El
nostre camí va fer-nos arribar fins a Prada de Conflent. Primer ens va meravellar la imponent torre del
campanar amb la seva, principalment, decoració romànica. Després van poder
admirar l’interior de l’església.
Prada
(Prades, en francès) és el capital de la comarca del Conflent, que ocupa bona
part de la cubeta de Prada. La vila,
(5681 h.1981/ 345 m. alt) és a la dreta de la corrent del Tet.
A la nostra consulta etimològica el DCVB en dóna aquesta definició.: del llatí prata, ‘prats’.
La
vil·la de Prada és esmentada l’any 843 quan el rei Carles el Calb la donà a
Sunifred I d’Urgell i Cerdanya com a recompensa pel seus serveis. Poc després,
abans de 848, el mateix comte cedí aquesta vil·la a l’abadia benedictina de
Santa Maria de la Grassa i al seu abat Elies.
El
comte Salomó, successor de Sunifred impugnà la dita donació i el 22 de març de 865 fou celebrat un judici
al castell comtal de Sant Esteve de Pomers. en el qual l’abat va poder
presentar la carta de donació de la vil·la de Prada, el seu vilar de Mata i les
esglésies del seu terme. En conseqüència, el veredicte va ser favorable al
monestir de la Grassa. L’any 870 fou confirmat aquesta sentència en un precepte
de Carles el Calb.
L’any
878 els fills del comte Sunifred és a dir, Sesenanda, Sunifred. el comte
Guifré, el comte Radulf i el comte Miró, feren donació al mateix monestir d’un
alou a la vil·la de Prada que comprenia
l’església de Sant Salvador.
En
un document de l’any 855, que pot ser una falsificació, s’esmenten les
advocacions de les esglésies de la cel·la de prada: Sant Pere, Sant Salvador,
Sant Joan, Sant Gervasi i Sant Cels, totes com a dependents de la Grassa. L’any
1118 és confirmada l’església de Sant Pere com a possessió del monestir de
Santa Maria de la Grassa en una butlla del papa Gelasi II.
Posteriorment
l’any 1228 una altra butlla papal de Gregori IX, a favor del mateix cenobi, li
ratifica la possessió de l’església de Sant Pere, Sant Salvador i Sant Joan.
Molt probablement en aquesta època l’església tenia tres altars i potser tres
naus. També cabria la possibilitat que es tractes de diferents esglésies.
Al
segle XIV , el cambrer de Santa Maria de la Grassa detenia la senyoria de Prada
i en percebia les rendes fins l’any 1588. Al final del segle XVI, apetició dels
cònsols de la vila es decidí renovar l’església de Sant Pere, que havia quedat
petita. El 19 de novembre de 1605 el bisbe d’Elna, Onofre Rard, delimità
l’espai del nou temple.
La
nova església, d’una gran nau amb capelles laterals i voltes de creueria de
tradició gòtica, es construí tot al llarg del segle XVII i s’engrandí al segle
XVIII amb les dues grans capelles, a manera de transsepte, de Sant Benet i de
la Concepció. Es conservà el campanar romànic i una petita part dels murs del
temple anterior o s’aprofitaren elements de les fortificacions medievals.
L’església
posseir un veritable tresor artístic, del qual destaca el gran retaule major
barroc, obra de Josep Sunyer. També cal esmentar altres retaules com el de Sant
Benet, que procedeix de Cuixà, el de la Trinitat, obra de Lluís generes, el del
Crist, procedent del convent de caputxins de Prada, i el de Sant Galdric. Són
notables la talla gòtica de la Mare de Déu de la Volta, la talla del “Crist
negre” i el conjunt del Sant Enterrament. A més i ha altres peces com el
reliquiari de Santa Llúcia, de coure, i els bustos- reliquiari de Sant Valentí
i Sant Nazari i de Sant Pere de Verona.
L’església
de Sant Pere va ser reconstruïda al segle XVII, com ja s’ha indicat. El
campanar de torre, romànic, va ser respectat i encara es dreça adossat al mur meridional de la nau
actual.
És
una torre quadrangular amb la típica decoració llombarda, de cinc plantes. Al
costat de tramuntana el campanar queda afegit a l’església.
La
reforma del coronament de la torre, feta en època molt tardana, ha originat la
destrucció de la decoració romànica del contorn superior. Aquest coronament és
construït amb pedruscall amorterat. Es diferencia de manera ben clara del cos
romànic de la torre, bastit amb perfecta carreuada.
Damunt
la terrassa superior va ser construït un coronament alt i molt destacat, en
forma de piràmide octagonal que data de 1852.
Una
curiositat són les sigles 535 gravades (en caràcters àrabs) en gran dimensions
en un carreu del parament exterior de la façana de ponent i en un altre del parament inferior, a la
part alta del mur de migdia.
En
el sector occidental del mur ha quedat una finestra romànica de grans
dimensions, ara tapiada.
Sant
Pere de Prada de Conflent està catalogada com a monument històric.
L’any
1913, l'escultor nord-americà George Grey-Barnard, suposo per dades trobades a internet,
propietari de varies arcades de Sant Miquel de Cuixà, va donar-les a l'estat estipulant
que havien de romandre a Prades. Es van col·locar contra la façana occidental
de l'església.
Pau
Casals i Pompeu Fabra, com altres sud-catalans refugiats, hi trobaren recer
durant l'ocupació franquista de la Catalunya Sud. Pompeu Fabra és enterrat al
cementeri de Prada. El músic català fou l'impulsor de la creació el 1950 d'un
festival de música que es coneix amb el seu mateix nom.
Cada
estiu, d'ençà del 1968, també s'hi celebra la Universitat Catalana d'Estiu.
Prada
ben val una sortida per conèixer-la.
Text
i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada