dimecres, 21 de febrer de 2018

MONESTIR DE SANTA MARIA DE RIUDAURA. GARROTXA

PASSEJANT PER LA GARROTXA

El poble de Riudaura (255 h. 2006/ 572m. alt.) és situat al centre de la vall de Ridaura que el coll dels Morts separa del veí terme d’Olot, aïllant-la. Gran part de la població habita en masies disseminades.


El topònim més antic de la contrada es refereix a una vall “erma i deserta” de nom “Riodazzari” (etimologia encara discutida), i s’esmenta en l’acta de fundació.

El monestir es va construir al 852 pel Comte Guifré de Girona-Besalú que volia controlar aquestes allunyades i transitades terres. Era un monestir de monjos benedictins. Al mateix temps que el va dotar econòmicament. Les donacions comtals inicials comprenien les esglésies de Sant Joan dels Balbs, Sant Pere i Santa Margarida de Bianya. La primera església  fou consagrada pel bisbe Sunifred de Girona l’any 858.


L’any 937 el comte Sunyer de Barcelona, ja que malgrat les donacions inicials fou un monestir de poca vitalitat, l’uní, en qualitat de priorat al monestir occità de La Grassa i l’any 950 fou consagrada una església nova. Després de fer importants reformes, el 1100 encara fou consagrada una nova església.

La jurisdicció civil sobre el lloc era dels priors del monestir, però la criminal pertanyia als vescomtes de Bas. Aquests, el 1224, atorgaren el privilegi d’exempció del dret d’host i cavalcada, i el 1248 Gueraua d’Anglesola, vescomtessa vídua de Bas, a fi d’incrementar el poblament del lloc, concedí una carta de franqueses amb nobles garanties de caràcter penal, processal i de protecció als qui acudien al mercat. Encara el 1266 el vescomte Hug d’Empúries (casat amb Sibil·la de Bas, filla de Gueraua) ratificà anteriors privilegis. El 1415 els prohoms de la universitat o comú de Riudaura crearen una Pia Almoina.

Tingué una petita comunitat d'un prior i quatre o cinc monjos. Durant els segles següents va dependre d'aquest, fins que el 1431 fou unit al monestir de Sant Joan de les Abadesses, decisió que fou revocada pel papa Nicolau V el 1452. El monestir decaigué amb els abats comendataris, alhora que intentava deslliurar-se de la dependència de l’abadia occitana. Finalment l’any 1592, el papa Climent VIII l'uní al monestir de Sant Pere de Camprodon. Malgrat això, la llista de priors arriba fins al 1835. Al primer terç del segle XIX, amb la desamortització de Mendizábal, van marxar els darrers monjos i el monestir com a tal va desaparèixer, restant només l’església de santa Maria i alguns “emprius” (terres d’ús comunal) que passaren a mans particulars en diferents moments del segle XIX i XX.

El segle XV l’antic monestir de Santa Maria va ser arrasat per un terratrèmol, i s’hi aixecà una petita església. Durant l’època monacal el poble degué tenir església parroquial pròpia, separada de la del monestir, sota l’advocació de Sant Joan i Sant Pere. Ara l'església del monestir és la parroquial de Ridaura, l’edifici  fou refet posteriorment i modificat novament el 1799 (portal barroc). Al seu costat hi ha una masoveria dita el Monestir o l'Abadia, amb una petita torre rodona, tot el que resta de l'antic cenobi medieval.

L'actual església és un edifici del segle XVIII. La porta d’accés és situada a la façana de ponent, bastida en pedra del país poc treballada. A la part superior hi ha una fornícula que acull la imatge de la Verge amb l'Infant. Al carreu que fa de llinda es pot llegir la data inscrita de 1799 amb una forma decorativa al bell mig. 


A l'interior del temple es pot llegir "NEMO PREZVMAT ACCE DERE INDIGNVS ANSELIMVS 1723" i "ACCENDE NVANDO PVRVN'TE IPSUM INVENERIS THEOPHYLACTUS 1723".

Els púlpits conservats a l'interior de l'església, estan decorats amb estuc blanc i els detalls ornamentals de fullatges daurats. Estan coronats per un teuladet damunt del qual dos àngels sostenen la creu. Disposen de cinc costats amb els següents motius ornamentals:[ En el primer púlpit hi apareix la inscripció "CURATO PARRAL DE. S. MARIA DE RIUDAURA", i un brau com a símbol d'un evangelista. En el segon púlpit, hi apareix inscrit I H S, una àliga i un lleó com a símbols evangelistes, un escut d'armes, un cap d'àngel, la frase ALCALDIA NACIONAL DE RIUDAURA i un nus i unes mans.


La vila de Riudaura, cresqué probablement fruit de la influència del monestir, i es configurà el nucli urbà a l’entorn de la capella de sant Marçal (actualment l’edifici de l’ajuntament). El terme de Riudaura s’ha mantigut gairebé invariable des de la seva fundació al segle IX.

Durant les guerres carlines, Riudaura tingué un paper important, esdevenint un feu de resistència carlina fins al darrer moment, no en va, la fi de la tercera guerra carlina es firmà  Riudaura, a l’hostal de la corda el 1875.

El monestir de Santa Maria de Riudaura fou està protegit com a Bé Cultural d'Interès Local.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

divendres, 16 de febrer de 2018

SANTA MARIA DE PUIGPARDINES. VALL D’EN BAS. GARROTXA

PASSEJANT PER LA GARROTXA

Puigpardines és un poble (127 h. 2009) situat al SE de Sant Privat d’en Bas, a la dreta del Gurni o Gurn, afluent, per l’esquerra, del Fluvià.


La primera notícia està documentada l'any 1060, en què consta com a parròquia. L’antiga església de Santa Maria de Puigpardines, va ser cedida el 1108 pel bisbe Bernat Umbert de Girona i per la vescomtessa Ermessenda, muller d’Udalard Bernat de Milany, els canonges agustinians del priorat de Santa Maria de Manlleu que fundaren el priorat de Puigpardines. Una pabordia canonical regida per un canonge paborde o prepòsit; tenia només un o dos preveres i algun servent.

L'any 1362, segons el Llibre verd dels feus de la Seu de Girona, consta encara com a pertanyent al priorat de Manlleu.

Fou famosa l’anomenada Confraria d’En Bas, establerta en aquesta església, que agrupava nobles i pagesos (s. XIII-XIV). Des del segle XV no hi residí cap canonge i a partir del 1592 esdevingué simple parròquia rural, aviat convertida en sufragània de la de Sant Privat d’En Bas.


És un temple originàriament romànic que ha sofert un seguit de transformacions al llarg dels anys que desmereixen les seves línies primigènies.

Amb els terratrèmols del segle XV es va esfondrar l'absis i en reformar-la van construir al seu lloc la porta d'entrada.  Al ser ampliada s’afegiren dos cossos i un absis renaixentista pobre.

La porta d'entrada estava situada antigament al frontispici de ponent, amb l'arc sostingut per dues columnes de fust monolític i els capitells amb ornamentacions florals. Actualment està tapiada. Al seu costat s’eleva una gran torre amb campanar.

El temple fou novament modificat durant el segle XVIII i conservà fins a l’any 1936 unes pintures al fresc de Joan Carles Panyó.

La rectoria actualment és utilitzada com a casa de colònies


Santa Maria de Puigpardines és un monestir protegit com a Bé Cultural d’Interès Local.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimecres, 14 de febrer de 2018

SANT SIMPLICI. ELS HOSTALETS D’EN BAS. GARROTXA

PASSEJANT PER LA GARROTXA

Cercant dades trobava diferents noms per anomenar aquesta petita construcció. Segurament Sant Ximplí deu ser una variant abreviada del nom i també la trobo esmentada com Sant Xemplí, que no sé si  pot ser una variant local.


Sant Simplici és una petita capella rural situada en una petita elevació prop de la masia l'Aubert. La seva història va unida a la de la masia el Terrús. Datada al 1350 i modificada posteriorment segons consta en la inscripció a la llinda d’entrada. Una definició més o menys encertada podria ser construcció medieval amb influències romàniques.

L’edifici és de planta rectangular i a la capçalera posseeix un absis quadrat que possiblement ha substituït al primer potser semicircular. Unes dades consideren l’església com a barroca i altres com romànica. Consultada l’Enciclopèdia Catalunya Romànica no hi dona raó.

A ambdós costats hi ha dos contraforts.

Hi ha un campanar de cadireta que conserva una campana de ferro. 


Al porta d'entrada hi ha una llinda de grans dimensions, datada l'any 1642, còpia d'una llinda igual que es troba davant l'església, trencada. Sembla haver indicis que aquesta fos l’original adovellada.

La part interior és pintada de blanc i hi ha una creu en el lloc de l’altar.

Ha estat restaurada. 

Sant Ximplí és una església protegida com a Bé Cultural d'Interès Local.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

divendres, 9 de febrer de 2018

SANT FELIU DE BARRUERA. VALL DE BOÍ. ALTA RIBAGORÇA

PETJADES PER L’ALTA RIBAGORÇA

Barruera és el poble i cap de municipi de la Vall de Boí (217 h 1094 m alt).
És situat a la riba dreta de la Noguera de Tor. Fins el 1996, el poble donà nom al terme municipal. L'església de Sant Feliu es troba situada fora del poble.


Les escriptures dels segles XI-XII on s'esmenten les poblacions de la vall de Boí no fan mai referència a l'organització per parròquies sinó que ho fa per viles, fet que no és gens habitual durant aquest període a la Catalunya Vella. Això, juntament amb el fet que les esglésies en la majoria dels casos estiguin segregades a sectors extrems dels pobles, indica que la implantació de temples no va tenir una incidència massa destacada. I que possiblement les esglésies serien posteriors a la formació dels nuclis de poblament, l'origen dels quals es desconeix. L'estructuració parroquial doncs, no era encara prou sòlida en els segles XI-XII.  Malgrat això l'església de Sant Feliu és esmentada des del segle XI, en documents del monestir de Lavaix. Documents dels anys 1072 i 1103, per exemple, documenten de diverses maneres (dotacions, sobretot) l'església de Sant Feliu, però sempre de forma indirecta.


No és fins al segle XIV que se'n tenen notícies directes segures. L'última part de l'Edat Mitjana i tot al llarg de l'Edat Moderna, Sant Feliu de Barruera apareix de forma regular en tota mena de documents. En aquesta documentació es troben constants referències al sistema de co-rectors que regia a la vall de Boí. Es tractava d'uns capellans que havien de ser fills de la vall, i que obtenien el càrrec del bisbe a través de la presentació feta pels regidors i homes destacats dels pobles de la vall. Hi podia haver tants co-rectors com fills de la vall sacerdots pretenguessin i obtinguessin el càrrec, i si no n'hi havia, quedaven sense cobrir per ningú. Les rendes dels beneficis es repartien equitativament entre els co-rectors que hi hagués, i, si no n'hi havia, els regidors dotaven un o diversos vicaris amb aquells diners; els vicaris, ja no havien de ser fills de la vall. Només un dels co-rectors exercia de rector, és a dir, s'encarregava de la cura de les ànimes dels habitants de la vall; era un càrrec anual, que anaven exercint un rere l'altre.

 L'església va ser construïda durant el segle XI, i constantment afectada per obres successives en els segles posteriors. A la dècada dels setanta del segle XX es féu una intervenció en l'edifici que consistí a enderrocar la sagristia del costat nord, alliberar el folre exterior que amagava la capçalera, modificar les teulades, enderrocar una capella del costat sud, reconstruir la coberta de l'absidiola sud, repicar tot l'exterior i consolidar el campanar.
 
La història constructiva del temple de Sant Feliu és molt complexa i difícil de desgranar, atesa la variació del programa originari i la seva continuació amb un projecte completament diferent que alhora ha sofert considerables modificacions. A més, cap a la dècada de 1970 l'edifici va ser objecte d'una restauració exhaustiva que va produir nombroses alteracions a la fàbrica, sense deixar-ne cap registre. Raó per la qual a hores d'ara resulta força complicada l'anàlisi completa de la seva evolució.

L'església de Sant Feliu és un edifici molt transformat. Té una sola nau, està capçat per un absis central semicircular amb decoració exterior d'arcuacions i lesenes. A la banda de migdia sobresurt un braç en forma de transsepte carrat, a llevant del qual s'obre una absidiola semicircular sense decoració exterior molt restaurada. El transsepte està cobert amb volta de canó i la nau amb volta peraltada amb arcs torals sostinguts per mènsules. La coberta està sobre-aixecada respecte del seu nivell original formant un sostre mort. Al costat de tramuntana de la capçalera hi havia un cos de planta quadrada que feia les funcions de sagristia i que va ser enderrocat durant les darreres restauracions, com també ho fou una capella lateral entre el transsepte i campanar.


Afegides al mur nord hi ha dues capelles de planta quadrada que comuniquen amb la nau per sengles arcs de mig punt. Ambdós recintes estan coberts amb volta de canó perpendicular a la nau. El campanar situat a l'angle sud-oest de l'edifici és una torre de planta quadrada. Té finestrals de mig punt a les dues plantes superiors, alguns estan tapiats. La teulada a quatre vessants descansa sobre una estructura piramidal de fusta. A la façana de ponent hi ha el portal amb arc adovellat de mig punt, resseguit per motllures i guardapols (segle XIII-XIV).

Un porxo amb coberta de dues vessants protegeix aquest portal. Els paraments interiors estan repicats a la part de la capçalera, a la part de la nau, però estan arrebossats des d'on arrenca la volta fins baix. El paviment és de còdols formant figures geomètriques a l'absis i capella lateral nord, la resta està empostissat. El cor és un entressolat de fusta situat al tram inferior de la nau.


La porta oberta a la façana de ponent, té davant seu un porxo que s’utilitza per aixoplugar al fidels. El porxo s'obre al sud i a l'oest mitjançant arcs de mig punt, i queda tancat al nord, on el terreny presenta un desnivell. La porta, de mig punt, està ressaltada per dos nervis motllurats i extradossats, amb una motllura que fa de guardapols. Encara que la factura és romànica, aquesta mena de portes es donen sobretot en època gòtica, Alguns detalls de construcció fan pensar que la porta devia ser en un altre lloc, primerament, o que el nivell de l'exterior de l'església es modificà de forma important en alguna època no gaire endarrerida. Cal recordar que l'emplaçament preferit en una església de construcció romànica era quasi sempre la façana de migdia.


Els béns mobles integrants de la declaració de BCIN són dues imatges del Sant Crist de talla policromada; tres frontals d'altar del 1818, realitzats en pintura sobre taula; un frontal d'altar del segle XIX, de fusta policromada; una predel·la de fusta tallada i policromada; un forrellat de ferro forjat; un escut de pany de ferro forjat, una clau de pany de ferro forjat, del segle XIX; dos lampadaris de ferro forjat; i quatre campanes de bronze, una de 1641, una de 1767, una de 1784 i l'altra de 1836. 

Pertany al grup d'esglésies romàniques de la Vall de Boí declarades Patrimoni de la Humanitat per la Unesco el 30 de novembre del 2000.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimecres, 7 de febrer de 2018

SANT MARTÍ DE CAPSEC. VALL DE BIANYA. GARROTXA

PASSEJANT PER LA GARROTXA

Capsec és un poble (99 h. 2009/ m. alt.) situat al vessant meridional de la serra de Malforat, a l’esquerra del torrent de Capsec , que aflueix a la riera de Bianya, per l’esquerra, prop de l’antic hostal de Capsec .


Era l'antic cap del municipi de Capsec, però durant la segona dècada del segle XX va ser traslladat a l'Hostalnou de Bianya i el municipi es reanomenà la Vall de Bianya.

El 1107, Capsec és documentat amb el nom de Cubilistico, en l'acta de consagració de l'església de Sant Andreu de Socarrats. Antigament s'anomenava Cuïlsec que es va convertir segurament en Culsec, i finalment, en Capsec, un últim canvi en què segurament hi va influir la proximitat de la collada del Capsacosta. També surt esmentada en diversos documents amb els noms com a "Sancti Martine de Cullule Sicco" (1033). Aquest topònim s'anirà modificant: "Cuilissicco" (1079), "Cuisil" (1094), "Cuil-sech" (1117), "Culsech" (1208), "Cuilsico" (1214, "Cubilissicco" (1269, "Campsech" (1358, "Cubilisico" (1392) i "Capitesico" (1691).[1]


Igual que la resta de la demarcació, Sant Martí va pertànyer molt de temps al monestir de Sant Pere de Camprodon. Segons consta a les pastorals, el temple va ser molt modificat durant els segles XVII-XVIII

L'església de Sant Martí de Capsec, del segle XII, és un dels edificis romànics més bonics i atractius del municipi de la Vall de Bianya. En sobresurt la seva alta torre del campanar, bastida sobre la façana de ponent i modificada en èpoques posteriors.

La planta de l'església és d'una sola nau, amb volta de canó lleugerament apuntada i una cornisa que recorre els murs. Els terratrèmols del segle XV causaren greus danys a l'edifici, que s'hagué de refer de nou.


Segons consta a les pastorals el temple va ser molt modificat durant els segle XVII-XVIII. La nau va ser ampliada per tal de fer capelles laterals. Cal destacar que el temple havia tingut tres absis i planta de creu llatina. Hi ha dues pedres que daten les reformes, una al campanar, amb la data de 1771, i una pedra cantonera al mur nord, que diu" ANTONI GURT 1675".

Actualment es conserva l'absis central, amb una finestra cega a l'interior que serveix de fornícula per la imatge del sant titulat. De les dues absidioles només resta la del costat nord, l'altre es malmeté en construir la sagristia.
Aquesta petita absidiola podia pertànyer a l’església anterior. 

La porta d’entrada és al sud amb una petita construcció per protegir de la pluja.

L'any 1994 s'efectuà una restauració que va permetre la supressió, a l'interior del temple, d'una sèrie d'afegitons que amagaven els murs originals. La porta d'entrada és al costat de migdia.


Hi ha una pica baptismal romànica situada a l'interior de l'església, d'immersió, decorada amb un cordó trencat que l'envolta a la part baixa, i un altre cordó a la part alta, del qual pengen uns creus i dues mans, motius únics a la diòcesi gironina pel que a piques baptismals es refereix.

També hi ha una pica d'aigua beneïda ornada amb motius florals i de data molt posterior a la pica baptismal.

Al seu interior es conserven una sèrie d'altars realitzats entre els segles XVIII i XIX.

Sant Martí de Capsec és una església romànica inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

divendres, 2 de febrer de 2018

SANT ANDREU DE SOCARRATS. VALL DE BIANYA. GARROTXA

PASSEJANT PER LA GARROTXA

Socarrats és un poble (43 h. 2009/367 m. alt) situat als vessants de la serra de Sant Miquel del Mont, a la dreta de la riera de Santa Margarida, afluent de la riera de Bianya


La primitiva església de Sant Andreu de Socarrats de l’any 953, dins els límits d’un alou pertanyent a la comunitat de Santa Maria de Besalú. Posteriorment va ser enderrocada i en el seu lloc es va alçar l'actual, d'estil romànic. Aquesta darrera va ser consagrada l'any 1117 per Berenguer Dalmau, bisbe de Girona. En els documents és citada com a "Santi Andreae … in loco que dicitur Socarrads" i firmen l'acta, a part del bisbe, Gaucefred, arxilevita de Besalú; Berenguer, mestre d'escola, i el prevere Arnau Joan. Havia depès del monestir de Santa Maria de Riudaura.

Sant Andreu va deixar de ser parròquia l'any 1580/2 i es va convertir en sufragània de la de Sant Joan les Fonts, fins a l'any 1968 en què va passar a dependre de Sant Josep Obrer de la Canya 


Sant Andreu de Socarrats és una construcció de factura romànica. Va ser molt modificada durant el segle XVIII, moment en què es va donar forma de creu al temple amb l’afegiment de capelles laterals. Conserva encara bona part de la seva planta primitiva en l’extrem de ponent de l’edifici i a la capçalera, la qual és formada per un absis semicircular que té, al centre, una finestra de doble esqueixada, amb un arc de mig punt.

El campanar, inicialment d’espadanya de dos ulls, fou convertit en una torre, amb teulada a quatre vessants. En una de les seves pedres hi ha gravat l’any 1688.


La porta d’entrada actual, de llum rectangular i amb una llinda de l’any 1769, és a la façana de ponent, protegida per un porxo

L'any 1983 s'hi varen realitzar nombroses obres de restauració, i es van retirar part dels elements afegits al segle XVII. Com suprimir la sagristia enganxada a l'absis, repicar els murs, enderrocar els nínxols de la façana sud, etc., que li han retornat el seu aspecte primitiu. Malgrat tot, avui en dia, el temple té una planta similar a una creu grega, tot i que inicialment va ser construïda amb una única nau.  La nau està coberta amb una volta lleugerament apuntada.

El capitell d'època preromànica encastat a la façana est. Aquest capitell va pertànyer al temple antic de Sant Andreu. Hi són representats dos caps humans amb un motiu floral situat entre els dos.


A l’interior, destaca la pica baptismal, d'època romànica, d'immersió, de línies senzilles i sense cap mena d'ornamentació. La volta de l’absis és decorada amb unes pintures murals realitzades l’any 1948 per l’artista olotí J. Casas. Conserva un altar dedicat a Sant Isidre, dels segles XVIII-XIX.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimecres, 31 de gener de 2018

SANT PERE DESPUIG. VALL DE BIANYA. GARROTXA

PASSEJANT PER LA GARROTXA

Sant Pere Despuig és un nucli de població (108 h. 2009/ 439 m. alt.), de caràcter disseminat. Es troba aturonat al centre de l'altiplà que separa les rieres de Santa Llúcia de Puigmal i de Santa Margarida. Com el mateix topònim indica, l’església es troba situada damunt un puig de la petita formació muntanyenca de la Cademunt.


El topònim del lloc ve documentat, vinculat amb el nom del temple, com a “Pui” (1095), “Podio de Biania” (1248) i “Podio” (1372), sent aquest últim el que ha quedat finalment. Aquesta església ve esmentada sovint com a Sant Pere Espuig o Despuig. Tot i això, en els documents oficials se li ha aplicat sempre el topònim de Puig, traducció del “Podio” llatí.

La família dels Bianya, posseïa en franc alou una estada senyorial al costat de l'església de Sant Pere del Puig (avui aquesta estada està totalment en ruïnes); a ells es deu la fundació de l'església parroquial de Sant Pere.


L'any 964 va tenir lloc la consagració del temple anterior al que ha arribat als temps actuals; apareix esmentat com: "...Sancti Petri...constructam in territorio de Bianya. Aquesta és una de les primeres notícies que es tenen del temple. Centúries més tard passà a dir-se Sant Pere Espuig o Despuig, amb l’article salat aglutinat al nom d’origen.

La primera església va ser consagrada el 964, després en el segle XII devia tornar a ser reedificada. Les cròniques del segle XV esmenten que l’església va ser destruïda pels terratrèmols. Això fa que hi hagi  poques restes de l’edifici romànic del segle XII, posterior al consagrat en el segle X. Aquestes restes es poden veure a l’extrem sud-oest de l’edifici, on hi ha construïda la torre del campanar.


Era d'una nau que s'estenia de llevant fins a ponent, però el segle XVIII hom amplià vers els costats nord i sud, capgirant la seva disposició i convertint la vella nau en creuer.

El campanar d’espadanya, va ser convertit en torre rectangular amb teulat a quatre vessants. Sota les obertures del pis superior, obertes als quatre vents hi podem apreciar d'altres obertures cegues.

La porta d’entrada actual, d’estil barroc, situada a migdia té una llinda on hi ha gravada la data de 1782. Dins el timpà hi ha els atributs iconogràfics de l'apòstol enmig de motius decoratius de fullatges estilitzats.

Al nord i est hi ha annexada una rectoria.


L’any 1936, van destruir totes les imatges del seu interior. Fins aleshores aquesta església parroquial posseia una marededéu romànica, sedent, venerada sota l’advocació de Mare de Déu de Gràcia. 

El 1939 es va rehabilitar el temple. Els anys 2001 i 2002 es va tornar a reformar.

L’església de Sant Pere Despuig és inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau