divendres, 29 de gener de 2016

SANT MARTÍ DE MERLÈS. SANTA MARIA DE MERLÈS. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Ja situats a Santa Maria de Merlès, els nostres passos o més ben dit les rodes del nostre vehicle ens transportaven a Sant Martí de Merlès, la part osonenca del terme.
 

Sant Martí de Merlès (57 h. 2009) és una de les dues antigues parròquies que es repartien el terme de l’antic castell de Merlès (Berguedà). 

Aquesta església es trobava dins l’antic terme en la part corresponen al comtat d’Osona-Manresa i bisbat de Vic. A partir del moment que apareix citada ja devia tenir les funcions parroquials. 

El castell de Merlès apareix l’any 893 en l’acta de consagració de l’església de Santa Maria de Merlès. En aquest moment la parròquia de Santa Maria comprenia els dos vessants de la vall del riu de Merlès i l’església de de Sant Martí encara no devia existir car no apareix esmentada com a sufragània. Però després en una data incerta però anterior al 955, el terme del castell de Merlès fou dividit i el marge dret quedà vinculat al comtat de Berga i el marge esquerre al d’Osona-Manresa i, com que l’església de Santa Maria quedava al costat del comtat de Berga, quedà vinculada al bisbat d’Urgell. Per aquesta causa es devia construir una nova església parroquial, la de Sant Martí.
 


Aquest canvi ja es devia haver produït l’any 955, quan Giscafred i la seva muller Eilo donaren a Sant Pere de Vic i a l’arxilevita Auseumon  un alou situat al comtat de Manresa, al terme del castell de Merlès. 

L’any 976 ja apareix aixecada de temps quan Bonfill dóna a Sant Pere de Vic el seu alou, al comtat de Vic, al terme de Merlès. L’any 988 és esmentada com domus Sancti Martini. L’any 979 Adroer, prevere, donà a Sant Pere de Vic el seu alou, excepte una vinya que havia donat a la casa de Sant Martí. 

Les funcions parroquials es constataren entre el 1025 i el 1050 en una llista de parròquies del bisbat de Vic. Abans del segle XV se li uní l’antiga  parròquia de Sant Pere de Pinós amb la seva capella de Santa Maria de Pinós, però posteriorment a partir de 1878 es desvincularen a l’obtenir Santa Pau funcions parroquials.
 


Pel que fa  a l’edifici, l’any 1068 el primitiu temple devia ser substituït per una construcció més sòlida que l’anterior, romànica, a deduir del conjunt de donacions documentades.  

Sant Martí de Merlès és una església d'una sola nau, coberta amb volta de canó i orientada a llevant, adossada a la casa rectoral. 

Aquest edifici romànic sofrí al llarg de la història diverses modificacions i reformes. L’any 1778 se instal·là un retaule a l’altar major. El 1795 fou instal·lat un altre en una capella. El 1882 ho fou el del Roser. Però la principal modificació havia tingut lloc el segle XVII quan fou substituït l’absis per un presbiteri quadrat i li foren afegides dues capelles en forma de creuer. Més tard fou afegida la sagristia i la capella del Santíssim i a més de la casa rectoral.

 
A més del patró l’església tingué des del segle XVI almenys un altar dedicat a Sant Miquel. Hi ha la tradició que aquesta sent Miquel fou porat quan s’ensorrà la capella que havia vora el castell, dedicada a d’aquest sant. 

Tal ha estat apuntat l’edifici actual és el resultat d’un conjunt de transformacions que ja sofert el temple al llarg dels segles. 

De la construcció romànica es conserva encara la forma rectangular amb la seva orientació primitiva, bé que amb unes grans deformacions que tingueren lloc, sobretot al segle XVII. El mur de migjorn és visible encara l’aparell del mur fet amb blocs de pedra quadrats i ben treballats, disposats a trencajunts i en filades uniformes. El campanar és una curta torre quadrangular massissa, coronada per una teulada de quatre vessants. sota la qual, a cada costat, hi ha dues obertures, altes i estretes amb un arc de mig punt. 

L’edifici està en bon estat de conservació. Aprofito una fotografia de l’interior del temple treta d’un arxiu d’internet. 

Sant Martí de Merlès és una obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 27 de gener de 2016

SANTA MARIA DE MERLÈS. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Ens movíem cercant indrets propers per les nostres terres berguedanes i visitàvem el poble de Santa Maria de Merlès i la seva església també sota l’advocació de la Mare de Déu. 

 
La caseria dispersa de Santa Maria de Merlès (62 h. 2005/532 m. alt.) és situada a la dreta de la riera de Merlès, al peu del ramal que uneix la carretera de Vic a Berga amb Puig-reig; l’església parroquial de Santa Maria i algunes masies formen una plaça, on és situat també l’ajuntament.  

A la consulta etimològica el diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta definició.: incerta. Segons Montoliu (BDC, x, 15), ve d'una forma llatina *merulēnse (derivada de merŭla, ‘merla’). Meyer-Lübke (BDC, xi, 6, i Hom. Men. Pid. i, 73) considera que es tracta d'un nom format amb el sufix pre-romà -es, i diu que si aquest -es fos un sufix basc, es podria pensar en una derivació del basc merla ‘marge’, el qual deriva del gàl·lic margĭla.
 

L'església parroquial de Santa Maria de Merlès fou consagrada l'any 893 i dins el seu terme incloïa parròquies, com les veïnes de Pinós. Els límits entre els bisbats de Vic i d'Urgell feren que al segle XI, el bisbe de Vic construís la nova església de Sant Martí de Merlès a l'altra banda de la riera d'aquest nom, límit natural d'ambdós bisbats i comtats. Actualment pertany al bisbat de Solsona. 

De la primitiva església preromànica consagrada l’any 893 i del posterior edifici romànic que segons sembla es trobava a l’indret del cementiri, no en queda res.

 
Al segle XVII-XVIII fou bastida la nova església d’estil barroc, pocs metres més avall de la primera església. L’edifici parroquial està orientat a tramuntana i té una gran austeritat. A la nau central s'hi obren capelles laterals i no té absis. La coberta és a doble vessant.  
Adossat al mur de ponent de l'església, al costat de la rectoria, hi ha el campanar, de planta quadrada, de quatre pisos i coronat per una balustrada.
 
La façana principal a migdia té la porta d'arc de mig punt flanquejada per dues pilastres que aguanten una llinda amb un timpà triangular sense cap decoració; més amunt hi ha un òcul i un rellotge de sol i per sobre un rellotge d'esfera. 
 

L'església de Santa Maria de Merlès està inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
 
Fa pocs dies vaig llegir un tros del llibre “A peu pels camins de cendra” de Josep M. Espinàs. L’autor havia decidit explorar un territori de boscos.  Tenia previst un itinerari pel Berguedà i precisament el lloc on feia la primera posada era: Santa Maria de Merlès, desprès Casserres, Montmajor, Avià, Sant Maurici de la Quar… Abans que comencés el viatge, molts d’aquells boscos es van cremar, estiu 1994, en una catàstrofe sense precedents. Però l’escriptor no va renunciar al seu projecte. 


I així aquest llibre és el testimoni d’una experiència fora del corrent. Perquè Espinàs ha trepitjat els boscos calcinats, les seves sabates s’han cobert de cendra, i descriu amb una emoció continguda, i amb una qualitat literària excepcional, els colors i les olors, el silenci i la buidor que l’han acompanyat.

Però també ha conegut el contrast de les valls encara verdes i, sobretot, molts personatges que han viscut de prop la tragèdia. Hauré d’aconseguir-lo per poder llegui la resta del llibre.
 

També he trobat un arxiu fotogràfic de l’interior de l’església que ens permet veure-la per dins. L’aprofito per afegir-lo a les nostres.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dilluns, 25 de gener de 2016

SANT FELIU DE ROCABRUNA. CAMPRODON. RIPOLLES.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

En el nostre deambular per les terres de la nostra estimada Catalunya volien visitar novament el poble de Beget. Però abans, vam fer una parada per conèixer el poble de Rocabruna i la seva església sota l’advocació de Sant Feliu.

 
Rocabruna és un bonic poble de les nostres contrades i per satisfacció nostra meravellosament l’església era oberta i van poder veure el seu interior.  

Poble (63 h.2009/972 m alt.) del municipi de Camprodon (Ripollès), a l’antic terme de Beget, a la capçalera del riu de Beget (dit també en aquest sector riu de Rocabruna), al vessant sud del Montfalgars. 

Rocabruna pertany al Ripollès des del 1967. Cal destacar l'existència de la restes del Castell de Rocabruna. El castell domina un turó envoltat de cingles, el Tossal del Castell, i la seva altitud (995 m) ofereix al visitant unes vistes molt interessants sobre el Pirineu i l'Alta Garrotxa. Els seus orígens es remunten al segle X (hi ha documentació del 1070), i actualment està abandonat. Sembla que el nom del castell prové del color del sòl i de les pedres de l'entorn (que també formen part dels murs), que és molt ennegrit o bru. Des de la fi del segle XI va pertànyer als Llers; passà als Cervià i als Melany; l’any 1342 Jaume de Besora en vengué la senyoria als Desbasc, que la mantingueren fins al segle XVII, que passà, per matrimoni, als Descatllar. 

La consulta etimològica al diccionari Alcover-Moll confirma aquesta darrera definició.: compost de roca bruna, ‘roca fosca’.
 
Aquest església, potser, es esmentada al segle X amb el nom de Sant Julià de Pruna, però al llarg del segle IX s’estableix l’advocació i el nom actual. El temple de Rocabruna s'esmenta per primera vegada l'any 1097 en una donació feta per Arnau de Petrio a l'abat i al monestir de Sant Pere de Camprodon, de tots els drets i honors que tenia a Sant Cristòfor de Beget i a Sant Feliu de Rocabruna. Pel 1184 n'era rector Guerau de Fornells i se cita l'any 1279 amb el nom "d'ecclesia parrochialis sancti Felicis de Rochabruna".  
 
Va ser restaurada entre els anys 1469 i 1477 per Pere Des Bach, senyor de Rocabruna, i de nou l'any 1929.  

 
Les visites pastorals dels segles XIV-XIX donen notícies de la riquesa dels altars . Malauradament foren arrasats durant la Guerra Civil (1936-1939). 

Sant Feliu de Rocabruna és un temple romànic del segle XII. Disposa d'una sola nau amb volta apuntada a l'interior i absis semicircular construït amb carreus ben escairats. Està adornat amb una cornisa sostinguda per mènsules damunt la qual hi ha una decoració de dents de serra. La finestra de l'absis, formada per tres arcs en degradació, és de doble biaix. L’absis de l’església de Sant Feliu de Rocabruna és un dels més elegants de la zona Ripollès- Alta Garrotxa.

Pel costat de migdia hi ha la porta i dues finestres de doble esqueixada. Actualment són parcialment cegues, al haver estat convertides en ull de bou.  La porta d'accés al temple presenta un conjunt d'arcs en degradació, llinda i timpà llisos. S'hi accedeix per quatre graons. Cal destacar-hi la ferramenta original romànica, en la qual sobresurt un forrellat en forma de cap de dragó i decorat amb diferents motius geomètrics.
El campanar originari era d'espadanya, damunt la qual s'aixecà l'actual, de torre amb teulat a quatre vessants. Adossada a la part nord hi ha l'escala que mena a les campanes. 

 
Sant Feliu de Rocabruna és una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
 
I com som humans, a més del bon record de l’església, també ens vam portar una grata satisfacció del dinar que vam fer en el restaurant del petit poble. 

Text i recull dades. Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 22 de gener de 2016

SANT JOAN DE SORA (DEL NOGUER) SORA. OSONA.

TERRES D’OSONA. 

Cercàvem en l’aiguabarreig de les terres de la comarca del Ripollès i d’Osona quan vam veure i visitar aquesta església sota l’advocació de Sant Joan, de Sora, segons quines dades, però potser més pròpiament, del Noguer. L'església de Sant Joan del Noguer, es troba aturonada a l'esquerra de la riera de Sora (sobre la carretera), prop del mas de Sant Joan, antic mas del Noguer.

 
Sempre fou una capella rural dependent del mas del Noguer i vinculada a la parròquia de Sant Pere de Sora. 

Sora és situat al sector septentrional de la comarca d’Osona. Limita al nord amb el municipi ripollès de les Llosses, a l’est amb Montesquiu i Sant Quirze de Besora, al sud-est amb Orís, al sud amb Sant Boi de Lluçanès i al sud-oest i sud, amb Sant Agustí de Lluçanès i Alpens, respectivament. El terme de Sora ha estat inclòs tradicionalment en el Lluçanès, tot i que mai no ha tingut una vinculació específica amb aquesta sub-comarca, i sí amb els antics termes meridionals del Ripollès.

A la recerca etimològica el diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta definició.: incerta, probablement pre-romana. 

El terme de Sora és documentat a partir de l’any 906, quan el consell de Sant Tiberi d’Agde, els pares conciliars confirmaren al monestir de Sant Joan de les Abadesses els seus béns, entre els quals es trobava el de Sora amb els seus confins. 

De l'església de Sant Joan no hi ha notícia de la seva existència fins l’any 1245, quan Beatriu de Posa, en el seu testament, va llegar dos sous a l’església del Noguer. No hi ha cap constància documental de cap altra capella abans d’aquesta data. 

Les notícies posteriors només parlen de la persistència, la vinculació als propietaris del mas que tenien cura de la seva conservació i que el rector de Sant Pere de Sora hi celebrava missa diverses vegades a l’any.

L’edifici que ha pervingut fins l’actualitat només ha tingut algunes restauracions, i malgrat trobar-se sense culte des del 1936, la solidesa de la seva construcció fa que encara es trobi dempeus, si bé totalment abandonat a la seva sort. Alguna ànima bondadosa ha posat una porta de ferro i un cadenat per impedir–hi l’entrada i així protegir-la de qualsevol acte de vandalisme. 

La capella és un edifici senzill d’una sola planta rectangular, sense absis. La coberta és de volta de canó apuntada, la qual fou bastida al final del segle XII, d’acord amb la tradició romànica i seguint una tècnica constructiva molt rústica.

L’edifici té dues finestres de doble esqueixada, l’una a la paret de ponent i l’altra a migjorn que és tapiada. També té dues obertures més a la paret de llevant. 

La portalada de cara al migdia és de punt rodó amb dovelles ben tallades.  

Les parets han estat fetes amb un aparell de carreus grossos, els uns molt ben tallats i els altres irregulars, tot i que no segueixen gaire les filades horitzontals, l’aparell queda molt ben travat i extraordinàriament ben conservat. 

La coberta és feta amb lloses de pedra i es troba en bon estat de conservació. Ha ponent hi les restes del que podia haver estat un campanar d’espadanya de dos ulls però només hi ha dempeus la paret central.
 


Admirava la grossària de les pedres de les parets de l’edifici i no m’estranyava que es mantingues dret malgrat els anys. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 20 de gener de 2016

SANTA MARIA DE BESORA. OSONA.

TERRES D’OSONA. 

Mentre voltaven per les antigues terres del Ripollès van visitar Santa Maria de Besora. Actualment aquest municipi forma el sector septentrional de la comarca d’Osona, a la qual pertany des del 1989, després de segregar-se del Ripollès. Limita al nord amb el municipi de Ripoll, a l’est amb Vidrà, al sud amb Sant Pere de Torelló i Sant Quirze de Besora, terme amb el qual també limita per l’oest, junt amb Montesquiu i les Llosses (Ripollès).

 
El terme, molt muntanyós, s’estén a l’oest del coll de Vidrà, el límit sud va des del cim de la serra de Bellmunt (1247 m), termenal amb Vidrà i Sant Pere de Torelló, a l’est, fins a tocar el Ter, a l’oest, passant per les Fages i pel collet de Bosquetell. El límit nord va des del pla de Marenyol (est) i el sector dels Ferrers fins al Ter, on forma un apèndix entre la riera de Llaés o de Tavèrnoles i el camí de les Dous.


El terme (163 h. 2009) comprèn, a més del poble de Santa Maria de Besora, cap de municipi, el veïnat dels Bevís i un nombre important de masies esparses. Durant el període de 1937-39 el municipi va canviar el seu nom pel de Besora. Part del territori municipal està integrat al Parc del Castell de Montesquiu.
 
A la consulta etimològica el diccionari Alcover-Moll en facilita aquesta definició.: de Bisaura, forma que apareix documentada en el segle IX i que, segons Coromines (Congr. Barc. 412), ve del basc basa uri-a, “la ciutat del bosc”. També he trobat amb la mateixa arrel del basc la definició de “vila entre barrancs”. 


Antigament el centre històric fou el castell de Besora, actualment unes restes que s’aixequen en un esperó de roca a 1092 m. visible des del poble. És conegut des del 875 quan el comte Guifré el Pelós cedí la parròquia al monestir de Sant Joan de les Abadesses com a dotació de la seva filla Emma. Anys enrere al castell havia la església parroquial de Santa Maria que ara resta com a santuari marià.  Deixà de ser la parroquial l’any 1759, quan es construí la nova parròquia al Pla de Teia.  
El poble de Santa Maria de Besora o el Pla de Teia es formà a partir de la fi del segle XVII, als peus del Castell, al Pla de Teia, a 900 m d´altitud, prop de l´antic camí de Vidrà, i progressà molt lentament; l´augment més important fou entre el 1787 i el 1860, que passà de 386 a 616 habitants.
 

L´església de Santa Maria es començà a edificar poc abans de 1751, a uns deu minuts a llevant de l´actual, però s´abandonà l´obra a mig fer i s´aixecà definitivament entre 1751 i 1759, a l´indret actual. 

És un edifici típic del segle XVIII, d´una nau amb capelles laterals, campanar de torre i la rectoria adossada a la part de llevant. Davant seu hi ha el cementiri del terme, i prop seu les escoles.  

Entre aquestes i el cementiri s´ha construït un petit complex esportiu (camp de futbol, frontó, pista de tenis). El poble s´ha anat mantenint malgrat el gran despoblament del terme (de 497 h l´any 1900 a 216 l´any 1975), el qual ha afectat bàsicament a les masies. Al seu voltant s´han construït algunes cases d´estiueig. 

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dilluns, 18 de gener de 2016

SANTA MARIA DE RIBES DE FRESER. RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

En la nostra recerca pel Ripollès visitàvem la població de Ribes de Freser i la seva església sota l’advocació de la Mare de Déu: Santa Maria.
 

La vila de Ribes de Freser (912 m./1.864 h. 2005) va néixer a l’empara del castell dit de Sant Pere, i entorn de l’església parroquial de Santa Maria. Aquesta població es troba en la confluència de tres rius (el Freser, el Segadell i el Rigard), i emparada per altes muntanyes, que la protegeixen dels freds excessius, com la serra del Castell i el Puig Cornador, al nord, Mont-roig a llevant, els contraforts del Taga, cap a migdia, i les penyes de Sant Antoni o muntanya d’Ortellfret, a ponent.
A la consulta etimològica el diccionari Alcover–Moll ens dóna aquesta definició.: probablement la mateixa del nom propi i llinatge Freser (art. 1). L'ètim hipotètic llatí *fluviciarium, derivat de fluvium ‘riu’, proposat per Montoliu (BDC, x, 30), és mancat de tota probabilitat.

Aquesta vall havia format part inicialment del comtat i desprès marquesat, de Cerdanya, sempre dins el bisbat d’Urgell. En temps més moderns formà la sotsvegueria de Ribes, que comprenia tota la vall, fins a Campelles i Bruguera, llevat de la vall de Toses. 

La vall és esmentada l’any 904, en un judici de reconeixement de propietats del monestir de Sant Joan de les Abadesses. També els anys 918, 938 i 981 en diversos documents de propietats situades “in valle Petrariense”. un document de l’any 922, coexistí la forma “Petrariense” o “Pretaria” amb la de valle “Ripparum”, així nominada en una compra de terres feta per l’abadessa Emma de Sant Joan.
 

El lloc de Ribes o “Ripas” apareix l’any 966 en el testament de Sunifred, comte de Barcelona. Aquest document dóna peu a la possible existència d’una església en aquell moment. L’any 982, en un precepte del rei franc Lotari és confirma l’ocupació humana de Ribes.  El papa Sergi IV fa un reconeixement de propietas a favor del monestir de Ripoll.
 

El lloc de Ribes passà a la casa comtal de Barcelona al principi del segle XII. Això explica que l’any 1162 el comte Ramon Berenguer IV llegués en el seu testament els llocs de Besalú i de Ribes a la reina Peronella , per tal d’assegurar-li la manutenció quan restés vídua. 

L’església no és documentada fins l’any 1035, que apareix com “Sancta Maria Ripensi”

 
L’església parroquial de Santa Maria  és centre de l’arxiprestat de Ribes, és una església moderna que va reemplaçar la que fou destruïda el 1936. En els anys 1945-1946 fou construïda l’església actual, obra de l’arquitecte Josep Danés i Torras, el qual aprofità en el nou edifici les restes de l’anterior, especialment el campanar i els tres absis de l’església romànica.
 

És un edifici modern, de línies parabòliques i decoració pictòrica, situada al centre de la població. 

De la primitiva església romànica resten els tres absis, molt restaurats, adornats exteriorment amb arcuacions llombardes i un fris de dents de serra, que actualment són capelles laterals de la nova església. Tot es troba en bon estat de conservació.
 

Al Museu Episcopal de Vic es conserva un fragment del baldaquí romànic procedent de la primitiva església de Ribes, amb un Pantocràtor al centre i amb grups de dos àngels als quatre costats, que és una magnífica mostra de la pintura romànica del segle XII. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 15 de gener de 2016

SANT HILARI DE VIDRÀ. OSONA.

TERRES D’OSONA. 

En la nostra recerca i seguint les indicacions de Catalunya Romànica anàvem a visitar el poble de Vidrà, dins la comarca del Ripollès, i la seva església sota l’advocació de Sant Hilari.

 
 
Però al recollir dades ens hem trobat que hi hagut una modificació en la demarcació territorial. Vidrà és actualment el terme més septentrional de la comarca d’Osona, a la qual pertany des de l’any 1989, ja que fins aleshores havia format part de la comarca del Ripollès. Constitueix un cas atípic ja que es troba en terres gironines. Limita al nord amb el municipi de Vallfogona de Ripollès, al nord-est i est amb les terres garrotxines de Riudaura i la Vall d’en Bas, al sud i l’oest amb els municipis osonencs de Sant Pere de Torelló i Santa Maria de Besora, respectivament, i al nord-oest amb Ripoll. 

A la recerca etimològica el diccionari Alcover Moll ens dóna aquesta definició.: d'un patronímic llatí tardà Vitrano (documentat l'any 1150) que, segons Balari Oríg. 7, seria contracció de Victoriānus.

 
El poble de Vidrà (982 m./125 h el 2005), és situat al sector sud-oest del terme, als peus del Puig Castellar. És format per un grup de cases repartides en un parell de carrerons i una placeta, en l’antiga sagrera o terreny que gaudia d’immunitat eclesiàstica de l’església parroquial de Sant Hilari. Aquesta sagrera era murada, amb portes per a l’accés, al principi del segle XIV, però les cases es renovaren als segles XVII i XVIII.  

Els termes que formen la vall de Vidrà són coneguts des d’antic, gràcies a la conservació de l’acta de consagració de l’església de Sant Hilari de Vidrà,  que es convertí en el seu centre aglutinador. Cap el 960, el terme de Vidrà estava estructurat en 8 viles rurals: La Salgueda, Palou, Cabagès, Covilplana, Ciuret, Sant Bartomeu de Covildases, Bosquerons i casa d’Arig amb les Planes, que posteriorment han donat lloc a grans masies o a les parròquies sufragànies de Santa Margarida de Cabagès, Sant Bartomeu de Covildases, o la més moderna de Santa Llúcia de Ciuret.

La jurisdicció civil i criminal de tot el terme de Vidrà llevat del sector de la vall de Salgueda, que depenia del castell de Curull, fou exercida pels castlans del castell de Milany, feudataris de la casa vescomtal de Besalú. En un primer moment el castell fou governat per la casa vescomtal dels Uzalards, per delegació del comtes de Cerdanya-Besalú.

El monestir de Sant Joan de les Abadesses, que ja tenia possessions al terme de Vallfogona, anà adquirint drets i emoluments sobre els masos del lloc, així com sobre la mateixa parròquia de Vidrà. La possessió del monestir santjoanenc de la parròquia de Vidrà fa necessària a la biografia de l’abadessa Ranlo, la qual féu edificar i consagrar l’església de Vidrà, juntament amb les de Llaès, Vallfogona i Sora. La consagració fou efectuada el 19 d’abril del 960 pel bisbe de Ató d’Osona i l’abadessa Ranlo, que l’havia fet edificar. 

Ranlo era filla de Dela, comte d’Empúries, i era casada així ho sembla , amb un tal Sunifred, i en restar vídua entra al monestir de Sant Joan, del qual fou abadessa entre 955 i 961. Possiblement el marit de Ranlo fou el senyor del castell de Milany, i per tant de Vidrà, i que a la mort d’aquest, el terme quedà en poder de Ranlo com a part d’esponsalici o patrimoni dotal. Ranlo en el seu testament devia llegar  els seus drets al monestir. El cert és que l’any 964 l’abadessa Fredeburga, per afermar el domini del monestir sobre Vidrà i així fer reconèixer jurídicament la cessió de Ranlo, concerta amb el comtes Sunifred, Oliba i Miró de Cerdanya-Besalú, senyors de Milany i Vidrà una permuta de terres que Sant Joan tenia a Arsa, Camprodon, Freixenet i Ginestosa. Amb aquesta commutació intervingué també el bisbe Ató, que havia participat en la consagració.  
 
Un cop extingit el monestir de Sant Joan. la dependència passà a la comunitat de preveres que s’establí al monestir, si bé era sotmès a la vigilància i les visites del degà del Ripollès. 

Mitjançant els llibres de visites pastorals, es tenen nombroses dades sobre el procés de renovació de l’edifici, especialment al llarg e l’època moderna, que segons notícies no documentades, no és el mateix que consagrà l’abadessa Ranlo, ja que aquest va ser renovat al segle XI, només hauria tingut un segle d’existència. 

L’any 1549 és construí un nou baptisteri. L’any 1608 es va reparar la coberta. L’any 1623 va construir-se un comunidor. El 1628 s’ordenava construir una escala de caragol per pujar al campanar. L’any 1639 esc construïa una capelleta, l’any 1703 es feis un repàs a la teulada. 

Al llarg del segle XVII foren fetes les principals reformes constructives. L’any 1710 i 1711 s’allargà la volta de nau i va fer-se un portal nau a la part de migdia. L’any 1752 fou construïda una nova sagristia. L’any 1780 s’inicia el definitiu transformació de la església segons plans fets anteriorment pels germans Josep i Jacint Morató. La, diem nova església era inaugurada vers l’any 1791. 

De l’antic edifici romànic resten pocs elements i mig tapats per la nova construcció. Es visible encara una part important al mur de migjorn. A pesar de l’enlluït que el tapa es pot veure un bonic aparell molt ordenat fet amb blocs de pedra escantonats a cop de martell i sense polir, ben posats .i en filades força uniformes.
 
No trobava dades del actual edifici però en la recerca he trobat aquesta explicació publicada per Delfí Dalmau Argemir en Campanars Parroquials de Torre de Catalunya el 23-07-2002. 
 

L’actual edifici consta d'una nau rectangular coberta amb una volta de llunetes; està acompanyada de capelles laterals ubicades entre els seus robustos contraforts. El frontis arrebossat té un portal dovellat i motllurat; en la dovella clau hi figura la data del 1783; hi té un guardapols, un frontó arquejat truncat, una rosassa a mitja alçada i una cornisa sinuosa.  

Al mur del migdia hi ha obert un portal rectangular amb marc de pedra carreuada i filetejat a l'intradós i una fornícula sense imatge al damunt; els seus murs laterals són de maçoneria amb peces mig carreuades.

El campanar neoclàssic coetani del temple és situat damunt l'ala esquerra fent angle al nord-oest del frontis encarat a ponent. Té un primer cos de planta quadrada (4'75 x 4'75 m) bastit amb murs arrebossats i emblanquinats amb carreus de pedra fosca a les cantoneres; el segon cos té planta vuitavada i els seus paraments de pedra vista són de maçoneria amb carreus a les cantoneres. La cel·la està oberta amb finestres d'arc de mig punt, una a cada cara alterna; hi penja alguna campana. El coronament el formen una cornisa motllurada i un terrat amb balustrada amb petits pinacles de bola als angles; al seu damunt s'erigeix una agulla piramidal octagonal amb una coberta de peces vidriades amb els careners ressaltats. Unes motllures al cim del primer cos, a sota els finestrals i a l'arrencada dels arcs divideixen el campanar en diversos pisos.
 


Procedent d’aquesta església es conserva al Museu Episcopal de Vic un frontal romànic centrat per la Mare de Déu sedent amb Jesús a la falda que és envoltada de dos àngels i que a cada costat té dos compartiments sobreposats amb un grup de dos apòstols cadascun, llevat de l’esquerre superior, que representa sant Hilari celebrant missa, ajudat per un diaca. 

Com podem veure la història de les nostres contrades està plena de Història en lletres majúscules.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 13 de gener de 2016

SANT JULIÀ DE VALLFOGONA DEL RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

I finalment posem el nostre punt final a la visita realitzada a Vallfogona del Ripollès. El principal motiu, seguint la guia de Catalunya Romànica, de visitar el poble de Vallfogona és la seva església sota l’advocació de Sant Julià. Això no vol dir, que hem acabat de visitar el lloc però si que, posposem la nostra visita a l’església de Santa Magdalena de Cambrils per a una altra ocasió. Ens sorprengué el mastodòntic edifici de l’església de Sant Julià, però tot té la seva explicació.
 
 
El poble de Vallfogona (73 h el 2005) va néixer per voluntat dels senyors de la Sala de tenir un nucli de gent prop de la seva residència, i per això no es formà entorn de l’església, com tants pobles antics de la Catalunya Vella. Era una població protegida i fortificada, a la qual s’accedia per un portal que subsistí fins al principi del segle actual. Dins aquest clos murat només hi havia una plaça quadrada i alguns carrerons estrets. Si bé moltes cases han estat restaurades, la part antiga de Vallfogona encara conserva tota la fesomia de poble medieval. 

El lloc de Vallfogona és documentat des de l’any 900 en múltiples documents de vendes i donacions de terres i alous situats a la vall de Vallfogona a favor del monestir de Sant Joan de les Abadesses. Apareixen documentat amb diferents variacions: Vallefacunda, Vallfecunda, valle que nominant Fecunda o Vallefagonda.
 

Les propietats i interessos del monestir a la vall foren reconeguts ja l’any 913, en judici fet a l’abadessa Emma pels habitants de diversos pobles propers al monestir, de la propietat dels seus camps i terres en favor d’aquesta, en presència dels comtes Miró de Cerdanya, i Sunyer de Barcelona i dels vescomtes Ermemir i Unifred.  

Aquest procés d’apropiació i d’interessos del monestir en la vall culminà l’any 960, en el moment en que l’abadessa Ranlo féu consagrar l’església de Sant Julià de Vallfogona, que ella havia mant erigir i que esdevingué el centre religiós de tota la vall.

 
La consagració de l’església de Sant Julià (o Sant Filibert) de Vallfogona es realitzà el 23 d’abril, dies després de la consagració de les esglésies de Vidrà i de Llaés, portada a terme juntament amb la de Sora, per l’abadessa Ranlo i el bisbe Ató de Vic, que donaren a la nova església diversos objectes de culte.  
La presència del bisbe Ató s’explica per la pertinença del lloc de Vallfogona al comtat d’Osona i a la diòcesi vigatana; així l’església apareix inclosa en les tres llistes parroquials d’aquest bisbat redactades entre els segles XI i XII.
 

La vall de Vallfogona , juntament amb les seves parròquies formava part del terme jurisdiccional del castell de Milany, fet que aprofita el vescomte de Besalú, senyor del lloc, l’any 1017, en extingir-se comunitat femenina de Sant Joan, per recuperar el domini de l’església. Domini que no fou restituït al monestir de Sant Joan fins l’any 1083, pel vescomte de Bas, Udalard. L’any 1150 en l’acta de consagració de l’església del monestir, aquest veia confirmada la possessió. 

El segle XII el temple fou substituït per un altre d’una nau amb volta, dividida per arcs torals, la qual fou castigada pel terratrèmol de l’any 1428, de manera que calgué construir una nova volta, que fou feta en arc ogival.
 

Aquesta església es féu insuficient des del moment en el qual l’any 1335 fou edificat el castell de Vallfogona, a l’entorn del qual anà creixent el nucli de població. Per això l’any 1756, dintre la febre renovadora del segle XVIII, s’inicià la construcció d’un nou temple, que s’inicià darrera la romànica, la qual s’anava aterrant a mesura que es bastia la nova. Per raons desconegudes, aquesta nova església no s’acabà, i l’edifici actual té mitja nau de la vella església romànica, que fa de part davantera a la començada el 1756. El resultat és una edificació híbrida molt peculiar, amb la part posterior de mesures molt més grans i d’estil barroc popular.  

La nova edificació construïda segons l’estil de l’època, és de tres naus i el presbiteri al fons, del qual només fou construïda la part superior amb dos trams d’arc. D’aquesta manera restà salvaguardada la part anterior de l’església romànica, la qual conserva a la seva façana una bonica porta.
 

Del primitiu edifici romànic només resten la façana de ponent  i una part de la nau central d’un edifici de tres naus, coberta amb voltes reforçades per arcs torals, del qual, com element més estable, resta la porta.  

A la dreta de la façana (que té esgrafiats del segle XIX i és coronada per un pesant campanar), hi ha adossada una torre de defensa, a través de la qual s’accedeix al campanar. Aquesta església s’abandonà, i passà a fer la funció de parròquia el santuari de la Salut, però al desembre del 1990 s’iniciaren les obres de restauració. 

Actualment encara hi ha un cartell que avisa de l’estat ruïnós de l’edifici. 

Com veiem la història és plena de successos però la porta d’entrada ens crida de seguida l’atenció.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dilluns, 11 de gener de 2016

SANTUARI DE LA SALUT. VALLFOGONA DE RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

Com he comentat en una altra ocasió la nostra visita al poble de Vallfogona del Ripollès ens va sorprendre per el recull de dades que van aconseguir.  Avui, una més, i ens manca la que inicialment van anar a visitar l’antiga església de Sant Julià. 

Passejant el bonic i net poble ens arribaven a un edifici situat entre la Sala amb la derruïda església del Popúl i la de Sant Julià. Admiraven la seva façana i la fornícula situada damunt el portal.

Aleshores arribat el moment de trobar dades he tingut que recorre a diverses notes per documentar aquesta pàgina, entre elles les següents de l’Enciclopèdia Catalana. 

El santuari de la Mare de Déu de la Salut, entre l’antiga parròquia i la població, té el seu origen en un petit oratori, situat al peu de l’antic camí ral, que ja existia el 1649 i on es creà una confraria el 1670.  

L’augment de devoció local fou causa que els dos sacerdots o domers que regien l’església de Sant Julià de Vallfogona decidissin, amb un grup de feligresos, d’ampliar l’oratori i bastir al seu lloc una església capaç.  

L’edifici actual s’inicià el 1689, i l’obra es beneí el 1701. Enriquida aviat amb altars i retaules, el cambril es construí el 1825, i el petit campanar el 1884, i ha estat un centre de devoció constant de tota la comarca. Al seu costat hi ha la rectoria, i com s’ha dit, l’església exerceix la funció de parròquia.  

És un edifici d’una nau amb presbiteri i capelles laterals, amb frescos pintats al segle passat, molt deteriorats. El retaule, barroc, és poc interessant. A la façana, en una fornícula, hi ha una imatge de la Mare de Déu, de terracota. 

Amb l'esvaniment de la capella del castell el santuari va rebre una gran impuls. Avui en dia ha substituït a Sant Julià molt deteriorada com església parroquial. 

La imatge i l’altar de l’església de Pòpul, ja comentada fa unes dates, l’any 1778 a l’església de la Salut on van romandre en un altar lateral fins la seva destrucció l’any 1936.

 
Trobo una anotació de Francesc Gurri en el seu llibre Pobles de Catalunya que ens la detalla així: Aquesta imatge possiblement del segle XIII, anava vestida amb el llavors tradicional “tontillo” o paperina. Com mostra de la meva ignorància he cercat en el diccionari castellà i he trobat aquesta definició: “Faldellín con aros de ballena o de otra materia que usaron las mujeres para ahuecar las faldas. 2. m. Pieza tejida de cerda o de algodón engomado, que ponían los sastres en los pliegues de las casacas para ahuecarlas”. Aquesta definició correspon perfectament a la resta de l’escrit que prossegueix: Aparentava estar dreta, però, sota la faramalla, era una talla i estava asseguda.

Per acabar d’il·lustrar aquesta crònica he  aprofitat una fotografia de l’altar major barroc de Roger Vinent Arnau. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia. M. Rosa Planell Grau.