dilluns, 29 de febrer del 2016

SANT ANDREU D’OLETA. CONFLENT. CATALUNYA NORD

PETJADES PEL CONFLENT 

En el nostre periple per terres del Conflent arribàvem al poble d’Oleta Actualment el seu nom oficial en francès és Olette. Segons les notícies llegides de diferents diaris, amb una gran pugna per aconseguir que la carretera deixi de travessar el poble. Vista la seva estretor en el seu pas per la població crec que els seus habitants mereixen aquesta solució per la que lluiten durant molts anys.

A la nostre consulta etimològica el diccionari Alcover-Moll dóna aquesta definició.: probablement del llatí ilĭcēta, ‘alzinar’. 

El poble és situat  a l'esquerra del riu Tet, a la confluència amb els rius d’Évol i de Cabrils. És un dels pobles més vitals en aquesta zona de la comarca. Disposa d'una estació ferroviària del Tren Groc. 

Sant Andreu d’Oleta (abans Santa Maria). El lloc d’Oleta es esmentat per primera vegada l’any 875 en el cartulari de Sant Andreu d’Eixalada. Baró, aleshores abat d’aquell monestir, hi adquirí el 878 un molí, el qual passaria després a Cuixà. Als segles medievals Oleta era només una dependència del territori i la parròquia d’Évol. 

L’església de Santa Maria d’Oleta és esmentada des de l’any 1069, en que apareix com a afrontació de llevant del terme d’Aiguatèbia. Fou al segle XII seti d’una pabordia de canonges augustinians que depenia del priorat de Santa Maria de Cornellà de Conflent. 

Després de la secularització de les canòniques augustianes el 1592, el comú d’Oleta adquirí l’església de Santa Maria, la qual engrandida i reconstruïda esdevingué des del 1595 la nova església del poble, d’araen endavant dedicada a Sant Andreu (titular de la primitiva parròquia d’Évol, que perde definitivament aquesta categoria el 1603 a favor d’Oleta)  

La prosperitat creixent que adquirí el lloc d’Oleta durant l’edat mitjana s’explica per la seva situació geogràfica  al peu de la via Confluentana. 

Oleta esdevingué dipòsit de les fargues de la comarca, centre de molineria, de tragí, d’hostals, de fusteria i de teixits de llana i de fil, sobretot a partir del segle XVI. 

Aquest creixement es féu en detriment del poble d’Évol. 

No he trobat cap dada de l’actual església que forma conjunt amb un col·legi. Però si incloem les fotografies fetes. Destaca el gran campanar.

La via Confluentana en el seu moment va ser motiu de prosperitat ara amb el nous vehicles causa de disputa. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 26 de febrer del 2016

CASTELL D’ÉVOL. CONFLENT. CATALUNYA NORD

PETJADES PEL CONFLENT 

El castell d’Évol és situat damunt un contrafort del mont Coronat,en un promontori, al vessant de la vall del mateix nom, damunt del poble i de la confluència del riu d’Évol i la riera de Riell.


El lloc i la villa d’Évol són esmentats des de mitjan segle X (Evol, 950;villa Evolo, 957). Depenia, a la primera meitat del segle X, del vescomte de Conflent Unifred (913-946), fill de Guifré, sota l’autoritat dels comtes de Cerdanya. El comte sunifred II confiscà a Unifred aquest domini, a causa de la infidelitat del vescomte i el donà, l’any 957, al monestir de Santa Maria de Ripoll, fundat a la darreria del segle precedent pel seu avi Guifré el Pilós. Poc després el domini seria restituït al descendents d’Unifred. L’any 1003 Bernat, nét d’Unifred, llegà un alou al monestir de Sant Pere de Camprodon. 

Per successió hereditària, Évol passa del vescomtes de Conflent als vescomtes de Cerdanya. i d’aquests als vescomtes de Castellbó, els quals l’infeudaren, mitjan del segle XII, a Bernat de Llo ( o Alió). Atestat com a senyor d’Évol el 1163, esdevingué senyor de So per casament. El 1182 retia homenatge a Alfons I, comte de Barcelona i rei d’Aragó, pel castell de So.

El seu fill segon i successor, Bernat III de Llo, casat el 1236 amb Esclarmonda de Foix, germana de Roger Bernat II de Foix, seria condemnat per catarisme i cremat viu a Perpinyà l’any 1258. Els seus béns foren confiscats, però seien restituïts l’any següent al seu fill Guillem I de So per Jaume I el Conqueridor a precs de Roger Bernat II. Guillem I, titular de diverses senyories al Conflent i a la Cerdanya, va contraure matrimoni amb Gueraua de Cortsaví. El seu fill Bernat I de So bescanviaria la baronia de Cortsaví i altres locs del Vallespir per les senyories de Mlliars i de Calce , al Rosselló, amb el rei de Mallorca Jaume III, el qual creà a favor seu el vescomtat d’Évol.  

El primer vescomte d’Évol fou el tronc d’una llarga dinastia vescomtal, la qual duraria fins a la fi de l’antic règim. Tots el títols , entre molts altres, passats per la via hereditària al ducs d’Híxar a la fi del segle XVII, i d’aquests als comtes d’Aranda, són avui detinguts pels ducs d’Alba.


Malgrat les nombroses referencies al terme i als senyors d’Évol, el primer esment documentat del castell és de l’any 1260. El castell  fou probablement reconstruït en el moment de la creació del vescomtat (1335).És probable que el castell fos desmantellat posteriorment el darrer terç del segle XVII, per ordre del ministre Louvois i el mariscal Vauban. A Évol s’acontentaren en fer volar la muralla meridional amb les seves dues torres d’angle, com també la torrassa primitiva.  

Les ruïnes del castell d’Évol, en mans privades foren comparades pel municipi d’Oleta el 1990. S’ha constituït una associació per la restauració del patrimoni cultural i la salvaguarda del patrimoni d’Évol, lligada amb el municipi d’Oleta. 

El castell té la forma d’un quadrilàter amb una torre rodona a cada angle i un altre també rodona enmig del mur nord. El bastiments de les habitacions ocupaven tota la llargada del mur oest i comprenia tres les comunicades: Al sud una sala(possiblement el cos de guàrdia), una de meés gran i seguidament una de més petita amb els vestigis d’una xemeneia (probablement la cuina). 

Les muralles est i oest tenen una poterna. L’entrada principal en la molt notable torre del mur nord-est és elevada. Situada a uns 8 m. del nivell del  terra interior. 

A l’oest es troba una terrassa exterior anomenada la Miranda d’on hi ha un bona vista panoràmica de la vall. Existeix un pis superior al nivell del camí de ronda.  

Évol, ben bé, mereix una segona visita. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 24 de febrer del 2016

SANT ANDREU D’ÉVOL. CONFLENT. CATALUNYA NORD.

PETJADES PER LA CATALUNYA NORD. 

El comunidor o conjurador. 

En la nostra visita a Sant Andreu d’Évol em sorprenien uns arcs solitaris que formaven una especies de terrassa. Enmig havia un rètol que ens donava raó que representaven. Un comunidor o potser més apropiat com deia la informació: un conjurador.

Com és un element que m’agrada destacar barreja de religió i bruixeria he publicat aquesta breu crònica.  

La definició que ens dóna Enciclopèdia Catalana és.: Petita edificació en forma de porxo obert a tots quatre vents, coberta i situada prop de l'església, on s'aixoplugava el sacerdot que comunia les tempestats i les pedregades. 

I traduint del francès el rètol ens oferia aquesta explicació.  

Aquestes dues arcades situats a  l’esquerra de la porta d’entrada de l’església de Sant Andreu són els vestigis d’una construcció coberta originalment. 

El conjurador és el lloc on el sacerdot en cas de perill beneïa les terres per conjurar el mal temps, els llamps, les pedregades i les tempestes.


Davant nostre s’oferia un idíl·lic panorama de camps, boscos i també les cases de pedra i teulades de pissarra d’un dels pobles més bonics de França. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dilluns, 22 de febrer del 2016

SANT ANDREU D’ÉVOL. CONFLENT. CATALUNYA NORD

PETJADES PEL CONFLENT 

La nostra sortida ens va portar a la Catalunya-Nord. També ens agrada i força voltar pels llocs que van formar part de la nostra terra. La nostra excursió va fer-nos conèixer el poble d’Évol.

Curiosament en la recerca de dades em surt tan Évol com Èvol, suposo que potser és la diferencia entre la forma de pronunciar l’idioma occità i català.

El poble d'Èvol havia estat un municipi nord-català del Conflent, que fou fusionat amb Oleta el 1827 per crear el municipi d'Oleta i Èvol. De resultes de la Revolució Francesa, durant un període de temps Èvol esdevingué municipi independent.
Les cases, de pedra, tenen teulades de pissarra. Aquest poble pertany a l'associació “Els pobles més bonics de França”.  

Està situat a 800 metres d'altitud, sobre la riba del riu del mateix nom, afluent del Tet, a les Garrotxes del Conflent 
Al nord del poble hi trobem les ruïnes del castell d'Èvol, del què només en resta una torre en bon estat i trossos de les parets; va ser construït el 1260 per Guillem de So. En crear-se el vescomtat d'Èvol el 1337, el castell n'esdevingué la seu. 


A la recerca etimològica el diicionari Alciver-Moll en dóna aquesta definició.: del llatí ebŭlu, mat. sign. No gaire convençut copi també la resposta donada al nom.: Planta caprifoliàcia de l'espècie Sambucus ebulus, que té el tronc de 0'80 a 1'50 m. d'alçària, acanalat, ramós, les fulles pinnades de set a nou segments ovals, allançats i serrats, flors blanques en cima trífida i plana, fruit en forma de baia negra; cast. yezgo, sauquíllo. Podia ser un concepte referent a les plantes que principalment formen o formaven part de la seva flora. 

A la part més alta del poble d’Évol és situada l’església de Sant Andreu.
Malgrat que per la seva arquitectura és indubtable que aquesta església fou construïda al segle XI, el primer esment documental és molt tardà, de l’any 1347, quan Guillem Fabre, comerciant de Vilafranca, llegà a Sant Andreu d’Évol 5 sous. Aquesta església va ser la parròquia del terme fins a principi del segle XVII, en que es desplaça a l’església de Santa Maria d’Oleta, al peu del camí ral.


Es tracta d’una església de l’inici del segle XI. És de nau única, amb una ampla capçalera, exteriorment semicircular, la qual presenta interiorment dues absidioles, dispositiu de simbolisme trinitari. La porta del temple, com de costum, s’obre al mur sud. 

L’absis presenta a l’exterior una peculiar decoració d’arcuacions llombardes entre lesenes que no segueixen el ritme habitual de les formes llombardes. La decoració amb arcuacions es repeteix al primer pis del campanar de planta quadrada adossat a migdia de l’absis i posteriorment modificat en la seva part superior. 
Al canto nord  de la nau hi ha oberta la capella del Roser, del 1723. Hi ha també construïda una sagristia a l’angle del campanar i l’absis. 

L’església de Sant Andreu d’Évol representa de manera clara el procés d’implantació de les formes espacials i decoratives de l’arquitectura llombarda de principi del segle XI. És en aquest sentit que hem de comprendre la curiosa i irregular disposició de la decoració absidal. 


L’estructura interior presenta una singular concepció de l’absis, amb dues absidioles, que és pot entendre com a tímids reflexos del tipus d’absis complex de Sant Serni de Tavèrnoles. 

Aquesta sensació d’arcaisme, d’estil imitat de la capçalera s’estén també al campanar de planta baixa formant un sòcol ressaltat amb relació als paraments superiors. Cal destacar la manca quasi absoluta de finestres en la seva alçada. Fa pensar en la tradició dels campanars anteriors al segle XI. 

La importància de l’església en època medieval i posteriorment s’evidencia per les nombroses peces d’art que conserva. Una d’aquestes obres d’art és un  retaule renaixentista de Nostra Senyora del Roser (1578-80), amb tabernacle gòtic pintat, datat del 1555. L’altre un notable retaule gòtic dedicat a sant Joan Baptista, pintat pel Mestre de Rosselló abans de 1413, que Guillem de So (mort el 1428), vescomte d’Évol, féu fer per a la seva residència de la Bastida i que prové de l’antiga capella.


També hi ha dos retaules del segle del segle XVIII, un dedicat a Sant Andreu i l’altre a Crist en la creu. També pot admirar-se una imatge de la Mare de Déu de tradició romànica del segle XII. La imatge és de fusta policromada però l’Infant, que havia damunt dels genolls de la Verge, desgraciadament a desaparegut. 

L’església fou declarada monument històric el 25 de març de 1943. 

Vam visitar el bonic poble, però sempre queden coses a veure. Quan cerques dades les valores i les aprecies més. Per tant, hem de tornar a recórrer els seus carrers. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 19 de febrer del 2016

SANT LLORENÇ DE DAS. BAIXA CERDANYA.

TERRES DE BAIXA CERDANYA.  

En aquesta ocasió visitàvem el poble de Das i la seva església situada en el centre de la part antiga del poble.

 
El poble de Das, (86 h. 2001/1219 m d’alt) és situat al faldar de la muntanya i de cara a l’extensa plana conreada. El campanar de la casa del comú i el de l’església parroquial donen una fesomia particular al poble, fàcilment recognoscible des de lluny. 

A la consulta etimològica el diccionari Alcover-Moll en dóna aquesta definició.:  desconeguda. Cal deixar anar la proposada per Montoliu Noms fluv. 18, del llatí de aquis, que topa amb serioses dificultats fonètiques i sintàctiques. Das té tot l'aspecte d'esser d'origen pre-romà. 

El lloc de Das és documentat per primera vegada. amb la forma Adaz, en el testament del comte Sunifred II de Cerdanya, de l’any 965, com a afrontació territorial de l’alou que donà al monestir de Sant Miquel de Cuixà. Es sap també per aquest document que aquest comte  posseïa per compra un alou a Das que fou llegat al monestir de Sant Sebastià del Sull, al Berguedà.
 

L’església parroquial . almenys des de l’any 1011, era sota l’advocació de Sant Llorenç segons consta en la butlla del papa Sergi IV que confirmava les possessions  de Sant Miquel de Cuixà, entre altres béns, li ratifica l’alou situat a la vil·la de Das. Així mateix li ratifica una part de l’església de Sant Llorenç (de Das) que li havia donat Guisad i el seu nebot Guillem.  

Posteriorment. en la butlla de confirmació de béns  que el papa Alexandre III atorgà al cenobi de Sant Martí del Canigó l’any 1163, consta que el monestir hi tenia diversos alous. 

La parròquia de Das contribuí els anys 1279 i 1280 a sufragar la dècima recaptada a la diòcesi d’Urgell. Poc després antre els anys 1312 i 1314, consta fou visitada pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona, segons figura en la llista de parròquies visitades.  

A la darreria d’aquesta centúria, l’església de Das s’esmenta entre les parròquies que contribuïren en la dècima de l’any 1391 a la diòcesi d’Urgell. 

El nucli vell de la població, més la zona de xalets i apartaments, constitueixen un centre d’estiueig, tradició iniciada a la darreria del segle XIX pel filantrop Rossend Arús i Arderiu (1847-1891), periodista i dramaturg, que en morir deixà diversos llegats, com la Biblioteca Arús a Barcelona i, a Das, l’edifici centenari de la casa del comú, utilitzat abans com a escola. Restaurat el 1989, a més de l’ajuntament acull la Col·lecció Museu de Das, on destaquen les col·leccions d’eines antigues.  

L'actual església parroquial també sota l’advocació de sant Llorenç fou reedificada a finals de segle XIX en el bon moment cultural de la vil·la.

 
L’església parroquial de Sant Llorenç és obra d’un modern neogòtic, amb transsepte i campanar de torre sobre la porta a ponent.  

L’edifici és una construcció amb planta de creu i capelles laterals amb murs de pedra i coberta de llosa a dues aigües. 

La portada presenta línies goticistes així com les obertures. A les obertures es poden veure motllures formant guardapols. 

La torre campanar està situada a l'eix de la façana principal orientada a ponent, de planta quadrangular, consta de tres cossos i està coronada per una coberta piramidal amb elements ornamentals al ràfec.  

Sant Llorenç de Das és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 17 de febrer del 2016

CERETÀNIA. EL CASTELLOT. BOLVIR. BAIXA CERDANYA.

TERRES DE BAIXA CERDANYA. 

En acabar la nostra visita a Sant Climent de Talltorta, l’Helena, la nostra guia, va convidar-nos a visitar l’Espai Ceretània. Aquest Espai és l’entrada al jaciment El Castellot. 
 

Ceretània és un edifici amb diferents sales d’exposició. En una d’elles vam veure un instructiu vídeo sobre el desenvolupament de la vida en El Castellot durant el transcurs dels segles. Exposades en diferents vitrines vam admirar una exposició de material recollit en les diferents bases de recuperació arqueològica- En una sala adjacent havia esposada una galeria de quadres.
 
Com la direcció pel recull d’informació que va facilitar-nos l’Helena, Viquipèdia, es força fiable i bona, passem ha transcriure-la.   

Orígens del Jaciment. 

L’estudiós francès Claude Saurel planteja per primera vegada l’existència d’un jaciment arqueològic al Castellot de Bolvir el 1990 a partir de la recollida de materials d’època antiga en la superfície. El 1991 l’historiador Oriol Olesti i l’arqueòleg Oriol Mercadal duen a terme quatre sondeigs arqueològics a El Castellot. Es localitzen alguns murs, s’excava parcialment una sitja, i es documentaren traces inequívoques de l’existència d’un poblat d’època Iberoromana al tossal de La Corona. 


Però no va ser fins al 2006 quan s’inicien les intervencions arqueològiques de recerca al Castellot de Bolvir. Un equip de recerca format per membres del departament de Ciències de l’Antiguitat i l’Edat Mitjana de la Universitat Autònoma de Barcelona, del Museu Cerdà i per arqueòlegs professionals, inicien les intervencions arqueològiques al jaciment del Castellot emparats per un projecte d’investigació dirigit pel Dr. Oriol Olesti, els quals hi treballaran ininterrompudament al jaciment en els anys següents. 

L’any 2015 el Castellot de Bolvir esdevé Campus Arqueològic de la Universitat Autònoma de Barcelona. L’alcalde de Bolvir, senyor Bartomeu Baqué i el rector de la UAB, Ferran Sancho, signen un  conveni per tal que el jaciment iberoromà esdevingui espai de formació per a futurs arqueòlegs.  

La creació d’aquest campus és fruit des vuit anys de col·laboracions entre l’Ajuntament i la Universitat. 

No obstant, el gener del 2015 es va inaugurar el centre de difusió Espai Ceretània on s’ofereixen les eines necessàries per la completa compressió del Jaciment Arqueològic del Castellot. Mitjançant suports audiovisuals, tecnològics i interactius es desenvolupa la informació necessària per la correcta comprensió del jaciment. 
 
Orígens del centre d’interpretació Espai Ceretània 

L’any 2007 es planteja per primera vegada la necessitat de construir un centre d’interpretació al Castellot de Bolvir. El nou equip de govern format a partir de les eleccions municipals d’aquell mateix any, encapçalat per l’alcalde, senyor Bartomeu Baqué i Muntané, anuncia que en un màxim de dues legislatures que Bolvir disposarà d’un centre d’interpretació del jaciment arqueològic del Castellot. 

Finalment el 2015 s’inaugura el Centre d’Interpretació Espai Ceretània del Castellot de Bolvir. La construcció i l’execució de l’edifici s’havia iniciat la tardor del 2012, mentre que les tasques de museïtzació de l’espai finalitzaren al 2015. El centre ha comptat amb una subvenció, una part dels quals provenen de fons FEDER i de la Generalitat, mentre que la resta els ha aportat el propi Ajuntament. 

Va estar un matí educatiu i molt interessant que recomanem. La Cultura, amb majúscula forma part de la vida i també és part de la nostra intel·ligència. Mai ens hem de negar a conèixer els orígens del nostre país i la nostra gent. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografies: Arxius internet.

dilluns, 15 de febrer del 2016

JACIMENT ARQUEOLÒGIC EL CASTELLOT. BOLVIR. BAIXA CERDANYA.

TERRES DE BAIXA CERDANYA. 

La nostra visita al terme municipal de Bolvir va ser molt instructiva. Però ens quedava per donar raó d’una de les joies més preuades del territori. Vam visitar també el jaciment arqueològic El Castellot. Malgrat s’aparti un xic de les nostres habituals cròniques vam creure que era necessari explicar-ho. Així, dins de la modèstia de la nostra pàgina, hem cregut estar obligats donar a conèixer l’indret.

 
Aprofitant-nos de l’amabilitat de l’Helena, nostra servicial guia, van sol·licitar-li informació i va recomanar-nos l’entrada a Viquipèdia. Segons va dir-nos aquesta ressenya és publicada per membres de la mateixa organització i, per tant força, creïble. També el dia (boirós) de la nostra visita impedia fer bones fotografies a la M. Rosa, aleshores aprofitem la de diversos arxius. 

El Jaciment Arqueològic del Castellot és un dels pocs poblats ibèrics localitzat al Pirineu i el més important dels ceretans trobat a dia d'avui. Es troba a l’extrem i la zona més elevada de La Corona, ubicada al municipi de Bolvir (Cerdanya). És una terrassa natural avançada de la plana cerdana, amb una bona panoràmica del terç ponent de la comarca. És un indret estratègicament situat que va facilitar el control del territori en moments claus de la història. 
 

Fins a dia d’avui s’ha excavat tan sols entre un 20% i un 30% de la superfície total del jaciment, que continua essent objecte d’estudi i d’interpretació a partir d’una continuada recerca científica.

Context geogràfic i topogràfic de la ubicació del Castellot.
 
És un jaciment arqueològic situat a l’extrem i al punt més elevat de La Corona de Bolvir,  l’indret és un tossal amb fortes pendents que deixa  només un punt d’entrada, la visera meridional. El poblat gaudeix d'un ampli domini visual sobre el terç ponent de la comarca de Cerdanya, en concret de l’Estret d’Isòvol, pas natural d’entrada i sortida a la vall. De manera que aquesta antiga fortificació tindria un domini clar del que eren les antigues vies de comunicació, ja que pel voltant d'aquesta hi hauria diferents vies: per una banda, trobem la possible via romana que probablement comunicava Llívia (Iulia Lybica) amb les terres de l'Alt Urgell. I d'altra banda, trobem a uns metres del jaciment el curs del riu Segre, articulador del territori. 

Context Històric i Cronològic. 

Al Castellot trobem tres grans modificacions de tres etapes diferents: Una primera fase ibèrica ceretana; seguida d’ una segona fase romana; i després d’un període d’abandonament, a partir del segle X dC (en plena època medieval) va ser repoblat reaprofitant els vestigis de etapes anteriors. Però a partir dels segles XI i XII dC va ser abandonat definitivament. Per tant, el Castellot està format per una superposició de fases que han estat interpretades gràcies als estudis arqueològics dels últims anys. 

Fase Ceretana.
 


La primera fase arqueològica s'ha datat d'època ibèrica, els estudis han determinat que aquesta conté: una muralla irregular que s’adapta al terreny, un fossat, murs d’escarpa domèstics i una sèrie d' elements típics dels oppida ibèrics, que a part de delimitar el territori i d’articular el sistema defensiu, també estan carregats d’un simbolisme que dota de prestigi el poblat per sobre d’altres més humils. 

El sistema constructiu de murs ibèrics està format per grans còdols entrelligats amb fang, que en èpoques posteriors faran de base dels murs romans. 

Les cases ceretanes serien d’uns 4 a 5 m. d’alçada amb un segon pis de fusta, s'alçaven sobre una planta generalment quadrada i probablement posseïen unes teulades fortament inclinades per evitar la acumulació de neu. A cada casa hi podien viure 5 o 6 persones i solien tenir uns patis individuals o espais comunitaris, generalment descoberts. Així doncs, les cases estaven ben equipades per resistir el dur hivern de la Cerdanya. Els habitacles romans son pràcticament idèntics als ceretans. 

Fase Romana.

Desprès d’aquest període ibèric que es configura entre els segles IV i III aC, trobaríem una segona fase romana republicana que comença al segle II aC. El poblat es reformat defensivament, l’entrada ja no està al sector llevant sinó al sector meridional, aquesta nova entrada a poblat esta flanquejada per dues grans torres quadrades i un bastió defensiu. El sistema constructiu de la muralla és més complex, es comencen a utilitzar pissarres per edificar murs i les entrades de les cases posseeixen un preciós enllosat. La joia d’època romana va ser el taller metal·lúrgic, amb tres forges, que segons els estudis realitzats i les restes trobades produïa elements de vidre, objectes de ferro, coure, estany, plom, entre altres materials. El poblat acabarà essent abandonat pels romans, a causa dels conflictes soci-polítics, com les dues guerres civils que va patir Roma i una revolta que es va produir al poblat. 

Fase Medieval. 

Després de nou segles El Castellot tornarà a repoblar-se amb l’arribada dels Gots. Aquests es trobaran un poblat abandonat i en runes, de manera que reconstruiran cases, una nova muralla i una nova entrada al poblat a l'oest del jaciment, amb el mateix sistema constructiu però amb uns murs en opus spicatum 

Pel que fa el sistema defensiu, trobem la construcció d'una nova entrada al sector ponent i al costat d'aquesta hi havia edificada una torre de guaita, la més gran del jaciment i la que millor complia la seva funció de vigilància. 


Bé aquesta és l’explicació del jaciment El Castellot i la seva història. Com és bastant extensa deixo les dades de l’inici de l’activitat arqueologia i de l’Espai Ceretània per la propera crònica. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografies arxius internet.

divendres, 12 de febrer del 2016

SANTUARI DEL REMEI. BOLVIR. BAIXA CERDANYA.

TERRES DE BAIXA CERDANYA. 

Un dels molts indrets que vam visitar a Bolvir, grata visita, va ser el santuari del Remei.

 
A llevant del poble, dalt d’un serrat planer i vora la carretera de Puigcerdà, hi ha el santuari de la Mare de Déu del Remei,  que centra la caseria del Remei, que tenia 15 h. el 2001.

En aquest lloc de gran bellesa i amb una bona panoràmica de la plana cerdana havia antigament una capella on s’ha aturaven els pelegrins del camí de Sant Jaume, per terres catalanes. 

El Remei és una construcció d'estil neomedieval. Al final del segle XIX va ser santuari marià.
 
Fou restaurat fa pocs anys. 

L’església és d’estil historicista en el seu vessant d’influència florentina. Hi destaca el gran cimbori poligonal coronat per una estilitzada coberta piramidal revestida de llicorella.  

El temple és una construcció de pedra, arrebossada amb bells esgrafiats i amb la coberta de llicorella.
 
S’hi venera una imatge policromada de la Verge del Remei.
 
 
Per acabar d' il·lustrar aquesta crònica copio una fotografia de Patrimoni GEN.CAT de la esplèndida zona de l’altar. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 10 de febrer del 2016

MARE DE DÉU DE L’ESPERANÇA. BOLVIR. BAIXA CERDANYA.

TERRES DE BAIXA CERDANYA. 

Va ser un matí aprofitat el de la nostra visita a Bolvir. Vam veure Sant Climent de Talltorta, Ceretània, Santa Cecília de Bolvir, i la de la present crònica. També van revisar unes fotos que teníem anteriors. 

 
Mare de Déu de l’Esperança és una petita capella situada al costat de l'església de Santa Cecília. És del segle XIV però reformada en època moderna. Pertany a l’estil gòtic.
 
Segons una inscripció sepulcral s’ha atribueix la seva construcció a Guillem Pere, prevere de Meranges. La làpida de marbre era per a la tomba de Guillem Pere, presbiter de Meranges, que feu edificar la capella l'any 1347. No se sap si el van arribar a enterrar aquí, ja que l'any de la seva mort va quedar sense omplir. El text està escrit en llatí en caràcters gòtics; hi ha dos escuts ogivals representant una mà i les inicials G.P. El text, traduït, diu així: "Aquesta és la tomba de Guillem Pere, presbiter de Meranges, que féu edificar aquesta capella l'any del Senyor 1347, durant el temps Pasqual, ell emigrà d'aquest segle l'any del Senyor 13.. Que la seva ànima reposi en pau!"

La nau de forma rectangular està capçada per un absis semicircular. La façana presenta un eix de simetria central, coronat per un gran campanar d'espadanya d'una sola obertura.  

El cor està als peus de la capella, on s'hi puja per una escala de fusta. La coberta és un embigat, a dues vessants, cobert de llicorella.

 
La façana es va renovar cap als anys 30 del segle XX. Les obertures de les finestres ja existents, es van transformar. La porta era adovellada de mig punt i les finestres eren rectangulars. Les finestres són de mig punt com la porta i presenten carreus ben treballats i arcs ben dovellats. 

A l'interior, darrera l'altar, és on hi havia el retaule gòtic del segle XV de la Mare de Déu de l'Esperança fins a la Guerra Civil, a partir de la qual es va portar a l'Església Parroquial de Santa Cecília de Bolvir, on avui dia es pot contemplar.  

Al mig d'aquest retaule hi ha un nínxol on hi ha una reproducció de la desapareguda imatge de la Verge de Bolvir, romànica, del segle XIII i que era una talla de 50 cm policromada. La una mare de Déu era asseguda en un tron i guarnida amb vel, túnica i mantell, el Nen restava assegut sobre la mà i el genoll esquerre de la Mare. Va ser cremada com tantes altres l'any 1936.
 
No puc deixar d’escriure una nota abreviada, extreta del quadre informatiu que hi ha al costat de la formosa obra, que ens narra les vicissituds d’aquest retaule fins a la seva total recuperació.

El retaule està estructural en cinc quadres (Presentació, Nadal, Epifania, Pentecosta i Coronació) repartits al voltant de la capelleta on s’havia col·locat la Mare de Déu romànica. Aquest retaule tornà a Bolvir desprès de la Guerra Civil, gràcies a les gestions constants i laborioses del seu rector mossèn Ramon Soldevila i Mir, i s’instal·la a l’església parroquial.

N’havia desaparegut la predel·la composta per cinc quadres (Sant Antoni Abat, Resurrecció, Ecce Homo, Ascensió i Sant Rafel). Van transcórrer seixanta dos anys per què sota el més estricte secret d’anonimat (sub sigillo sacramentali) la predel·la fos tornada a la diòcesi. Una vegada tractada i restaurada convenientment, després d’haver pres la mesures de seguretat amb que calia protegir-la, va tornar a la parròquia.

Aquest retaule gòtic està qualificat com un dels més preuats en son estil de la Cerdanya i considerat com una de les més belles obres dels pintors de l’edat mitjana conservades a les esglésies de Cerdanya. 

Chandler Rathfon Post, de la Universitat d’Harvard en el seu llibre “Historia de la Pintura Española” (any 1938) insinua que el retaule de Bolvir fos obrat per Rafael Vergós. 

La capella ha estat habilitada com a sala d’exposicions i s’hi exposen un rellotge antic del segle XVI i eines del camp. 

La capella de la Mare de Déu de l'Esperança està inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dilluns, 8 de febrer del 2016

SANTA CECÍLIA DE BOLVIR. BAIXA CERDANYA.

TERRES DE BAIXA CERDANYA. 

El poble de Bolvir (1.145 m alt./191 h. 2001), s’esglaona al lleu vessant a banda i banda del torrent d’Agustins, just abans que aquest conflueixi amb el barranc dels Estanys, d’aquí que hom anomeni el curs subsegüent Torrent Forcat.

 
A la consulta etimològica el diccionari Alcover- Moll en dóna aquesta definició.: desconeguda. Les formes més antigues del nom són Buluer (a. 925), Vulverri (a. 937), Boluir (a. 953), segons Guiter Phon. Top. 12. 

La parròquia de Bolvir fou una possessió del monestir de Sant Miquel de Cuixà. L’església de Santa Cecília  de Bolvir surt per primera vegada esmentada en el precepte del rei Notari de l’any 958, en que es confirmen les possessions del monestir de Cuixà. L’alou de Bolvir havia estat donat al monestir, l’any 953 pel comte Sunifred II de Cerdanya. La butlla del Papa Sergi IV del 1011 confirmen al monestir de Cuixà la vil·la de Bolvir amb l’església de Santa Cecília i tots els seus drets i les seves pertinences.

 
L’església de Bolvir degué sofrir els atacats dels càtars que assolaren la Cerdanya al final del segle XII. Consta que Arnau de Castellbò captura i ferí al capellà de Bolvir.  

L’any 1268 per intervenció de Ramon de Penyafort va haver una concòrdia entre el bisbe d’Urgell i l’Abat de Cuixà per tornar a confirmar la possessió del monestir de Cuixà.  

La parròquia de Bolvir fou visitada pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona entre els anys 1312 i 1314.

 
Església romànica d'una sola nau, llarga, de gairebé 20 m. i capçada per un absis semicircular acabat amb un fris sobre mènsules que representen caps humans. 

Presenta una portalada amb arquivoltes, semblant a la de Guils, que s’obre al mur sud. En conjunts es tracta d’un edifici bastit al tombant del segle XII al XIII. Les capelles laterals que formen un creuer amb la nau,  i l’alta torre campanar adossada a la part centre esquerra del frontispici es construïren segles després.

 
L’aparell està format per carreus de granit de dimensions mitjanes, de formes allargades i dimensions mitjanes, de formes allargades a l’absis i més quadrades a la nau. Hi ha una filada d’opus spicatum i un altre semblant en el mur nord.  

Les voltes que cobreixen la nau i l’absis són de perfil apuntat, tenen l’arrancada a la mateixa alçada i carreguen sobre una cornisa d’imposta que les envolta.
 
L’absis té dues finestres, de doble esqueixada i amb l’arc semicircular compost de quatre dovelles allargades i estretes. Una finestra mira al sud-est i l’altra s’obre al centre, amb les figures de tres boles esculpides  a l’ampit. La façana és llisa i coronada a la part alta amb un fris de dents d’engranatge sostingut per una vintena de mènsules esculpides.

La portalada, avui al seu lloc primitiu, a la façana sud, gràcies a una restauració de 1928, Havia estat traslladada l'any 1886 al peu del campanar, és molt semblant a la de l'església de Sant Esteve de Guils. 

La porta és composta de tres arcades en gradació de secció rectangular i dues més intercalades amb arc toroïdal sobre columnes. Les columnes són d’una sola peça i amb basaments llisos. Els capitells tenen esculpides unes figures que representen caps humans, lleons i dos ocells. El portal està desproveït de timpà i llinda, i sobresurt damunt de tres esglaons. 

Els ferros de la porta semblen de diferents èpoques reunits en una porta reconstruïda.  

La torre campanar, bastant alta, es troba al peus de l'església, construïda amb pedra de tres trams, formant tres pisos, i té l'amplada de tot l'edifici. Presenta obertures d'arc apuntat en els dos primers cossos, de reduïdes dimensions i de mig punt en el superior. La seva coberta és piramidal.

Una pedra cantonera reutilitzada a una capella té la representació de una figureta nua vista d'esquena amb les cames arronsades i la cara mirant l'espectador, relacionada amb altres del mateix estil de l'absis de Sant Esteve de Guils.  

Al Museu Nacional d'Art de Catalunya, es conserva un frontal d'altar del segle XIII, amb escenes pintades de la vida dels Sants màrtirs Cecília i el seu espòs Valerià.  

També són d’aquesta església un parell de peces d’orfebreria conservades al Museu Diocesà d’Urgell: una portabugia de metall daurat del segle XVII i la creu processional d’argent del segle XVI, gòtica, ornamentada amb figures, nínxols i pinacles, que fou malmesa el 1936 i després restaurada. 

Seguin les indicacions de l’alcalde Sr. Bartomeu Baqué, persona amable i de tracte planer van veure a l'interior del temple el retaule gòtic del segle XV procedent de la Capella de la Mare de Déu de l'Esperança. 

Santa Cecília de Bolvir és una església  protegida com a Bé Cultural d'Interès Local.

 
Bolvir és un bonic i cuidat poble de la Baixa Cerdanya amb cases de segona residència i regit per un equip de persones que tenen interès a fer-lo agradable pel visitant. Nosaltres l’hem visitat en diverses ocasions: caminades, fira de antiguitats, etc... Un detall a observar, no hi ha fils de telèfon ni d’electricitat visibles, han estat soterrats i el poble està totalment enquitranat. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia M. Rosa Planell Grau.