divendres, 24 de novembre de 2017

SANT ANDREU DE LA VOLA. SANT PERE DE TORELLÓ. OSONA

TERRES D’OSONA 

Sant Andreu de la Vola és un poble (16 h. 2006) i antiga parròquia rural situada a la vall del riu Fornès, a l’angle entre les serres de Cabrera i de Curull.

L’indret amb el nom d’Avetola és conegut des del 923. La parròquia de Sant Andreu es formà des de molt antic per bé que les primeres notícies daten del 1031, moment en què fou renovada i dotada de nou. Era el centre religiós de l'antic terme de Curull, que s'annexionà amb la Vola a Masies de Torelló l'any 1920 per unir-se sis anys més tard a Sant Pere de Torelló.

El primer rector del qual es conserva memòria fou l’anomenat Pere, que exercí el seu ministeri de 1293 a 1306.

 
L'església, malgrat tenir orígens romànics, ha sofert tantes transformacions que no conserva cap element de l'antic estil. Al 1584 s'hi obrí un portal nou, després s’hi van crear capelles laterals, un campanar de 14 metros i una sagristia que s’acabà el 1774. Posteriorment el 1828 se’n va treballar la volta i el teulat, i el 1874 s’hi va afegir una capella del Santíssim. 

Església de tres naus, la central més elevada que les laterals. La capçalera, sense absis, és orientada a llevant, per on sobresurt un cos destinat a sagristia, decorat amb pintures.  

El mur de tramuntana del temple s'adossa al mas que fou la rectoria. La façana presenta el capcer triangular. A la part esquerra, adossat a l'església hi ha un campanar de torre amb els angles escairats a la part superior, però està força deteriorat i un sector és refet amb totxo.  

El portal de la façana és d'arc rebaixat i la dovella central és decorada amb una petxina i inscripcions. Al damunt s'obre un òcul.  

L'interior no conserva cap element d'interès tet de la imatge de Sant Andreu que ocupa un lloc preferent. 
 

Durant la Guerra Civil (1936-1939) sofrí la destrucció, com tantes esglésies, se’n cremaren els altars i els sants. També va enfonsar-se el sostre perquè s’hi van tirar al damunt les campanes. De seguida es va recuperar i es va reobrir el culte.
 
Actualment està molt abandonada a causa del despoblament que pateix la zona i només se celebra missa una vegada a l'any, per la festa major.  

Sant Andreu de la Vola és una església eclèctica protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. 

És popular a tota la comarca el Rector de la Vola, clergue francès de nom Pere Lafont, anomenat popularment mossèn Peyra, que regí la parròquia entre el 1592 i el 1612 i del qual hom conta encara acudits i facècies.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia. M. rosa Planell Grau

dimecres, 22 de novembre de 2017

SANT MARTI SASSERRES. CABANELLES. ALT EMPORDÀ

PASSEJANT PER L’ALT EMPORDÀ 

Sant Martí Sasserres és un poble (28 h. 2011) situat prop de la riba dreta del riu Manol, afluent del Muga i al peu dels vessants de la serra de la Mare de Déu del Mont. Es troba al camí de Sant Jaume. El nom significa Sant Martí de les serres o de les muntanyes.
 

El lloc es esmentat en un escrit datat del 872. Surt documentat posteriorment l’any 992, en diverses referències al comtat de Besalú. L'any 1031 el lloc i l'església de "Sancti Martini que dictum ad ipsa serra" eren al terme de Lledó, "in termini Latonense".

La senyoria feudal de la parròquia fou cedida al priorat de Lledó l'any 1204, per Dalmau de Creixell i la seva mare Berenguera. 

L'església de Sant Martí Sesserres és un edifici d'una nau, coberta amb volta de canó seguit, de perfil apuntat, sense arcs torals, i capçada a llevant per un absis semicircular, cobert amb volta ametllada, que s'obre a la nau per un simple plec, d'arc apuntat, que fa la gradació. 

Les voltes arrenquen d'una senzilla motllura aixamfranada, que també ressegueix a l'extradós les finestres de la nau. Exteriorment l'absis és ornamental amb un potent ràfec, sostingut per un fris de mènsules, amb boles, en una de les qual hi ha esculpit un cap humà.

Al mur de migjorn s'obren tres finestres de doble esqueixada, esveltes; una és més al fons de l'absis, i al mur de ponent damunt la porta se n'obre una altra, més ample, convertida posteriorment en un ull de bou, irregular i matusser. Sobre la façana de ponent, a la cantonada amb el mur de tramuntana fou bastit, també posteriorment, un campanar de torre, amb un pis de finestres i coberta piramidal; i al cantó de l'absis fou afegida la sagristia. 

Sobre la testera oriental de la nau hi havia una creu de pedra, de la qual resta només un fragment, poc menys de la meitat. 

L'aparell amb què fou construït l'edifici és molt uniforme i construït amb carreus en algunes zones molt desfigurats per l'erosió, ben tallats i polits, disposats en filades regulars. El temple és pot datar perfectament dins la segona meitat del segle XII, i mostra plenament les característiques de l'arquitectura del seu moment. 

A la façana de ponent, i seguint la mateixa estructura de l'aparell del mur, hi ha oberta la porta d'entrada a l'església. Tot i que té alguns elements alterats, com la llinda i el timpà, conserva perfectament l'estructura primitiva. Aquesta respon a un esquema senzill, bastant freqüent a l'Empordà.

Per l'obertura de la porta hom ha fet quatre plecs, partint de la superfície del mur. Els mutants d'aquests plecs són llisos i sense cap ornamentació. Damunt la porta hi ha una llinda monolítica, també llisa, amb una cornisa petita que divideix horitzontalment la porta i marca el punt d'arrencada dels arcs amb que es cobreix cada plec. Aquests arcs són de mig punt, fets amb dovelles, ben aparellades. Una filada de pedres baixes a manera de lloses, ben tallades i polides, cobreix exteriorment l'arc més extern, a manera d'arquivolta, el perfil de la qual, però, com en d'altres exemplars, no emergeix de la superfície del mur.  

 

La porta està folrada de ferro i duu la data de 1842. Als batents de fusta hi ha uns pocs elements de la ferramenta romànica o dins d'aquesta tradició: sis jocs de tires amb volutes als extrems i el forrellat en forma de T, amb un cos corbat i acabat en forma de cap d'animal. 

No cal pas dir que tant les tres creus del timpà com les de la llinda, pintades de color vermell, no tenen res a veure amb l'obra primitiva. Indiquen la pertinença al camí de Sant Jaume que passa just pel davant.
 


Ens trobem davant d'una obra simple però atractiva, en la que s'ha prescindit totalment de l'ornamentació escultòrica, segurament per les dificultats econòmiques de l'època. 

L'església de Sant Martí Sesserres és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

divendres, 17 de novembre de 2017

SANTA MARIA DE SEGUERÓ. BEUDA. GARROTXA.

PASSEJANT PER LA GARROTXA 

Segueró és un poble (47 h. 2009) al  peu dels vessants sud-orientals de la serra de la Mare de Déu del Mont, a la capçalera de la riera de Segueró (afluent per l’esquerra del Fluvià, aigua avall de Dosquers). 
 
 
El lloc és esmentat el 1011; Bernat Tallaferro el cedí a l’efímer bisbat de Besalú. Dins l’antic terme hi ha la important masia del Noguer de Segueró 

Es troba citada l'església de Santa Maria de Segueró en un document de l'any 1001. L’any 1017 fou cedida pel comte Bernat Tallaferro, a la tot just creada Seu de Besalú. La vida d'aquest bisbat fou efímera i en l'any 1020, quan aquest va desaparèixer, va ser annexionada al bisbat de Girona. A finals del segle XVII, el lloc consta inclòs dins els territoris de jurisdicció reial. 


L'església té una sola nau, capçada a l'est per un absis semicircular. En la part central del tambor absidal s'obre una finestra de mig punt i doble esqueixada.  

En el segle XV es va fortificar i sobrealçar el temple, construint unes golfes sobre la nau i doblant l'alçada en el cas de l'absis.  

L'absis estava decorat amb un fris d'arcuacions llombardes, dintre de les quals s'obren unes petites espitlleres. Al seu damunt podem trobar un fris de dents de serra i la cornisa de la coberta romànica. Malauradament aquesta decoració està bastant deteriorada i fins i tot s'ha perdut completament en alguns punts. 

L'altra finestra romànica que es conserva es troba en el mur nord, prop del presbiteri. 

 
En el segle XVIII es va remodelar completament l'interior del temple i també se li van afegir capelles laterals i la sagristia. També es construeix un cor elevat als peus de la nau on hi ha un orgue de la mateixa època, que necessita una important restauració. De la mateixa època és la pica baptismal, que veiem en una de les capelles laterals. 

S'accedeix al temple per una porta oberta en el mur oest. Està formada per tres arcs de mig punt en gradació, timpà llis i llinda, segons els model de portes del segle XII típiques del Roselló, de l'Empordà i de la Garrotxa. La porta encara conserva el forrellat i els tiradors de tradició romànica.   

Sobre la porta es va obrir un ull de bou de grans dimensions en època barroca. Corona la façana un campanar de torre, que va substituir a un anterior de cadireta.  

Antigament havia dues barbacanes que defensaven l'accés al temple, actualment només s'ha conservat una.  

En l'interior del temple es venera una bella imatge gòtica de la Verge Maria amb el Nen, tallada en alabastre en el segle XIV i policromada, tot i que molt restaurada. La Mare de Déu està asseguda i té al Nen assegut a la seva falda.
 
L'any 2010 es van col·locar en la paret de l'absis una reproducció de les taules que es conserven de l'antic retaule de Pere Mates. Aquest retaule va ser pintat en el segle XVI i actualment es conserven alguns dels seus elements en el Museu d'Art de Girona. 

Si que es conserven en el temple dos elements litúrgics de primer nivell: es tracta del monument del Santíssim i el conjunt d'imatges que es feien servir en el novenari d'ànimes. Malgrat no correspondre's amb l'època medieval, degut a la seva rellevància hem considerat oportú escriure quatre ratlles sobre aquests elements.

El primer està datat en 1747 i servia per allotjar-hi el Santíssim durant el dijous sant. En ell es van representar escenes de la Passió de Crist. 


L'altre és una espècie de retaule mòbil que es col·locava en el presbiteri durant les novenes d'ànimes, on es representen les ànimes al Purgatori. Va ser realitzat a principis del segle XIX per Joan Carles Panyó. 

També es conserven a l'entrada del temple dues piques, probablement d'olis.

Santa Maria de Segueró és un monument protegit com a Bé Cultural d'Interès Local.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
 

dimecres, 15 de novembre de 2017

SANT JAUME DEL CLOT DEL MORO. CASTELLAR DE N’HUG. BERGUEDÀ

TERRA BERGUEDANA 

Visitàvem el lloc del Clot del Moro on romanen les naus abandonades de la fàbrica de ciment “Asland”.

 
Rere el xalet fotografiaven el que havia estat l’església de la colònia sota l’advocació de l’apòstol Sant Jaume.

En el bloc de la Pobla de Lillet trobo unes fotografies antigues i també d’actuals. Per la meva crònica aprofito una de la seva construcció l’any 1925 i unes dades del diari La Vanguardia del 4 de juny de 1926. 

Aproximadament la nota de premsa diu això:

El darrer diumenge va fer-se l’acte de la inauguració i benedicció de l’església que la companyia Asland ha construït en la colònia. 

Va beneir el nou temple el rector de Castellar de n’Hug i van ser els padrins el comte de Güell i la seva esposa.  

Va haver una gran assistència de públic, veïns de la Pobla de Lillet i de Castellar de n’Hug i també de personalitats vingudes de Barcelona. 

Per les fotos i la nostra visita és una església d’estil neo-romànic d’una sola nau i d’absis semicircular.
 
 
La porta d’entrada és protegida per un porxo. Damunt hi ha un campanar d’espadanya de dos ulls

 
La coberta de la nau és de teula i l’absis de llosa plana. 

Gràcies Antonio Mora per la facilitar-me les dades del bloc de la Pobla de Lillet. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

divendres, 10 de novembre de 2017

SANT PERE DE LLIGORDÀ. BEUDA. GARROTXA

PASSEJANT PER LA GARROTXA 

El veïnat de Lligordà (29 h. 2009) és format per masies disseminades. Es troba al sector meridional del terme municipal  i centrat per l’església parroquial sota l’advocació de Sant Pere.

 
Sant Pere de Lligordà fou donat, juntament amb altres esglésies com a dotació, a la consagració l’any 958 del monestir de Sant Joan les Fonts. L’any 1079 els vescomtes de Bas donaren el monestir, amb les seves possessions, al també monestir de Sant Victor de Marsella a canvi de constituir un cenobi a Sant Joan les Fonts.

L'actual temple, és del segle XII. El nom del lloc, unit amb el del temple, ve documentat com "Longordani" (1079), "Longorzano" (1106), "Longordano" (1175), "Lugurciano (1178), "Ligurciano (1231) i "Lligordano" (1362), fins a convertir-se més endavant en Lligordà.  No hi ha cap document que ens indiqui quan va ser consagrada. 

L'església, conserva gran part del seu caràcter original. És una construcció d’una sola nau, amb volta de canó però lleugerament apuntada que parteix d’una línia d’imposta que recorre els murs laterals del temple.  

L'absis, semicircular  i sense decoració està situat al costat de llevant.

La porta d'accés al temple és a migjorn i està formada per tres arcs en gradació, una llinda i un timpà amb una creu en relleu. La porta té els batents decorats i reforçats amb aplicacions de ferro forjat dels segles XII o XIII: unes cintes planes que acaben en doble voluta als extrems; el forrellat té un cap de serp a l'extrem del passador. 

Al costat oest s’alça un campanar, que originàriament era de cadireta, però que en el segle XVIII es va transformar en una torre de planta rectangular, a la que s’accedeix per una escala exterior, adossada al mur oest. 

L’absis s’obre a la nau mitjançant amb un arc triomfal. Va ser tancat interiorment en els segle XIV amb una interessant retaule, obra del mestre Pere Mates, on es narraven diverses escenes de la vida de Sant Pere. Destacaven dues imatges de grans dimensions de Sant Miquel i Sant Pau. Malauradament va desaparèixer abans de l’any 1933, sense que se’n conegui el seu destí. 

Al segle XVIII va ser reformada i al 1980 es va enderrocar una edificació adossada al mur nord. A l'interior hem de destacar una talla de fusta de Sant Pere i una pica baptismal d'alabastre de Beuda, ambdues obres modernes d'artistes locals. 

Sant Pere de Lligordà és un monument  protegit com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimecres, 8 de novembre de 2017

SANT JOAN LES FONTS. GARROTXA

PASSEJANT PER LA GARROTXA 

En la sortida d’Amics del Romànic del Berguedà van visitar el poble i l’església de Sant Joan les Fonts. El poble  (1.733 h.2005/ 342 m. alt.), és a la dreta del riu Fluvià, va originar-se en l’església de Sant Joan de Fontibus i a vegades dit també de Fontibus subterioribus o inferioribus , per a distingir-lo del proper lloc de Sant Cristòfol les Fonts, d’Olot.
 

L’església es troba a la part baixa de la població, al final de les cases, prop del riu i gairebé sola, cosa que motivà l’erecció d’una nova església, més al centre del poble, dedicada també a Sant Joan.
 


Sant Joan les Fonts, fou consagrada l’any 958 pel bisbe de Girona, Arnulf. inicialment estava dedicada a Sant Esteve, Sant Joan i Sant Miquel, però aviat va passar a ésser coneguda només per Sant Joan i Sant Esteve. Era propietat dels vescomtes de Besalú, Udalard Bernat de Milany i la seva muller Ermessenda.

 
El nou monestir fou dotat inicialment amb les esglésies veïnes de Santa Eulàlia de Begudà, Santa Maria de Castellar, Sant Pere de Lligordà, Sant Martí de Capsec i Sant Cristòfol les Fonts i de molts altres béns en la contrada. El 1079 els vescomtes de Besalú van cedir-lo al monestir de Sant Victor de Marsella per què hi fundés un priorat.  

Els bisbes de Girona confirmaren la donació el 1106 i hi consagraren una nova església, l’actual, el 1117. Fou un priorat de pocs monjos; cinc als primers segles i només dos a partir de la segona meitat del segle XIV.


El 1424 trencà la seva subjecció a Marsella i el papa Martí V l’uní primer a Sant Pere de Besalú i després a Sant Pere de Camprodon, el 1592. Des del segle XV pràcticament ja no tenia comunitat i era només una església parroquial regida per un vicari perpetu, que feia de rector. Va restar unida al monestir de Sant Pere Camprodon, fins el 1835.

 
És un edifici de planta basilical amb tres naus i tres absis decorats, a l'exterior, amb arcuacions llombardes i, el central, amb columnes adossades. Un dels absis va ser enderrocat l’any 1752 per construir la sagristia. L'altre absis lateral és senzill, decorat amb arquets de mig punt damunt els quals corre una cornisa adornada amb dents de serra i mènsules. L'absis central és el més decorat, amb arcuacions cegues que recolzen sobre semi-columnes amb capitells, un fris de dents de serra i una cornisa sobre permòdols, damunt la qual recolza el ràfec de la teulada. Al centre de l'absis s'obre una finestra amb una arquivolta sobre columnetes.
 

La nau central, més alta que no les laterals, és coberta amb volta de canó apuntada, reforçada per arcs torals que arrenquen de pilars amb semi-columnes adossades amb capitells corintis. Les naus laterals, més baixes, són cobertes amb voltes de quart de cercle. La nau central comunica amb les laterals a través d'arcs formers de mig punt que recolzen sobre columnes adossades als esmentats pilars. Fou bastida amb pedra vermellosa del país.

La porta d'accés, centrada al mur de ponent, té un timpà llis sobre llinda i muntants també llisos. Les arquivoltes, decorades, descansen sobre dos parells de columnes (les del costat dret han desaparegut, però). Posteriorment s'hi adossà un atri amb teulada a doble vessant sobre encavallades de fusta.  

El campanar fou construït vers 1791-92, adossat al costat sud de la façana. Per fer la porta s'empraren les restes d'un antic retaule. És una gran planxa de fusta on hi ha representat Sant Pere, amb vestit i túnica llarga, remarcada per grans plecs que donen a la figura volum i elegància. A la mà esquerra porta les claus simbòliques i a la dreta un llibre. El seu estat de conservació és molt dolent.
 


Hi ha una pica baptismal situada a la nau lateral esquerra, d'immersió. Antigament estava adossada a un mur lateral de l'església. va ser realitzada per un autor amb grans influències orientals (demostrades pels turbants i tocats que coronen les figures) i amb un estic arcaic. Hi foren esculpits estilitzats fullatges, la degollació dels Sants Innocents, dos homes i una dona resant, Sant Pere amb la clau simbòlica a la mà esquerra i la dreta amb actitud de beneir; s'hi pot veure les lletres gregues alfa i omega, el nom del Salvador, i les lletres M N A que alguns estudiosos han volgut veure com les inicials de l'autor; d'ésser així seria de les poques signatures romàniques que han arribat fins a nosaltres.
 


També hi ha tres piques sense decoració que eren utilitzades per guardar l'oli de les llanternes aportat, com ofrena, pels fidels. Dues d'elles es conserven dins de l'església monacal; la tercera davant la porta d'accés a la casa rectoral.  

El retaule neoclàssic, trobat pels Amics de Sant Joan les Fonts, havia estat ubicat a la paret de la nau esquerra: entre els seus capitells corintis, frontons i columnes estriades era acollida l'antiga Majestat de Sant Joan, conservada en el museu de Girona. És de fusta, i fou daurat i enguixat al damunt. Actualment l'associació esmentada, té en projecte la seva restauració i possiblement ocupi, dins de l'església, el seu lloc primitiu. Actualment en l’església hi ha una replica de mides una mica superiors.
 


Els capitells estan decorats amb fauna mitològica i els restants decorats amb fullatges (capitells corintis). 

Durant la Guerra Civil va ser cremat el retaule barroc de l'absis central. 

L’església, declarada monument nacional i restaurada el 1991. Al desembre del 2007 es va inaugurar l'exposició permanent constituïda per cinc mòduls on s'explica l'evolució del monestir romànic. 

El Monestir de Sant Joan les Fonts és una obra declarada Bé Cultural d'Interès Nacional.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

divendres, 3 de novembre de 2017

SANT SEPULCRE DE PALERA. BEUDA. GARROTXA.

En la darrera sortida d’Amics del Romànic del Berguedà vam visitar el Monestir del Sant Sepulcre de Palera, situat sobre un petit pujol.
 

La primera notícia que hom té del lloc de Palera és en un testament del comte bisbe Miró Bonfill, del 979. El 1075, un altre document ja esmenta l’església del Sant Sepulcre.  

El priorat benedictí va ser consagrat pel bisbe de Girona Berenguer Guifré l'any 1085. A l’acte van assistir els bisbes de Barcelona, Carcassona, Albi, i l’abat de Santa Maria de la Grassa, això fa pensar que l’any 1075, quan s’esmentava l’església, aquesta devia estar en construcció, o bé es va edificar de nou entre aquests anys.

 
La construcció d’aquella església va estar patrocinada pels senyors de Palera, Arnau Gaufred i la seva esposa Brunequilda, els quals el 1107 van lliurar-la a l’abadia de la Grassa, que hi va instituir un priorat depenent d’aquella casa occitana. Aquesta donació fou confirmada el 1119 pel papa Gelasi II. Aviat es va convertir en un centre de devoció popular i de pelegrinatge, ja que es podien obtenir indulgències similars a les que s'aconseguien a Terra Santa. 

Aquesta relació entre monestirs es va trencar en el segle XVI, amb l'aprovació de la Santa Seu. La seva comunitat, que inicialment era de sis monjos, es reduí ara a tres, un d’ells sacerdot beneficiat.

 

A partir de llavors, va comptar amb priors de monestirs com el de Besalú, Banyoles i Ripoll. L’any 1558 el prior de Palera era monjo de Sant Esteve de Banyoles.  

També va ser conegut com Sant Domènec de Palera. Nom donat també, a causa de l’altar dedicat a sant Domènec (existent ja el 1598), que tingué una confraria pròpia, indulgenciada pel papa el 1738. 

Al segle XVIII consta que el lloc es trobava en mal estat de conservació i s’hi van haver de fer alguna reforma. A finals del mateix segle va patir els efectes d’una ocupació de l’exèrcit francès. L’any 1816 va passar a dependre de Sant Pere de Besalú. El priorat va es va mantenir  com a tal fins el 1835. Amb la seva desamortització, va iniciar un període de degradació molt important. L'any 1962 es va fer una discutida restauració que va destruir la galilea romànica.
 


L'església és de planta basilical amb tres naus acabades cadascuna d'elles en un absis semicircular.  

Destaca la simplicitat de tota la construcció. La nau central està coberta amb volta de canó i les laterals amb volta de quart de cercle.  

La separació entre naus es fa a través de pilars quadrats i arcs formers de mig punt.  
 
La façana, després de perdre la galilea, ha quedat formada per una porta adovellada amb arc de mig punt i quatre finestres de doble esqueixada i arc de mig punt. També es pot observar un petit ull de bou i un campanar de cadireta de dos ulls.  

La galilea, actualment inexistent, podem saber que estava formada per tres naus, amb la mateixa estructura i voltes que les del temple. Aquest espai tenia una porta principal a ponent i dues més a tramuntana i migjorn. Va ser edificada uns anys més tard que la resta del temple, coincidint amb la majoria de construccions del conjunt monàstic.   

Al temple hi ha dues portes més: una a cada nau. La del mur sud comunica amb el conjunt monacal, mentre que la del costat nord està tapiada.    

En l'absis nord podem venerar la imatge del Crist jacent, venerada pels cavallers de l'ordre del Sant Sepulcre, custodis del temple. 

S'han conservat bona part de les dependències monacals, tot i que en un estat molt lamentable, estructurades al voltant d'un pati o claustre. D’aquesta construcció només s'han pogut conservar un parell de fragments de capitells, actualment conservats a l'interior del temple.  

Les dependències van resultar molt afectades en modificar les seves estructures per adaptar l'edifici com a alberg.  

Darrerament s'ha aprovat un acord pel qual la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Girona es comprometen a activar la restauració integral del monestir. Esperem que això permeti retornar-li la dignitat a aquest bell monument.
 


La constitució d’un patronat de Palera el mes de juliol de 2011 garanteixen que les obres inaugurades en desembre de 2012 prestin el servei espiritual i material que necessitin els excursionistes, visitants de Beuda, de l’Alta Garrotxa i de les terres del comtat de Besalú.

El Monestir de Sant Sepulcre de Palera és catalogat com a Bé d’Interès Nacional.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau