divendres, 22 de setembre de 2017

SANT BLAI. LES. VAL D’ARAN

PETJADES PER LA VAL D’ARAN 

La vila de Les es troba a 634 m d’altitud, a l’extrem meridional de l’eixamplament de la ribera de la Garona dit Era Lana de Les, formosa plana allargada de N a S amb un clima relativament benigne per la poca alçada i amb possibilitats per als conreus. 

La part antiga del nucli és a la vora dreta de la Garona, a cavall de l’antic camí ral (Camin Reiau), mentre que l’eixample (sector de Sant Jaume) s’ha construït principalment a la vora esquerra.
 


La petita església de Sant Blai la trobarem darrere d’Era Baronia, un edifici noble del segle XVII.  

Les seves reduïdes dimensions, que inclouen un espai absidal de forma semicircular, semblen indicar que l’actual capella, en el seu moment àlgid, formava part de la capçalera d’una construcció més gran o bé es el resultat de la reconstrucció d’un antic edifici, feta a partir dels seus elements originals.
 

L’absis és cobert amb volta de quart d’esfera, formada per llosetes concèntriques que, seguint el mateix esquema, s’estenen, a plec de llibre, per la coberta de canó de mig punt de la nau. 

De fet, el mur de ponent –o mur tester–, que s’obre a partir d’un arc de mig punt, excedeix en amplada el cos de la capella, cosa que fa pensar que possiblement l’edifici continuava amb una àmplia nau que va ser enderrocada en un moment indeterminat, o per acció de l’home o a conseqüència d’un desastre natural. També la presència de quatre espitlleres sense una aparent funcionalitat han portat a pensar en la possible existència d’una cripta. 

Així doncs, aquest edifici, datat al segle XII, presenta un aspecte força curiós, que planteja interrogants difícils de resoldre avui dia en relació a la seva estructura arquitectònica i les seves funcions originàries 

El darrer baró de Les fou Josep Eustaqui Adolf Cao de Benòs, mort a Tolosa de Llenguadoc el 1856 i enterrat a la capella de Sant Blai. 

Text i recull dades Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 20 de setembre de 2017

SANT JOAN D’ARTIES. NAUT ARAN. VAL D’ARAN

PETJADES PER LA VAL D’ARAN 

Arties és un poble del municipi de Naut Aran (497 h. 2009) que es troba a la confluència del riu de Valarties amb la Garona. És emplaçat al fons de la vall, i dominat pel S i l’W pels alts vessants de Sacauva i del tuc de Lobatèra.
 
 
El nom d’Arties, segons Juli Soler, procedeix del mot basc wartia (pla entre dues aigües), per la seva situació, i apareix en documents dels segles XII i XIII sota les formes Artis, Artes, Arters i Dartiers. 

 
Sant Joan d’Arties podia ser en els seus orígens una església romànica  però reformada i transformada a gòtica l’any 1385. La nau d'una sola planta està dividida en quatre trams marcats per quatre pilars a banda i a banda de la nau. La coberta és d’arc apuntat. La capçalera es formada per tres absis poligonals.  

 
La zona dels absis, el presbiteri i els dos primers trams de la nau presenten volta de creueria mentre que els dos restants (direcció W) tan sols mostren forma de volta lleugerament apuntada. La raó d'aquesta diferenciació rau en l'esfondrament de la nau en aquests últims trams tal com senyalen les arrancades dels arcs corresponents a les columnes que sostenen aquest trams. El darrer arc apuntat emmarca el mur de ponent i és en aquest sector on es distingeixen els únics vestigis romànics que conserva l'església; aquests es concreten en les columnes (formades per superposició de tambors de la mateixa mida i forma semicircular) i en resolució estilística de la finestra oberta al mur de ponent (constituïda per tres arcs de mig punt en degradació que es desenvolupen de forma continua fins als muntants). 

 
La portalada es troba ubicada al mur de migdia consta de tres arcs apuntats en degradació, sense cap element que destorbi la continuïtat fins els muntants. A l'arc de l’intradós hi podem veure un guardapols. Els arcs estan formats per dovelles que agrupen horitzontalment tot el conjunt.

A la façana oest hi tenim una finestra que podria ser d'època romana tardana, consta de tres arcs de mig punt en degradació, tots ells adovellats i sense cap element que talli la continuació fins els muntants. Com a únic element de decoració observem un arc extradós en el que s'observa un escacat. 

A l'angle SO hi trobem el campanar, de planta quadrada octogonal i de tres pisos. L'arrencada sembla correspondre a una construcció, derruïda en el seu moment, i que no correspon a la continuació del campanar. Tampoc és clar el trobament del campanar amb la paret oest de l'església. Com a únics elements decoratius destaquem uns frisos que marquen la separació dels tres pisos. 

Aquesta església va caure en desús després de ser utilitzada en diferents funcions en acabar la Guerra Civil. Va servir de magatzem per la intendència militar. A l’època de la construcció de les hidroelèctriques va ser utilitzada com a dipòsit de ciment.  

Finalment va ser restaurada i en l’any 1984 es convertí en Museu (dependent del Conselh Generau d’Aran) i s’utilitza com a sala d’exposicions temporals.  

Sant Joan d'Arties és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

divendres, 15 de setembre de 2017

SANT MARTIN DE TOURS. GAUSAC. VIELHA E MIJARAN. VAL D’ARAN

PETJADES PER LA VAL D’ARAN 

Gausac, amb el poble de Gasau fou un municipi independent fins a l’any 1970, en que es fusionar en el nou municipi de Vielha e Mijaran.

 
El poble (577 h. 2009/994 m. alt) es troba a l’esquerra del riu Garona i a l’extrem occidental de la plana de Vielha. És situat als peus de la muntanya de Varicauva, encarada a migjorn . 


 Com la major part de poblacions, no tenim referència documentals fins el darrer terç del segle XIII. Consta com a Gausat l’any 1278 i Guasaco el 1298. El 13 de novembre de 1313 els homes de Casau juraren fidelitat a Jaume II, en Sant Martí de Guasaco. El mateix dia juraren fidelitat a Guillem de Castellnou, com a representant del rei el quatre cònsols de Gausac i els trenta-sis homes o caps de casa. 

L’església de Sant Martin de Tours de Gausac és un dels millors exemplars d’arquitectura gòtica aranesa, un estil artístic poc freqüent a la Val d’Aran. A pesar de la inusual unitat estilística que ofereix, sí que s’hi evidencia una seqüencia constructiva que sembla arrenca de la darreria del segle XIII o del començament del XIV fins arribar a la plenitud formal gòtica del segle XV. 

L’edifici és d’una sola nau, amb la incorporació de capelles laterals i encapçalada per un absis poligonal. L’estructura arquitectònica de l’església se sosté a base de pilars de secció semicilíndrica des d’on arrenquen les voltes de creuaria que cobreixen l’edifici; seguint les directrius formals del gòtic, l’absis és de configuració poligonal.  

El campanar podria ser de la primera meitat del segle XVI, mantenint moltes semblances amb el campanar de Sant Miquèu de Vielha. L’aspecte robust respondria a la doble funcionalitat com a campanar i com a torre de defensa. Aquest campanar és de planta quadrada en el primer pis i octogonal al segon. 

Gràcies a la intervenció que s’hi va fer l’estiu del 2001, es confirma la presència d’elements constructius pertanyents a l’últim període romànic. Sant Martin de Gausac conserva quatre elements romànics de gran relleu. Al mur dret del porxo o atri, hi ha encastat un bloc amb un relleu esculpit de la Crucifixió. És una representació de crucifixió de tres claus, de marcada simetria i gran hieratisme, adaptant-se la figura de Crist perfectament als braços de la creu. El cap és marcadament desmesurat, cenyint una corona d’espines. Ens trobem davant d’un Crist majestuós, que no reflexa sofriment, esculpit toscament. Aquest tema escultòric té paral·lels a Sant Pèir d’Escunhau i Sant Miquèu de Vielha. 
 
Un segon element romànic és una pica baptismal decorada amb elements que trobem en d’altres piques de la Vall (Vielha, Escunhau o Betlan). Uns roleus vegetals flanquegen les representacions escultòriques de figuracions humanes; així sota una arcada trobem un personatge amb una destral i un martell i sota un altre arc una màscara i una estilització d’una flor de lis, motiu que també apareix sobre les arcades que es sustenten en columnes estriades. Al costat apareixen dos personatges, un bisbe amb casulla, mitra i bàcul i un cavaller amb escut i llança. Potser ambdues figures facin referència a la vida de Sant Martí, en les vessants de cavaller a qui se li aparegué Crist i com a bisbe, càrrec eclesiàstic que ocupà. La cronologia d’aquesta pica seria d’un moment tardà dins el segle XII o començament del XIII. 

També d’època romànica és la pica beneitera datada aproximadament del segle XII, encastada a l’interior de l’església, pròxima a la porta de sortida; la decoració d’aquesta pica es basa en elements vegetals (tiges, fulles), molt representativa de la resta de piques d’aigua beneita (Mont, Casau, Escunhau, Begós). 

Un quart element seria una interessant lipsanoteca amb decoració de cercles concèntrics. 

Com moltes vegades el temple era tancat i no vam poder fer fotografies de l’interior. Però les complertes dades ofertes pel Conselh Generau d’Aran en la seva pàgina web ens han permet conèixer i publicar aquesta crònica. 

L'església de Sant Martin de Tours forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimecres, 13 de setembre de 2017

SANT JOAN DE TORAN. CANEJAN. VAL D’ARAN

PETJADES PER LA VAL D’ARAN 

Sant Joan de Toran és un petit nucli de població (4 h. 2009/1035 m. alt.) ubicat a la dreta del riu de Toran. Consta de diverses bordes al voltant del santuari.

 

Segons Rèmy Comet, Sant Joan de Toran era una propietat i un hospici dels frares hospitalers de Sant Joan de Jerusalem, documentat abans de 1266, igual que sant Pèrir de Frontès, de la vall de Luishon. Tot i que es trobava fora de la Vall, hi tenia forces propietats i tenia cura del port d’Eht Portilhon, que comunicava Bossòst amb Banheres de Luishon (Luchon). Per això l’any 1266 quan es volgué dur a terme una reforma de la comanda de Frontès, hi assistiren com a representants de la Vall el noble Ademar de Bossòst i els cònsols Martí Camon i Garcia Carrera.

 


De Sant Joan de Toran situat a la part alta de la Val, del municipi de Canelan, prop del coll dera Porteria, era també una casa hospitalària, dependent dels santjoanistes. Malgrat tot, no es sabem més vicissituds històriques que la seva existència. Sembla ser que hi residien un o dos comunitaris. L’any 1613 ja era una simple dependència de Canejan. 

Sant Joan de Toran és una església romànica del segle XII ampliada i modificada, com moltes altres de la val, en època moderna.

 
L'església és d'una sola nau i un absis que, com a peculiaritat, quedà excèntric respecte a l’eix del cos eclesial. L’entrada es a ponent, i amb dos contraforts al mur de migdia.  

Possiblement els únics elements romànics que es conserven són una obertura espitllada a la cara nord i l'absis semicircular a l'est. Tota la resta semblen afegits posteriors (sagristia adossada a sud-est, obertures quadrades a nord, oest i sud...). 

Una de les primeres persones a escriure de Sant Joan de Toran va ser Pascual Madoz, governador de la Vall d'Aran i posteriorment ministre d'Hisenda de l'Estat espanyol, i va descriure el poble com un llogarret petit, d'una dotzena de cases.

 


Poc abans de l'arribada de les tropes franquistes a la Vall d'Aran (1938), la immensa majoria de la població va fugir de cop i volta a França (a menys d'un quilòmetre), bàsicament per por de represàlies. Aquest fet va provocar que el poble es quedés pràcticament abandonat fins que més recentment, als anys 80, les cases es van convertir en segones residències. 

Forma part de la ruta de l’ós de la Val d’Aran. Certament amb el riu que corre sota la gran arbreda l’indret no pot deixar de ser un gran refugi del plantígrad. També és punt de sortida de nombroses excursions. La tard era ennuvolada però el lloc, amb sol, ha de ser preciós.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

divendres, 8 de setembre de 2017

SANT LLORENÇ DE GUARDIOLA DEL BERGUEDÀ

TERRES DEL BERGUEDÀ 

Coneixem de fa molts anys el monestir de Sant Llorenç de Guardiola, anteriorment Sant Llorenç prop Bagà. L’havíem visitat en diferents ocasions, al principi de l’actual restauració, però era tan intensa la seva història que sempre havia quedat en espera de temps per condensar-la en poques pàgines. En aquesta ocasió aprofito un llibret editat per la Diputació de Barcelona per copiar-lo i deixar patent el nostre interès pel monestir, carregat d’història de més de mil anys.

 
La pel·lícula “Pàtria” aprofita parts del monestir pel seu rodatge.  

El monestir de Sant Llorenç es troba al nord del nucli urbà de Guardiola de Berguedà, a la vall de Brocà. S’enlaira a dalt d’un planell del vessant est de la serra de Gisclareny, des del qual domina un paisatge de terrasses cobertes de prats que baixen fins a trobar les valls del Llobregat i del Bastareny.

 
L’antic monestir de Sant Llorenç prop Bagà

La primera comunitat monàstica que va haver-hi a l’indret conegut com Sant Llorenç prop Bagà estava formada per eremites que van ocupar les coves i els abrics naturals del cingle. L’indret va ser elegit per l’abundància d’aigua i per la seva posició estratègica. Molt a prop van edificar una petita església, datada pels historiadors cap els segles VI o VII, de la qual es conserven algunes restes. L’església que ha arribat als nostres dies es va realitzar en diverses fases a partir del segle X, quan es van establir al lloc els monjos de l’orde benedictí.

 
La concepció original de la planta està emparentada amb la del les basíliques carolíngies: edifici de tres naus i planta rectangular amb coberta ceràmica sostinguda per una armadura de fusta que descansava sobre columnes centrals. Un model molt característic que es generalitzà des de finals del segle X a imitació de l’església de Sant Pere de Cluny, i que va tenir una amplia difusió a Catalunya durant tot el segle posterior. En el cas de Sant Llorenç, a més, l’occidentalització del santuari va fer que la porta principal s’obrís a la façana de llevant, precedida d’un porxo de fonaments poderosos, sobre el qual es devia aixecar un campanar que se cita a la documentació.

 
La primera de les nombroses transformacions del monestir cal situar-la als primers decennis del segle XI. Correspon a la construcció del claustre, a l’entorn del qual es van organitzar les dependències monacals, com ara l’hospital, el refectori i la casa de l’abat. Una de les intervencions més singulars d’aquella etapa va esdevenir amb la construcció de sengles absidioles  a l’extrem de ponent de les naus col·laterals de l’església, les ruïnes de les quals es van descobrir el 1986. Durant el tercer quart del segle XII es va construir una tribuna que ocupa la meitat occidental de la nau central del temple. A la seva planta baixa es va rebaixar el paviment de la nau central, cosa que dóna a aquest espai l’aspecte de cripta.
 
 
El terratrèmol que va sacsejar gran part de Catalunya el dia 2 de febrer de 1428 va afectar greument les edificacions del monestir, especialment les dependencies monacals, on es va ensorrar una part del claustre, el dormitori dels monjos, la casa de l’abat i altres estances. L’església, en canvi, tot i que va patir per la sacsejada, va restar dempeus en bona part. A causa de les dificultats econòmiques per les quals passava el monestir, la reconstrucció parcial del conjuntes fa fer esperar fins la dècada de 1620, quan ja feia alguns anys que havia perdut l’antiga condició d’abadia per convertir-se en priorat. Llavors l’església no va recuperar ni el seu volum primitiu ni la riquesa espacial interior. La nau de migdia es va dividir en dos nivells mitjançant unes voltes situades a l’alçada de la tribuna. La nau inferior d’aquesta nau i la cripta romànica van ser inutilitzades, i la part superior de la mateixa nau i la tribuna, unides, van constituir el nou espai litúrgic. La meitat oriental de l’antic temple es va aprofitar dins les nombroses construccions que es van bastir aleshores: el priorat i una sèrie de dependències agropecuàries, algunes de les quals va prendre com a base els edificis del monestir medieval.  

A mitjan segle XVIII es va enderrocar i colgar de terres la majoria del cossos perifèrics bastits cent vint-i-cinc anys abans, cosa que va enlairar considerablement el nivell de circulació a tot el conjunt. Com a conseqüència d’aquestes transformacions, el priorat va restar per primer cop exempt del temple i reduït a un sol cos de dimensions regulars, de manera que va adoptar l’aparença d’una cada de pagès  de planta quadrangular. L’església, la meitat de llarga que la primitiva, amb la part alta de la nau nord reconstruïda el segle XIX, és la que va arribar als nostre dies.

 

La restauració promoguda i finançada per la Diputació de Barcelona va tenir dues etapes: la primera, de 1982 a 1988, i la segona, de 1996 a 2008. En una i en l’altra es van fer les excavacions arqueològiques pertinents, tant dels espais interiors com de l’entorn, per tal de conèixer l’abast de les restes colgades dins el perímetre original del monestir, encara que per la part  de migdia l’excavació no s’ha completat de moment. En aquesta recerca es va poder constatar l’existència d’un primer temple de planta quadrangular, allunyat cap el sud-est  del temple actual i orientat d’est a oest, de tres naus amb la testera recta, dins la qual s’inscrivia un absis central de planta ultrapassada, que pot datar del segles V i VII.

 
Les tombes de la necròpolis que s’hi associen tenen paral·lels entre els segles VI i X. El fet és que el monestir, l’any 898, estava en ple funcionament i activitat, com confirma una cita documental. També es va descobrir l’església actual en tota la seva llargària, el claustre, la casa de l’abat i un grapat de les altres dependencies monacals. A més de la recerca arqueològica, es van dur a terme els estudis històrics documentals i artístics que van ajudar a completar la història, no sols del monestir com a monument arquitectònic, sinó la de la seva dinàmica d’expansió econòmica  i productiva, a través de les edificacions que han perdurat en l’entorn, com ara les basses i els molins. Tot plegat va permetre reconstruir de manera ideal en una maqueta, l’extensió territorial del cenobi des del turó on s’assenta fins el Bastareny.

Pel que fa a la intervenció arquitectònica, en aquella primera fase d’obres(1982-1988) es va recuperar l’alçaria interior original de les naus laterals de l’església en treure a subdivisió horitzontal del segle XVII, així com l’espai de la cripta, que es trobava plena de runa, i es va restaurar el campanar, tot dotant-lo d’una nova coberta. 

La segona fase d’obres (1996-2008)  va permetre la recuperació del volum inicial de l¡església del segle X (la segona que van construir els monjos a Sant Llorenç) i la contemplació de l’espai interior tal i com estava el segle XV, presidit per la tribuna-cripta de la nau central. També es van restaurar les ales del claustre que quedaven dempeus o en ruïnes, remarcant-hi però, el perímetre quadrangular original, i l’antic hospital, del qual es va recuperar igualment el volum primitiu. Així, pel camí de la recuperació material i, especialment pel camí de la recuperació de l’espai arquitectònic, element essencial del monument, el monestir va recobrar la significació que havia assolit en el passat.  

L’ajuntament de Guardiola aprofita l’espai per promoure activitats de lleure i cultura. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimecres, 6 de setembre de 2017

SANTA EULÀLIA D’ARBOÇOLS. CONFLENT

PETJADES PER LA CATALUNYA NORD 

Santa Eulàlia d'Arboçols (Arboussols en francès) és una església romànica situada en un indret totalment isolat i envoltada majoritàriament d’alzinars sota el coll de Gues, que marca la frontera amb la Fenolleda. 
 

L'edifici (segle XI-XII) és un bell exemple d'arquitectura romànica, amb una nau i un absis semi-circular decorat amb arcuacions cegues. Sobre la teulada hi ha les restes d'un petit campanar d'espadanya, decapitat. 

 
Aquesta església fou la primitiva parròquia d’Arboçols. Apareix documentada l’any 1011 en una relació de propietats de l'abadia de Cuixà, segons consta en la butlla del papa Sergi IV. Resta sota la subjecció de Cuixà fins la Revolució Francesa. 

L'església hauria estat en el nucli urbà del municipi d'Arboçols, fins que  aquest es desplaçà a un indret més defensable, a un quilòmetre i mig de distància. Santa Eulàlia hauria estat relegada abans del 1642 per la nova església parroquial, Sant Salvador, en el nou centre urbà. 

L’edifici és d’un sola nau capçada amb una capçalera típicament llombarda coronada per arcuacions però sense lesenes, obra probablement dels monjos de Cuixà a mitjan del segle XI. Malgrat tot l’aparell irregular de la part baixa sigui de tradició rústica preromànica. 

L’aparell de la part occidental de la nau on s’obre el portal, contrasta netament amb la part oriental.  

La portalada presenta dos dovellatges de mig punt , amb llinda i timpà de maçoneria. A poca distancia s’obre una finestra de doble esqueixada amb muntants monolítics de pedra picada i arquivolta de granit, motllurada en bisell, segurament del segle XII. 

En el mateix mur conserva el vestigis d’una porta d’arc de mig punt. Molt a prop hi ha una senzilla finestra de tipus preromànic, de simple esqueixada , amb els muntants monolítics i l’arquet excavat dins la llinda.  
 

Per  les diferencies de l’aparell demostra que s’ha conservat una bona part de les parets d’una nau primitiva, probablement preromànica del segle X i coberta de fustam.

En resum, les estructures subsistents de Santa Eulàlia testimonien l’existència d’una església primitiva. La capçalera fou reconstruïda i la nau coberta amb volta sobre arcs laterals interiors i proveïda pel portal de pedra picada que s’obre al migdia, al segle XII. 


Conserva al seu interior una gran pila baptismal hemisfèrica de granit del segle XI o XII.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 1 de setembre de 2017

SANT SADURNÍ DE BULA D’AMUNT. ASPRES.

PETJADES PER LA CATALUNYA NORD 

Bula d’Amunt (en francès Boule d’Amont) és una població de la comarca d’Aspres, subcomarca del Roselló.

 
Per les seves peculiaritats històriques i culturals, la Universitat de Perpinyà la considera una comarca més de la Catalunya Nord. És al sud-oest del Rosselló limitant amb el Vallespir, amb qui està relacionada històricament. Geogràficament és el conjunt de terres esglaonades des del peu del Canigó fins prop del mar, ja dins la plana del Rosselló. El mot aspre en aquest cas designa un «terreny de secà».


Bula-d'Amunt és mencionat des del segle X (Bula en 942, després Bula Subirana en 1062). le village est rattaché à la vicomté du Vallespir à la fin du siècle. El poble s'uneix al vescomtat de Vallespir a finals del segle. L' abbaye Saint-Michel de Cuxa y possède des terres à partir du XI e siècle .L' abadia de Saint-Michel de Cuxa posseeix terres des del segle XI. Au XIII e siècle , Boule d'Amont fait partie de la seigneurie de Corsavy (droit seigneuriaux partagés avec le prieuré de Serrabone et l' abbaye Saint-Michel de Cuxa ). Al segle XIII, Bula d'Amunt forma part del senyoriu de Corsavy (drets senyorials compartits amb el Priorat de Serrabona i l'Abadia de Saint-Miquel de Cuixà). Les premières mentions du nom donnent Bula en 942 et Bula Subirana en 1062 [ 5 ] .Finalment, trobem el nom de Bula de Munt al segle XVII. 

Bula vient du nom de la rivière Boulès qui sépare Boule d'Amont et Prunet et Belpuig.Bula prové del nom del riu Boules que separa Bula d'Amunt i Prunet i Belpuig.L'origine du nom est sans doute dans la racine pré-latine Bul-Vol, employée pour les torrents ravinés, aux berges escarpées ou éboulées [ 6 ] . L'origen del nom és, sens dubte, en l'arrel prellatina Bul-Vol, utilitzat per barrancs, amb bancs inclinats o esglaonats.
 

El patrimoni de Bula d'Amunt és prou ric per a un poble relativament petit. Il se compose essentiellement de l'église St Saturnin, du XIe siècle, d'origine romane. Es tracta essencialment de l'església Sant Sadurní (Sant Saturnin, en francès) del segle XI, d'origen romànic.  église contient de nos jours une intéressante chaire du XVIIIe siècle, une porte et ses pentures des XIIIe et XIVe siècle, ainsi que plusieurs retables : De la Sanch (1710), de St Joseph (1744), de la Vierge (1761), de St Antoine (XVIIIe), du maître-autel (XVIIIe), de la Vierge (XVIIe et XVIIIe), et du Christ (XVIIIe).

Architecturalement il s'agit d'un édifice à nef unique et abside semi-circulaire, un schéma classique des églises romanes en Roussillon.Arquitectònicament es tracta d'un edifici amb una sola nau i amb absis semicircular, un esquema clàssic d'esglésies romàniques del Rosselló. Le chevet fut construit en deux étapes, probablement la partie basse fut-elle construite au début du XIe siècle alors que la partie haute le fut lors de l'établissement des chanoines, vers la fin du siècle. La capçalera es va construir en dues etapes, probablement la part inferior es va construir a principis del segle XI, mentre que la part superior va ser construïda durant l'establiment dels canonges al final del segle.

 
L'església romànica es conserva encara de forma ben distingible, si bé a la nau única original se li afegí una extensió paral·lela pel costat al nord mitjançant una galeria en dos trams, comunicada amb la planta original per dos arcs oberts en el mur septentrional romànic.

 
L'absis, semi-circular i amb coberta de quart d'esfera, mostra una decoració exterior feta de bandes llombardes, successió de petits arcs cecs formant un fris que alterna una lesena amb dos arcs i, així successivament. A la paret de l'absis s'obren unes petites finestres verticals que originalment il·luminaven el temple, però que en l'actualitat estan amagades per la presència de l'important retaule de l'altar major.

El campanar d'espadanya, que domina la façana occidental, és massís, té quatre obertures per a les campanes, en dos rengles, si bé l'obertura esquerra del rengle inferior està cegada per un gran rellotge. 

En la mateixa façana hi ha també té l'obertura de la porta. Aquesta darrera, originalment era al mur sud (oberta al migdia, com les de moltes altres esglésies pirinenques), però al segle XIII se la canvià de lloc i l'obertura passà al final de la nau. Sortosament, es conservaren les ferramentes medievals. 

La decoració la formen diversos retaules: el de l'altar major (començament del segle xviii), el de la Sang (1710), el de sant Josep (1744), el de la Mare de Déu (1761), i el de sant Antoni (s. XVIII). Té també altres peces menors com una estàtua de sant Sadurní i una cadira del segle XVIII i, de la mateixa època, una mica de tresor (un reliquiari, una custòdia, una píxide i un platet d'almoines).L'abside, qui présente à mi-hauteur une assise de pierres plus foncées, est percée de plusieurs fenêtres, à simple ébrasement , surmontées d'un arc en plein cintre composé de moellons posés sur champ. Le portail La façade occidentale, massive, est dominée par un puissant clocher-mur percé de deux grandes baies campanaires.

L'edifici va ser declarat Monument històric de França al 23 d'octubre del 1972. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau