SANT JAUME DE QUERALBS. RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

En el nostre pelegrinatge, per les terres de la nostra Catalunya, aquesta vegada visitàvem el poble de Queralbs i la seva església sota l’advocació de Sant Jaume.

 

El poble de Queralbs (156 h. 2005) es troba a 1 236 m d’altitud, al S. del terme, en un replà del vessant dret del Freser, més amunt del torrent de Toses. Es troba en un fort pendent, de manera que constitueix un bon exemple de la localització dels nuclis habitats a mitja muntanya, característica de les terres de l’Alt Freser. Encara que en els últims anys s’han construït algunes cases seguint una arquitectura centreeuropea, la imatge general de la població encara presenta un grau d’unitat notable gràcies a l’organització dels estatges, que correspon sobretot a recorreguts horitzontals i esgraonats per la necessitat d’aconseguir el màxim de solellada.

A la consulta etimològica al diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta definició.: grafia aglutinada de quer alb o de quers albs, ‘penyes blanques’. Es troba escrit Cheros albos en un doc. de l'any 839 (Botet Geogr. Gir. 883), Queros albos en un del 1063 (Villanueva Viage, xv), chers albs en un del segle XII (Pujol Docs. 14). 

El lloc de Queralbs surt esmentat en la suposada acta de consagració de la catedral d’Urgell de l’any 839, amb el nom de “Kerasalbos”, com a parròquia la existent en aquella època. Això és totalment impossible segons el testimoni de la seva acta de consagració del 30 de juliol del 978, puix que s’hi diu que en aquella data el bisbe Guisad II d’Urgell vingué a consagrar aquella església, que havien aixecat feia pocs anys Manipi, Osseló, Aló, Galadons i Melendre, ara ja difunts, i que els seus amrmessors Odó, Mascaró, Abó, Adegló, Igiga, Bradila, Guiscafred, Greanta, Trasovard, Anidó, Andaleg, Goltred, Guadamir, Ermengol i altres demanaren al bisbe que la consagrés i la fes casa del Senyor per tal de poder rebre el perdó del seus pecats.

El lloc de Queralbs és esmentat per primera vegada amb el nom de “Cairisalbos” l’any 938, quan Auresza en el seu testament llegà béns situats a Queralbs amb d’altres a Planoles i de la Vall de la Pedrera al monestir de Sant Joan de les Abadesses. En aquest lloc, situat aleshores dins la demarcació de Fustanyà, s’hi concentrà un nucli de persones, que són les que l’any 978 demanaren al bisbe Guisad que erigís en parròquia o sufragània l’església que els seus pares havien aixecat. 

 

Entre els segles X i XII veiem confirmades les pastures d’aquests indrets a grans monestirs: així, el 966 el comte Oliba Cabreta concedeix les pastures de Coma de Vaca i Coma de Freser al monestir de Sant Joan de les Abadesses, i l’any 1087 el comte Guillem Ramon de Cerdanya dóna les pastures de la vall de Núria al monestir de Ripoll. 

L’augment de la població devia fer insuficient la primitiva església, que fou reedificada al segle XII, i poc després li fou afegit el nàrtex o galilea, (porxo) el qual constitueix el millor ornament del temple. No hi ha cap data exacta sobre aquesta reedificació, la qual devia tenir lloc al moment que Queralbs, lloc de domini reial, començà a créixer gràcies als seus molins i fargues, i sobretot a l’aprofitament de les seves pastures.

 

El 22 d’abril de 1273, amb privilegi expedit a la ciutat de Perpinyà, l’infant Jaume concedeix, per 500 sous melgoresos, les pastures de les muntanyes incloses en les dites parròquies als homes de Queralbs i de Fustanyà, sota un cens anual de 50 sous, amb exclusió de tothom, sense el seu consentiment. Aquest privilegi, que indubtablement devia ésser lucratiu per als homes d’aquests llocs, fou confirmat l’any 1277 perquè s’havia fet malbé el document anterior.

 

Com la majoria de pobles de la Vall de Ribes, Queralbs era de domini reial, segons que consta en el capbreu dels volts del 1370, però al llarg del segle XIV fou infeudat a diferents nobles, com els Montclar, abans del 1280; Pere de Montclar, el 1339, el va subinfeudar a Ramon de Ribes; més tard fou de Pere Galceran de Pinós, que n'era senyor el 1383, i el posseïa juntament amb les baronies de Pinós i Mataplana i la resta de les valls de Ribes.

La primitiva església sofrí algunes modificacions no substancials al llarg dels segles. És probable que després del terratrèmol de l’any 1427, en el qual es va dir que “moriren gairebé tots els habitants de Queralbs”, calgués refer la volta que es veu molt sensiblement apuntada. 

El segle XVII l’església fou ampliada per la part de ponent, a l’indret del cor i de l’ull de bou, i també se li afegí la sagristia. També en aquest moment o un altre, fou allargada l’ala meridional del petit transsepte, segons es veu en el mur exterior.

 

L’època de construcció del campanar, aixecat damunt el braç de tramuntana del transsepte, és desconeguda, bé que sembla posterior a l’obra inicial (podia tractar-se d’una obra del segle XV). 

Curiosa la petita espadanya que corona la cara de migjorn, semblant a la que corona l’extrem del braç de creuer de migdia. 

Aquesta església, és d'una nau amb absis i un creuer més tardà. Té la volta sensiblement apuntada, cosa que revela una nova construcció avançat el segle XIII.  

La seva porta d'accés és el mur de migdia. Uns del elements  destacar és la ferramenta de la porta. A desgrat que alguns d’ells són posteriors i que la fusta tampoc és l’original, tanmateix els ferros forjats originaris tenen un interès especial. Sobretot pel fet que suposadament es tracta d’uns treballs fets al mateix indret, el qual en època medieval  es distingí per l’explotació de les mines de ferro i per la seva forja a les fargues. 
 

Protegeix la porta un porxo o nàrtex, format per sis arcades, a manera d'andanada de claustre, que descansen sobre cinc columnes amb capitells esculpits amb fulles estilitzades, volutes i algun cap humà. Sembla ser que dits capitells provinguessin de l’escola rossellonenca per l’estil del seu treball. Aquest atri o porxo és cobert amb un vessant, i sota la coberta es poden observar els extrems de testa ben tallats en les bigues de fusta encastades en el mur.  

Tot el conjunt ha estat objecte d’una moderna restauració i neteja. 

Com a frontal d’altar es pot contemplar la còpia del retaule gòtic del segle XIV, actualment conservat al Museu Nacional d’Art de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.