dimarts, 23 de desembre de 2014

FESTES DE NADAL I ANY NOU

Un cop més som a Nadal,

de l’arbre de fulles verdes

que ornamenta nostra llar

pengen tres boles brillants

amb tres bones intencions

Pau, Amor i Felicitat.

 

Desitgem de bon cor

siguin curulles de goig

vostres festes nadalenques,

que perdurin i en gaudiu

tot el proper 2015. 

Amics dels blocs: En tot treball hi ha de haver una escletxa de descans que serveix per meditar, pensar en positiu ( si és possible) i al mateix temps recollir tot el polsim que anem deixant enrere dia a dia. 

Aquesta pausa ha de servir per  endreçar molts papers i  evitar siguin una rèmora per nous propòsits. Per tant farem una petita pausa i si no hi ha cap entrebanc entremig  que ho impedeixi, el 12 de gener tornarem a posar nous relats, visites o tot allò que anem fent en la nostra vida diària. 

BON NADAL I CAP D’ANY.
UN PRÒSPER I FELIÇ 2015.  
 
Cordialment 

M. ROSA I MIQUEL 

Berga, 22-23/12/2014.

dissabte, 20 de desembre de 2014

SANT PERE DE L’ESGLAIOLA. L’ESPUNYOLA. BERGUEDÀ.

 TERRA BERGUEDANA. 

Visitàvem l’Esglaiola (29 h. 2009) per conèixer la seva església sota l’advocació de Sant Pere.  

L’Esglaiola és un petit lloc de població disseminada situat al sud del municipi de l’Espunyola. L’edifici religiós i la sagristia són situats dalt d’un turó i estan pràcticament rodejats per una explotació ramadera. En un pla inferior hi ha el cementiri. 

El lloc i l’església els trobem esmentats el 1314, quan el cavaller R. de l’Espunyola vengué al seu oncle Ramon de St. Cerní la tercera part del delme de les parròquies de St. Climent de l'Espunyola i de St. Pere de l’Esglaiola.  

L'actual església de sant Pere ha estat reedificada en el segle XVIII-XIX i està adossada a la rectoria pel mur de migdia.  

Consta d'una sola nau coberta a dues aigües amb teula àrab i a la zona dels peus trobem una torre campanar de base quadrada. El parament és de grans pedres irregulars unides amb morter.  

La façana és una obra del s. XIX d'estil neoclàssic, la trobem esmentada al 1831. És força senzilla, pràcticament llisa; destaquem la porta d'entrada, amb llinda de falses pilastres als costats. El fris és un baix relleu molt poc sobresortint amb una llegenda epigràfica que diu: XV TU ES PETRUS B ET SUPER HANC PETRAM AEDIFICABO ECCLESIAM MEAM.  
Damunt hi ha un frontó amb la part superior arrodonida amb un relleu amb l'emblema episcopal del bisbat de Solsona i les paraules: ET TIBI DABO CLAVES REGNI CAELORUM. A mitja façana hi ha un òcul que il·lumina la nau. 

Un lloc de pau envoltat de una nova vida.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dijous, 18 de desembre de 2014

SANTA MAGDALENA DE FÍGOLS. MONTMAJOR. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

En aquesta ocasió ens desplaçàvem amb direcció a Cardona per conèixer l’església de Santa Magdalena de Fígols situada al costat de la casa Fígols. Una vegada trobat el lloc al qual s’accedeix per una carretera asfaltada visitàvem l’edifici religiós. Després de saludar a la persona que ens va rebre, el qual, es va oferir amablement a ensenyar-nos-la amb una gran cordialitat.  

 
Aquesta església es conserva amb molt bon estat, tant la seva estructura exterior com el seu interior. És una demostració que hi ha unes persones al seu voltant que volen mantenir-la i  gaudir del petit tresor.  

La consulta etimològica al diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta definició.: incerta. Meyer-Lübke Noms lloc Urg. 26 diu que Fígols fa pensar en el llatí figŭlus, ‘terrisser’, però que aquesta paraula llatina no es troba conservada en cap llengua romànica. Ens sembla més probable que Fígols vingui d'un mot llatí *ficŭlos, dim. de fīcos, ‘figueres’, de manera que equivaldria a «figueretes» o «figueroles», noms que abunden en la toponímia. 

L’església de Santa Magdalena de Fígols era advocada primer a Sant Sadurní. Fou una església dependent, en els seus orígens del monestir de Ripoll.  

Cal pensar que arribar a formar part dels dominis de Ripoll quan els comtes, des de Guifré el Pilós  fins al futur abat Oliba, dotaren aquesta monestir amb terres per tal de vincular-lo a l’obra repobladora de la Catalunya central, terres situades aleshores a la frontera i de les quals es feia necessària la repoblació i l’organització. 

L’església i el lloc de Fígols juntament amb altres propietats de Ripoll a la zona, com Gargallà i Sorba , eren punts d’enllaç i de reforç entre els castells de Cardona i Casserres durant els segles IX i X. 

L’església de Sant Sadurní de Fígols s’esmenta, segons les notes del monjo de Ripoll, Roc d’Olzinelles, com una donació a Ripoll del comte Oliba, l’any 1003, juntament amb altres donacions: l’església de Sant Andreu de Gargallà, i alous al comtat de Berga. 

Entre els anys 1312 i 1315 l’església tenia capellà propi i cementiri, però probablement depenia encara de la parroquial de Sant Andreu de Gargallà, ja què no s’esmenta com a parròquia en la visita al deganat de Berga de l’any 1312. 

Tot i que no se sap quan va canviar de patró per Santa Magdalena o Sant Josep, el 1715, aquest encara era Sant Sadurní, però es creu que aquest canvi podria ser quan l'amo de la masia de Torrabadella va fer un benefici a Santa Magdalena el 1769.  

Malgrat el bon estat de conservació general de l'edifici, l'església fou molt reformada als segles XVII i XVIII, quan, com a sufragària de Gargallà, tenia cura de les 10 cases de la seva rodalia. Actualment Santa Magdalena resta com a capella de la masia de Fígols. 

L'església és d'origen romànic però les seves característiques fan creure que sigui d’època tardana, possiblement  del segle XIII.  

El temple és de dimensions reduïdes d’una sola nau. Està coberta per una volta apuntada i l’absis fou suprimit.  

La porta és d'arc de mig punt, té dovelles grans i està datada del 1689. Queda emparada per un porxo bastant gran. En aquesta façana hi ha un campanar d'espadanya que té dues finestres d'arc de mig punt fets amb dovelles petites. 

A banda i banda de l’edifici i ja en època moderna , l’any 1709, hi fou feta una reforma per Josep Pujol, la qual comporta l’apertura d’unes capelles laterals i la sagristia. Aquestes construccions adossades fan difícil veure del tot l'edifici. 

L'interior està ben conservat i el punt d'arrencada de la volta està ornamentat amb una petita cornisa. Té el presbiteri decorat i un altar modern neoclàssic i trossos de taules policromades sobre la vida de Sant Sadurní d'un retaule antic de finals del gòtic. 

En els incendis forestals de 1994 es va cremar una part de l’església i els seus propietaris van restaurar el porxo, la teulada i l’exterior.  
 

Es conserva una làpida que era de l'anterior cementiri que estava situat al sud del temple perquè els ossos que s'hi conservaven es van traslladar al cementiri de Gargallà després dels incendis.

És una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El 1998 es va proposar al ple municipal que Santa Magdalena de Fígols fou declarada BCIL.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau. 

dimarts, 16 de desembre de 2014

SANTA CREU DE MONTCLAR. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA.

Visitàvem l’església de Santa Creu situada al terme municipal de Montclar però en el veïnat del Casó (població: 53 h. 2001))  que agrupa la part del municipi que és situat al nord del marge oest de la riera de Montclar, no gaire lluny de la carretera que porta a Montmajor. Està format entre d’altres per les cases el Casó, Cal Santacreu, la Vila, la Casa Gran, la Tor, Vilariquer i Sabates fins un total de 47.
 
En la consulta etimològica del nom del municipi el diccionari Alcover-Moll ens dóna la següent definició.: del llatí monte clara, ‘muntanya clara’. 

Santa Creu de Montclar es troba situada dins l’antic comtat de Berga, Molt a prop del seu límit occidental amb el comtat d’Urgell i la Vall de Lord. Possiblement s’integrà al terme del Castell de Montclar el segle XIV. En els seus orígens depenia del monestir de Sant Llorenç prop Bagà. 

La notícia més antiga sobre l’església i el lloc és de l’any 983 i consta com a propietat del gran monestir de la vall del Bastareny. En l’acta de consagració d’aquesta església es llegeix: (Et in Monte Claro, ecclesiam sancte Crucis, cum  ipsos masos, terres et vineas et cum cimiterio, et exiis et regesiis earum).
 

Situada en una zona on el monestir de Santa Maria de Serrateix tenia molts dominis, és esmentada sovint en la documentació del segle XI com un dels límits de les propietats de Serrateix, Els anys 1025, 1030 i el 1045 termeneja amb molts béns cedits piadosament a Santa Maria de Serrateix. 
L’any 1050 Adalais en una donació al monestir de Serrateix anomena el lloc de Santa Creu. 
L’església no devia ésser mai parròquia, almenys no surt esmentada com a tal en la visita al deganat de Berga de l’any 1312. Possiblement depenia de Sant Martí de Montclar, parroquial del lloc, malgrat ésser propietat del monestir de Sant Llorenç prop Bagà. 
Al segle XVIII ja no s’esmenta, no tan sols com a sufragània, la qual cosa fa pensar que quedà com a capella particular de la casa veïna  del mateix nom. 

Església romànica d'una sola nau coberta amb volta de canó lleugerament apuntada i rematada per un absis semicircular cobert amb quart d'esfera a llevant. Aquest absis és de construcció tardana, ample i més baix que la nau que probablement s’alçà sobre la base d’una antiga construcció pre-romànica. 

El parament és de carreus de pedra de molt diverses dimensions units amb morter.  

La porta d'entrada és a migjorn i té un arc de mig punt adovellat. A l'absis trobem una finestra de doble esqueixada de petites dimensions però no hi ha més obertures.
 


La coberta exterior és a dues aigües amb teula àrab.

Al mur de ponent s’obre un ull de bou i sobre el mateix s’alça una campanar d’espadanya d’un sol ull construït amb pedra picada d’un altre lloc. No és d’època. La base és feta amb pedra picada. 

L’edifici està ben conservat i sembla hi ha persones que tenen força cura en rodejar-lo de flors. 

Aquí ens va començar a fallar la càmera i aprofiti la fotografia de la porta de Conèixer Catalunya. Suposo que l’Antonio no em dirà res. 

Malgrat potser ha perdut moltes característiques pures del romànic va goig veure una església amb tan bona aparença. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dissabte, 13 de desembre de 2014

SANTA MARIA DE QUEROL. MONTMAJOR. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Ja situats en el lloc de Querol també fèiem una ullada a l’església de Santa Maria de Querol. 

Visitàvem, en aquest cas és una paraula mal emprada perquè les restes d’aquesta església són enrunades, en un petit monticle, prop del castell. Restes de pedres caigudes, dues parets mig dretes i molta vegetació, arbusts i matolls, que ens van impedir l’accés. Després d’un primera aproximació van fer la fotografia des del mullat i llaurat camp proper. 

L'església de Santa Maria de Querol està situada a l'entorn de Querol, a 3 km al sud de Montmajor, al costat de la casa Querol i molt a prop del castell de Querol, en una fondalada de la vall de la rasa de Querol en una petita elevació al mig de camps de cultiu. 

El seu estat de conservació és dolent i no està protegida. És un temple considerat element patrimonial. És considerat patrimoni immoble de tipus jaciment arqueològic. 


Santa Maria de Querol era l’església del castell del mateix nom, al comtat de Berga. Possiblement mai fou parròquia i les seves funcions, dins el bisbat d’Urgell, eren de capella del castell. 

Les notícies precises sobre l’església són pràcticament desconegudes; Catalunya Romànica, ens diu que sempre degué sufragània de Sant Sadurní de Montmajor  car no s’esmenta com a parròquia en la vista al deganat del Berguedà l’any 1312.  

De Santa Maria de Querol una església romànica segurament del segle XII, actualment només s’alcen dos murs i ha desaparegut, caigudes a terra i enterrades enmig de l’herba tant el sostre com altres formes identificables. 

Santa Maria de Querol tenia una sola nau i un absis semicircular a la banda oriental. Aquest era molt més baix i estret que la nau.  

Sens dubte, però, que per la gruixària de les parets i l’època en que fou construïda hi devia haver volta de canó. 

A l'actualitat hi falten gairebé tots els carreus tallats exteriors. A finals de la dècada de 1970 encara es conservava una finestra de doble esqueixada que estava coberta amb un arc de mig punt adovellat. El mur de la banda nord està ben conservat i el del migdia està molt enrunat. 

Es creu que la porta estava al costat de migjorn, encara que no se'n conserven vestigis. Dins el temple es veu l'arrancada de l'arc triomfal que accedia a l'absis. Hi ha dos arcs a les dues bandes del mur, un dels quals, el del nord, és de mig punt i el de migdia és apuntat. En aquests dos arcs hi havia dos nínxols que s'utilitzaven per a posar-hi sants. El temple és fet amb pedres grosses, ben treballades i polides, col·locades en files regulars.  

Parlar de restauració és impossible, perquè requeriria una construcció nova. Però en altres llocs en vist una neteja dels seus voltants mostrant l’edifici que pertany també a la nostra història. Aquí la nostra estimada càmera ens va recordar el bon servei que ens havia fet durant força temps.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dijous, 11 de desembre de 2014

CASTELL DE QUEROL. MONTMAJOR. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

El matí era fred i la terra mostrava en la seva mullena les pluges del dia anterior, però nosaltres sempiterns pelegrins continuaven la nostra recerca (en aquest cas de les minses restes del lloc de Querol) del passat romànic del nostre Berguedà. 

Aquest matí visitàvem el què queda del castell de Querol. Està situat al turó d'en Querol, al sud-est del nucli urbà de Montmajor. És veí de Santa Maria de Querol i del mas Querol, que també tenen fitxa en l'inventari de patrimoni fet per la Diputació de Barcelona i el municipi berguedà. Està al capdamunt d'una gran roca que s'eleva sobre el terreny que està situat en una fondalada.  

La consulta etimològica al diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta definició de Querol.:del pre-romà *cariŏlu, dim. de *carĭu, ‘penya’. Certarament aplicada donada la seva sitació.

 
El Castell de Querol fou un dels castells que hi havia al llarg del camí entre Berga i Cardona i es considera que va mantenir una petita guarnició. Només es conserven algunes restes dels murs defensius, però la seva ubicació deixa encar veure la seva situació estratègica dominant el camí (la strata cardonensis). 

En la documentació del monestir de Santa Maria de Serrateix (que es guarda a l'Arxiu Diocesà de Solsona) apareix moltes vegades el castell de Querol com a límit de les donacions que aquest monestir havia rebut a la zona de la riera de Navel i al terme de Montmajor, amb els topònims de Cherol o Kastro Kerol durant el segle XI.

Guillem de la Portella, juntament amb la seva muller i el seu fill, van establir una concòrdia amb R. De Vallmanyana sobre el castell de Querol el 1169. El 21 de maig de 1260, Bernat de la Portella rebé de Pere de Berga els castells de Querol i Montmajor i per ells li va jurar fidelitat.

El 1288 Jaume de Montpesat va reconèixer fidelitat a Na Làscara de Ventimiglia, comtessa de Pallars i vídua d'Arnau Roger I de Pallars Sobirà (hereu dels béns del Berguedà) pels castells de Montmajor i de Querol. Els quals havia heretat dels drets del seu oncle Pere de Berga. 

La filla d'aquest, Sibil·la de Berga, filla primogènita d’Arnau Roger I, l’any 1309 va canviar alguns castells del Berguedà (entre els que hi havia el de Montmajor i el de Querol) a Jaume II el Just. D’aquesta menera, Querol passà a ésser part de la senyoria de la Corona catalana. 

Johan des Brull, donzell, constà com a propietari del castell de Querol que tenia 3 focs en el fogatge de 1381. Un document de 1415 diu: "Jaume des Brull alias Catllar, Domicellus, Dnus. Castri de Queroi et Castri de Clariana”. 

En una època posterior, per causa de la seva situació en la que la família vescomtal de Cardona era molt influent, el castell va passar a mans de la comunitat de preveres de la parròquia de Sant Miquel de Cardona després que el 10 de febrer de 1610 els el donés en Pere Gateulles, rector de Sant Feliu de Lluelles.  

Així va passar a formar part de la Vegueria de Cardona, al mateix temps que ho era de la de Berga. En el segle XVII el castell de Querol era de Joan Rovira, senyor de Sant Climent. En el capbreu de Querol fet el 1671 es cita que posseïa les següents finques: Vilaborrell, Sant Quintí, Vilaseca i La Selva. La comunitat de preveres de Cardona va dominar el castell de Querol fins a la desamortització, quan en deixem de tenir notícies documentals. Tot i això, Cortés Elía creu que el castell de Querol va ser abandonat a finals de l'època medieval. 

És un castell d'estil romànic que està sobre un penyal. A l'actualitat en resta una part del mur de ponent que servia de defensa exterior i que està construït tot seguint la vertical de la paret del penya i ressegueix el seu perímetre. El mur té els carreus quadrats, molt regulars i ben treballats i mostra dos moments de construcció diferents, cosa que indica que va ser ampliat. 

En el cantó oposat al mur a la roca encara hi podem veure encaixos verticals que podrien ser el lloc a on hi hagueren les torres de defensa o habitacions annexes al penya-segat. Hi ha pedres escampades a sota el penya-segat que podrien formar-ne part.  El castell es troba en ruïnes i no s'hi ha practicat cap excavació arqueològica, tot i que Cortés Elía considera que té molt de potencial. Documentalment, acostuma a figurar el nom d'aquest castell de Querol acompanyat del de Montmajor o del de Clariana de Cardener.

És un edifici catalogat a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Té un estat de conservació molt dolent i no està protegit. 

A vegades quedés sorprès per no trobar cap dada sobre un lloc que et  sembla important i altres quedes esparverat per la moltes dades trobades. Sobretot d’un lloc com aquest que pràcticament és desconegut, fins i tot, del seus veïns i que quasi li podríem dir ruïnes anorreades. Hi ha que fixar-se per veure on era situat aquest castell. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimarts, 9 de desembre de 2014

MARE DE DÉU DEL ROSER. GISCLARENY. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Pujàvem per l’asfaltada i retorçada carretereta (no podia fer-nos oblidar la raó de la seva primera existència com pista de terra) que des de Bagà ens puja fins a coll de l’Escriga i llavors en una ràpida baixada fins a Gisclareny.
 

Ja situats en les primeres cases de Gisclareny gaudíem d’una meravellosa vista del Pedraforca. A la part superior en el turó que domina el territori veiem les cases, el mirador i l’església del Roser. Com la nostra afició es conèixer una mica de tot, però ens agrada visitar les esglésies, vam fer camí i visitàvem l’edifici religiós.  

El municipi de Gisclareny (34 h.2009) compren la vall alta del Bastareny i una part de la vessant esquerre del riu de Saldes, que forma el límit sud del terme. Per l’est i el nord limita amb Bagà; pel sud amb Guardiola de Berguedà; pel nord amb la Baixa Cerdanya (termes de Bellver, Montellà i Martinet), i per l’oest amb un enclavament de Bagà i amb el terme de Saldes. 

Consultat el diccionari Alcover-Moll sobre la definició etimològica ens dóna la següent contesta.: del nom propi germànic Gisclasind, segons J. Coromines (Misc. Fabra 110); però sembla igualment probable que vingui del nom personal també germànic Gislaramnus (cf. Förstemann Altd. Nb. i, 654). 

El nom de la vila de Gisclareny (1339 m. alt.) apareix esmentat per primer cop l’any 1051. El lloc era, bàsicament, el castell de Gisclareny amb alguna casa pròxima. Pertanyia a la baronia de Pinós des de la formació d’aquesta i, com la resta dels seus territoris, acabà passant als ducs d’Alba al segle XVI.

Gisclareny no és pròpiament un nucli perquè la població és totalment disseminada. Presenta una estructura de veïnats dispersos (el Roser i Berta) prop de les esglésies de Sant Miquel de Turbians i de la Mare de Déu del Roser. A més, hi ha els veïnats de Vilella i el Coll de la Bena.
 
Les cases són les típiques de pagès d’alta muntanya: les parets són de maçoneria i s’obren a l’exterior amb grans balconades i pallisses de fusta. Moltes cases s’han restaurat per tal de servir de segones residències, i el poble recupera a l’estiu una població temporal força elevada. 

L’església del Roser és l’església parroquial, i amb unes quantes cases, forma la plaça del Roser, on és l’ajuntament i la vella rectoria, amagatall del bandolers dels segles XVIII i XIX, avui restaurada com segona residència. 

 
L’església de la mare de Déu del Roser també anomenada de Santa Maria és documentada des del s. XIV com a església del castell de Gisclareny, car la parròquia era la veïna església de St. Miquel de Turbians. La construcció medieval fou substituïda a finals del s. XVII o principis del XVIII per l'actual edifici barroc. 

Probablement fou l’església del castell de Gisclareny, documentat ja al segle XIII, però en l’actualitat correspon a una construcció barroca del segle XVII. 

És de planta quadrada, amb tres naus altes i estretes, separades per pilars de base rectangular. La nau central és  coberta de volta de creueria i les laterals de canó, i també ho és l’arc triomfal original. 

El presbiteri és quadrat i l’interior conserva la decoració neoclàssica del segle XVIII (enguixats, capitells policromats, cornises, etc.). 

 
Un campanar de torre de secció quadrada s'alça prop de la porta. El parament és de pedra irregular unida amb morter.  

Rere l’església s’hi troba el cementiri.  

Qui desitgi visitar el lloc de Gisclareny es portarà una sensació de pau veient les cases perdudes en el terreny i a vista majestuosa del Pedraforca que sempre ens impressiona. 

Text i recull dades. Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dissabte, 6 de desembre de 2014

SANT ESTEVE DE BAGÀ. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Per enèsima vegada pujaven a Bagà, vila on ens encanta passejar pels seus carrers antics i veure sobretot la seva plaça porxada i el castell dels senyors de Pinós. A més, els baganesos són unes persones a les que els agrada mostra el seu ric passat medieval i les seves arrelades costums que arrenquen de la foscúria del temps. 


La vila de Bagà (786 m d’altitud i 2.178 h el 2006) és un conjunt de cases arrecerat als peus dels darrers contraforts meridionals del Moixeró i dels rasos de Comabella, a la vora esquerra del Bastareny. Encara avui mostra ben clarament la seva antiga grandesa, com a capital de la baronia de Pinós. La plaça Major, formada per edificis de notable antiguitat, és famosa pels seus pòrtics, curiosament rústecs.  

En la consulta etimològica al diccionari Alcover-Moll ens dóna aquest definició.: de Bacaudānum, derivat gentilici del nom personal cèltic Bacauda. L'existència de la -d- està documentada en textos medievals: Bagada (a. 1194). La -d- es va convertir normalment en -z-, i així consta documentalment: Bagazani (any 1095), Bagazano (a. 992 i 839). La -z- intervocàlica desaparegué, i per Bagazà resulta Bagaà (documentat l'any 1199 ap. Cartul. Poblet 98), i Bagaà es reduí a Bagà. 

L’església parroquial de Sant Esteve de Bagà era, originalment, fora de la vila, i existia ja al segle IX. Quan Bagà es convertí en capital de la baronia de Pinós, hom decidí de construir una nova església, amb la mateixa advocació. 

El primer projecte conegut és del 1316, quan la nova vila de Bagà prosperava sota el patrocini dels barons de Pinós i Mataplana com a capital de la baronia. El 1326 es compraren cases per a poder obtenir l'espai necessari per a la nova església i cap el 1335 l'obra arribava ja a l'absis. El mestre d’obres era un tal G. Pellicer de la Pobla de Lillet. El 1339 s'aterrà la volta i cap el 1348 es treballava al portal.  

L’extensa i detallada documentació de l’arxiu de Bagà permeté a Joan Serra i Vilaró, en el llibre Les baronies de Pinós i Mataplana , de reconstruir tot el procés d’edificació de l’església nova i d’enderrocament de la vella, amb detall dels costos, del nombre de treballadors que hi participaren en les diferents èpoques, la procedència de molts dels materials, etc.  
 

L’edifici, es va fer en l’època de transició del romànic al gòtic. La base és encara romànica, ja que té una planta que respon a l’esquema romànic de tipus basilical, consta d’una gran nau central coberta per una volta de pedra ja molt apuntada. Dues naus laterals més baixes i estretes que formen, quatre capelles cobertes amb volta de creueria, per banda. Un dels pocs elements que denota la introducció dels procediments estructurals del gòtic. Les capelles es comuniquen entre elles per unes obertures molt simples amb arc de mig punt i practicades al murs que fan de contrafort de la central. 
 
La nau acaba en un absis de volta de quart d’esfera. semicircular. A l’estiu del 1339 fou inaugurada l’església nova, tot i que les obres es prolongaren fins el 1372 i, interrompudes, foren finalment acabades cap al 1435. Posteriorment rebé nombrosos afegitons.  

Les portes d’entrada, de temàtica profana, són obra de l’escultor Pellicer. Després dels atacs del comte de Foix va ser fortificada amb cadafals i convertint l’absis en un torre com a torre de defensa en moments de necessitat. 

L'interior de l'edifici és molt important per la seva austeritat, elegància i grans proporcions, que contrasta amb l'exterior, pobre i desordenat. 
 

El campanar està situat a tramuntana i és una torre massissa. Té dues finíssimes finestres bessones obertes a llevant i una de més gran a tramuntana. En cada una d’elles l’arc és de mig punt i hi ha una campana. El campanar s’acaba en una petita construcció posterior que ara mostra quatre esferes de rellotge. 

Encara resten les dues portes del primer edifici, la principal oberta a ponent i una secundaria oberta a tramuntana i que generalment no s’utilitza.

El portal de tramuntana és més senzill, d’arc apuntat, amb quatre columnetes per banda rematades per capitells enllaçats per un fris. Les figures s’han perdut quasi totalment a causa que la pedra és molt sorrenca i s’ha anat desfent. Dels capitells en surten quatre arquivoltes que formen arc. Al mig i damunt la porta hi ha una fornícula. Totes les columnes tenen base. 

L’altre portal, presenta uns arcs apuntats en degradació, amb quatre arquivoltes que s'aguanten sobre uns capitells en fris i sobre tres columnes molt estilitzades. Dos pinacles, acabats en ramillets florals, són els únics elements sobresortints de l'estructura.  

Sobre la porta principal d’entrada hi ha el cor i l’escala de caragol que forada el mur de ponent per accedir a la teulada i el campanar.
 
El dia 25 de juny de 1753, dilluns de l’octava de Corpus, es produí un incendi a l’interior del temple que destruí la magnificència del seu interior  i propicià  la construcció d’un nou retaule barroc pels germans Morató, mestres del barroc català, que va ser costejat pels ducs de Medinaceli. L’edifici de l’església custodia també l’Arxiu Municipal de Bagà, el qual sofrí danys arran de l’incendi i durant les lluites entre reialistes i liberals, el 1823. 
 

L'any 1936, l'altar major va tornar a ser destruït, així com l'orgue, les imatges i objectes de culte. Acabada la Guerra amb les restes del retaule se’n compon un de nou, afegint també un altar provinent del santuari del Paller i datat el 1781. 

L’església de Sant Esteve de Bagà conserva una creu reliquiari bizantina que probablement data del segle X i que presenta inscripcions en lletres gregues als braços i enmig del tronc. Hom ha cregut tradicionalment que fou duta de les croades ‘any 1000 pel bisbe de Vic, Arnulf. Conserva un fragment del retaule de Sant Esteve, del barroc tardà.  

Entre els anys 2010 i 2011 es van efectuar obres de restauració de la coberta i el campanar, així com millores en l'accessibilitat. 

L’església de Sant Esteve de Bagà està catalogada com a Bé Inventariat. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dijous, 4 de desembre de 2014

MARE DE DÉU DEL PALLER. BAGÀ. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

La nostra sortida ens tornava al santuari del Paller, proper a Bagà. Per tant, el visitàvem i veiem també la nomenada font dels Banyadors (per això se'n digué també Santa Maria dels Banyadors). Aleshores, era costum que els devots s’hi banyessin i que se n'emportessin aigua, considerada miraculosa. La font és situada en l’àrea de pic-nic davant de l’església i del restaurant. 

El santuari (la Mare de Déu de Paller) és situat a la capçalera del torrent de Paller, afluent per l’esquerra del Bastareny. L'entorn on es situa és muntanyós, a uns 1000 m. d'alçada, al vessant sud en un planell a la falda de la muntanya.
 


Hi ha diferents propostes de la provinença d’aquest topònim. Alguns proposen que ve de palearia, mot llatí que significa barballera, és a dir, una costa o tossal. També pot derivar de Palea Arx, que vol dir “fortalesa antiga”, que pot fer referència a la plataforma on es trobava el santuari. En tot cas sembla que no procediria de palla, fonamentalment perquè la zona no és de agricultura de cereal. 

El primitiu santuari era a la masia de Paller de Dalt, on hi ha restes de l’església; esmentat ja el 1200. Era sota la cura d’un sacerdot, donats i tenia una nombrosa confraria de devots. Depenia del monestir de Bagà i la primitiva església fou encara refeta el 1687. Actualment, el Paller de Dalt només són les runes d’uns grans edificis. En les restes més importants hi ha que destacar unes arcades, una capelleta i les restes d’una escala de caragol de pedra (només uns graons) per pujar a un altre pis enrunat. Segons comentaris pot tractar-se de l’anterior església els carreus de la qual van servir per bastir l’església del Paller de Baix? 

El 1747 s’inicià la construcció de l’actual santuari prolongant-se fins l’any 1758. Francesc Morató, arquitecte de Sant Joan de les Abadesses, que estava treballant en la parròquia de Sant Esteve de Bagà sembla ser que va contribuir en el disseny general de la façana i de l’edifici. Mossèn Josep Casals va ser el promotor de la obra.  

El santuari disposa de restaurant i allotjament en forma d'hostal i també de refugi al formar part del Camí dels Bons Homes. L’església forma un conjunt amb la casa, amb teulada de teula àrab a doble vessant, ocupant l’església la meitat dreta (llevant) i la casa-hostal el costat esquerre (ponent).  

El temple és format per una sola nau, presbiteri, quatre capelles laterals i un cambril. La sagristia és un espai adossat al mur de llevant de l’església. La nau és coberta amb volta de canó amb llunetes cegues. El darrer sector és ocupat pel presbiteri amb el retaule i el cambril darrera, i el primer sector ocupat pel cor amb estructura de fusta al que es puja per una escala des de la mateixa església. 

El parament és a base de grans carreus de pedra sense desbastar, disposats en filades i units amb morter. Als laterals hi trobem alguns contraforts per donar solidesa a l'estructura. El nombre d'obertures no és massa; tant sols en trobem a la façana dels peus. 

Al centre del carener de la teulada hi ha un campanar de doble finestra cobert amb teulada a dues vessants..

 
A partir del 1772 fou ornamentat amb retaules i altars que foren destruïts en bona part el 1936. Hi havia quatre altar barrocs laterals, dels que sols va quedar un atribuït a Josep i Segimon Pujol de Sant Llorenç de Morunys, esculpit el 1786 i dedicat a Santa Teresa.

En l'actualitat, les pintures que decoren la paret i la volta s'han restaurat, com també el magnífic retaule barroc que orna l'altar major. 

L'església a més dels notables retaules del barroc tardà també conté una imatge de la mare de Déu del Paller, de factura romànica. Cal assenyalar que el cambril de la Mare de Déu es va realitzar traient part de la roca que hi ha a la part posterior de l’edifici.  

La façana principal presenta una diferència notable entre els dos edificis: l’església té una única porta adovellada d’arc de mig punt central i una rosassa circular; la casa té porta adovellada d’arc de mig punt, dos balcons a cada un dels dos pisos i una petita finestra quadrada a les golfes.  

Abans de la restauració de l’any 1983 s’accedia a l’església des de l’hostal. Per aquelles dates la imatge de la Mare de Déu es va baixar a la parròquia per tal de guardar-la. 

L’any 1998 es fa una primera restauració del santuari, iniciàtica de la parròquia de Bagà i amb diners recopilats dels mateixos baganesos. Es van recuperar les façanes, així com l’entorn i es ba fer arribar l’electricitat. Posteriorment es va restaurar l’hostatgeria que actualment funciona com restaurant. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimarts, 2 de desembre de 2014

TORRE DE LA PETITA. BERGA. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA 

Aquesta vegada parlàrem d’una construcció molt propera a Berga. Posseint al mateix temps una bona informació del nostre amic Toni Gol Roca, historiador i poeta, dono vida a aquesta crònica. 
 
 
Simplement copio l’escrit que acompanyava el fulletó de presentació de la sortida signat pel Toni Gol Roca: 

La Torre de la Petita era una fortificació de vigilància i defensa construïda per ordre de Charles d’Espagnac- el comte d’Espanya- l’any 1838 en plena dominació carlista durant la Primera Guerra Carlina o Guerra dels Set Anys (1833-1840), una fortificació emmarcada dins del baluard d’artilleria construït a finals del segle XVIII, posteriorment ampliat i visiblement millorat i conegut a partir de la dècada  de 1830 com la fortalesa de Maria Luisa Fernanda o fortí de la Petita (no es pot afirmar amb rotunditat, però és probable que el sobrenom de la Petita sigui degut a que la Infanta Maria Luisa Fernanda que era la filla petita del rei Ferran VII i neboda del pretendent carlí al tron, Carles Maria Isidre de Borbó. 


La Torre, situada de forma estratègica damunt la serra de la Petita, té un domini visual, extens i ampli sobre els quatre punts cardinals: la seva funció era la de controlar les aproximacions de tropes enemigues, especialment les provinents del nord i de l’est. 

L’any 1868 es va desocupar militarment; per altra banda, en un acurat i exhaustiu estudi sobre els orígens i l’evolució històrica del baluard i la Torre de la Petita, l’historiador Martí Picas Salas ens informa de les diverses propostes d’enderrocament de la Torre i de l’incendi que va patir l’any 1869 quan ja s’havia portat a terme la desocupació. 

Durant la Darrera Carlinada (1872-1876), concretament l’any 1873 la comandància militar de Berga projectà novament d’enderrocar-la. Les protestes i les fortes pressions de l’aleshores alcalde de Berga, en Ramon Pujol i Thomas i una bona part de la ciutadania berguedana ho impediren. 

El castillo de la Sierra de la Petita dominaba las demás defensas. Habían hecho en ellas los carlistas, hacia el este , una plataforma o bateria semicircular... 
Humano enigma ( Pio Baroja)

Vean los pueblos en cada uno de vosotros un libertador. Seamos impertérritos en el combate, generosos en la victoria, i no dudeis nos granjearemos, observando esta conducta el aprecio y admiración de nuestros amigos...

Proclama del Comte d’Espanya als Voluntaris Carlins en la seva toma de possessió com a Comandant o Capità General de l’Exèrcit Carlí de Catalunya a la Vila de Berga el 4 juliol 1838..  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografies: M. Rosa Planell Grau                                

dissabte, 29 de novembre de 2014

MARE DE DÉU DEL BOSC. L’ESPUNYOLA. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Visitàvem aquesta església situada al costat de la carretera de Berga a Montmajor.  

El nucli de cases de la Mare de Déu del Bosc (29 h.2011) pertany a l’antic terme del Cint. No he trobat cap dada de la seva història. Com any de la seva construcció podria ser un indicatiu l’any 1861 gravat en la llinda de la porta. 


En la visita pastoral l’any 1769 a la parròquia del Cint no s’esmenta la capella o oratori del Bosc. 

L’església és una construcció, de petites dimensions, de planta rectangular i absis pla. Els murs són bastits amb grans carreus i pedres de diferents mides mostrant un parament poc acurat. Les cantoneres les formen grans blocs de pedra ben escairada i polida.  

La porta es situada a la façana de llevant. Damunt seu hi ha un òcul amb contorn de pedra i la corona un  campanar d’espadanya d’una obertura amb un petita campana. 

La coberta és a doble vessant i teula àrab. 

L’interior és amb volta de canó i està força cuidat.  

A causa de la data gravada a la llinda de la porta i les seves  característiques sembla ser una obra del segle XIX. 

Actualment sembla pertànyer a la casa o mas del seu costat. D’aquesta casa hi ha dades des de 1856. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dijous, 27 de novembre de 2014

CASTELL DE SALDES. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Ja una vegada posats en camí i essent davant de l’església de Santa Maria del Castell de Saldes no podíem fer menys que donar una volta i visitar les ruïnes del castell. Només són les restes d'un castell roquer, format a partir d'un mur al llarg del tossal a pocs metres del cim. Importants murs marquen un ampli perímetre.  


El lloc de Saldes és esmentat ja en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell amb les formes Salices i Sallices. 

La primera noticia sobre el castell la trobem en un document, datat entre els anys 1068 i 1095, en el qual un tal Galceran presta homenatge al comte Guillem Ramon de Cerdanya pels castells que tenia en feu, propietat del comte, entre els quals destaca el castell de Saldes: “... tibi iuro ipsos kastellos quos teneo de te, id sunt, Pinos et Espada et Gosal et Salices et Cher Foradat et Valle Magna et omnes fortedas que in eis modo sunt aut in antea erunt”. 

Pels mateixos castells entre els anys 1109 i 1117, Galceran jurà fidelitat al nou comte cerdà, Bernat Guillem. En morir aquest últim, l’any 1117 o 1118, el comtat de Cerdanya passà a integrar-se al de Barcelona i per tant, Galceran Miro, fill de l’anterior, hagué de jurar fidelitat al nou senyor del castell de Saldes de qui el tenia en feu, Ramon Berenguer III. 


Al llarg del segle XII trobem residint en el castell una família anomenada “Saldes” suposadament castlans del castell. 

Galceran de Pinós, descendent dels més amunt esmentats en una data entre 1162 i 1196, jurà fidelitat pels castells ja esmentat als quals afegeix el de Llo. 

Durant el segle XIII la documentació sobre el castell és força escassa però es suposa que continua sota el poder dels Pinós. Sembla ser que Saldes i el castell eren un lloc molt apreciat pels Pinós com ho demostra el fet de què hi residien llargues temporades. 

En 1294 Jaume Martí era confirmat en el seu càrrec de batlle de Saldes per Galceran de Pinós i la seva muller Berenguera. El baró amb motiu de la seva marxa a les Croades, el 23 de juny de 1295 anomena R. de Vallespirans procurador general de la baronia per cinc anys. Entre les possessions havia el castell de Saldes. L’any 1296 Galceran de Pinós donà a Jaume Digo de Bagà el castell de Saldes, lliure que qualsevol servei, amb la condició que fes estada permanent amb la família. 
 

Entre els anys 1306 i 1316 el castell juntament amb altres fou ocupat per les forces del rei Jaume II, en el context de la guerra entre el rei i Pere I Galceran de Pinós.  

L'any 1324, morí el donzell Bernat de Gósol, que posseïa aquest castell entre d'altres en feu, pel baró de Pinós. El succeí la seva filla Violant que prengué la investidura de mà d'en P. De Santa Eulàlia. 

L’any 1370 es feren obres  principalment a la part que era residència senyorial. 

Les referències sobre el castell de Saldes acaben pràcticament el segle XV amb els episodis de la guerra civil catalana i la guerra dels remences. 


El segle XVII Saldes figura com a possessió del duc d'Alba, a la sots-vegueria de Berga i la vegueria de Manresa. 

Les restes del castell de Saldes formen un conjunt format per dos edificis relativament ben conservats voltats de fragments de muralla, fonaments d'altres construccions en ruïnes i l'església que es troba al costat del cos fortificat. Sota el conjunt, per la banda de migdia, hi ha les restes en ruïnes de dues antigues cases. 

En el volum principal. 

A l'angle nord-oest arrenca una muralla de 90cm de gruix feta amb pedres irregulars unides amb fang. 

L'estructura del castell es divideix en dos parts clarament diferenciables, el recinte Jussà i el recinte Sobirà. El recinte Jussà conserva restes d'habitacles força tardans i restes de muralla, mentre que el recinte sobirà conserva un cos fortificat i la capella de Santa Maria, a tocar de la penya i altres edificacions mig enrunades i cobertes de vegetació. 


El conjunt del castell de Saldes és format un seguit d'edificacions i estructures:
·        L'església de Santa Maria se situa a l'angle més llevantí del recinte casteller.
·        El cos fortificat és la resta més important del castell, conservat a la banda oposada de la capella. Es tracta d'un cos rectangular de 14'25 m de llarg i una amplada entre 5'9 i 6'2 metres, estructurat en dos nivells. Les dependències de tramuntana són al nord del cos fortificat i s'observen restes de murs i retalls a la roca natural que denoten la utilització d'aquest espai com a dependències secundàries amb la muralla com a paret exterior, adossat al cos residencial per la banda sud. 


Es poden distingir dos nivells: l'inferior format per una sala coberta amb una volta ogival, i el superior, mig enrunat. El cos inferior consta d'una sala amb porta d'accés a llevant que és fruit d'una reforma moderna, i al mur meridional conserva tres espitlleres, tot i que aquest no disposa de sostre. Del pis superior, situat sobre aquesta volta, només resten alguns murs perimetrals que permeten esbrinar que estava dividit en diverses cambres i en els que es conserven també espitlleres.
·        El pati d'armes és a llevant del cos residencial, és un gran espai sense obert delimitat al sud pel clos murallat a l'est la capella i al nord un edifici de grans proporcions.
·        El perímetre murallat es conserva en força bon estat amb alçades considerables a la banda sud i oest del recinte sobirà. 


L'any 1965 l'edifici va ser restaurat pel Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona. L'octubre de l'any 2001 es va procedir a realitzar una intervenció consistent en un estudi d'interpretació, consolidació i excavació d'urgència, portada a terme per Pere Cascante per encàrrec de l'Ajuntament de Saldes a través de la Societat d'Arqueologia del Berguedà (Cascante, 2004). Es va excavar la sala principal, deixant al descobert el paviment de lloses. 

El Castell de Saldes està declarat com a Bé Cultural d'Interès Nacional.

Mirant el conjunt amb ulls profans ens admira la grandesa del lloc i les seves caigudes construccions al mateix temps que ens meravella la seva extensa història. Quantes lluites durant segles i quantes vides perdudes per un espai ara enrunat. 
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.