SANTA MARIA DE LLIMIANA. PALLARS JUSSÀ.

CAMINANT PEL PALLARS JUSSÀ. 

Aquest crònica ha restat molt temps oblidada en l’escriptori de l’ordinador ja que és una de les nostres primeres sortides  i està dins el grup que va iniciar el nostre interès per l’Art Romànic Català. Juntament vam conèixer el castell i la col·legiata de Mur, i el castell palau de Llorda, totes dues construccions lligades en la petjada de Arnau Mir de Tost per les terres de frontera. Aleshores, en aquella ocasió visitàvem el poble de Llimiana i la seva església sota l’advocació de Santa Maria. 

Per una estreta carretera accedíem al poble situat a la part alta de la muntanya on hi ha les restes dels murs del castell que l’ocupava. 

La vila de Llimiana (790 m. alt. i 135 h. el 2005) és situada en un replà dels contraforts occidentals de la serra de la vall de Llimiana, encarada a la Noguera, al N. del terme, i a tocar de la carretera que corre paral·lela al riu i que segueix el traçat d’una antiga via. Alhora, la població controla l’accés a la vall de Barcedana, ja que la vila és una de les mirandes més privilegiades de la Conca de Tremp. 

 

El municipi (168 H. 2009)  comprèn, a més de la vila de Llimiana, la caseria de Solduga, dit també els Masos de Solduga o de Llimiana. El terme té un enclavat, la caseria dels Obacs de Llimiana, situada entre els municipis de Gavet de la Conca i Isona.  

El lloc de Ligmignana apareix ja en documents de finals del segle X, quan es disputaven l'enclavament, on hi havia un castell a més de la vila, els comptes d'Urgell i de Pallars i el monestir de Gerri, que estava estenent els seus dominis per la vall de Barcedana. El comte Isarn I de Pallars, va donar el control de la zona al cenobi i per aquest motiu  apareixen  els emprius de Llimiana en els falsos de Gerri VI i VII, uns documents dels anys 930 i 953 respectivament. En el primer document es fa referència a dita donació, mentre que en el segon quedarà confirmada a través del seu testament. 

 

El castell de Llimiana és documentat el 954, quan el comte Ermengol d’Urgell, encara en vida del seu pare, Borrell I, el cedí al comte Ramon de Pallars. El 982 fa constar “in civitate Limignana”, el 995 s’esmenta el jutge Fedac “qui est de castro Liminiana” i el 1055 són documentats el castell i la vila de Llimiana quan Ramon V de Pallars Jussà els empenyorà o vengué als seus sogres, Arnau Mir de Tost i Arsenda. Aleshores el terme del castell de Llimiana confrontava amb el de Mur. Pel seu testament, Arnau Mir de Tost deixà el castell de Llimiana al seu nebot Arnau i a la seva filla Valença. Aquesta, el 1079, amb el seu marit, Ramon IV de Pallars Jussà, convingué amb Guitard Guillem de Meià a propòsit del castell de Llimiana. Aquest l’havia de tenir en feu pels seus senyors Ramon i Valença, i, al seu torn, Guillem Folc havia de tenir el castell en fidelitat de Guitard Guillem. El 1086 els comtes Ermengol IV i Adalaida d’Urgell cediren el domini i la potestat de la vila de Llimiana als comtes Ramon IV i Valença de Pallars Jussà. 

L’any 1200 era senyor del lloc Arnau de Llimiana, que el 1206 ingressà com a confrare a la pabordia de Mur. El 1278 el rei Pere el Gran demanà a Guillem de Meià el lliurament de la potestat del castell de Llimiana i el 1283 Alfons el Franc infeudà el dit castell al comte Arnau Roger de Pallars. El 1391 el rei Joan I confirmà la infeudació i concedí al comte el mer i mixt imperi. El domini directe pel castell devia posseir-lo Berenguer de Meià, ja que aquest mateix any prestà vassallatge al rei pel feu de Llimiana. El 1327 Pere de Meià tenia en feu pel rei Alfons el castell i la vila de Llimiana. El 1330 Llimiana passà a formar part del marquesat de Camarasa.  

El 1426 Alfons el Magnànim vengué tota la jurisdicció de Llimiana a Pere d’Orcau, pel preu de 6 000 florins. Durant la guerra contra Joan II el castell de Llimiana fou escenari de lluites. Les forces del capitost Matxicot s’hi fortificaren i hi dugueren segrestat un beneficiat de la seu de Lleida, Manuel d’Argentona. Després d’acabada la guerra, Ferran el Catòlic, el 1481, donà Llimiana a Joan de Luna i el 1487 la vila i el castell de Llimiana retornaren al patrimoni reial. Al segle XVII i al XVIII Llimiana continuava essent de jurisdicció reial. En aquest darrer segle consta que era batlle perpetu el marquès de Llo.

Santa Maria de Llimiana, també dita popularment la catedral de la Conca,  és una església romànica del segle XI, tinguda com la més gran i espectacular de tot el Pirineu. Aquesta església va córrer una vida paral·lela a la de la vila i el castell de Llimiana, passant pels mateixos atzars, derivats de la seva estratègica situació, i per les mateixes mans.

 

L'església de Llimiana l'any 1280, mitjançant una dècima papal, el capellà de Liminyana s'incorpora al deganat de Tremp. Malgrat la seva relació amb Santa Maria de Gerri, encara actualment conserva el caràcter parroquial essent menada pel mateix rector que la Guàrdia de Noguera, resident a la rectoria de Tremp. L’any 1314 á trobem esmentada en la visita realitzada pels delegats de l'arquebisbe de Tarragona al diaconat de Tremp. 

És de planta basilical, amb tres naus sense transsepte, cobertes amb volta de canó semicircular, separades per arcades damunt de pilastres. La nau central és una mica més alta que les laterals, i té quatre arcs torals suportats damunt de semi-columnes adossades als pilars. 

Les naus estan dividides en cinc trams, i es comuniquen mitjançant arcs formers, semicirculars, que se suporten sobre les pilastres, rectangulars però amb les semi-columnes adossades que acabem d'esmentar. El mur nord fou molt transformat al llarg dels temps, amb l'afegitó de capelles (una d'elles és gòtica). La perfecció de la unió d'aquestes capelles amb l'església romànica fa pensar en l'existència, potser, d'una quarta nau romànica, posteriorment desfeta per a la construcció de les capelles. 

La porta original era a migdia, però fou traslladada més tard al centre de la façana de ponent. Aquesta porta primitiva encara hi és, i en el mur sud encara hi ha una segona porta, que actualment dóna a l'interior del campanar, i que en el moment de l'obra original devia comunicar el temple amb dependències eclesials. 

El campanar és un prisma que fa la sensació d'estar truncat. Potser ho va ser, o potser no es va arribar a construir mai completament. És molt tardà, però encara medieval. 

La façana sud encara mostra una finestra de dobles esqueixada i un fragment de ser arcuacions llombardes, com les dels absis, amb mèsules senzilles (les dels absis són molt més treballades). 

Tant l'absis principal com les absidioles presenten finestres a doble nivell, cosa que sembla demostrar l’existència d'una cripta segons ens van mostrar en la nostra visita però excavar més pot esdevenir perillós per la integritat de l’edifici. Aquest doble pis de finestres és tant per a l'absis principal, que té tres finestres de doble esqueixada, com per a les absidioles, que només en tenen una, al centre. 

Té tres absis encarats a llevant, el central més gros que els laterals, de força espectacularitat, sobretot des que es van netejar de les edificacions que els tapaven parcialment. Estan ornamentats amb lesenes i arcades llombardes, amb mènsules triangulars molt elaborades. 

L'aparell és clarament del segle XI, tot i que de factura bella i noble, feta amb molta cura i per mestres d'obres experts i amb un gran sentit artístic. 

A la guerra civil s'hi va perdre un crist romànic de talla, molt notable, segons la documentació i imatges conservades. També s'hi perderen altres mostres d'iconografia religiosa. Les restes conservades s'han instal·lat en forma de museu en una de les dependències de l'església. Pel que es veu a les fotografies, és una obra de factura propera al Crist de Mur i al Davallament d'Erill la Vall. Se l'ha situat dins del conjunt d'obres del taller d'Erill, a darreries del segle XI o principis del XII. 

Dins el terme municipal s’han trobat restes arqueològiques, a la cova dels Muricecs es trobaren restes de fauna quaternària, sílex i ceràmica de l’edat del bronze. A la cova del Gel o dels Espluguells, situada en un dels barrancs del pic de Miraurgell, no gaire lluny de Sant Salvador de Montsec, s’hi trobaren materials de l’edat del bronze i d’època medieval. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.