dimarts, 30 de juny de 2015

SANTUARI DE BELLMUNT. SANT PERE DE TORELLÓ. OSONA

TERRES D’OSONA 

Aquell dia fèiem una ruta que finalment no vam poder realitzar i en el nostre deambular. finalment vam acabar el poble de Sant Pere de Torelló, d’on pujàvem fins el santuari de Bellmunt. Una vegada deixat el cotxe a l’aparcament sota el santuari, visitàvem el lloc i l’església. Mossèn Jacint Verdaguer l'anomenà, en un dels versos inicials de l'Emigrant, ermita al cel suspesa.

 
La serra de Bellmunt està orientada d'est a oest, pertany als primers contraforts del Prepirineu català i des dels seus cims es contempla la Plana de Vic, al sud, i una sèrie de cadenes muntanyoses que culminen al nord amb el massís de Rasos de Peguera, la serra del Cadí i els cims de Pedraforca i Puigmal. Des de dalt del mirador la panoràmica és excel·lent tant cap a les planes de Vic , els Pirineus, la vall de Ges i el Bisaura. 

Sempre curiosos per saber la definició etimològica de les nostres visites consultàvem el diccionari Alcover-Moll i la definició no podia ser més fàcil.: del llatí bellu monte, ‘muntanya bella’.

 
El santuari ocupa probablement el lloc de l'antic castell de Ça Reganyada (Sarreganyada), documentat el 1020 en els testaments del comte de Besalú, Bernat Tallaferro, relacionat amb els castells de Besora, Curull, Urig i Lluçà. Molt probablement la causa que s’aixequés una capella en aquest cimal inaccessible fos l’existència d’un castell o fortalesa. L'any 1240, del dia 19 de març, quan Pere de Serra, un vigatà que segurament procedia de Sant Pere de Torelló va fer testament deixant 12 diners als clergues i al sagristà de Sant Pere de Torelló, 12 diners a l'altar de Sant Pere i 12 a l'altar de Santa Maria de l'església de Sant Pere de Torelló, i 12 més a "Sancte Marie de Bello monte". 
Durant el segle XIII, diverses donacions i testaments esmenten el lloc. A partir del s. XV disposem de dades més concretes recollides en els Llibres d'Obra on, en el primer dels inventaris coneguts, es fa la descripció d'una església que sembla de factura romànica. Les grans reformes dutes a terme entre el 1587 i el 1607 donen a l'església la forma actual amb l'afegitó del dos trams finals. El 1623 es contracta la construcció d'un nou altar a Domènec Casimira, escultor de Ripoll, i una nova imatge de la Verge. Des de 1438 i fins 1830 cada any dos feligresos diferents, un pagès i un vilatà, vinculats al rector s'encarregaven de l'església. Apareixen anomenats com obrers en els Llibres d'Obra de Bellmunt (1599-1879).D'aquests sobresurten Bernat Vinyoles i Bernat Joan Espona que dugueren a terme les reformes entre 1587 i 1607 juntament amb Pere Pau el mestre de cases de Torelló, Francesc Parrau i Toni Maurell.

 
La gran obra de restauració contemporània, tal i com coneixem l'edificació en l'actualitat, es va portar a terme entre l'octubre del 1982  i l'abril del 1990, mitjançant un conveni signat entre la Diputació de Barcelona i el bisbat de Vic. La Diputació de Barcelona emprèn les reformes que han donat lloc a l'actual santuari, hostal i restaurant.  

La inauguració de les reformes va tenir lloc el 16 d'abril de 1990, i a l'acte van ser presents el llavors bisbe de Vic Josep Maria Guix i Farreres i el diputat Jordi Laboria i Martorell.
 


Sens dubte, un dels personatges més entranyables i populars al llarg de la història del santuari és la figura de l'ermità. Es té documentació relacionada amb els ermitans des de l'any 1392. Es coneix el nom de molts d'ells -el primer es deia Berenguer d'Oliveras, així com alguns dels pactes o contractes que se'ls hi feien: des de donar-los una túnica i una camisa cada any i una quantitat de 4 lliures (això era l'any 1635), com comprar-li un ase (l'any 1718). 

Entre ells, al segle XVIII, és notable Josep Serrat, fill de Sant Pere, que va entrar per tenir cura del santuari el 2 de març del 1717 i va ser-hi fins a la seva mort, ocorreguda el 9 de novembre de 1747. Quan va morir va deixar disposat que li celebressin 200 misses al santuari i parròquia, amb  l'almoina de 6 sous i 2 diners, i també que cada dissabte durant 2 anys, cremés una llàntia d'oli davant de la Mare de Déu. Tot això s'havia de pagar de les 172 lliures i 2 sous que era l'import de vint-i-vuit anyades que se li devien, ja que quan va entrar d'ermità es va pactar que li donarien 65 lliures per cada any que serviria l'ermita.

Edifici de cos únic i perímetre irregular, adaptat a les cingleres rocoses sobre les quals està construït i cobert amb teulada unitària a dues vessants. Està format per tres crugies en direcció Est/Oest. La crugia nord té tres plantes superposades, ocupades pels dormitoris i els serveis de l'hostal. A la central hi ha l'església i a sota el bar. A la crugia sud es superposen la cuina, a baix, i el menjador sota la coberta. Davant la façana de l'església s'obre una plataforma assentada sobre la penya i delimitada per gruixudes parets de pedra.  

L'església és de planta de creu llatina, d'una sola nau i amb capçalera recta. La coberta és feta amb volta d'aresta de maó de pla i els arcs torals del transsepte amb arcs de mig punt. L'edifici consta de cinc trams, els dos darrers, van ser afegits posteriorment i tenen una funció de vestíbul ja que comuniquen amb diverses dependències del santuari. L'accés al temple, per ponent, presenta una llinda feta amb carreus segurament reutilitzats i datada el 1607. Al seu interior hi ha la imatge de la Mare de Déu amb el Nen, gòtica. El campanar, d'espadanya, presenta un sol arc de mig punt orientat al sud.  

La imatge actual de la Mare de Déu de Bellmunt, una petita i preciosa icona mariana de 22 cm. d'alçària, és una imatge gòtica, d'alabastre, feta avançat el segle XIV; per tant, no és la primera imatge de les donacions o deixes testamentàries del segle XIII. Abans de l'actual va existir, doncs, una altra imatge, d'estructura romànica, que fou reemplaçada per l'actual del segle següent. La seva petitesa fa pensar que el primitiu santuari devia ésser un pedró o una petita capella.

 
Al cim veí de serra Grenyada s’aixeca el pedró de la Mare de Déu de les Alades (nom amb el qual també és coneguda la imatge de Bellmunt, per tal com en aquest indret van a morir cada any eixams de formigues alades), on, segons la tradició, fou descoberta la imatge d’alabastre del començament al s. XIV. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dissabte, 27 de juny de 2015

SANTA MARIA DEL FENER. ANDORRA LA VELLA. ANDORRA.

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA. 

En la nostre recerca d’esglésies andorranes ens quedava per fer només un lloc per conèixer i portats pel nostre interès visitàvem la darrera església andorrana. Situada prop del pàrquing de Fener hi ha l’església de Santa Maria de Fener.
 


La consulta etimològica al diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta definició.: del llatí *fenarĭu, ‘lloc poblat de fenàs’.  Suposem que el nom prové d’aquella Andorra de la nostra joventut, quan els camps i les plantacions de tabac formaven part de l’economia dels seus habitants. Ara actualment l’asfalt impera damunt la terra. 

 
L’església de Santa Maria de Fener de la parròquia d’Andorra la Vella es la seu del Arxiprestat de Andorra. En l’edifici anomenat Casa de l’Església es troba també la seu social de Càritas Nacional Andorrana i d’altres institucions religioses.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dijous, 25 de juny de 2015

SANT ESTEVE D’ANDORRA LA VELLA. ANDORRA.

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA.
 

Visitàvem en el bell mig del nucli antic de la capital andorrana l’església sota l’advocació de Sant Esteve.

 
L’església de la capital de la vall és una de les sis parròquies tradicionals i per això es esmentada sovint com a parròquia d’Andorra des de l’acta de consagració de la Seu d’Urgell.
 



 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
El primer document que parla del terme de Sant Esteve és de l’any 1000. L’any 1065 hi ha una cessió de privats a Sant Serni de Tavèrnoles, a l’apèndix de Sant Esteve. 

També apareix esmentada en documents dels anys 1079, 1115, 1119, 1122, 1218, etc. En la visita arquebisbal de 1312 és trobava en un estat molt lamentable. En l’altar mancaven dos pal·lis i corporals i els ornaments eren bruts  i que calia comprar noves vestidures sacerdotals i un saltiri.
 


El 7 d’octubre de 1543, possiblement després d’haver acabat una campanya d’obres, tingué lloc una nova consagració de l’altar major, que féu el bisbe Francisco d’Urríes.
A mitjan segle XIX una nova campanya d’obres culminà amb la construcció, l’any 1859 de l’altar major, fet d’obra. 

De l'obra original romànica es conserva l'absis semicircular (segle XIII), el més gran d'Andorra, i l'arrencada dels murs de la nau. L’absis és de planta semicircular cobert amb volta de quart d’esfera. Presenta dues finestres d’arc de mig punt de doble esqueixada i decoració exterior amb un fris o sanefa superior de dents de serra i arcuacions cegues de tipus llombard, suportades per mènsules amb decoració geomètrica.  

El campanar és de planta quadrangular, és una esvelta torre de tres pisos sense decoració on s’obren finestres de mig punt.  

Altres elements arquitectònics a destacar són el pis superior del campanar i l'antiga porta dels peus del temple (actual entrada lateral) que van ser reconstruïdes l'any 1940 segons projectes de l'arquitecte català Josep Puig i Cadafalch.  

La nau, originàriament romànica, ha estat modificada i ampliada en diferents ocasions, de les quals la més important va tenir lloc als anys seixanta del segle XX, amb la construcció d’una nova nau i la reorientació de l’eix de l’edifici. 

En el seu estat actual, es tracta d’una església de planta de nau única, rectangular, amb tres absis de planta semicircular i volta de quart d’esfera. El creuer presenta planta de creu i, en conseqüència, la coberta té diversos vessants. A l’exterior, els absis de factura contemporània presenten tota una sèrie de finestres molt estilitzades, de doble esqueixada, rematades per un arc de mig punt i emmarcades per sanefes de carreus de granit d’inspiració llombarda.

 
S’accedeix al temple per dues portes, una als peus de la nau i l’altra al lateral. Actualment, la porta principal, que és la dels peus, queda sota una marquesina suportada per pilars de granit i s’hi accedeix per dues escales laterals. Per sobre d’aquesta porta hi ha un gran rosetó. A l’interior de la nau hi ha tres arcs per banda que inclouen sengles finestrals. 

L’església acull al seu interior els retaules barrocs, algun d’ells de molt bona qualitat, com el de Sant Joan Baptista del segle XVIII o el de Santa Llúcia del segle XVII. Són també remarcables la biga policromada romànica, que degué suportar un baldaquí, l'anomenat Quadre de les Ànimes, del segle XVIII. És una obra de Joan Casanovas.
 


Durant els treball de restauració i d’ampliació que l’any 1969 hom dugué a terme al temple, en desmuntar l’altar major, d’obra, que havia estat construït l’any 1859, fou trobada al seu interior en un reconditori, cobert amb una petita llosa, la lipsanoteca original romànica que havia estat col·locada a l’altar, amb motiu de la consagració.

Antigament hi havia també unes interessants pintures murals romàniques al fresc de temàtica apocalíptica, avui disperses. Les pintures d’una absidiola lateral es conserven al Museu Nacional d'Art de Catalunya a Barcelona. En dita absidiola hi ha dues escenes referents a sant Joan Baptista, una de les quals és l'aparició de l'àngel a Zacaries. A l'exterior de l'arc, un personatge que omple tres gerres d'aigua sembla que es pot relacionar amb les noces de Canà. La simbologia sacramental de l'aigua, implícita en aquestes imatges, podria indicar que aquest petit absis contenia les fonts baptismals. Les altres pintures que s'exposen formaven part de la decoració de l'absis central. A diferència d'altres casos, s'hi representen escenes al·lusives a la Passió. Aquestes pintures es deuen a la mà del Mestre d'Andorra, que les va realitzar la segona meitat del segle XII. 

L’església de Sant Esteve d’Andorra la Vella està catalogada com a Bé Cultural d’Interès Cultural. 

I com sempre repetim a Andorra hi ha moltes coses a conèixer. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 23 de juny de 2015

SANT PERE DE PAS DE LA CASA. ENCAMP. ANDORRA.

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA. 

En el nostre periple andorrà no podíem estar-nos sense veure el poble més llunyà de la frontera catalana. Unes vegades hem anat  per les corbes i la pendent carretera del port d’Envalira,  altres més modernament ja no pujàvem el port sinó que pel túnel travessàvem la muntanya i visitàvem aquest  poble pròpiament el territori fronterer entre Andorra i l’Alta Cerdanya. Situat al límit entre la parròquia d’Encamp i el municipi de Porta. El territori del Pas de la Casa forma part de la parròquia d'Encamp fruit d'un contracte d'emfiteusi, tot i que és un poble llunyà del centre de la parròquia.

 
Els punts neuràlgics del poble són la plaça del Coprínceps i la placeta on es troba l’original església d’estil modern inaugurada l’any 1985 sota l’advocació de Sant Pere.  

Pas de la Casa deu el seu nom al fet que a principis del segle XX només hi havia una cabana de pastors en aquest lloc de pas, que s'havia conegut antigament com a Pas del Bac o Bac de la Casa. És l'única part d'Andorra que mira al vessant atlàntic i és on neix el riu Arieja. El Pas de la Casa és pròpiament un gual damunt l’Arièja (substituït per un pont modern), a 2.081 m alt.
 

Hi ha certa voluntat per crear una parròquia diferenciada per aquest poble, cosa per la qual s'hauria de canviar la Constitució andorrana de 1993. També hi ha hagut el Front Envaliran de Libération, un grup de francesos que residien al Pas i que pretenien incorporar-la a França.  

Hi ha les instal·lacions duaneres. Hom n'ha fet un gran centre d’esports de la neu, que el 1996 disposava de 20 teleesquís i 7 teleselles i un total de 48 pistes que sumaven un total de 75 km. Hi ha més de 30 hotels i un gran nombre d’apartaments.
 

Aquest complex ha afavorit la creació d’un poble nou, amb una població en ràpid creixement (de 1.130 h el 1983 hom ha passat a 2.954 el 2006 a 3.099 el 2009). 

Es un lloc molt agradable per passejar però la influència de la propera França es fa notar en les botigues i també en el domini del idioma francès per damunt del propi andorrà o català. La major part de les ventes es fa als nostres veïns francesos.
 

Sempre guardo un bon record dels pastissos amb fruites boscanes: groselles, gerds, aranyons. etc. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dissabte, 20 de juny de 2015

SANT PERE MÀRTIR. ESCALDES-ENGORDANY. ANDORRA.

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA. 

De la nostra recerca per terres andorranes encara ens queden algunes esglésies per comentar. Una d’elles és la de Sant Pere Màrtir situada en la parròquia de les Escaldes-Engordany.

Malgrat les Escaldes i Engordany van unir-se ja en època medieval no va ser fins l’any 1978 que van formar la setena parròquia andorrana i la segona en població. Actualment podrien dir que formen un tot amb Andorra la Vella. En l’antiga carretera que comunicava ambdues poblacions s’han establert tota un seguit de botigues, centres comercials i edificis de  pisos  que les han unit els dos termes. Sense uns límits ben definits (pel que fa a l’ampli de l’antic terme, resta ben delimitada en canvi el sector urbà i forma un continu les tres poblacions: Andorra la Vella, les Escaldes i Engordany.  

La nova parròquia (16861 h. 2009) comprèn, a més de les poblacions titulars, els barris més pròxims (al N i el NE de l’antiga parròquia d’Andorra la Vella), que ja depenien de l’antic quart creat el 1935, i que són: els Vilars d’Engordany, Engolasters, el Ferrer, i les bordes de Ràmio i d'Entremesaigües. 

En la consulta etimològica al diccionari Alcover-Moll en de cercar els dos noms.: Escaldes de Caldes fen referencia a les fonts d’aigües termals del seu subsòl. Engordany.: Probablement del cognom llatí Gordiani, amb la partícula En anteposada.

L’edifici religiós es ben visible situat en la mateixa avinguda Carlemany. Tant en sortir en direcció a Envalira com venint d’Encamp sorprèn la seva moderna construcció. En a nostra recerca per diferent llocs trobem aquesta ressenya:  

Església parroquial construïda entre els anys 1956 i 1981 seguint el corrent de l’arquitectura de granit i amb unes línies estilístiques que es poden definir d’estil neoromànic. Es tracta d’un edifici de planta basilical amb una nau central, dues laterals, un absis de planta semicircular i una torre campanar de planta quadrada. Les formes i les decoracions exteriors estan inspirades en models del romànic llombard; el campanar té quatre pisos amb arcuacions llombardes i finestres que creixen en nombre i alçada, i coberta a quatre vessants. Les finestres de la nau tenen vitralls emplomats. 

Als peus de la nau disposa d’un porxo amb arcs de mig punt. A l’interior les tres naus estan dividides en cinc trams per arcs perpanys sobre columnes amb capitells sense esculpir. A cada tram correspon una petita capella lateral coberta amb volta de canó amb dos òculs cadascuna. Les voltes de la nau central són de falsa creueria i les de les naus laterals amb quart de volta o volta catalana, mentre que l’absis està cobert amb un quart d’esfera. 

S’hi conserva l’altar barroc de l’antiga església de Sant Pere Màrtir i el retaule gòtic de Sant Romà dels Vilars, i a més està decorada amb una sèrie de pintures de factura contemporània. 

Com sempre diem val la pena visitar Andorra i deambular pels seus carrers i allargant-se un xic més visitar les seves parròquies i poblacions. No us penedireu.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dijous, 18 de juny de 2015

SANT JAUME DE CALAF. ANOIA.

TERRES D’ANOIA 

Volíem conèixer el famós mercat de Calaf i un diumenge al matí fèiem camí per visitar aquesta població. Una vegada haver voltat pel mercat van fer una volta pels carrers de la vila. Cridant-nos l’atenció el alt campanar que dominava les cases visitàvem l’església sota l’advocació de Sant Jaume.  

 
La vila de Calaf (685 m. d’alt./ 3076 h. 2005), va néixer al peu del castell i es va anar estenent, pel costat de migdia, inicialment encerclada dins un primer cinyell de muralles, que va ultrapassar a mitjan segle XIV i després va originar el Raval i el Passeig, de carrers més rectilinis que arriben fins a l’estació del tren o la carretera de Manresa.

La consulta etimològica al diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta definició.: probablement de l'àrab χalaf, nom propi d'home. 

El primer document que esmenta Calaf és de l’any 1015 quan el comte Ramon Borrell va donar a l’església de Sant Pere de Vic i al seu bisbe Borrell el lloc de Calaf perquè el repoblessin. El mateix any el bisbe va encomanar al levita Guillem d’Oló o de Mediona —el mateix que nou anys més tard repoblaria i organitzaria els termes de Montbui, Ocelló i Tous— el puig de Calaf, de Calafell i de Ferrera. El levita Guillem va ocupar i organitzar tot seguit el territori i alçà el castell de Calaf en el primer dels esmentats puigs; el segon sembla que és el que ara s’anomena de Sant Sebastià, i el tercer, el de Ferrera, va tenir, i té encara, una antiga casa del mateix nom (Can Ferrera), que fou una casa forta i després una de les poques masies que tingué tradicionalment el terme de Calaf. 

L’any 1038, en el litigi entre l’Església de Vic, representada pel bisbe Oliba, i el vescomte Folc de Cardona, el seu germà Eriball, bisbe d’Urgell, i la seva mare Engúncia, els jutges donaren la raó als vescomtes. Aquests, però, és possible que en reconeixement de l’acció de l’Església de Vic, cediren al bisbe Oliba el dret superior o eminent del castell i se'n reservaren el domini immediat; també li cediren per pactes posteriors del 1087 una parellada de terra, la quarta part dels esplets de les vinyes, el domini sobre un home del terme i el compromís de no batre moneda a Calaf sense donar-ne al bisbe la porció corresponent. Sota aquest estatut jurídic estigué en endavant el castell i terme de Calaf.
 
 
L’antic mercadal es va originar a mitjan segle XIV, a l’extrem S de la població, on ara hi ha la Plaça Gran, a l’extrem de la qual els prohoms de la vila van erigir la capella de Sant Miquel, poc abans del 1356, amb una confraria i un sacerdot beneficiat. L’augment demogràfic que es produí durant el segle XVI a causa de la configuració de la vila antiga, amb els seus carrerons estrets i cases amb pòrtics tots encerclats per les fortificacions o muralles alçades entorn del 1580, féu necessari de desplaçar l’església parroquial de Sant Jaume al centre de la vila on era emplaçada l’antiga capella de Sant Miquel. Inicià l’obra el prior Francesc Sala (1597-1634) i es va acabar o almenys inaugurar al culte el 1639.
 

La nova església és un notable edifici de la fi de l’època gòtica, té una marcada influència clàssica en els pilars. Composta d’una gran nau amb capelles laterals de planta quadrangular i una cripta sota el presbiteri per a contenir les restes de santa Calamanda, d’una gran veneració local i amb confraria pròpia. La construcció té 40 m. de llargada per 12,5 m. d'amplada i gairebé 20 m. d'alçada. Al costat dret de la nau hi ha sis altars, mentre que al costat esquerre només n'hi ha cinc, perquè una de les arcades laterals serveix de pas a una espaiosa capella, dedicada al Santíssim Sagrament. 
 
Vers l’any 1670 es va construir la seva façana i l’esvelt campanar d’uns 52 m. que li fa costat, un dels més alts de Catalunya. Les obres duraren fins el 1720. 

L'església tenia un orgue, fet l'any 1670, i nombrosos altars barrocs, un dels quals era, segons Duran i Sampere, obra dels germans Serra. Tant l'orgue com els altars foren destruïts durant la guerra, l'any 1936.  

Sant Jaume de Calaf és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Gòtic tardà, barroc. 

El mercat de Calaf, tan famós fins i tot per les contalles, que l’han fet passar al camp de les dites folklòriques, existia des d’abans del 1345, ja que un privilegi dels vescomtes de Cardona d’aquell any faculta només els jurats de Calaf, i no els particulars, d’arrendar bancs i taules als venedors del mercat. Un altre privilegi del rei Pere III, donat dos anys més tard (1347), autoritza que puguin assistir als mercats i les fires de Calaf els habitants dels Prats de Rei i de Sant Martí Sesgueioles, que eren súbdits reials. 

Val la pena visitar Calaf i si pot ser al setembre durant la Festa Major i són el dies quan el mercat llueix amb més esplendor. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimarts, 16 de juny de 2015

SANTA MARIA DEL GRAU. FONOLLOSA. BAGES.

TERRES DEL BAGES. 

Un rètol ens avisava de la proximitat de l’església de Santa Maria del Grau i nosaltres curiosos per conèixer esglésies romàniques giraven i entraven a la pista de terra en força bon estat i en pocs moments arribàvem al lloc del Grau i visitàvem l’església. 
 
 

La capella de Santa Maria del Grau es troba en una plana de conreus i boscos al municipi de Fonollosa. Al seu costat hi ha la casa del Grau o Grauet. 

Situat dins el terme del castell de Fals l’indret del Grau i l’església apareixen citats el 1039 en el testament de la vescomtessa Engúncia de Cardona.
 


Inicialment, al 1154 apareix amb la categoria de parròquia, però el despoblament de la zona al segle XIV, feu que perdés la funció i s’unís a la parròquia de Sant Vicenç de Fals.  

Al 1685 el bisbe de Vic prohibí el culte mentre no fou arranjat l’edifici.  

L'any 1983 el servei de Catalogació i Conservació de monuments de la diputació de Barcelona l'ha restaurada sota la direcció d'Antoni Baraut.
 


És una construcció formada per dos cossos d'edifici d'èpoques immediates, però força separades cronològicament: la nau correspon a una romànica edificada avançat el segle XII o principis del XIII. Mentre que l’atri, abans capçalera, és una construcció preromànica aprofitada de l’anterior església. La nau és coberta amb volta de canó força apuntada.  

La capçalera preromànica, reconvertida en atri capgirant l'orientació del temple, té una planta gairebé quadrada i és coberta amb volta de falsa ferradura, bastant alta, feta amb lloses col·locades a plec de llibre.

 
Al mur de migdia hi ha el portal de dos arcs en degradació que havia estat tapat per la casa dels ermitans. Sobre la porta hi ha una petita finestra d'arc de mig punt. 

El mur de llevant sobresurt un bon tros dels dos restants. L'aparell és de grossos carreus de mides diferents ordenats en filades.
 


A la façana de migdia hi ha una finestra foradada en un sol carreu monolític amb dues obertures allargades, molt semblant a la de Sant Jaume d'Olzinelles i a Santa Àgata de Clariana (Solsonès). 

El campanar d'espadanya de dues obertures s'alça sobre l'arc presbiteral.
 


Al Museu d'Històric de la Seu de Manresa es conservà durant molts anys una talla del segle XIII de la Mare de Déu procedent d'aquesta església. Segons dades sembla ser ha estat retornada uns anys ençà, després que es produís una rehabilitació i adequació del lloc.  

La talla és de fusta d’estil romànic. Està en força mal estat de conservació. És una Verge sedent amb el Nen assegut a la banda dreta en actitud de donar-li a la Mare una bola que Ella sosté amb la ma dreta. La Verge porta túnica i mantell obert fins la cintura, creuant-se a partir d’aquí cap a l’esquerra. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dissabte, 13 de juny de 2015

SANT ANDREU DE SAGÀS. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Visitàvem en un dia de sant Andreu l’església parroquial de Sagàs sota l’advocació del Sant.
 

El poble de Sagàs (738 m i 61 h el 2007) és un grup de poques cases que es formà a l’entorn de l’església parroquial. 

A la consulta etimològica el diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta definició.: incerta. Probablement Sagàs és contracció de Sagars (forma que apareix en el cens de l'any 1359), i aquest sembla el plural d'un mot *Sagar que probablement és d'origen pre-romà. En l'acte de consagració de la Seu d'Urgell (a. 839) apareix la forma llatinitzada Sagasse, que Meyer-Lübke (BDC, xi, 8) inclogué entre els noms celtes acabats en -asse (com Alàs, Anàs, etc.).

 
L’església de Sant Andreu de Sagàs . al comtat de bErga, pertanyia a la jurisdicció eclesiàstica del bisbat d’Urgell i per la seva proximitat geogràfica amb el monestir de Sant Pere de la Portella, des del segle XI va mantenir-hi una estreta relació sense perdre mai la seva independència i el seu caràcter parroquial. 

El poble és esmentat per primer cop en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, l’any 839 (Sagasse)de dubtosa datació. El 16 de juliol del 903, el bisbe Nantigis d’Urgell consagrava l’església en honor de Sant Andreu, una església construïda pels habitants del lloc i pel prevere Galmido, els quals sol·licitaren al bisbe la consagrés.

 
El lloc és esmentat com un dels límits d’un gran alou, situat a la Vall de Merlès, que l’any 957 donà el comte Sunifred al monestir de Santa Maria de Ripoll. 

L’any 988 el comte Borrell i el seu fill Ramon permutaven amb el bisbe Sal·la d’Urgell i els canonges de Santa Maria de la Seu diversos alous al comtat d’Urgell per les esglésies del comtat de bErga de Sant Esteve de Pardines, Sant Vicenç deñ Castell de l’Areny, Santa Maria de Merlès i Sant Andreu de Sagàs. Dins les donacions s’incloïa possiblement la veïna església pre-romànica de Santa Margarida. 

També és esmentada l’any 1044 com un dels límits de l’església de Sant Martí de Biure en la seva acta de consagració. 
 
L’església actual o parròquia de Sant Andreu de Sagàs és esmentada l’any 1065 en el document de la donació d’un alou del terme de Sagàs al cenobi de Sant Pere de Frontanyà, o de la Portella. També va haver donacions de terres i béns al monestir de Santa Maria de l’Estany.

L’any 1233 l’abat Arnal de Sant Pere de la Portella donava, en nom seu i del monestir, a Pere Pujol de Sagàs i la seva muller Ermessenda, la casa que tenia el monestir al lloc de Sant Andreu de Sagàs. 

Sant Andreu mantenia el seu caràcter parroquial l’any 1312 car en la vivitat al deganat del Berguedà li quedà confirmat. 

De la primitiva església preromànica només s’han pogut trobar vestigis d’un temple que era molt probablement de tres naus i, al costat, dins l’àmbit de la capçalera romànica, una necròpoli dels segles IX-X de la qual no resten vestigis tret d’unes tombes antropomorfes. 

L’edifici actual de l’església parroquial, per bé que ha estat molt modificat, encara correspon bàsicament al bastit a la primera meitat del segle XI. És un edifici de planta basilical, de tres naus capçades per tres absis semicirculars i separades per arcs formers sobre pilastres. Originàriament era cobert amb encavallades de fusta, i un seguit de finestres situades al costat de la nau central, més alta que no les laterals, n'il·luminaven l’interior.

Aquesta construcció, comuna al N d’Itàlia però infreqüent a Catalunya, fa de Sant Andreu de Sagàs un exemple molt singular en l’arquitectura catalana del segle XI. Posteriorment, al final del segle XI o principi del XII, la coberta de fusta fou substituïda per les voltes, de canó a la nau central i de quart de cercle a les laterals.  

La decoració exterior, amb arcuacions cegues i lesenes, es limita al frontis i a l’absis central. Aquesta estructura fou molt alterada a partir del segle XVII. Les naus laterals foren compartimentades i convertides en capelles, que més tard serien cobertes amb volta d’aresta, i s’obrí un portal al mur de migdia. L’interior fou modificat amb una decoració neoclàssica al segle XVIII, i al segle XIX es bastí el campanar de torre, a l’angle sud-oest.  

Després de la guerra civil de 1936-39, l’església fou novament restaurada (1942-50), i s’hi adossà la rectoria. Finalment, vers el 1980 els veïns emprengueren la restauració de l'església: en repicaren tot l'interior i excavaren la necròpoli dels absis. El 1985 el Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya es féu càrrec de les obres. La restauració ha consistit bàsicament a recuperar l'espai de l'edifici del segle XI, i a consolidar les estructures més malmeses, com la volta de la nau de tramuntana.

Capçalera romànica de l'església de Sant Andreu És la part més ben conservada de la construcció romànica car la resta de l'església sofrí notables modificacions en el decurs dels anys que han desvirtuat el seu esquema primitiu. Aquesta capçalera respon a una església de planta basilical. L'absis central, ce considerable alçada i elegància, presenta la ornamentació plàstica dels seus murs pròpia de l'arquitectura del primer romànic meridional o llombard, amb la disposició dels arcs cecs separats per gruixudes faixes llombardes que separen alhora quatre nínxols d'arc de mig punt. Al bell mig de l'absis principal hi ha una esvelta i llarga finestra d'esqueixada i d'arc lleugerament apuntat. Els dos absis laterals són de planta semicircular i no presenten ornamentació exterior. 

D’aquesta església procedeix, molt probablement, un frontal d’altar romànic del final del segle XII o el principi del XIII conservat al Museu Episcopal de Vic, i sembla que també corresponen a aquest frontal dues taules laterals que es conserven al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.

 
Sant Andreu de Sagàs està catalogada com a Bé Cultural d’Interès Nacional. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dijous, 11 de juny de 2015

SANT SADURNÍ D’ARFA. RIBERA D’URGELLET. ALT URGELL.

TERRES DE L’ALT URGELL. 

Visitàvem el poble d’Arfa cridant-nos l’atenció el campanar de la seva església sota l’advocació de Sant Serni.

 
Arfa és un poble (171 h.2009/ 668 m. alt) situat damunt un petit esperó rocós al peu de la serra de la Freita. Arfa va tenir ajuntament propi fins a l'any 1968/9, en què va ser annexionat al municipi de Ribera d'Urgellet. 

En la nostra consulta etimològica tenim dos definicions amb el mateix significat final: Mencionada en l'acta de consagració de la Catedral d'Urgell com Assoa/que que, segons Joan Coromines, prové del basc asu-a que significa esbarzer, bardissa. Més tard és citat com Asfa i en els pariatges d'Andorra com Rocha de Asfa.   Segons el diccionari Alcover-Moll.: de Assoa (així apareix escrit en l'Acte cons. Seu U.), d'origen probablement ibèric segons Meyer-Lübke (BDC, xi, 8), i segurament basc segons Coromines Est. 85. Pel que fa al topònim sembla de general acceptació la seva procedència d’esbarzer i/o bardissa; pensem que caldria cercar altres possibles significats atès que ens trobem en un indret extremament fèrtil.
 

La primera constància documental d'Arfa data de l'any 839, a l'acta de consagració de la Catedral d'Urgell. 

Arfa va néixer gràcies a la seva estratègica ubicació damunt una elevació rocosa sobre el Segre, dominant un dels camins que comunicaven la Seu amb el sud del Comtat d'Urgell.
 

A l'Edat Mitjana, comtes i bisbes d'Urgell es van disputar el control de l'anomenada muntanyola o penya d'Arfa, on a principis del segle XIII es rehabilità una antiga fortalesa o torre, el Castell Genís, que ja existia al punt més alt del pujol. Finalment, el Capítol Catedralici d'Urgell aconsegueix el control d'Arfa fins al segle XIX quan, amb la desamortització, va passar a mans dels seus vilatans. L'any 1786/7 un terratrèmol va malmetre tant el Castell Genís que un any després es va haver d'enderrocar totalment. Les cases del poble es van anar distribuint en forma circular al voltant del castell, probablement formant en el seu dia una vila closa de caràcter defensiu. 

Els segles XVI i XVII Arfa apareix esmentada en diferents documents com a cau i lloc d'origen de bandolers. 

L’església parroquial de Sant Sadurní (Serni) abans separada del nucli antic d'Arfa, ja que fou construïda al segle XII enmig dels camps. Actualment en el nucli de la plaça Major, és on aixeca el temple. Església d'una nau rectangular, coberta amb volta de canó. Construcció rústega de pedres sense fer filades. El temple ha patit diverses modificacions i/o reformes, una de les quals l'any 1666, com encara consta en una inscripció a l'arc d'entrada. En actualitat el transformat edifici és de planta de creu llatina, absis rectangular i capelles rectangulars formant creuer. 

Sobre la capella de migdia s'aixeca el campanar, octogonal en la part superior, construït el 1707; i que és un dels trets més característics d'Arfa. Segons la tradició, fou sufragat per un vilatà que s'havia enriquit en les guerres dels Països Baixos. El rellotge del campanar, del 1816, fou fet per un rellotger d'Ordino.

 
En l’interior es conserva una imatge de sant Miquel de tradició gòtica i d'estil popular. El 1936 es perdé un retaule barroc molt espectacular. 

Sant Serni d’Arfa està declarada com a Bé Cultural d’Interès Local. 

La venda de les apreciades cireres d'Arfa al mercat setmanal de la Seu va ser durant força temps una important font d'ingressos pels seus habitants. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimarts, 9 de juny de 2015

MARE DE DÉU DEL ROSER. ARDÒVOL. ALT URGELL.

TERRES DE L’ALT URGELL. 

Visitàvem el lloc d’ Ardòvol i la seva església que va estar sota l’advocació de Sant Climent però actualment està sota la de la Mare de Déu del Roser.
 

Ardòvol és un llogaret (12h.2009) de la sub-comarca del Baridà a uns dos quilòmetres de Prullans. Està situat enmig de terres ben regades, a 1.340 m d’altitud als darrers contraforts de la serra de l’Esquella. 

A la consulta etimològica el diccionari Alcover-Moll ens dóna la seguent definició.: pre-romana; potser basca, potser cèltica, segons Corominas Est. 183. En documents de l'alta edat mitjana apareix escrit Ardocale (a. 890), Auoldo i Auolle (any 839): cf. Guiter Phon. Top. 15. 

Aquesta parròquia fou consagrada a Sant Climent el 9 de gener de 890, per Ingobert, bisbe d’Urgell. Segons indica l’acta de consagració, l’església era situada “infra pau Tol-lonense, infra fines de villa iamdicta Arcodale”, i havia estat edificada pels habitants del lloc, els quals amb motiu d’aquest acte solemne, la dotaren amb diversos béns situats dins el terme de l’esmentada vil·la d’Ardòvol. D’altre banda la parròquia d’Avoldo és citada a l’acta de consagració de Santa Maria de la Seu, documentat datat l’any 819, però que sembla que fou redactat a la darreria del segle X.

 
Copiant Catalunya Romànica ens diu que en les dates de la seva visita estava l’edifici en estat ruïnós. Actualment ha estat recuperat i restaurat l’any 1998 havent-lo inaugurat el Conseller de Governació Xavier Pomés i Abella i el bisbe d’Urgell Joan Martí i Alanis. 

L’edifici és d’una sola nau i ha sofert nombroses reformes, una de les quals,  es commemorada a la porta d’entrada, totalment refeta, on hi ha la data de 1817. 

Actualment és una església de una sola nau rectangular i sense absis. La nau és coberta amb volta de canó. Hi ha una finestra a migdia. A la façana la porta d’entrada està feta de grans dovelles. Pel seu color de marbre propi de les contrades veïnes.  

Damunt el portal hi ha una finestra quadrada i dalt de tot el campanar d’espadanya d’un ull amb una campana. 

Al costat de la porta dues grans plaques porten gravades les dades de l’església: les de la primera consagració i les de la darrera restauració.
 


Es admirable després de trobar-ne tantes d’oblidades i caigudes veure una de restaurada. El nostre agraïment a les persones que amablement ens ha atès deixant-nos la clau per poder visitar-la per dins.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dissabte, 6 de juny de 2015

SANTA CECÍLIA DE FIGOLS VELL. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Visitàvem el petit poble de Fígols conegut per les seves mines i la seva església sota l’advocació de Sant Cecília.


El poble de Fígols Vell (1.154 m d’altitud i 42 h el 2006), erròniament anomenat també Fígols de les Mines, és de cases disperses i gairebé no se'l pot considerar un nucli. S'estén per una plataforma situada entre els cingles de Vallcebre i els cingles de la Garganta, per damunt de la vall del Llobregat.

L’església de Santa Cecília de Fígols, al comtat del Berguedà, pertany a la jurisdicció eclesiàstica del bisbat d’Urgell i fou construïda dins l’antic terme del castell de Fígols. 

El castell de Fígols apareix esmentat per primera vegada en la documentació el segle XI, entre els anys 1068 i 1095, Pere Ramon, fill de Beatriu, jurà fidelitat al comte Guillem de Cerdanya pel castells de Peguera, Fígols, Vallmanya i la casa i Fortalesa de Berga.  

La primera notícia de l’església és, però, anterior, per tal com és referenciada en l’acta de consagració de l’església de Santa Maria de la Seu d’Urgell. Document dels final del segle X o començament del XI, també en el document datat l’any 839, però falsificat el segle XI on es detallen els censos que rebia Santa Maria de la seu d’Urgell. 

La nova església de Santa Cecília fou consagrada l’any 1134; l’acta de consagració, ja amb la fórmula moderna, explica que l’església fou consagrada pel bisbe Pere Berenguer d’Urgell, el qual, després d’invocar els Evangelis i els llibres sants, col·locà en l’altar les relíquies de Santa Cecília, Sant Pelai, Sant Marçal i altres sants. 

L’any 1224 l’abadessa de Santa Maria de Valldaura féu donació a Pere de Berga d’un mas de la parròquia de Santa Cecília de Fígols. El caràcter parroquial de l’església quedà confirmat en la visita efectuada al deganat de Berga l’any 1312.

Al segle XVIII conservava aquest caràcter i tenia com a sufragànies les esglésies de Sant Mateu de Fumanya i Sant Miquel de Peguera. 

L’edifici de Santa Cecília conserva pocs elements de la seva estructura romànica. Fou modificat sensiblement els segles XVII i XVIII, l’església original s’endevina sota les grans reformes efectuades. Devia ésser una església d’una sola nau rectangular a la qual s’afegí, a banda i banda, diferents capelles, així com la rectoria i un porxo a l’entrada. 

 
Són visibles encara el mur romànic de tramuntana així com les parts inferiors del campanar. És visible també el mur de romànic de llevant i de tramuntana a l’exterior i tot el campanar de planta quadrada, la part més interesant del conjunt.

Tant la nau com el mateix campanar foren sobrealçats i malgrat les substancial modificacions hom imagina una interessant església d’una sola nau rectangular, sense absis, coberta probablement amb volta de canó i amb la porta a migdia. 

El campanar de planta quadrada té encara visibles les obertures als dos nivells, formades per arcs de mig punt adovellats a totes les cares, però que avui es conserven tapats completament. 

La primera església fou ampliada per sector de ponent i unida  a la rectoria, construïda en part sobre la nova coberta de l’església. Al mur de llevant, al presbiteri, és visible encara una finestra de doble esqueixada, coberta amb un arc monolític tapada a l’interior pel retaule barroc. 

Els murs romànics presenten un aparell senzill, fet amb blocs de pedra força irregulars, col·locats en filades paral·leles i a trencajunt. 

L’església de Santa Cecília podria ésser una construcció del segle XI, probablement ampliada el segle XII amb la construcció d’una nova volta i l’elegant campanar. 

En una de les reformes fou trobada a l’altar major una lipsanoteca en forma d’urna. Actualment s’ignora on va anar a parar. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.