divendres, 27 de maig de 2016

SANTA MARIA DE PREIXANA.NAVÈS. SOLSONÈS.

TERRES DEL SOLSONÈS. 

Tornàvem a l’església de Santa Maria de Preixana. Abans hi havíem estat en companyia de l’Antonio Mora.

 
Aquest edifici està en terres que moltes vegades són com un trencaclosques per saber exactament si són terres de Montmajor (Berguedà) o Navès (Solsonès). Els límits malgrat puguin estar ben definits  són un xic enganyosos. 

Aleshores en les nostres afirmacions provarem d’afinar-nos i no caure en contradiccions. Segons EC es tracta de l’antiga parròquia (Santa Maria) del municipi de Navès, filial de Sant Feliu de Lluelles. Situada a l’interfluvi de la riera de Tentellatge i de l’aigua d’Ora, a l’oest de Sant Feliu.

Santa Maria que durant algun temps va tenir la consideració de parròquia – de fet, s’aixeca encara al seu costat superior un petit cementiri - hi ha constància documental que a finals del segle XVI , era únicament sufragània de Sant Feliu de Lluelles. 

No hi ha cap evidència històrica de l’antiguitat d’aquesta advocació mariana; està documentat que la senyora Emmo i el seu fill Morí vengueren l'any 1023 la seva propietat de Mestossa, la casa, la torre, coberts i terres, que estava situada dins el comtat d'Urgell, en el terme de La Franquesa (la Flanquesa) de la Vall de Lord i que delimitava per orient amb el camí de Preixana.
 
A l'entorn del 1292 Ramon d'Anglesola, senyor de Bellpuig, tenia la jurisdicció de Navès i part de Preixana; ho cedí al paborde de Solsona a anvi d’unes possessions ene l pla d’Urgell.  

L’actual edifici fou aixecat a les darreries del segle XVII. La data de 1685 està gravada a la llinda de la porta.

D'estil clàssic rural i orientada de sud a nord, és un edifici senzill, de planta quadrada, amb una sola nau i campanar quadrat situat al costat est de la façana principal. 

La façana té porta rectangular amb motllures a la llinda i als laterals. Damunt la porta hi ha un ull de bou central. 

El campanar té un sol pis i quatre obertures d'arc de mig punt per les campanes.


L'interior, tancat com la majoria de les esglésies és, segons dades, d'una sola nau amb dues capelles laterals al costat de l'altar. La coberta és de volta de canó. Té sagristia i cor, però no s'ha conservat cap altar anterior a la guerra del 1936. Tan sols hi ha la taula de l'altar i al mur la imatge de la Mare de Déu i altres dues, totes modernes. 
 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 25 de maig de 2016

SANT JAUME DE COLL D’ARQUES. NAVÈS. SOLSONÈS.

TERRES DEL SOLSONÈS. 

Baixàvem de la serra de Busa on havíem visitat la seva església sota l’advocació de Sant Cristòfol. En un viratge prop del lloc de coll d’Arques observàvem un cartell que deia capella de Sant Jaume i camí d’Ordrigues.

 
Encuriosits per no haver vist mai cap informació d’aquesta església van aparcar. Volen conèixer aquest petit temple ens hi acostàvem i fèiem les corresponents fotografies. 

Simplement una capella abandonada i oblidada del culte. Cercant dades no n’he trobat cap que expliqui res d’ella. Quan he buscat una mica més, surt en rutes de caminades, però com punt de sortida o de pas.
 
Es situada molt a prop de la pista asfaltada, damunt d’un petit pujol al nord de la serra de Condonyola. El lloc és un dels punts de sortida per pujar al Grau de la Creu.

L’edifici és una construcció pràcticament quadrada amb volta de canó. Sense absis. La coberta és de teules.  

 
La porta d’entrada a llevant és amb una gran llinda de pedra i unes dovelles també de bones proporcions que la suporten. Hi ha una petita finestra quadrada. 

No hi ha cap porta que tanqui el recinte, només un palet de fusta i un tros de tronc per assegurar-lo.  

A migjorn hi ha una finestra rectangular.  

Al costat de la porta una creu gravada en la pedra és únic signe exterior de religiositat. 

De l’interior quasi més val no parlar-ne. L’altar és destrossat. Les parets són mig pintades de negre.

 
El seu mobiliari es composa d’un matalàs vell i gran quantitat de botelles buides. Segurament ha servit de refugi en moltes ocasions i tal vegada algú la fet servir de residència. 

Malgrat tot la construcció sembla sòlida i disposada a  sofrir molts més avatars. A prop hi ha una construcció enrunada. 

Text i recull dades. Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 20 de maig de 2016

SANT LLEÏR. VALL D’ORA. NAVÈS. SOLSONÈS.

TERRES DEL SOLSONÈS. 

Visitàvem Sant Lleïr, a la part alta de la Vall d’Ora. Aquesta església és en bell mig d’una rodalia de masies i camins. Al seu costat trobem la casa hostal de força anomenada en la zona.

 

Ben segur que aquest temple havia estat un dels més secundaris de la zona. Tal vegada ofuscat per la preponderància del monestir de Sant Pere de Graudescales, força proper. No hem pogut trobar cap referència.
 

És un edifici d’una nau rectangular, sense absis diferenciat, cobert amb volta de canó. Al frontis hi ha una porta a la qual s’accedeix per un graons que salven el desnivell i damunt la qual hi ha el campanar d’espadanya, i a mitja paret, un finestra. Hi ha una altra porta adovellada i de mig punt a la part de migdia.  

A l’interior és visible la tasca d’adaptació a les noves necessitats litúrgiques, que obligaren a fer-hi una sòbria restauració. A l’indret de l’altar hi ha dues finestres de doble esqueixada, al mur de llevant i al de migdia. Encara es conserva el cor que fou muntat posteriorment.  

L’aparell és molt rústic , de reble, amb carreus als angles, S’oobserva una lleu diferencia entre la volta i els murs, la qual pot indicar que, en un principi, el sostre podia haver estat de fusta, sense la volta empedrada, que devia ser afegida  anys després.  

Hi ha una petita pica sobre una columna provenint de l’antiga i veïna parròquia de Sant Andreu de la Móra.

 
En aquest indret hi ha una casa Eco-Museu, un pont romànic i l’antiga serradora de cal Ambròs. Tot el conjunt és força interessant de visitar.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 18 de maig de 2016

SANT CRISTÒFOL DE BUSA. NAVÈS. SOLSONÈS.

TERRES DEL SOLSONÈS. 

Visitàvem el llogaret de Busa (10 h. 2009) que formà fins a mitjan del segle XIX, amb l’antic terme del castell de Castelló, el municipi de Castelló i Busa.

 
L’església parroquial de Sant Cristòfol, romànica, situada a 1.360 m. d’altitud és al centre del pla de Busa , superfície gairebé plana.  

La serra de la Busa , situada entre el Cardener, l’aigua d’Ora i l’aigua de Valls, i envoltada per una cinglera ( cingles de Busa ) formada pel Capolatell, el Capolat, el Cogul (1.526 m alt.), on culmina la serra, els serrats de la Llebre i de la Capella i el cingle de l’Areny, deixant només els difícils accessos dels graus de Vilamala, Escales, Orriols, la Creu de Rial i l’Areny.  

A causa de les condicions estratègiques del lloc, durant el segle XIX esdevingué una fortalesa militar: el 1810 el general Lacy el convertí en quarter general en la lluita contra Napoleó, i hi establí una escola militar, un hospital de sang i un camp de concentració per a presoners francesos el Capolatell .  

Hom ha afirmat que el 1812 la guarnició hi proclamà la constitució immediatament després que a Cadis. Durant la primera guerra carlina esdevingué quarter general carlí. 

El 29 de desembre de 989. el comte Ermengol d’Urgell vengué al levita Cixilià la muntanya de Lord amb l’església de Santa Maria. Aquestes possessions termenejaven amb el “monte de Businus”.  

El 23 de maig de 1068, Arsenda deixà cent diners per l’obra de l’església de Sant Cristòfol de Busa. Arsenda era la muller de Mir, el qual segons l’opinió de Manuel Riu,  podria tenir algun parentiu amb la família del vescomte Mir. Aquell signà, a continuació del vescomte Guillem d’Urgell, el document pel qual es designava abat de Sant Llorenç, l’abat de Tavèrnoles, el 18 de novembre de 1019. 

De l’antiga església romànica de Busa solament resta una part que segurament era el seu frontis  i que avui és part del mur de ponent de l’edifici del segle XVIII. En aquest mur encara es pot observar una línia de lloses que formava part de la coberta de l’església romànica. 

Els paraments romànics són de carreus escairats a cops de maceta seguint filada. 

El mur de llevant té un arc, tapiat, de mig punt amb adovellat de pedra tosca, resseguit per un arc de pedres rectangulars col·locades horitzontalment, també de pedra tosca. 

Gairebé tot l’edifici de Sant Cristòfol de Busa és obra del segle XVIII. Això és refermat per la llinda de l’actual porta, datada el 1758, oberta a migjorn. 

Estar una estona a Sant Cristòfol de Busa dóna una sensació de pau difícilment superable. Dalt de la planura i només el cel per damunt nostre. Apartat queda el Capolatell ple de la misèries de la guerra.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 11 de maig de 2016

SANT CLIMENT DE CASTELLTORT (LA NOVA) GUIXERS. SOLSONÈS.

TERRES DE SOLSONÈS. 

Visitàvem l’església de Sant Climent de Castelltort, molt propera a la carretera de Berga a Sant Llorenç de Morunys.

 
Castelltort és una de les set entitats de població del municipi de Guixers. Es troba a la part meridional del municipi en el sector comprès entre el límit amb el terme municipal de Navès i l'enclavament de Valielles (Montmajor) al sud i el curs de l'Aigua de Valls al nord.

Com totes les entitats de població de Guixers, el seu origen cal buscar-lo en l'antiga divisió eclesiàstica en parròquies. La de Castelltort (Sant Climent de Castelltort) continua tenint aquesta categoria.  

Antigament, però, la parròquia s'aixecava al costat del castell del mateix nom que es trobaven enclavats a la banda sud de l'Aigua de Valls, a la falda meridional del turó que s'aixeca davant de l'actual parròquia, a l'altra banda de l'embassament i que és el de més alçaria dels tres que conformen la serra d'Aigua de Valls. D'aquestes antigues edificacions actualment només en queden les runes que, d'altra banda, tan sols són accessibles quan el nivell de l'embassament és prou baix com per a poder utilitzar l'antic camí d'accés. 

L’església nova de Sant Climent de Castelltort correspon a una edificació barroca del final del segle XVII o XVIII quan es traslladà la parròquia. L’església està adossada a la banda de ponent de la rectoria, que ocupa la major part de l’edifici. L’element que fa adonar-nos de l’existència del temple és el campanar. A ponent de l’església hi ha el cementiri. 

Volent saber la seva utilització com a temple només troben unes dades que ens diuen que només es realitzen misses ocasionalment. Llegim que  darrerament només hi ha dues dates en el mateix any. 

L'Ajuntament de Guixers l'ha declarat Bé Cultural d'Interès Local en capítol de Patrimoni Arquitectònic - Edificis. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dilluns, 9 de maig de 2016

SANT GENÍS DE TOÈS I ENTREVALLS. CONFLENT.

PETJADES PER LA CATALUNYA NORD. 

Toès i Entrevalls (en francès Thuès-Entre-Valls) és un municipi (34 h. 2009) a una alçada de 810 metres sobre el nivell del mar (encara que la màxima del municipi és de 2606 i la mínima de 740 msnm.) format tradicionalment per tres nuclis de població: Toès, Entrevalls i Toès de Llar.

 
El riu de Carançà, que en el sector més baix, fins a la confluència amb la Tet, passa profundament engorjat (gorges de Carançà), divideix el municipi en dues parts.

Important per ser l’inici de la sortida a les Gorges de Carança  i també per haver- hi ha una estació del Tren Grog. 

Toès va ser propietat del monestir de Sant Miquel de Cuixà  des del segle IX fins a la fi de l’antic regim. El primer esment de Toès és del any 878, en que Eldequis i la seva esposa Ello vengueren a Sant Andreu d’Eixalada la porció de llurs béns que tenien a la villa Tobese, per un bou de valor de set sous. 

A partir d’aquesta data el lloc es consigna repetidament. Sant Miquel De Cuixà en detenia la jurisdicció civil i criminal , com era el cas també de les localitats d’Entrevalls i d’Albaret, avui annexionades al seu municipi, com també la part baixa de la vall de Carança, afluent que desgasa a la Tet a prop del poble. a través d’un engorjat vertical de cent metres d’alçada. 

De l’església i la parròquia de Toès es tenen notícies més tardanes. La primera és del 1206, quan Bernat de Toès féu donació a Sant Miquel de Cuixà dels drets que posseïa a la vila de Toès i en el delmari de Sant Genís. Altres esments són posteriors dels anys 1435 i 1506.
 


Es tracta d’una església romànica força modificada. Quan es construí, al segle XI, era de nau única, coberta amb volta de canó de perfil semicirculars i capçada per una absis també semicircular. A l’inici del segle XIII, la capçalera semicircular fou substituïda, potser per motius de fortificació, per un absis rectangular decorat interiorment amb pintures murals. 

L’aparell és de còdols simplement escalabornats amb el martell, que ha conservat a la paret nord les característiques juntes solcades amb la paleta dels edificis d’influència llombarda del segle XI.
 


Als segle XIV, probablement s’afegí una nau lateral al costat meridional, que  es comunica amb la nau primitiva per dues arcades desiguals suportades per un pilar massís. Un campanar d’espadanya corona la façana occidental. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 6 de maig de 2016

SANTA EULÀLIA DE FULLÀ. CONFLENT.

PETJADES PER LA CATALUNYA NORD. 

El nom de Fullà que ara designa un ampli terme municipal s’aplicava especialment, a l’origen, al Veïnat d’Avall, on hi ha l’església de Santa Eulàlia. Al darrer terç del segle VIII era una propietat alodial d’un tal Mascarà, des del “temps que regnava Umar ibn ‘Umar, governador de Narbona”, és a dir, poc abans de l’alliberació de Narbona l’any 759  per Pipí el Breu.
 

És el que precisen, el 840, els seus besnéts, donadors de llur patrimoni al monestir de Sant Andreu d’Eixalada, que acaben de fundar. Trenta-tres anys més tard l’any 873 els monjos d’Eixalada el bescanviaren amb el comte Miró el Vell, llur benefactor, pel lloc i els pasquers d’Ocenyes, al nord d’Orellà. Però l’abadia de Cuixà en en recuperaria una bona part a partir del segle següent, gràcies a diverses donacions de la comtessa Ava i dels seus fills, de diversos particulars, del comte Ramon de Cerdanya i altres. 

Esmentada a l’any 906 quan els bisbes, reunits en sínode episcopal a Barcelona, en confirmaren a l'abadessa Emma de Sant Joan de les Abadesses la possessió, juntament amb la sufragània de Sant Esteve de Campelles (a l'actual municipi de Vilafranca de Conflent).

 
Aquella edificació original, però fou substituïda per una de nova, consagrada el 22 de desembre del 1031 pel bisbe d'Elna Berenguer III. En l’acta de consagració  es precisa que havia estat edificada pels homes de Fullà entre ells uns deu notables. Són ells qui donen a l’església els trenta passos de terreny per el cementiri. La dotació de dues vinyes, un hort i una peca de terra anà a càrrec d’altres dos del notables. 

No s’esmenta en l’acta de consagració el monestir de  Sant Joan de les Abadesses atesa la seva supressió el 1017 per la butlla de Benet VIII motivada per la decadència moral i escandalosa de la comunitat regida per l’abadessa Ingilberga, filla natural del comte Oliba Cabreta.
 

En un algun moment històric, l'església depengué de la mensa prioral de Santa Maria de Cornellà de Conflent i, al segle XIV pertanyé a l'abadia de Sant Miquel de Cuixà. 

Entre els segles XII i XIII va ser fortificada, com ho mostra la paret construïda sobre la façana nord i per la base d'un campanar de torre de planta quadrada (en el present desaparegut) que se situava a la façana sud. 

Es tracta d'una església romànica de planta basilical de tres naus paral·leles acabades en absis semi-circulars. La nau central (de 9,70 metres d'alçada sota clau) és de volta de canó, dividida per tres arcs torals en quatre trams d'uns quatre metres de llarg cadascun. Les dues naus laterals, comunicades per arcs amb la principal, són força més baixes (3,50 metres d'alçada) i tenen volta d'aresta que semblen ser les originals, algunes si més no.  

Aquestes naus laterals haurien estat cobertes per teulada en pendent. La diferència d'alçades amb la nau principal hauria permès l'obertura de finestres a aquesta per a il·luminació (claristori); actualment, la llum hi entra per tres finestres de mig punt i doble esplandit (a diferència de l'arc atrompetat, d'esplandit senzill), orientades a migdia. A banda, hi ha dues finestres al nord i una finestra en forma de creu sobre l'arc triomfal que resol la transició entre la nau (molt més alta) amb l'absis del presbiteri, molt més baix. Al fons de la nau central hi la tribuna d'un cor elevat, amb una balustrada de fusta. 

S'accedeix a l'edifici per una porta oberta en plena cintra al mur sud. Un arc de llosetes planes la ressegueix. La porta, de fusta, està decorada amb ferramenta. Les excavacions han permès de trobar les restes del portal original, que havia restat amagada per una antiga rectoria: molt alt, amb llinda, arc de descàrrega de mig punt i timpà sense decoració. A banda i banda d'aquesta antiga porta es pot observar a la façana una rica decoració de bandes llombardes. La disposició d'aquestes bandes és curiosament asimètrica amb dos grups de tres arcs a esquerra de la façana, un grup de dos i un de cinc a la dreta. Per contra, el mur sud presenta també lesenes, però de forma més regular: sis a l'esquerra (amb una finestra entre la tercera i la quarta), sis a la dreta (en dos grups de tres separats per un pilar) i cinc en el centre per sobre la porta.
 

El campanar és de torre de planta quadrada i se situa al començament de la nau oest; substitueix un d'anterior adossat a la façana sud, la base quadrada del qual s'utilitza en el present de sagristia. L'actual té un pis superior amb quatre columnes que sustenten una teulada a quatre vessants rematada per una creu en ferro forjat. El campanar és d'un estil posterior al romànic de l'església. 

Cal destacar el retaule de l'altar major, barroc, una obra de Lluís Generes datada el 1666  si bé amb elements anteriors integrats. Està decorat amb quatre estàtues: santa Eulàlia (segle XV), sant Sebastià, santa Júlia i sant Roc (segle XVII). També mostra dues pintures del martiri de santa Eulàlia, i un tabernacle amb la porta pintada. 

El mobiliari té també altres peces d'interès com un retaule dedicat a la Mare de Déu (del segle XVII), una pintura de santa Teresa d'Àvila (segle XVIII), candelers (XIII) i làpides sepulcrals de 1318 i 1778.
 

Les característiques d'aquesta església han fet que diversos especialistes s'hi hagin interessat i hi hagin trobat un lligam estilístic amb Sant Vicenç de Cardona i Santa Maria d'Obarra (Baixa Ribagorça), possiblement vinculat a la influència de l'Abat Oliba.  

Se la considera contemporània i emparentada estilísticament amb les primeres construccions d'arquitectura romànica d'estil llombard a la Catalunya del Nord, com Sant Miquel de Cuixà (1008-1035) i Sant Pau de Pi (1022).

Santa Eulàlia de Fullà va ser declarat Monument històric de França el 9 de setembre del 1965. 

Quan ens agradaria poder veure tota aquesta informació en viu però per desgràcia la majoria de les esglésies són tancades durant la setmana, altres només ofereixen culte uns dies determinats. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 4 de maig de 2016

SANT JOAN DE FULLÀ. CONFLENT.

PETJADES PER LA CATALUNYA NORD. 

Visitàvem el poble de Fullà (Fuilla en francès) i l’església de San Joan. situada a la part central del poble en tres nuclis de població.
 

Fullà és un municipi  (378 h. 2009) que comprèn la part baixa de la vall de Fullà o de Saorra (drenada pel riu de Saorra, afluent, per la dreta, de la Tet, que s’obre pas fins al seu col·lector a través d’un engorjat, a la paret del qual s’obren les coves de Fullà, amb restes de Magdalenià) i un petit sector de l’esquerra de la Tet fins a tocar del raval de Vilafranca de Conflent.

 Els vessants de la vall de Fullà són coberts de bosc. Té una certa importància com a lloc de repòs, vacances i segona residència.  

El poble (220 h.+34 h diss./1982),  és agrupat en diversos veïnats per tota la vall de Fullà: el Veïnat d’Amunt,  el Veïnat del Mig (520 m alt), on hi ha la casa del comú, i el Veïnat de Baix o de Santa Eulàlia. 

Sant Joan de Fullà és una església situada en el sector de Fullà d’Amunt. Pràcticament és una capella del sector d’Amunt, depenent de la de Santa Eulàlia. L’actual Veinat d’Amunt correspon en realitat a la vil·la de Cercet, que és esmentada des de l’any 947. Constituïa un petit feu que depenia, el segle XII, d’una família dita Cercet. 

L’església és esmentada per primera vegada en el testament de Guillem de Villerac de l’any 1198, el qual féu un llegat de 5 sous a Sant Joan de Fullà. 

Aquest temple no sembla anterior al final del segle XII, És de nau única amb una porta d’arc de mig punt a ponent. L’absis semicircular és a llevant, on s’obre l’única finestra de doble esqueixada. 

La volta de la nau és de canó llis apuntat. Un campanar d’espadanya corona el mur de ponent.

 
En un nínxol de l’interior es conserva un sarcòfag gòtic de Jaubert de Fullà mort l’any 1335. 

Tal vegada fer una ullada a la ferramenta de porta d’estil romànic. 

Text i recull dades. Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dilluns, 2 de maig de 2016

SANT FELIU DE FILLOLS. CONFLENT.

PETJADES PER LA CATALUNYA NORD. 

A Fillols, destaca al bell mig del poble la figura del campanar de la seva església sota l’advocació de Sant Feliu.
 

Malgrat la presencia del monestir de Cuixà com a propietari de diversos alous al lloc, la parròquia de Sant Feliu no estigué lligada mai ha dit monestir sinó a la canònica agustiniana de Santa Maria de Cornellà. El comte Guillem Ramon de Cerdanya, en el seu testament de l’any 1094, establí que el seu fill Guillem Jordà fundés l’esmentada canònica. Entre altres béns per la dotació del nou monestir li llegà un terç dels drets de l’església de Fillols. Aquest drets l’any 1263 van ser confirmats a Santa Maria de Cornellà pel rei Jaume I. Consta que almenys l’any 1397 el prior de Cornellà tenia el dret de nomenar el rector de Sant Feliu de Fillols. Encara l’any 1571, el benefici curat de Fillols era presentat pel cambrer de Santa Maria de Cornellà.


L’església és un edifici d’una sola nau amb un absis de planta semicircular a la banda de llevant i un campanar de torre. La construcció presenta una arquitectura pròpia del romànic evolucionat. La capella i la sagristia que hi ha al sector de migdia es van afegir en època tardana.  

La nau és coberta amb volta apuntada seguida. L’absis té forma ametllada  i comunica amb la nau per un arc presbiteral. 

A la façana principal s'obre la porta d'entrada, composta per tres arcs de mig punt en gradació, amb llinda i timpà monolítics. L’arc més extern té el caire resseguit en forma de mitjacanya, dins la qual hi vuit relleus: boles o semiesferes llises. L’arc mitjà té el caire motllurat. A la pota s’ha emprat el granit: dovelles curtes i força amples i carreus grossos ben tallats i curosament polits. A sobre la porta hi ha una gran finestra de doble esqueixada i arcs de mig punt, molt similar a la de la capçalera.

 
El campanar és una torre romànica que conserva uns 12 m d'alçada. Presenta a cada façana una finestra geminada d'arc de mig punt, amb mainell i columna. Els capitells de les finestres superiors del campanar són força esvelts i presenten una decoració esquemàtica, de tipus vegetal. Es tracta, evidentment, d’un comunidor (conjurador o reliquier) que s’ha bastit damunt el campanar romànic en els segles XVII o al XVIII. 

L'aparell de la façana principal i dels murs laterals, als espais que encara resta visible, es caracteritza per carreus escairats barroerament i disposats amb una certa regularitat, mentre que a les cantonades els carreus són més grans i més ben escairats.  

El mur de l'absis, en canvi. presenta un aparell forca més regular, de carreus grans, perfectament escairats i polits de granit . Forman filades ben homogènies, col·locades a trencajunts. Sota d’una cornisa de cavet hi ha un fris de dents de serra suportat per una seqüencia de catorze mènsules llisses de perfil de pla i cavet.
 


L’Estat Francès la té classificada com a monument històric. 

En un del carreus del parament exterior de l’absis, sota la finestra i una mica desplaçat hi ha gravada una creu. S’ha de mirar amb atenció entre els múltiples para-sols i estris del bar. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.