dimecres, 18 d’abril de 2018

SANT ESTEVE DE MÚNTER. MUNTANYOLA. OSONA.

TERRES D’OSONA.

Múnter és un poble (52 h.2009) de població disseminada situat al sector de la plana de Vic entre Malla, Tona i Muntanyola.


L'església de Sant Esteve de Múnter està situada en mig d'una vall, sobre un rost, encerclada per les muntanyes del Clascar de Mall, serrat del Vilar i el Pla de Tona i és parròquia d'un grup de masies disperses

L’església parroquial de Sant Esteve, en part romànica (segle XII), és esmentada (Montari) ja el 929. Resten, sobre el mas Castellar, les ruïnes de l’antic castell de Múnter, que fou de diversos senyors, fins que al segle XIII passà a les mans dels Brull, i al XV a les dels Alta-riba i llurs successors els Clariana i Sentmenat (creats comtes de Múnter el 1698). El 1840 Múnter fou annexat al municipi de Muntanyola.

L'església es documenta l'any 965, quan una dona anomenada Fredesinda i els seus fills vengueren a Odó i la seva muller Ercolda diversos béns situats a la vila de Múnter que afrontaven per llevant amb la casa de Sant Esteve.

Les funcions parroquials es documenten el 1119 i es confirmen en les llistes parroquials anteriors a l'any 1154. A més de l'altar del patró de l'església s'hi venerava de Santa Maria documentat el 1357. L'edifici fou renovat el segle XII.

L'any 1564 es substituí el retaule de l'altar major, obra de Ramon Puig, per un altre de neoclàssic. La porta d'entrada, emplaçada en el seu lloc primitiu, fou modificada l'any 1613. El campanar és contemporani de l'església i té la part superior modificada. L'any 1918 s'ensorrà la primitiva coberta que es substituí amb una altra que no s'avé amb l'estil de l'edifici que exhibeix una part important d'elements abarrocats que no lliguen amb els elements romànics originals.


Edifici d'una sola nau capçada a llevant per un absis semicircular, en el qual les finestres han estat cegades. En conjunt el temple ha estat molt reformat. Al sud-est de l'absis hi ha afegida una sagristia. Les parets laterals estan desgruixades formant quatre fornícules, dues a cada banda, per a ubicar quatre altars. Les finestres són noves.

A la quarta part de la volta de canó pel cantó de ponent es veu un reforçament de volta de punt d'ametlla i unes parets per aguantar el campanar de base quadrada que presenta una configuració barroca, tradicional a la plana de Vic. 


A la paret del fons de l'església hi ha un cos intermedi amb la rectoria que serveix per a comunicar-s'hi i per pujar sobre la volta al peu del campanar.

A la paret de migdia hi ha la porta d'entrada rectangular, amb marc de pedra picada amb d’espedaçat barroc i carreu encoixinat, molt curiosa. Les parets de l'absis i el mur de tramuntana són els més sencers i corresponen a l'obra original; el carreu és petit i molt irregular.

Text i recull dades: Miquel Pujol mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

divendres, 13 d’abril de 2018

SANT SEBASTIÀ DE VIC. OSONA

TERRES D’OSONA

L’ermita de Sant Sebastià està situada en un dels espais més privilegiats de la plana de Vic. Dalt d’un turó a 770 d’altitud, les vistes des de la contrada són impressionats. La seva situació ens permet una esplèndida panoràmica de les serralades del Montseny, les Guilleries, el Collsacabra o el Pirineu. Fins i tot, en els dies més clars, no només es pot veure la ciutat de Vic, sinó també poblacions com Manlleu, Roda de Ter o Taradell


Encara que està a la demarcació de Sant Joan del Galí i depèn de la parròquia de Santa Eulàlia de Riuprimer des de sempre, el seu terme municipal és la ciutat de Vic.

Del seu origen se’n sap molt poca cosa, com la majoria de capelles dedicades a Sant Sebastià es devia construir amb motiu de les pestes que assolaren els nostres territoris a principis del segle XVI, fou un temps en que es van aixecar moltes ermites arreu.

Està documentada des de l'any 1522, citada pel bisbe de Vic Joan de Tormo com a Sant Sebastià de Riuprimer.  Llavors es devia estar construint o feia poc que es devia haver aixecat. Posteriorment trobem altres esments en les visites pastorals dels anys 1589 i 1596, quan ja consta que té annexa una casa per a l’ermità.


L'ermita de Sant Sebastià té una única nau, sense absis ni cor i una façana amb un portal amb dovelles, que va ser reformada el segle XVII.

El campanar és de planta quadrada amb quatre finestrals d'arc de mig punt. Si bé la capella de l’ermita data del segle XVI, la resta de l’edifici i el seu característic campanar són del segle XVIII. Aquestes parts s’enlairaren en agraïment a la miraculosa intervenció de Sant Sebastià per haver acabat amb una epidèmia de pesta.

L’interior és cobert amb volta de creueria i conserva un retaule dedicat a Sant Sebastià.

Els murs són construïts amb pedra arrebossada i els elements de ressalt estan fets de pedra picada. A llevant, i en angle recte amb la capella, hi ha el mas o casa de l’ermità adossada.

Ha estat declarada Bè Cultural d'Interès Nacional, segons resolució del Departament de Cultura de la Generalitat de finals del gener 2011.


A més ostentarà la categoria de Lloc Històric a causa de l'anomenat Pacte dels Vigatans signat aquí el 17 de maig de 1705 quan Mn. Llorenç Tomàs i Costa, rector de Santa Eulàlia de Riuprimer, canonge i vicari capitular de Vic, va acollir una reunió secreta de prohoms de la Plana que es comprometeren a bastir una tropa de sis mil homes en suport de l'arxiduc Carles d'Àustria en contra del rei espanyol Felip V, a l'inici de la Guerra de Successió. Comprometent-se a respectar Carles III i les lleis catalanes, segellant-ho posteriorment al Tractat de Gènova.

Unes escultures en ferro recorden els prohoms i la seva historia.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimecres, 11 d’abril de 2018

SANT PERE DE RODES. PORT DE LA SELVA. ALT EMPORDÀ



Passen els segles
més les dues torres
S’alcen solemnes.

Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

divendres, 6 d’abril de 2018

SANT LLORENÇ D’OIX. MONTAGUT I OIX. GARROTXA

PASSEJANT PER LA GARROTXA

Oix és un poble (102 h. 2009/413 m alt.) del municipi de Montagut i Oix (Garrotxa). És situat a llevant de la serra del Talló, a l’esquerra de la riera d’Oix. Gran part de la seva població és disseminada.


L'església parroquial del poble d'Oix s'emplaça a l'extrem sud de la població amb la façana nord formant mitgera amb altres edificacions



L'església és esmentada ja el 937 , quan Sunyer en féu donació al monestir de Riudaura anomenada com "Sancti Laurentii de Evo". (el 977 el lloc és citat Ovoxo). Refeta fou consagrada el 1017. La toponímia passà a convertir-se posteriorment en "Evol" (1017), "Uxo" (1213) i "Uxio" (1362).

A mitjans del segle XVIII, amb ocasió d'una visita pastoral a Oix, el Bisbe de Girona, Baltasar de Bastero i Leó, ordenà que es destruís la trona de pedra existent i es canviés per una de fusta i, també, va fer destruir un relleu molt indecent que hi havia al presbiteri, segurament una representació d'Adam i Eva.

Sant Llorenç d’Oix és un edifici romànic del segle XII. Es va sobrealçar en temps posteriors per necessitats defensives. Té una sola nau amb volta de canó apuntada. A llevant hi ha un àbsis semicircular, sobrealçat. Presenta fris de dents de serra trencat per mènsules ornamentades, cornisa i finestra central amb dos arcs en degradació.

A migjorn, hi ha una cornisa, dues finestres i la porta d’entrada, amb arcuacions i llum rectangular. Aquesta porta que presenta diversos arcs en degradació i llinda es va obrir el 1977, arran d’unes obres de restauració fetes per la Diputació de Girona. En aquestes obres es va prescindir de la porta que hi havia a ponent de l’edifici i la nova porta es va portar de l’església de Santa Maria de Castella de Muntanya.

A migdia, també trobem quatre cartel·les alineades que en temps passats havien sostingut una galilea romànica. El campanar, situat a l’oest, era d’espadanya de doble obertura. Posteriorment es va convertir en torre. Al nord hi ha habitatges adossats a la paret.


La porta de fusta clavetejada amb forrellat decorat amb motius geomètrics i amb forma de cap de drac no és la pròpia sinó que pertanyia a l'església de Santa Maria de Castellar de la Muntanya.

La pica baptismal conservada a l'interior del temple, és d'època romànica. Té forma d'olla, i presenta unes característiques senzilles sense cap tipus d'ornamentació. 

L'escut d'armes de la noble família de Barutell, es conserva a l'interior del temple. La família, en el decurs del segle XV, va deixar el castell de Bestrecà i es traslladà al poble d'Oix.


L’església va conservar, fins el 1936, un retaule del segle XVI i una taula sobre una escena de la vida de Santa Bàrbara. Aquesta última es troba en el Museu Parroquial de Sant Esteve d’Olot.

Sant Llorenç d'Oix és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimecres, 4 d’abril de 2018

ERMITA DEL REMEI. BEGET. CAMPRODON

TERRES DE CAMPRODON

Circulàvem en direcció a Beget, quan ens va sorprendre gratament la presencia de l’ermita del Remei, situada dalt d’un petit monticle molt a prop del marge de la carretera. Des del mateix lloc s’inicia una ruta a peu que porta fins a Camprodon.


L'ermita del Remei, més coneguda per la gent del país com "La Capella" o també “La Capelleta”  (abans dedicada a sant Sebastià), està ubicada al costat del poble de Beget, pel cantó de solell del puig anomenat el Rost.

La petita capella depèn de la parròquia de Beget, segurament va ser erigida amb motiu d’alguna celebració. Unes dades ens parlem d’una obra popular dels segles XVII- XVIII.


És una menuda edificació d'una sola nau i absis semicircular orientat al sud. Pel costat de llevant veiem dos ulls de bou i la sagristia annexa a la capella.

La porta d’accés està orientada al nord, amb una finestra al cantó esquerre i el campanar d'espadanya d'un sol ull, amb campana. Hi ha una pedra, potser d'una reconstrucció, que porta la data 1769.


A l'interior l'absis semicircular està tapat pel retaule. L'altar porta la data 1864 pintada. Hi ha quatre imatges de fusta, talles possiblement corresponents a l'època de l'altar, que corresponen a sant Sebastià, antiga advocació de la capella, sant Grau, santa Llúcia i la mare de Déu del Remei.

L'ermita del Remei és un edifici inclòs a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

divendres, 30 de març de 2018

SANT GENÍS D’ORÍS. OSONA

TERRES D’OSONA

El terme municipal d’¡Orís ocupa el sector septentrional del Plana i de la comarca d'Osona, puix que termeneja amb Sant Quirze de Besora des del puig dels Tres Batlles al coll de les Gargantes, sobre la vall de Bosquetell. El llogaret de Can Branques (143 h el 2005)que  dista uns 3 km del centre històric, és on hi ha el centre administratiu del municipi.


El poble de Sant Genís d’Orís (60 h el 2005), de població disseminada, és centrat per l’església, la rectoria i un grup de cases. A pocs metres sota l’església i el cementiri hi ha el gran mas de la Coma, un casal quadrat de quatre vents, existent ja al segle XIII, que és un dels masos més importants del terme.


L’església parroquial de Sant Genís d’Orís fou construïda entre el 1791 i el 1799. És una església de tipus barroc neoclassicista, construïda a l’estil dels Moretó de Vic. Té una nau, amb capelles laterals i cimbori, i un esvelt campanar, construït a partir del 1814.


Aquesta església en va substituir una d’anterior, documentada des del 943, que es trobava al puig o serradell que s’aixeca darrere Can Marçal, al peu del castell. Només en resta un petit mur i d’altres restes. 

El castell d’Orís, situat dalt d’un turó a 751 m, tot i el seu estat de deterioració, és encara un dels més visitats i coneguts de la comarca.

La rectoria, construïda en bona part de tàpia, ha estat renovada amb pedres nobles, fogons, aigüeres, finestrals i antics armaris del mas Serinyà, una antiga vila rural, que es troba al peu de la cinglera de Sant Salvador de Bellver o d’Orís, a ponent del municipi.

El 1936 va perdre tots els antics retaules i imatges, llevat de la imatge gòtica de Santa Maria de Gràcia, a la qual mossèn Jacint Verdaguer dedicà uns goigs. És una petita talla d’alabastre del segle XIV que es venera en un altar lateral, a la dreta de l’entrada.

Sant Genís d'Orís és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades. Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimecres, 28 de març de 2018

MARE DE DÉU DE LES NEUS. ESPINAVELL. MOLLÓ. RIPOLLÈS

TERRES DEL RIPOLLÈS

Espinavell (Espinabell) és un poble (43 h.2009) situat a la vall de Camprodon, escalonat en un vessant a l’esquerra del Ritort, a la capçalera de la vall de Molló. Vora el riu hi ha l’antiga farga d’Espinavell.


L’església d’Espinavell és una de les esglésies sota l’advocació de la Verge de les Neus més antiga de Catalunya. Malgrat la primera impressió sembli ser una església romànica, la veritat és que l'església es va construir en acabar-se el segle XVII, en un estil molt rústic i popular. El bisbe de Girona n’autoritza l’aixecament el 8 de març de 1682. Trenta anys més tard, el 1713, s’anomena “capella de les Neus” i li foren donades unes ordinacions. Aleshores eren temps d’esplendor de la contrada.


L’interior de l’edifici va ésser decorat amb falses voltes de maó, tot arrebossat i potser decorat. De tot això no queda res degut a una recent restauració. Igualment passa en les dues capelles laterals, avui dia desaparegudes, que s'han convertit en dos espais dins de l'església sense cap funció.


Es tracta d'una església amb planta de creu llatina, amb capelles laterals i absis semicircular en la part central de la nau. Hi ha un arc en el que descansen els cabirons de la teulada, formada per bigues de fusta i teules àrabs, de tipologia a dues vessants.


Té adossat un campanar quadrat amb grans obertures per les campanes i teulada a quatre vessants. Hi queden restes d'una esfera de rellotge, la maquinària del qual ha desaparegut. La façana és arrebossada i sobre la part dreta hi ha una meridiana solar.

Actualment hi ha obres de reparació sembla ser de la teulada.

Mare de Déu de les Neus de Molló és una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau