divendres, 29 d’abril de 2016

SANT PERE DE FILLOLS. CONFLENT.

PETJADES PER LA CATALUNYA NORD.

Visitàvem el poble de Fillols per conèixer les seves dues església Sant Pere  i Sant Feliu. 

Fillols (antigament Fullols) és un municipi al vessant nord del massís de Canigó. De la seva població segons dades de 1982, la majoria, 153 h. viu en el poble i 11 són disseminats en diferents cases i masies. 

El municipi és format per la vall de Fillols, drenada per la riera de Fillols, afluent, per la dreta, del riu Major (tributari de la Tet). Fins en 1963-64 l’explotació de les mines de ferro (les principals eren la Remí i la Felipart), en activitat des de temps antic, hi constituïa la principal font de riquesa, fins al punt d’ésser un dels principals centres d’extracció de ferro del Canigó.  

El poble a 762 m alt. és al fons de la vall, a la dreta de la riera de Fillols, travessada, en aquest indret, per la carretera que l’uneix amb Vernet (pel coll de la Truja) i amb Taurinyà (pel coll de Milleres).
 
En entrar paraven una estona a fotografiar el bonic monument als miners. De les seves notes explicatives copio una part de les dades, escrites en català.  

La mina de Fillols explotada des de l’època romana va tancar definitivament l’any 1957. El pou construït en 1929, permetia l’accés dels obrers, a partir d’un monta-càrregues a les galeries subterrànies situades a 60 m. de profunditat d’on s’extreia l’hematita i el carbonat. Aquest pou era d’altra banda, l’únic d’aquest tipus que existia en tota l’àrea dels Pirineus. 

 L’escultura fou realitzada l’any 2012 per Miquel Xirau, mestre ferreter, i les seus companys de l’Associació catalana de ferro forjat al llarg de les “Trobades internacional d’Arles de Tech”, amb la col·laboració financera del Consell General. Aquesta escultura és el símbol d’identitat de la història minera de Fillols. Per aquesta raó, està destinada a perpetuar la memòria de tots aquells que han viscut i treballat en la “Ruta del Ferro” del Canigó.  

L’església de Sant Pere, en ruïnes, es a la carena d’un serrat a tramuntana  del poble i es perfectament visible. Des d’aquest indret es gaudeix d’una esplèndida panoràmica sobre la vall i el Canigó. 

Segurament aquesta església fou la seu de la pabordia de Fillols, una administració del monestir de Cuixà de la qual  es tenen notícies des del segle XIII. Els orígens d’aquesta pabordia però s’han de cercar al segle XII, moment en què es degué crear la dignitat de paborde o monjo encarregat d’administrar les nombroses propietats del monestir al voltants de Fillols, Totes elles fruit de múltiples llegats i compres dels segles IX, X, XI. La primera notícia clara que relaciona aquesta església i el seu paborde és de l’any 1267.

 
És una església d’una sola planta rectangular, estreta i força llarga capçada a llevant per un absis semicircular. Tota la banda de tramuntana és enderrocada. Ha desaparegut el mur lateral i petits sectors de la façana de ponent. En aquesta esfondrament caigué la volta que cobria la nau i part de la volta de l’absis. 

L’absis manté gran part de la volta de quart d’esfera, la qual enllaçava amb la nau per un arc presbiteral de mig punt. 

En la façana de ponent hi ha una porta d’un sol arc de punt de dovelles amples i curtes i carreus voluminosos als muntants. Tot ben tallat i polit de pedra granítica. Una altra porta d’un arc de mig punt però feta en marbre rosat és situada al centre de la façana meridional. 

Va ser un ben aprofitat matí el fer la visita al poble de Fillols. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 27 d’abril de 2016

SANT PAU DE PI DE CONFLENT

PETJADES PER LA CATALUNYA NORD.  

Arribàvem al poble de Pi (Py en francès) i ens sorprenia la seva església situada a la part alta del poble i rodejada pel cementiri, que semblava ben bé una fortalesa disposada per defendre tot el seu entorn, bonic entorn,  per cert.
 

Pi de Conflent és un municipi que forma la part més alta de la vall de Saorra, estesa des de la línia de crestes que separa el Conflent del Vallespir (pic de la Mort de l’Escolà, 2.463 m alt; les esquerdes de Rojà, la collada Verda, 2.321 m, i el pla Guillem) i al sector SW del massís de Canigó.
 
És drenat per la riera de Rojà, que aflueix a la Tet, per la dreta, aigua amunt de Vilafranca de Conflent. El 1984 la muntanya fou declarada reserva natural. Ha desaparegut fa anys la tradicional indústria metal·lúrgica; es conserva encara alguna de les antigues fargues.
 
El poble de Pi (97h. 2009), que agrupa tota la població del municipi, és bastit a 1.023 m alt, vora la ribera de Rojà, al peu del pic de Tres Esteles.
 
La consulta etimològica al DCVB no podia ser més explicativa.: del llatí pīnu, mat. sign. La panoràmica del lloc confirma la raó del seu nom.
 
La parròquia de Sant Pau de Pi fou una església subjecta al monestir de Sant Pere de Camprodon.  El lloc de Pi es esmentat per primera vegada en la butlla del papa Agapit II de l’any 950, en que es confirma al monestir de Sant Germà i Sant Miquel de Cuixà l’alou que hi tenia. També li va ser confirmat per les butlles de Joan XIII, l’any 968, i Sergi IV, l’any 1011. 

El quatre de novembre de 955, la comtessa Elo, vídua d’Oliba- net de Guifré el Pelós i fill de Radulf, que fou bisbe d’Urgell- en oferir la seva filla Enquília  al monestir de Sant Joan de les Abadesses de Ripoll, li conferí al mateix temps el seu heretatge patern i avial.
 


La major part d’aquest territori amb la seva església, els delmes i les primícies fou comprada pel comte de Cerdanya Sunifred II a un tal Pere el 18 de març de 959. Fou llegada pel mateix comte al monestir de Sant Pere de Camprodon en el seu testament d’1 d’octubre del 965. Aquesta possessió va ser confirmada en una butlla de Benet VIII, al gener del 1017.

 
Una data memorable és la de la consagració de l’església el 14 d’octubre de 1022 per l’arquebisbe de Narbona Guifré- fill del comte Guifré II de Cerdanya- i l’abat Oliba, bisbe d’Osona- el seu oncle- en presència d’Udalgar de Castellnou , arxipreste d’Elna i amb el consentiment de Berenguer de Gurb, bisbe d’Elna, aleshores de pelegrinatge. 

En el seu testament de 1094 el comte Guillem Ramon de Cerdanya llegà un mas en Pi a Sant Joan de les Abadesses de Ripoll. Però la senyoria de Pi, conferida a Sant Pere de Camprodon per testament comtal del 965, restaria a les mans de seu abat fins a la fi de l’antic règim.

 
L’actual església de Pi és el resultat de l’agregació al segle XI, a migdia d’una nau primitiva, d’una segona nau lateral, amb una cripta a nivell inferior sobre la qual hi ha un campanar de torre. Un allargament de la nau principal cap a llevant amb un absis, probablement semicircular, substituït al segle XVII per un presbiteri. Al segle XVII s’obrí una capella al mur nord.

 
El sector occidental de la nau principal coberta amb volta de canó llis de mig punt es la part més antiga. El segon tram és en volta de canó lleugerament apuntada. La separació dels dos trams és un arc de mig punt que sembla més be l’arc presbiteral de l’absis primitiu. Una segona reducció de l’amplada de la nau assenyalaria l’allargament per la construcció del presbiteri actual atribuïble a l’obra del 1732.

 
La paret meridional amb arcuacions llombardes  relacionen aquesta part de la nau amb la consagració del 1022. La porta de l’església s’obre al mur de migdia d’aquesta nau, és d’arc de mig punt, amb els muntants i l’arc de pedra picada. 

El campanar quadrat de cinc nivells, d’idèntic aparell, pertany a la mateix època, almenys la part inferior. Sota la nau lateral hi ha una cripta que ocupa tota la llargària de la nau superior. La cripta és coberta amb volta de canó llis de mig punt. Rep llum per dues finestres d’arc de mig punt i doble esqueixada obertes a la paret sud.
 


Segons l’acta de dedicació del 1022 l’església va ser consagrada  a sant Pau Apòstol i a sant Pau confessor. Sant Pau Sergi va ser primer bisbe de Narbona de mitjan del segle III.

 
L’església alt-medieval de Sant Pau de Pi era un edifici d’una notable complexitat tipològica per la seva disposició de nivells, la cripta limitada  a la nau lateral i a la part baixa del campanar. 

A observar el dos motius ornamental a banda i banda de la finestra de la façana meridional. Fets de pedres disposades radialment  i la part central una pedra força desgastada que en origen sembla ser un cap humà. També val la pena observar el forrellat de la porta.

 
Dues notes interessants: una, l’adreça d’internet per poder veure l’església per dintre i obtenir més informació, molta detallada. La segona, la pedra gravada amb el noms de Bernat Berger i Jaume Rocas, obrers 1667 en referencia a la construcció del presbiteri.  

 
Pi és un poble bonic per visitar i per romandre una mica més del que nosaltres podem en les nostres visites.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dilluns, 25 d’abril de 2016

PONT DE VALL-LLONGA. PROP DE SANT LLORENÇ DE MORUNYS . SOLSONÈS.

TERRES DEL SOLSONÈS.

Anàvem en direcció a la Coma i la Pedra i en sortir de Sant Llorenç de Morunys i a les envistes de l’església de Santa Creu d’Ollers veiem un petit cartell que diu “pont romànic”. Com forma part de les nostres dèries paràvem el cotxe i trèiem la corresponent fotografia.

 

O vam haver de fer en dues ocasions ja que la primera vegada, un operari treballava en tallar les branques i els arbres que impedien la visió de l’obra. 

El pont de Vall-llonga permetia antigament travessar el riu Cardener a la sortida del congost de Vall-llonga, a la Vall de Lord i més concretament, a l'extrem sud del terme municipal de Guixers. 

Formava part del camí ral que anava de la Seu d'Urgell a Cardona. Si bé hi ha constància històrica de què aquest camí ja existia a finals del segle IX, aquest pont molt probablement no va ser construït fins a les darreries del segle XI o bé als inicis del XII i fins a l'any 1987 va conservar força bé la seva estructura originària. 
 
La construcció del pantà de la Llosa del Cavall comportava que hagués de quedar submergit sota les aigües de l'embassament i a finals dels 90 fou desmuntat i reconstruït en el seu emplaçament actual, a la sortida de la vila de Sant Llorenç de Morunys per la carretera de La Coma, al barranc del torrent del Pou.

 
És un pont amb la superfície superior força horitzontal, car sols presenta la típica doble vessant dels ponts medievals d'una manera molt lleugera. Té una calçada de dos metres d'amplada i un sol arc de mig punt molt airós car fa 11,30 m. de llum. Sumant-hi 1,20 m que fa des de la clau de l'arc fins a la part superior de la barana fa que l'altura del pont sobre el nivell habitual de l'aigua del Cardener fos d'uns 12,50 m. La seva llargada és de 28 m. i la seva amplada és de 3 m. (2 d'amplada de la calçada i mig d'amplada de cada barana) tot i que a la part central s'eixampla uns quants centímetres. Les baranes són poc altes (35 cm per damunt de la calçada, empedrada amb còdols). L'arc està format per 90 dovelles per banda, tallades en pedra calcària.  

El pont de Vall-llonga és un pont medieval de Navès, actualment prop de Sant Llorenç de Morunys, inclòs a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 22 d’abril de 2016

COVES DELS MOROS DE CANALDA. ODÈN. SOLSONÈS.

TERRES DEL SOLSONÈS. 

Mentre visitàvem la església romànica de Sant Julià, del poble de Canalda, observàvem a la muntanya davant nostre tota una sèrie de coves. 

Les anomenades “coves dels moros” són situades al costat nord-occidental del llogaret. En l’encinglerat del Puig Sobirà, conegut també amb el nom de la roca de Canalda. a ponent de la riera del mateix nom, en un terreny ple de coves. esplugues i avencs.
 
 

Segons CR l’historiador Joan Serra i Vilaró creia que en aquesta zona muntanyenca, en època de la invasió àrab, els cristians es mantingueren invictes. S’hi establiren als llocs que per les seves condicions naturals oferien garanties de defensa; o bé crearen les seves pròpies fortificacions. 

A les vendes d’alous d’aquest territori, dels segles X i XI, a més de les masies feien constar les esplugues. 

Quan al topònim castells o coves dels Moros, el mateix historiador creu que, enacar que rebia aquest nom, és molt possible que la fortificacions fos obra dels moros. sinó dels cristians que les habitaven en aquella època.  

L’únic accés a aquestes balmes suspeses a 20 m. d’altura al mig del cingle és per l’espadat. Les coves tenen un recorregut d’uns 11 m., llevat de la cova lateral que té 8. Per accedir-hi havia una escala llevadissa, gràcies a la qual els habitants de la contrada podien aïllar-se o comunicar-se.
 

A l’exterior, les coves es comuniquen totes entre si mitjançant un llarg passadís tancat a migdia per una barana de pedra que protegia a la gent d’estimbar-se. La font del Clot, que roman al lloc més espaiós  d’aquest passadís, els proveïa de l’aigua que calia.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 20 d’abril de 2016

SANT JULIÀ DE CANALDA. ODÈN. SOLSONÈS.

TERRES DEL SOLSONÈS. 

Visitàvem el poble de Canalda i la seva església sota el patronatge de Sant Julià.


Canalda és un poble (58 h.2009) situat a 1153 m alt., sobre la serra de Canalda (contrafort meridional de la serra de Port del Comte), a la dreta de la riera de Canalda (que neix als prats de Becies i s’uneix a la rasa d’Encies, afluent de la ribera Salada).  
 
Domina el poble, a l’oest, l’alta cinglera del puig Sobirà de Canalda (1943 m alt.), dita la roca de Canalda i al nord, la de la serra de Querol. 

 
A la consulta etimològica el DCVB en dóna aquesta definició.: pre-romana, probablement cèltica. En l'Acte Cons. Seu Urg. apareix la forma Kanavita. 

El 17 de febrer de l’any 900 l’església de Sant Julià fou consagrada pel Nantigis, bisbe d’Urgell, que l constituí canònicament com a parròquia. 

El nom de Kanavita  torna a aparèixer en la relació de parròquies del final del segle X o del principi de l’XI, continguda en l’apòcrifa acta de consagració de la Seu d’Urgell.   

Berenguer Brocat de Biosaca al seu testament de l’11 ded desembre de l’any 1093, deixà a la seva mare, i després al seu germà Ricard, la parròquia de Canalda. Amb la obligació que tinguessin cura durant tota la vida.
 
En un arxiu de l’Arxiu Diocesà de Solsona, datat a la vigila de Nadal de l’any 1200, i aprovat per Galceran, senyor de Santa Fe, apareixen enregistres els censos que havia de donar l’església de Canalda a la parròquia de Clerà.  

Església d'una nau, corresponent a una construcció dels segles XI-XII, que conserva part d'una capçalera (dos absis, manca el tercer) del segle IX. Els dos absis són coberts amb volta de canó sostinguda per arcs torals i són situats al sector est.

El conjunt, doncs, correspon a dues èpoques. De la més antiga en resta l'absis central i el lateral sud, amb un parament de carreus desbastats i disposats irregularment. A la segona època correspon la nau, amb un parament de carreus desbastats i col·locats en filades regulars.

Al mur de migjorn s'obre la porta d'entrada, d'arc de mig punt adovellat, que conserva una ferramenta d'estil romànic. En el frontis, sobre la finestra de doble esqueixada i arc de mig punt adovellat que el corona, hi ha una creu esculpida. Als absis encara resten algunes finestres d'esqueixada simple. 

Hi ha una escala exterior per pujar al campanar construïda posteriorment. 

Sant Julià de Canalda és un monument protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dilluns, 18 d’abril de 2016

SANTA MAGDALENA DEL SÀLZER. ODÈN. SOLSONÈS.


TERRES DEL SOLSONÈS. 

Visitàvem el llogaret de Sàlzer i la seva capella sota el patronatge de Santa Magdalena.
 

Salzer és llogaret (4h. 2009) situat a 970 m alt., a la capçalera del riu de la Móra, afluent, per l’esquerra, del Segre, centrat per la seva antiga església parroquial que depèn de la de Valldan. Formà part, al segle XIX, del municipi de la Móra Comdal i Sàlzer. 

El Sàlzer s'ubica al sector occidental del municipi d’Odèn, al sud de la capçalera de la solitària vall de la Mora Comtal i al peu dels cingles de conglomerats de Serra Seca. Aquesta vall és una de les vall tributaries del Segre, prop del congost d’Oliana, al costat nord occidental del barranc de la Móra Comtal.
 
Baixàvem per una pista asfaltada que finalment es convertí de terra fins a trobar un cartell amb la nom de can Prat i aleshores veiérem la nova teulada del temple. 

La consulta etimològica al nostres llocs habituals aquesta vegada no ens ha donat cap definició potser per ser prou referencia als arbres que poblen o poblaven el lloc. 

Diu CR que aquesta esglesiola, de la qual no han pogut trobar cap dada històrica és mig abandonada i malmesa. Actualment l’han dotat d’una nova teulada de lloses, sistema modern no sobreposades. No sabem si després serà recobert altre vegada de les teules, ben apilades al seu costat. 

L’edifici és de nau rectangular coberta amb volta de canó sobre repeu. Està capçada a llevant per un absis que supera el semicercle. A causa de la diferent llargada dels murs de la nau, aquest absis és desviat respecte aquesta. 

L’absis s’obre a la nau mitjançant un arc pre-absidal de mig punt en degradació, el qual arrenca d’una imposta trapezoïdal bisellada, decorada amb dues cares ovoides separades per mig cilindre apaïsat, amb motllures als extrems i amb una prolongació rectangular al damunt. Una de les cares de la banda de migdia té incises unes línies que figuren cabells. La més ben conservada és la més propera a la porta del costat de migjorn. Prop seu hi ha una pica d’aigua excavada al mur de l’absis.  

El frontis, d’angles reforçats, té una porta d’arc adovellat de mig punt. Damunt seu hi ha una finestra en forma de pany de clau, treballada en un bloc de pedra tosca, a l’interior té esqueixada i sortida rectangular.  

La construcció és coronada per un campanar d’espadanya amb dues finestres d’arc adovellat de mig punt. Hi ha les ruïnes d’una capella adossada al mur de tramuntana. Al frontis pro d ela porta , arrenca una paret que tanca el cementiri. 


L’aparell és molt poc polit, de carreuons simplement escairats. Són  disposats en filades uniformes, però molt barroeres. La qual cosa posa en evidència que és una construcció rural de data avançada, tal vegada com diu el rètol del segle XII. 

Santa Magdalena del Sàlzer és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Quan fas el recull de dades et dols que són majoritàriament la majoria d’aquestes esglésies tancades  i t’adones de tants detalls que no has pogut veure.  Curiosament també trobo el nom de Santa Eugènia associat a aquesta església suposo que erròniament. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia M. Rosa Planell Grau.

divendres, 15 d’abril de 2016

SANT QUIRZE I SANTA JULITA DE LA COMA. LA COMA I LA PEDRA. SOLSONÈS.

TERRES DEL SOLSONÈS.

Visitàvem el poble de la Coma i la seva església sota l’advocació de Sant Quirze i Santa Julita.

 
Quirze i sa mare Julita o Julieta van ésser dos cristians màrtirs l'any 304 a Tars. No se'n conserva cap testimoni històric i la seva història consisteix en llegendes i tradicions pietoses. Més que probablement, es tracta de personatges llegendaris. Són venerats com a sants a tota la cristiandat, com a protectors dels pobres i els nens. 

La Coma és un poble (130 h.2009/ 1.006 m alt.) del municipi de la Coma i la Pedra, del qual és el centre administratiu, vora les fonts del Cardener, a l’esquerra del riu.

La consulta etimològica al DCVB ens dóna aquesta definició.: del gàl·lic cŭmba, ‘vall’. Es troben formes paral·leles de coma en una pila de dialectes gal·lo-romànics.  

Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell de la Pedra. Formà part de la batllia de Sant Llorenç de Morunys, del vescomtat de Cardona. 

Inicialment degué ser només una capella o sufragània de la parròquia de la Pedra, i degué passar posteriorment  a tenir funcions parroquials. Depengué del monestir de Sant Llorenç a de Morunys  i del de Sant Serni de Tavèrnoles. 

L’absència de l’església en el capbreu de les parròquies de la vall de Lord constituïdes entre els anys 872 i 878 pel comte Guifré el Pelós i el bisbe Galderic d’Urgell, on no figura la de la Coma fa creure que aquesta església  no exercí funcions parroquials  els segles IX-X. La primera notícia de la seva existència es troba en l’acta de consagració de l’església del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles feta l’any 1040, moment en que el bisbe d’Urgell confirmà les possessions que tenia el monestir. Entre les esglésies que posseïa a la vall de Lord figurava Sant Quirze, que sens dubte, ha de correspondre a la d’aquesta advocació del terme de la Coma.  

Aquesta vinculació al monestir de Tavèrnoles es devia produir l’any 1019, quan el monestir Sant Llorenç de Morunys fou unit al de Sant Serni. No sembla que després d’aquesta vinculació l’església de Sant Quirze retornes a la dependència de l’ara priorat de Sant Llorenç, ja que l’any 1050 no figura en la relació de béns.  

No fou fins l’any 1343 que l’abat Guillem, de Sant Serni de Tavèrnoles traspassà al prior Bernat, de Sant Llorenç de Morunys, els censos que rebia de diversos llocs i esglésies entre elles la de Sant Quirze.  

Les funcions com a parròquia ja es constaten l’any 1313, quan la visità el bisbe d’Urgell, Ramon Trebailla. També per aparèixer en les llistes de parròquies que tributaven  a la dècima papal.

Sant Quirze i Santa Julita de la Coma és una església d’estil barroc- neoclàssic del segle XVIII i modificada al XIX. L’edifici d’una sola nau, és cobert amb volta de canó rebaixada i té capelles laterals, a manera d'arcosoli d'arc de mig punt.  

L'església està orientada a llevant, no té absis i la porta d'accés és al mur de ponent. A migdia i adossada a l'església, fou bastida la rectoria.  

La porta és d'arc de mig punt. Sobre la porta fou construït un gran òcul. El campanar, de planta quadrada s'alça al nord-est de l'església i està cobert a quatre vessants.  

L'església conserva un retaule poc interessant de fusta del segle XIX o principis del segle XX.

De l’anterior església romànica han quedat com a testimoni, els ferros forjats enganxats a la porta de la nova església. Segurament el ferro de la porta de la primera església romànica de la Coma, procedia de la farga veïna de la Gafa, que fins al segle XVIII, encara obtenia el mineral de ferro de la serra del Port del Comte. 

Sant Quirze i Santa Julita de la Coma és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa planell Grau.

dimecres, 13 d’abril de 2016

SANT SERNI DE LA PEDRA. LA COMA I LA PEDRA. SOLSONÈS.

TERRES DEL SOLSONÈS. 

Visitàvem el lloc de la Pedra i la seva església sota l’advocació de Sant Serni (Sant Sadurní).

 
Mai tan ben empleat un nom la Pedra i damunt la pedra o la roca s’aixeca aquesta ben conservada església. Muntanya amunt, en el cim, les restes del castell on oneja al vent del matí una senyera catalana.
 

La Pedra és un poble (62 h. 2009) de caràcter disseminat del municipi de la Coma i la Pedra, dit també la Pedra i la Coma, situat a 999 m alt., a l’esquerra del Cardener, al peu de la serra de Pratformiu. Fou de la jurisdicció del vescomtat, comtat i ducat de Cardona, dins la batllia de Sant Llorenç de Morunys.  

La recerca al DCVB no podia donar definició més concloent i fàcil.: del llatí pĕtra. 

D’aquesta església parroquial es tenen notícies de molt antic. L’església parroquial dedicada a sant Sadurní és esmentada ja el 839?. El bisbe Galderic d’Urgell aprofitant la reconquesta i la repoblació de la vall de lLord, que entre els anys 872-878 dugué a terme el comte Guifré el Pelós de Barcelona i Urgell, refeu l’organització parroquial; per la Pedra i altres esglésies obtingué uns drets que més tard, usurpà el comte Sunifred II, fill de Guifré el Pelós. Fou vers l’any 948, que el bisbe Guisad II, reclamà la restitució dels drets usurpats acudint al dret de possessió que demostrà en una relació detallada i exhaustiva de tots els sacerdots que havien regentat l’església i dels bisbes que els havien nomenat. 

La Pedra fou regentada per Golgiscle al servei del bisbe Galderic, durant el regant de Guifré el Pelós. Després Emegild, sota el mandat del bisbe Nantigis (900-914). Ansefred en temps dels bisbes Nantigis i Radulf (914-940) i Prudenci, Giscafred i Gudila sota el servei del mateix Radulf.

 
L’església fou consagrada novament el 29 de novembre de 962 pel bisbe Guisad II. El motiu d’aquesta nova reconciliació fou el vessament de sang i l’homicidi que hi perpetraren el mateixos veïns. El temple havia estat consagrat pel bisbe Guisad I (857-872). Més tard el bisbe Ermengol la cedí en el seu testament (1035) a Santa Maria d’Urgell. Encara es troba una altra consagració, probablement  fruit d’una nova reconstrucció, l’any 1057, pel bisbe Guillem Guifré, a precs dels clergues i veïns.
 

El 23 de maig de 1196, Pere, abat de Sant Serni de Tavèrnoles, cedí en emfiteusi a Guillema Guixera i el seu fill Guillem dues peces de terra que el priorat de sant Llorenç posseïa en aquesta parròquia . Finalment consta que el 23 d’octubre de 1423  uns comissionats de Sant Llorenç de Morunys  es presentaren a Cardona a demanar a la comtessa Joana que impedís que el rector de la Pedra, Bonanat Sarri, actués en qualitat de comissionat del bisbe d’Urgell per perseguir els rebels del terme del priorat, ja que el territori del monestir era exempt per la seva dependència de Tavèrnoles i la seva subjecció a l’abat i al papa, però no al bisbe.  
 

D’aquest temple és ben difícil fer-se una idea de quina devia ser l’estructura original romànica, atesa les importants modificacions, reformes i afegitons  que ha sofert, els qual fan pensar que deu restar ben poca cosa de l’edifici primitiu.  

Certes dades del cartell explicatiu és diuen que és una església romànica del segle IX amb tres absis quadrats amb volta de canó, amagats entre els afegits posteriorment al segle XVIII. 

L’edifici actual és d'una sola nau, coberta amb volta de canó amb un transsepte marcat i orientada a llevant. Conserva part dels murs originals.

La porta és de grans dovelles formant un arc de mig punt i resseguida per una pestanya amb bisell de frontis. 

La construcció fou sobrealçada i es va afegir una cambra rectangular que fa de sagristia, coberta amb una teulada a dos vessants més baixa que la de l'església, també coberta a doble vessant.  

 
Entre el campanar i l'absis alt, encara es veu una paret amb aparell romànic i amb una finestra d'arc de mig punt monolític. El campanar és una torre massissa quadrada, adossada al mur del costat de l'evangeli i molt deformada i amb una finestra de doble esqueixada.
 
Tota l’església mostra pel seu estat la restauració efectuada en els darrers anys.

 
Conserva en el seu interior un altar barroc de fusta policromada de l’escultor Joan Ballús. Consta el nom del pintor Joan Andres  i al seu costat la data de l’any 1681. Fou restaurat i retornat al seu lloc l’any 2013.
 
Sant Serni de la Pedra és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.  

Text ii recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dilluns, 11 d’abril de 2016

SANTA MAGDALENA DE TRAGINES. LA COMA I LA PEDRA. SOLSONÈS.

TERRES DEL SOLSONÈS. 

Després de pujar una pista de terra i pedra solta i fer els darrers metres  a peu visitàvem l’església de Santa Magdalena de Tragines.

 
La església se Santa Magdalena és troba dins el terme municipal de la Coma i la Pedra, a poca distància del Cardener que davalla per llevant, a la falda del Port del Comte, que té a ponent. Gaudeix d’una situació privilegiada contemplant, llunyana la serra del Verd. És divisa Sant Llorenç a migdia, amb la serra dels Bastets com a fons.

 
 No hi ha cap documentació d’aquesta església de propietat privada. Si es donés ,però per bona la possibilitat que abans fos advocada a Sant Esteve, tal com insinua Manuel Riu, hauria un document del 14 d’octubre de 1084, amb el qual consta que el comte Ermengol IV d’Urgell i la seva dona Adelaida cedeixen a Sant Llorenç de Morunys l’església de Santa Creu d’Oller, que limita a tramuntana amb Sant Esteve (Santa Magdalena?).
 
Hi ha dubtes de si estem davant d’una església primitiva d’absis semicircular i una nau posteriorment allargada o d’un absis quadrat al qual fou afegit posteriorment un de semicircular. La primera possibilitat sembla la més mereixedora de crèdit. És ben visible la part sobrealçada de la nau i de l’absis. La modificació efectuada a l’absis motivà el canvi de la coberta per l’actual, que és a un sol vessant. 

La construcció és de pedres mínimament treballades i disposades en files irregulars. 

En allargar la nau aquesta va guanyar una mica més d’amplada. Les cobertes de la nau són a dos vessants amb dos trams de diferent alçada. 

Per el que fa a finestres té una de doble esqueixada i arc de mig punt a l’absis i una altra a migdia d’una esqueixada amb arc de mig punt, També una tercera a la part sobrealçada molt senzilla. La porta al frontis esta coronada amb grans dovelles que formen un arc de mig punt.

 
El frontis és coronat amb un campanar d’espadanya amb dues obertures d’arc de mig punt adovellat. 

A l’interior la nau és coberta amb volta de canó lleugerament apuntada.

 
Actualment forma part del trajecte de la Ruta de les Ermites. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 8 d’abril de 2016

SANTA MARIA DE PRATS DE BALAGUER. FONTPEDROSA. CONFLENT.

PETJADES PER LA CATALUNYA NORD. 

Visitàvem el poble de Prats de Balaguer i la seva església sota l’advocació de Santa Maria. Aquesta església també és coneguda sota l’advocació de la Trinitat.


L’església de Santa Maria, amb el cementiri al costat, és en un lleu monticle a uns 300 m. del petit nucli agrupat del poble. 

El poble de Prats de Balaguer és un nucli de població que forma part del municipi de Fontpedrosa des de l’any 1822. Entre 1793 i 1822 havia format part del municipi de Prats i Sant Tomàs juntament amb el poble veí de Sant Tomàs de Balaguer.

 
El poble és situat a 1.309 m alt, en un costat que domina la confluència de la ribera de Balaguer i la Tet, a la sortida de la vall de Balaguer. 

El lloc de Prats de Balaguer és esmentat des del segle X, però la primera notícia en referència a l’església és del any 1267. No obstant, l’any 1220 en un acte celebrat a Elna ja hi signà el prevere de Prats, anomenat Jaume. També hi ha constància que els anys 1279 i 1280 el domer i el sagristà de la parròquia de Prats de Balaguer contribuïren  a la dècima recaptada a la diòcesi d’Elna.

 
És una església romànica d’una sola nau i un absis semicircular a llevant. Posseeix un campanar de torre al costat del migdia. L’edifici ha estat transformat en múltiples ocasions. 

Les modificacions corresponen a dues capelles afegides a tramuntana. També hi ha afegides, probablement al segle XVIII, una altra capella i la sagristia al costat del migdia.  

Tots els paraments han estat recoberts per una capa de ciment que dóna a l’edifici un color blanquinós. El mal estat de la construcció motivà l’adjunció de dos grossos contraforts a l’absis i dos més a la façana de ponent. 

La nau és coberta amb volta de canó, reforçada per dos arcs torals de mig punt, sobre pilars adossats. L’absis, desviat de l’eix de la nau té volta de quart d’esfera i és comunica amb la nau per mitjà d’un doble plec de mig punt que serveix d’arc presbiteral. 

La porta és al centre de la façana de ponent. És petita i senzilla, de dos arcs en degradació. L’arc intern (mig amagat amb ciment) té dovelles i carreus grans de granit. En aquesta façana hi ha un ull de bou fet amb dovelles polides.
 

A l’absis queden dues finestres de doble esqueixada i arcs de mig punt. Aquest absis té decoració llombarda en el parament extern que resta lliure dels contraforts posteriors. Segurament aquesta decoració seria molt similar a la de Sant Andreu d’Évol. 

El parament romànic sols és visible en un tram de mur meridional on ha caigut l’arrebossat. És de carreuons de mida mitjana i sense polir, alineats amb regularitat i amb abundant morter.

Per l’apreciació de la seva estructura original, el material de l’aparell, les voltes i la decoració absidal es pot considerar que aquesta església pertany al segle XI. 

Tot fa suposar que el campanar és de la mateixa època (amb certes dubtes). És una torre quadrada que té un pis alt amb quatre obertures de grans dimensions d’un sol arc i situades una a cada façana. Aquests murs no tenen cap ornamentació. A migdia una porta elevada d’un sol arc de mig punt comunica en l’exterior. Acaba en forma piràmidal i la coberta és amb lloses de pissarra.
 


Antigament hi havia una imatge romànica de la Mare de Déu, tallada en fusta que fou robada fa anys. Ha destacar el forrellat de la porta de l’església.

A observar la torre del rellotge al centre de les cases del poble i les restes del castell ja una mica allunyades.


També ens va alegrar veure la majoria dels rètols dels carrers en català i la font amb una lleixa amb llibres a disposició de les persones amants de la font i la cultura.  

Text i recull dades_ Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 6 d’abril de 2016

SANTA CREU DE TORÈN. SAORRA. CONFLENT.

PETJADES PER LA CATALUNYA NORD.  

Visitàvem el poble de Torèn i situada en la part alta del poble la seva església sota l’advocació de la Santa Creu.
 

Torèn, històricament Torrent (en francès Thorrent) és un poble de la comuna de Saorra, a l'oest del nucli principal. 

En la consulta etimològica el DCVB ens dóna aquesta definició.: del nom personal germànic Thurisind. Al llarg dels anys, el nom del poble ha tingut diverses formes: Toresin (901), Toresindum (950), Toreno (1337), Toren (1359 i 1396), que es creu que podrien haver derivat d’aquest nom de persona, també "Torresind".  Una altra explicació considera el nom una transformació de torre sine domus, una torre isolada.

 
El lloc de Torèn és esmentat en la documentació des de l’any 901. El seu territori es menciona en les confrontacions territorials dels llocs de Saorra, Pi, Escaró i Fullà. El  document, és un escrit pel que els esposos Leudeví i Orsèn venen als seus fills Benció i Ramon, i a Adalèn, muller del primer, diversos alous que tenen al comtat de Rosselló i a la vall del Conflent (Ponsich, Catalunya Carolíngia VI).

 
L’any 950 en una butlla de confirmació atorgada pel papa Agapit II a l’abadia de Cuixà, ratifica la possessió d’un alou. Posteriorment, vuit anys més tard, en un precepte de confirmació de béns concedit pel rei Notari al monestir de Sant Miquel de Cuixà a precs de la reina Gerberga. L’any 968, en una butlla, el papa Joan XIII torna a confirmar-la en favor de la institució religiosa.
 

El 1378, Berenguer d'Oms adquirí de l'infant Joan I els llocs  de Torèn i Mentet, però els Oms veieren les seves possessions confiscades el 1682; cent anys més tard (1779), el poble pertanyia a la família de Bois de Boisambert. Antic municipi independent, però escassament poblat, del 1378 i del 1515 se n'indiquen 7 focs o famílies, una cinquantena de persones), Torèn va ser fusionat el 1822 amb Saorra. Administrativament tingué el nom de Thorens entre 1793 i 1801, que canvià a Touren fins a l'absorció per Saorra.


Tant mateix, tot i l’antiguitat del lloc l’església de la Santa Creu no és mencionada en la documentació fins l’any 1347, quan constat que Bernat Teresac, era el prevere beneficiari. Eclesiàsticament depenia de Sant Esteve de Saorra. 

És un petit edifici romànic d’una sola nau capçada a llevant per un absis semicircular. La nau és coberta amb volta de canó apuntat. Originalment era il·luminada per la finestra axial de l’absis, una probablement al mur de ponent i una altra finestra d’arc de mig punt . a migdia que fou refeta anys més tard.

La finestra axial de l’absis, intacta i d’esqueixada simple, presenta un arc dins una llinda. Una segona finestra a la part meridional és fruit de una reforma posterior. 

La porta d’arc de mig punt fet de dovelles, s’obre al mur meridional i presenta els muntats obrats amb grossos carreus.  

El parament exterior de l’edifici és fet de carreus de mida mitjana i grans carreus als angles. Presenta a l’absis i al mur de migjorn, entre els carreus , unes juntes solcades, característiques del segle XI. Els murs tenen un gruix sorprenen per les petites dimensions de l’església. 

A la part superior del mur de ponent s’alça un campanar d’espadanya presenta dues arcades geminades sostingudes per dues columnes monolítiques. Aquest campanar va substituir a l’original situat al punt d’unió de la nau amb l’absis. 

L’església ha conservat una talla de fusta policromada de la Mare de Déu, de tradició romànica,  però segurament del segle XIV. També hi ha un Crist que presideix l’altar.
 

Dins la nau un petit túmul al mur ens diu que en aquest lloc estan enterrades les restes mortals de Aymar de Satgé. El castell de Torèn, en part arruïnat, que domina el poble, fou el centre de la baronia de Torèn (al segle XVIII n'eren barons els Satger). 

Aquesta vegada, potser una de les poques que em pogut fruir, la porta de l’església és oberta i ens deixa entrar. En una lleixa un llibre de visites per deixar escrit el nostres noms i els de molts més visitants. 

Una encomiable acció que llastimosament en moltes ocasions és veu castigada per la manca de civisme dels humans. Desitgem que pugui perdurar. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.