santuari de Corbera el segle XVIII. Actualment no té culte i és abandonada i en ruïnes. 

Observo la fotografia de Catalunya Romànica i l’actual, el seu estat de deteriorament és palpable. 

L’església de Sant Vicenç és un edifici romànic  però molt desfigurat a causa de la quantitat i qualitat de les transformacions i reformes que han estat fetes al llarg de la seva història. 

Església d'una sola nau coberta amb volta de canó lleugerament apuntada, acabada a llevant amb un absis semicircular. Les capelles laterals són d'època posterior, cobertes amb volta de canó.  

Al sud-oest trobem una torre campanar de base quadrada.  

La porta d'entrada actual està oberta a l'absis, on també trobem una finestra a un nivell superior. Originalment es devia trobar al costat de migjorn on hi ha una capella oberta posteriorment. Per aquest motiu és devia traslladar a l’absis  i que conjuntament a la construcció de la finestra superior va ser sobre elevat. 

La coberta és a dues aigües de teula àrab. El parament és de carreus de pedra, més o menys de la mateixa mida, ben escairats, disposats en filades i units amb morter. El conjunt està envoltat per antics conreus, avui prats de pastura, i boscos. 

L'edifici està molt malmès. La teulada està esfondrada des de l'absis fins a l'arc presbiteral que encara es manté. El campanar es veu també mig enderrocat. No obstant encara es pot contemplar la volta apuntada de la resta de la nau. 

Sant Vicenç de Castellar del Riu és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia. Francesc Puig Riera

dissabte, 16 de desembre de 2017

NADAL 2017/ ANY NOU 2018

Que les campanes toquin joioses per les festes nadalenques!!!


Amics seguidors com cada any vull donar-me un respir per les festes  més sonades de l’any.

El meu modest desig seria que la Pau i l’Amor fossin possibles a tot el Món.

També que no haguessin ni tants rics ni tan pobres i que ens respectéssim els uns als altres.

Tornaré a publicar el dia 9 de gener, si no hi ha res en contra.

L’home proposa i el temps i les circumstàncies disposen.

BON NADAL I PRÒSPER ANY NOU

M. Rosa i Miquel

divendres, 15 de desembre de 2017

SANT MARTÍ D’ARRÓ. ES BORDES. VAL D’ARAN

PETJADES PER LA VAL D’ARAN

Curiosament en la meva recerca trobo a més del nom d’Arró, també els d’Arrú, Ro i Ror que suposo són en part noms antics o propis de l’aranès.


Arró és un poble (28 h. 2009) situat damunt la riba dreta de la Garona. La seva altitud sobre el nivell del mar es aproximadament uns 900 m. 

L'església, originàriament romànica, ha sofert diverses transformacions al llarg de la seva existència. Consta d'una sola nau en volta de canó fins a l'alçada del presbiteri, on un arc toral marca el límit entre les dues zones. La zona presbiteral és coberta per una volta de creueria. Respecte als absis, foren eliminats en el seu moment a favor de la construcció d'una sagristia, al segle XVIII. A la meitat del tram s'obren dues capelles a banda i banda, de construcció posterior a l'església.

Podem dir que els elements arquitectònics que romanen de l'època romànica es limiten al tram de la nau en volta de canó i a les restes del que, possiblement, era la primitiva porta d'accés al temple; els vestigis que es conserven d'aquesta obertura consisteixen en indicis d'un arc de mig punt per la part exterior ocultat parcialment per la torre campanar, i en el seu negatiu per la part interior on es pot observar un espai semiesfèric que possiblement albergaria un timpà.

Els afegits posteriors correspondrien a la construcció de les dues capelles laterals (segles XVI-XVII), a les que s'hauria d'afegir una altra actualment tapiada on s'han localitzat recentment restes de pintures que es poden datar entre els segles XVI i XVII. Just en l'espai que ocupa aquesta capella paredada, situada a la banda de migdia, és possible que s'hi trobés ubicat l'antic campanar.


La pila baptismal de forma circular sense decoració i realitzada en pedra, presenta una tapa de fusta amb tanca. Va ser reutilitzada per a un altre propòsit.
]
Davant del pòrtic hi ha un empedrat amb una disposició geomètrica radial, fets amb petites pedretes arrodonides. Podria tractar-se del paviment original del moment de la construcció del temple en el segle XII i potser refet en el segle XVII quan es va modificar l'església.

El campanar, del segle XVII, és de planta quadrada a l’oest i octagonal la part superior. En un dels murs laterals hi ha una inscripció “Turris svpra montem sa indissolvbili bitvmine fut data vallo” datada el 1784.

A la capella major hi ha el retaule de Sant Martí, d'estil barroc popular, realitzat al segle XVII


A l’interior de l’església hi ha algunes talles policromades i una creu processional d’argent.

Sant Martí d'Arró és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Garu

dimecres, 13 de desembre de 2017

SANT PERE DE SAVASSONA. TAVÈRNOLES. OSONA

TERRES D’OSONA

L’església de Sant Pere de Savassona es troba situada dins l’antic terme del castell de Savassona. Fou considerada com a parròquia als seus inicis, però posteriorment passà a ser sufragània de Sant Esteve de Tavèrnoles. El castell, a 611 m alt., situat estratègicament és encara habitat. Existia el 890 i estigué sota l’alt domini dels vescomtes d’Osona, però regit per una família de cavallers que esdevingueren senyors de la baronia de Savassona.


La primera referència de l’església de Sant Pere és de l’any 1035, quan Ramon, fill de Guillem, donà a Ramon, sacerdot, fill de Laudegaril, l’alou que tenia a la roca anomenada Savassona juntament amb l’ermita de Sant Feliu.

L’any 1060, es feu una deixa per a la seva obra i la dedicació. És possible que aquest mateix any finalitzessin les obres de construcció del temple. L’any 1078 el bisbe de Vic, Berenguer Sunifred de Lluçà, la infeudà a Ramon Folc, vescomte de Cardona. L’any 1086 el bisbe Berenguer la infeudà novament al vescomte Folc i a la seva vídua, la vescomtessa Ermesenda.

L’església de Sant Pere té una estètica semblant a les de les rodalies, que devien ser construïdes pels mateixos mestres, com Sant Feliuet, Sant Esteve de Tavèrnoles, Santa Margarida d'Ardola, Casserres, etc.

Al segle XVI, perdé les funcions parroquials i passà a ser sufragània de Sant Esteve de Tavèrnoles fins a l’actualitat, a excepció d’uns anys al segle XIX en que recuperà la seva independència. Al segle XVII, l’església fou objecte d’obres de reforma i ampliació, amb el sobre aixecament de la teulada i la construcció d’un portal nou a la façana de ponent, tancant el de migdia. Durant la guerra civil (1936-1939), es perderen alguns retaules de l’interior de l’església.

És un edifici de planta de nau única coberta amb volta de canó reforçada per dos arcs torals. L'absis és semicircular i decorat amb cinc nínxols semicirculars, oberts al gruix del mur, en tres de les quals s'obren finestres de doble esqueixada. Al mur de tramuntana s'obre una petita absidiola llisa i, a banda i banda de la nau, hi ha dues capelles de planta quadrada.


Exteriorment presenta decoració d'arcuacions entre lesenes en tot el volt. Inicialment es trobaven a sota el voladís però d'ençà de l'alçament de la nau (segle XVII) queden a mig mur.

La façana de ponent també presenta decoració d'arcuacions seguint el pendent de la teulada, té un òcul central i un portal dovellat d'època posterior que substituí el de migdia actualment cegat. El capcer és decorat per un campanar d'espadanya amb dues obertures d'arc de mig punt. L'absis també té decoracions llombardes amb arquets en sèries de quatre. És construïda amb maçoneria, pedra vista i coberta amb lloses de pedra.


La història de la pica baptismal, va lligada a la de l'església, ja que va ser construïda vers l'any 1069.

Sant Pere de Savassona és una església romànica inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau