dimecres, 29 de juny de 2016

SANT MARTÍ DE LA CORRIU. GUIXERS. SOLSONÈS

TERRES DEL SOLSONÈS. 

La Corriu (7h. 2009) és un poble disseminat situat  a la dreta de l’aigua de Valls, sota el puig Aguilar. La rectoria fou sovint residència del comandant carlí que regia la comandància militar de Sant Llorenç de Morunys durant la primera guerra Carlina, anomenat el Rector de Frades.

 
Aquesta església es troba dins de l'antic terme del Castell de Sisquer. En el moment d’organitzar les parròquies de la vall de Lord, entre els anys 872-878/9, el comte Guifré i el bisbe de la Seu d'Urgell, Galderic, no figurava encara com a parròquia. Aviat tingué  funcions parroquials que conserva durant molts anys, però que avui ha perdut.  

En canvi en la relació de parròquies de finals del segle X o principis de l’ XI ja figura com a tal a l'acta apòcrifa de Consagració a la Seu d'Urgell. D’aquesta església parroquial depenien la de Sant Jaume de Vilacireres (Berguedà) i el santuari de Puig-aguilar.

L’any 960 apareix esmentada en la dotació del monestir de Sant Pere de Graudescales. Va ser quan el promotor de la revitalització del cenobi donà al monestir les seves cases de la Corriu. L’any 982 el comte Borrell donà al monestir de Graudescales un alou a la Corriu. No consta si també  estava compresa l'església.  

Aquesta església de la Corriu, l’any 1313 va ser visitada com a parròquia pels delegats de l’arquebisbe. Al segle XIV encara mantenia les funcions parroquials que va perdre en temps moderns a causa del despoblament de la zona.  

Aquesta església de Sant Martí ha patit diverses mutilacions i afegits al llarg del temps. A la capçalera de l'absis original se'n va construir un altre, també quadrat.  

Al cantó de tramuntana hi ha l'afegit d'una capella amb data del 1738, una sagristia i un campanar d'espadanya amb dues finestres d'arc de mig punt.  

Al frontis, refet de nou, hi ha una gran portalada gòtica. He trobat dades i una fotografia que parlen d’una ferramenta romànica molt malmesa,  desapareguda en la nova porta. Potser els dos ferros actuals que hi  resten són part de la primitiva.
 

De les tres finestres originals només en queda una de romànica d’una esqueixada. Està situada al mur meridional i oberta a l’absis original. Les altres dues existents són posteriors. La que s’obre al absis afegit és de dues esqueixades i l'altre és de parets paral·leles. Curiosament les tres tenen una llinda monolítica on s'ha retallat un arc de mig punt. La coberta de la nau és a dos vessants.  

Al mur de ponent de la capella afegida hi ha una escala adossada que puja fins a la coberta. Té un rètol que per raons de seguretat aconsella no pujar-hi.  

L'interior de l’església les voltes són apuntades, igual que els arcs de les capelles i els dos preabsidals en degradació que substitueixen l'antic mur de l'absis primitiu i que donen pas a l'absis nou.  

A la capçalera de l’absis, i adossats a la paret hi ha els nínxols del cementiri.  

Altres dades ens diuen que a les golfes de l'església, formant part d'una paret, es conserva un bloc de pedra rectangular, aprofitat d'una altra construcció. En ell es pot observar un relleu molt desgastat i de formes tosques. Es representen tres espais. En el primer, sota un arc de mig punt, sembla haver-hi una Mare de Déu amb el Nen al costat esquerre. Al mig, en un arc de mig punt de doble llum que l'anterior, hi ha dues figures de costat. Per últim, inscrit dins d'un rectangle, hi ha un sarcòfag vist des de dalt i una figura, molt més petit que aquest, dintre. Aquest relleu es pot posar en relació amb altre de la portalada de Santa Maria de Puig-aguilar; en aquest cas és més complex però presenta les mateixes limitacions tècniques i la incapacitat d'ordenar els motius.

 
Sant Martí de la Corriu és una església romànica protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 24 de juny de 2016

SANTA MARIA DE VALLS. GUIXERS. SOLSONÈS.

TERRES DEL SOLSONÈS.  

A l’esquerra de l’aigua de Valls, sortint de l’estret de Vallpregona, hi ha l’antiga església de Santa Maria de Valls, sufragània de la parròquia de Sisquer.  
 

Aquesta caseria, totalment disseminada, es formada per l’església i 5 o 6 cases. El municipi disposa, des de 1993, d’un arxiu històric local que recull documentació municipal des del segle X fins a l’actualitat. 

 
Aquesta església era situada dins l’antic terme del castell de Sisquer. Inicialment degué ser una simple capella o sufragània. En l’actualitat és centre d’una parròquia molt més amplia. Estigué vinculada  al monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, com a propietat del monestir de Sant Llorenç de Sant Llorenç de Morunys.
 

Les primeres notícies de l’església es troben a l’acta de consagració de l’any 1040 de l’església de Sant Serni de Tavèrnoles. Entre les esglésies de la vall de Lord pròpies del monestir, figurava la de Santa Maria de la Vall, entremig de Sisquer i de Moncalb.

Tot i que cal creure que la vinculació a Sant Serni de Tavèrnoles s’havia produït per l’annexió del monestir de Sant Llorenç de Morunys. En una relació de béns d’aquest monestir de vers l’any 1050 no figura aquesta església, però també n’hi falten d’altres que consten en l’acta de consagració esmentada. 

En un moment indeterminat devia adquirir la categoria de parròquia. L’any 1313 els delegats arquebisbals la visitaren com tal. L’any 1689 ja havia passat a ser sufragània de Sant Esteve de Sisquer.

Església d’una sola nau i amb l’absis quadrat. Una teulada única cobreix absis, nau i porxo. L'absis, avui sagristia, és més estret que la nau tant a l'interior com a l'exterior, si bé per la banda del costat de l'epístola ha perdut l'encaix amb la nau. També ha perdut la volta, substituïda o amagada per un cel ras.  

L'absis és bastit damunt un sòcol quadrat. Estant refets part del frontis i tot el mur del costat de l'epístola. Hi ha dues portes amb llinda, una al frontis i una altra tapiada al mur del costat de l'epístola amb data de 1731.  

El parament és de pedres escairades a cops de maceta i afilerades. De les finestres l'única romànica és al mig de l'absis, és d'arc de mig punt adovellat i dues esqueixades. 

Santa Maria de Valls és una església romànica protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 22 de juny de 2016

SANT MARTÍ DE RINER. SOLSONÈS.

TERRES DEL SOLSONÈS.

Prop del castell de Riner hi ha l’església de Sant Martí, refeta totalment al segle XVIII (la portada té gravat l’any 1793), i la rectoria; algunes llindes, sarcòfags i osseres d’època medieval es troben al Museu Diocesà de Solsona.
 


Les primeres  notícies de l’església corresponen al testament de la muller del primer senyor del castell, Guifré de Riner. Aquesta dama anomenada Rotrudis, en el seu testament sacramental publicat el 1027, deixa dos molins a Sant Martí de Riner.

 
Posteriorment Ponç Hug de Riner-Cervera , amb la seva muller Beatriu, donà a Santa Maria de Solsona l’església de Sant Martí de Riner amb totes les altres esglésies edificades al terme, menys la de Santa Susanna que havia estat donada a Santa Maria de Castellfollit. Aquesta possessió es veié confirmada a la tercera acta de consagració de l’església de Santa Maria de Solsona  i a les butlles papals. El seu àmbit parroquial s’anà reduint amb l’aparició de noves parròquies dins el seu terme. Primerament la de Santa Maria de Su i després la de Santa Susanna.
 

L’edifici actual no sembla que conservi cap resta d’època romànica.

Actualment és un església de planta rectangular i coberta a dos vessants, molt reformada. Té una sola nau i l'interior està arrebossat.

A la façana principal hi ha la porta que és rectangular amb llinda de pedra i damunt té una pedra amb la data.
 
En un costat hi ha el campanar, una torre de base quadrada i coronament octogonal. El parament és de carreus col·locat en filades.  

Adossada a l'església, hi ha la rectoria, una petita masia del segle XVIII.  

Algunes llindes, sarcòfags i osseres d’època medieval es troben actualment al Museu Diocesà de Solsona. 

Una dada trobada dona a entendre que a Santa Maria de Solsona entre els contraforts de la nau central hi ha el retaule barroc de Sant Martí procedent de la parròquia de Riner. És un retaule dedicat a Sant Martí de Tours.
 

Sant Martí de Riner és una església  inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 17 de juny de 2016

CASTELL DE RINER. SOLSONÈS.

TERRES DEL SOLSONÈS.


Normalment la nostra dèria és la recerca d’esglésies però si en alguna ocasió trobem un castell tampoc el podem deixar en l’oblit. Això ens va passar aquesta vegada.  

Vam anar a visitar seguint diverses pistes asfaltades l’església de Sant Martí i en arribar van beure la gran torre resta principal del castell.  

Riner és situat a la vall de la riera de Solsona o Riu Negre. El terme, (300 h. 2009) el poblament del qual és gairebé tot disseminat, comprèn el conjunt de masos de Riner, cap de municipi, el poble de Su, els llogarets de Freixenet (pronunciat Freixinet, tal com sovint apareix escrit) i Avellanosa, i les caseries del Miracle i de Santa Susanna. El terreny és força escabrós i boscat prop del Riu Negre i més planer vers Freixenet, Su i el Miracle.  

La major part del municipi de Riner forma part de l'altiplà del Solsonès. Així doncs, bona part del seu territori té unes altituds compreses entre els 600 m. i els 900 m. i només les valls del riu Negre que travessa d'oest a est la part septentrional del terme municipal i una petita porció de la vall del Cardener situada a l'extrem nord-est del terme municipal tenen altituds inferiors al 600 m.

 
La consulta etimològica el DCVB fa aquesta definició.: del llatí rīvu nĭgru, ‘riu negre’.

El conjunt del castell i l’església són situats en un tossal sobre el Riu Negre. Situació estratègica, tal com era propi en l'època en què fou emplaçat.
 

El lloc de Riner és documentat l'any 997, quan Ató i la seva muller Geruza donaren a Santa Maria de la Seu d'Urgell un alou situat a Solsona que afrontava a llevant amb Riner.  

El castell és documentat indirectament per primer cop l'any 1013 en un document on Guifré de Riner confirmava que un parent seu, Sal·la (possiblement familiar de Rotrudis, esposa de Guifré), havia donat la parròquia d'Olesa de Montserrat a la canònica de la Santa Creu de Barcelona, sense assabentar a la seva parentela. 

Apareixen doncs unides dues famílies, Riner (que posteriorment s’anomena Cervera) i Sal·la de Conflent, fundadora del monestir de Sant Benet de Bages. Guillem de Riner morí a final de 1013 i la seva esposa Rotrudis (possiblement procedent de la família Sa·la) disposava, segons es llegeix en el seu testament l'any 1027, d'una gran quantitat de béns situats als termes dels castells d'Ardèvol i de Riner que passaren al seu nebot Dalmau Isarn i de Riner (1026).

Foren senyors del terme del castell de Riner els primers membres del llinatge dels Cervera, senyors també de Castellfollit de Riubregós, que ben aviat esdevingueren vescomtes de Bas; a la meitat del segle XI eren els principals senyors de Riner, de Su a Hortoneda, Dalmau i la seva muller Elisava, pares d’Hug de Cervera (o Hug Dalmau), que el 1103 donà al monestir de Solsona l’església de Sant Martí de Riner.  

Fill seu fou Ponç Hug, i un fill d’aquest, Ponç (II) de Cervera pledeja sobre el domini del castell amb el vicari i castlà, Pere de Riner, que se solucionà l'any 1142 en fer una convinença entre ambdós sobre els drets de cadascú al castell de Riner. Un dels motius del plet fou per una farga que hi ha dins del terme del castell i que apareixerà esmentada també en un text de l'any 1378 on es detallen les manxes, l'enclusa, el mall, el martell i les tenalles.

Ponc II cedí, el 1145, la masia de la Rovira de Freixenet als templers. Els dominis dels Cervera al Solsonès foren anomenats en un moment donat comtat de Riner. 

 
Els interessos dels senyors de Riner es decantaren cada cop més cap a la Segarra i la Conca de Barberà. Això féu que a la llarga es desprenguessin dels seus béns al castell de Riner durant el segle XIII. Consta que el comte d’Urgell va cedir el domini eminent d'aquest castell i d'altres del Solsonès al vescomte de Cardona per l'ajut prestat en la lluita contra el comte de Barcelona. Els drets dels Cervera sobre el castell van passar, sense que se sàpiga com, a la canònica de Santa Maria de Solsona, ja que el 1322 Bernat de Riner castlà del castell, féu homenatge al paborde de Solsona per la castlania. 
 
Del castell es conserva una gran torre de planta rectangular amb grans murs de 16 m d’alçada i alguns arcs apuntats a l’interior, a la qual hi ha adossada una pagesia.
 
L'espai intern devia estar dividit almenys en dos nivells doncs es veuen testimonis de l'existència d'un pis, per exemple deu forats per a bigues. A la façana de tramuntana hi ha una porta coronada per un arc de mig punt format per diverses dovelles. Una obertura semblant es troba a la paret de migjorn i a llevant, una tercera porta que mena a una escala inclosa dins la paret.  

Al costat nord de la fortalesa, cap on hi ha l'església, hi va ser excavat un vall a la roca d'una profunditat d'uns 4 m. L'aparell constructiu és de carreus ben tallats i escairats, de dimensions més grans a la part inferior; queden units amb morter de calç i pedretes. 

Aquest edifici segurament fou construït els segles XII o XIII. La construcció senyorial que hi ha a la part meridional, a uns 5 metres és més moderna. Segurament dels segles XIV o XV. S'hi endevina una nau d'uns 11 m d'ample i tres arcades de les quals, la més septentrional es conserva sencera. 

El conjunt de la torre i les restes del castell de Riner són declarats com a Bé  Cultural d'Interès Nacional. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 15 de juny de 2016

SANT LLUÍS DE MONTLLUIS. ALTA CERDANYA. .

TERRES D'ALTA CERDANYA. 

Malgrat que la nostra preferència és per les construccions romàniques, no deixem mai d’oblidar que l’edificació d’esglésies, sigui en la època que sigui, és deguda a la fe del nostres antecessors.
 

En aquesta ocasió visitàvem la fortalesa de Montlluís. Buscant en la part d’història catalana trobem que situat en el mateix lloc havia hagut el castell d’Ovança. Encara hi perviu les restes de la torre, anomenada popularment com “la Castellassa”. L’obra és de planta quadrada i probablement del segle XII o XIII.  Està situada a sota de la fortalesa, damunt dels congost del Tet. Controlava una de les entrades, des de la vall del Conflent a la Cerdanya. La menció més antiga, l’any 965, del vilar d’Ovança correspon al testament de Sunifred II de Cerdanya.
 


Actualment la fortalesa francesa és ocupada pel Centre Nacional d’Entrenament Comandos. Sovint s’escolta per la contrada el pas de helicòpters.   

Montlluís (nom oficial en francès Mont-Louis, també antigament Mont-libre).


En 1779-1802, durant la Revolució Francesa, li fou canviat el nom pel de Mont-de-la-Liberté i, després, pel de Montlliure. El municipi (283 h. 2009) i cap de la comarca de l’Alta Cerdanya comprèn estrictament el territori del turó de Montlluís (1600 m.), que s’aixeca a la dreta de la Tet, a l’extrem del pla de la Perxa, cruïlla dels camins que comuniquen el Rosselló i el Conflent amb la Cerdanya i amb el Capcir i la vall de l’Aude.

 
El lloc fou escollit per Sébastien Le Preste, marques de Vauban, quan Lluís XIV li encarregà (1679) de bastir una fortalesa (que del nom del rei fou anomenada ciutadella de Montlluís) que defensés la nova frontera fixada pel tractat dels Pirineus.

 
L’església de Sant Lluís és idèntica a la primera església que es troba dins de les muralles de la Ciutadella (part militar). Encara que construït al segle XVIII, és d'estil del segle XVII. Iniciada en 1733, l'església es completarà en 1737 a la plaça que presideix el monument al general Dagobert. El 25 d’agost, suposo que de 1737, una cobla acompanyava a la missa. També a la plaça es ballaven sardanes i el ballet clàssic català on el galant conquista a la seva promesa mitjançant un variat repertori de danses.   

Aquest edifici es caracteritza per l'estil dels enginyers militars. El seu recorregut és de rigor geomètric, té una sola nau (sense transsepte). També compta amb vuit capelles laterals. L'altura de la torre es limitada per no servir de referència per a l'enemic.
 


Un dels elements d’atracció del lloc és el forn solar instal·lat el 1953 el qual assoleix una temperatura de 3000ºC. 

Els darrers conflictes mundials van provocar una forta emigració d’exiliats a Montlluís. Va convertir-se en un freqüent lloc de pas a raó de la Guerra Civil Espanyola i també de la Segona Guerra Mundial. 

Una dada remarcable és que els rètols informatius, certament molts, són redactats en francès, català, anglès i alemany.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 10 de juny de 2016

SANT SADURNÍ DE LA LLENA. LLADURS. SOLSONÈS.

TERRES DEL SOLSONÈS. 

La Llena és un poble (22 h. 2009) situat al sector est del municipi de Lladurs, a la vall de la ribera Salada, als vessants de la serra de la Llena (923 m), que separa les conques del Segre i del Cardener.
 
 
Com la majoria del Solsonès, la població és dispersa en masies, de fet un dels cartells ho definia clarament la terra de les 1000 masies.  

A la consulta etimològica el DCVB ens fa aquesta definició etimològica.: probablement d'un mot pre-romà *lena, ‘llosa’ (cf. Coromines Card. 326).

La Llena és una de les parròquies esmentades en l’acta de consagració de l’església de Santa Maria d’Urgell. La seva advocació actual a Sant Serni, o Sadurní, és documentada des del principi del segle XII. L’any 1106 Guillem Gispert, la seva muller Godlèn i llur fill Babot empenyoraven a Santa Maria de Solsona la parròquia i església de la Llena, amb el seus delmes i altres drets. El 1134 es esmentada en la donació d’una peça de terra a la mateixa canònica. Consta la seva dependència a Santa Maria de Solsona a  la butlla d’Eugeni III (1151) a la consagració del temple solsoní, a la butlla de Alexandre III i a la de Climent III de l’any 1188.
L’any 1183 és pot adduir també l’esment d’aquesta església en el testament de Pere de la Llena. També el seu capella, Ponç de la Llena en el seu testament de l’any 1194  hi deixa un donatiu.   

És un edifici d'una sola nau de planta rectangular i volta de canó. L’absis semicircular és orientat a llevant. L’aparell constructiu és format per carreus ben tallats i picats, posats en filades uniformes i regulars.

En les reformes posteriors que s’introduïren en destaca l’aixecament de l’edifici, clarament visible per la diferencia de l’afegit amb el parament original. 

La porta es troba al mur de migjorn, té dos arcs de mig punt adovellats i en degradació. Hi ha finestres a l'absis i al mur sud de la nau, de doble esqueixada i arc de mig punt monolític.  

Posteriorment (segles XVII-XVIII) s'hi van fer diverses modificacions i es van construir dues petites capelles laterals, que sobresurten a l'exterior, i una petita torre de campanar, avui desapareguda. El frontis és coronat per un campanar d'espadanya de dues obertures. 

A l’interior hi ha un cor postís. L’edifici eclesial forma un tot en la rectoria adossada.  

És un monument protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català. 

Text i recull dades: Miquel Pujol
Mur.Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 8 de juny de 2016

SANT CLIMENT DE SIRAC. RIÀ I SIRAC. CONFLENT. .

PETJADES DER LA CATALUNYA NORD. 

Visitàvem Rià  i ens va cridar l’atenció a dalt de la carena, a l’altre costat del riu, un enlairat campanar que semblava, ben bé, una torre amb merlets. Encuriosits vam pujar a conèixer l’església de Sant Climent de Sirac.

 
Sirac és una de les parts del municipi de Rià i Sirac. Nom oficial en francès Ria i Sirach, També antigament de Rià i Cirac. 

A la consulta etimològica el DCVB en fa aquesta definició.: més que de Cyriacus, com hem dit en l'article Cirach, cal considerar el topònim i cognom com a procedents d'un pre-romà Cesariacum, segons Aebischer Topon. 157. 

La vil·la de Sirac és esmentada a la documentació  medieval de la segona meitat del segle X en referència a les possessions que hi tenia l’abadia de Cuixà. Concretament en l’acta de consagració de l’església de Sant Germà de Cuixà de l’any 953, en que el comte Sunifred II i el vescomte Berbat donaven al monestir tota la heretat que tenien a Sirac.
 

Els dominis de Sirac foren confirmats al monestir de Cuixà en les butlles del papa Joan XIII de l’any 968 i també de Sergi IV de l’any 1011. Sempre va ser mantinguda la senyoria del lloc fins a la Revolució Francesa. 

Sobre l’església no es coneixen dades escrites amb anterioritat a l’any 1430. El fet sorprèn, davant la pervivència d’una bona part de l’estructura arquitectònica del temple d’època romana. Aquesta església parroquial havia estat sufragània de Sant Vicenç de Rià.  

Malgrat s’ha pretès relacionar aquesta església fortificada amb el castell de Sirac sembla més plausible creure que és tracta d’una església que en el seu moment va ser modificada i fortificada. 

Sant Climent de Sirac és una església d’una sola nau amb volta de canó apuntada. L’absis de planta semicircular a llevant, té la volta ametllada que acaba en un plec apuntat.
 


Posteriorment s’hi afegiren dues capelles més a cada costat. El seu campanar té la figura d'una torre de defensa, producte d'haver fortificat l'església a l'Edat Mitjana. En aquest moment històric fou segurament quan es sobrealçà l'absis semi-circular, fins aleshores rematat per una volta de quart d'esfera. Encara es poden observar les restes del primitiu campanar d'espadanya. 

La construcció original, visible en els fragments de decoració que han sobreviscut a l'afegitó de les dues naus laterals i a la fortificació general del temple, sembla que fou del segle XI, modificada encara als segles XII i XIII. Més endavant, possiblement als segles XV i XVI s'haurien fet les obres de fortificació que tant haurien canviat la fesomia de l'església. 

La portada de dos arcs en degradació , amb llinda i timpà monolítics i grans. És feta amb dovelles curtes i amples i carreus de grans dimensions. Al centre d ela façana hi ha un ull de bou fet amb pedra polida i envoltat per un cercle remolinat el qual segurament substituí en època tarda a una finestra romànica.
 


El campanar és una torre quadrada que fou afegida a l’extrem de llevant del mur de tramuntana de la nau. Té un coronament de merlets de contorn esglaonat. En els murs hi ha algunes espitlleres i curtes obertures d’arc rebaixat. Al costat sud uhi queden possibles vestigis d’un matacà. 

Sant Climent va ser declarada monument històric de França l’any 1974. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 3 de juny de 2016

SANT VICENÇ D’EUS. CONFLENT. .

PETJADES PER LA CATALUNYA NORD. 

Visitàvem l’església de Sant Vicenç d’Eus enclavada en el cementiri del poble situat en una bonica planúria a la part baixa del poble. A la part alta, entre les cases del poble, divisàvem el castell. Part de les seves restes van ser aprofitades, per a bastir el segle XVIII l’actual església de Sant Vicenç de Dalt.
 


Eus (antic nom Eus i Coma) és un municipi (422 h.2009)situat a la vall de la Tet, entre Prada i Marquixanes, i estès vers el nord fins a la serralada que separa la comarca de la Fenolleda (roca Gelera, 1104 m alt). 

El sector septentrional, desboscat i d’escàs rendiment agrícola, correspon a l’antic terme de Coma. El poble (320 m alt) és esglaonat als costers d’un turó granític, a la riba esquerra de la Tet, coronat per les ruïnes de l’antic castell d’Eus, esmentat el 1218 i al voltant del qual al segle XIV fou construït un recinte fortificat, des del qual fou rebutjat l’assalt francès el 1598. El 1793, durant la Guerra Gran, fou incendiat per l’artilleria del general Ricardos.

 
A la nostra consulta etimològica el DCVB ens dóna aquesta definició: tal vegada del llatí ĭlĭce, ‘alzina’. En un document de l'any 1095 apareix el nom de Eus llatinitzat en la forma «castru de Ilice». En un document més antic (a. 1035) ja apareix la forma romànica Elz (cf. Alart ap. RLR, xii, 120). 

El lloc i l’església d’Eus s’esmenten en un document sense data, atribuïble al segle X, com a pertanyents al monestir de Santa Maria de la Grassa. El 15 de juliol de 1035 consta que fou donada amb el seu alou al monestir de Sant Martí del Canigó pel comte Guifré II de Cerdanya. Més tard l’11 de febrer de 1053 el temple fou consagrat per Berenguer III, bisbe d’Elna. En l’acta de consagració consta fou dedicat a sant Vicenç i sant Joan. L’església havia estat bastida pel habitants del lloc.

 
Cent anys més tard, 1l 1163, una butlla del papa Alexandre III confirmava a monestir de Sant Martí les possessions atorgades pel comte. 

Una nova consagració tingué lloc el 28 de gener de 1213, a càrrec de Ramon II de Villalonga, bisbe d’Elna. També sota l’advocació de sant Vicenç i sant Joan.  

La església de Sant Vicenç conservà els drets parroquial fins el segle XVIII fins a la consagració de la nova situada en el  lloc de l’antic castell.  

 
És un edifici romànic, originalment d'una nau amb volta de canó de perfil apuntat i capçada a llevant per un absis semicircular. Posteriorment se n'hi afegí una de segona nau, en paral·lel, i coberta per una volta en quart d’esfera.

Ambdues són estretes i molt altes en proporció, comunicades per arcs; i si en la primera la nau acabava en l'absis, l’absidiola de la segona resta inclosa dins un mur exteriorment pla i lleugerament de biaix molt gruixut. 

El campanar és de tipus d'espadanya i presenta dues obertures. 

Conserva uns interessants capitells a les columnes que sostenen els arcs de comunicació entre les dues naus. 

La porta actual d’entrada, és situada al mur de migdia. Inscrita dins un cos sobresortint de forma rectangular fet amb aparell mitjà de granit. L aportada és obrada amb el bell marbre rosat de Vilafranca de Conflent és composta per tres arquivoltes en degradació d’arc de mig punt, de secció rectangular, la més exterior de les quals presenta una motllura esculpda, per sobre del timpà, llis i emmarcat amb un motiu decoratiu.
 

La porta de l’església conserva unes magnifiques ferramentes de tipologia rossellonesa i tradició estilística romànica. És probable que aquest tipus de ferramenta hagi aparegut a la primeria del segle XIII 

Sant Vicenç d’Eus va ser declarat monument històric de França el 1960. 

És una llàstima que la pedra artificial o el ciment de les tombes desentona dins el conjunt.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 1 de juny de 2016

SANT VICENÇ DE MENTET. CONFLENT.

PETJADES PER LA CATALUNYA NORD. 

Portat per la nostra afició a conèixer indrets de Catalunya aquesta vegada ens arriscaven a fer els dotze quilometres que separen Pi de Mentet. La carretera és una pista enquitranada i estreta. Quan et trobés amb un altre vehicle la majoria de les vegades s’ha de parar i arrambar-se al marge. En moltes ocasions tampoc hi ha barreres que separin la pista i el  precipici. Però en arribar a dalt del coll de Mentet (1765 m. alt) la panoràmica muntanyosa ens meravellava. Compreníem aleshores la presència d’altres vehicles i de persones que admiraven la vall i les serres pirinenques.


 Mentet (nom oficial en francès Mantet) és situat en un coster  (1500m. alt) al fons de la vall i és el punt final de la pista. A partir del petit poble el camí a de fer-se amb el sistema més antic de la Humanitat, és a dir a peu.

Aquest municipi (25 h. 2009) és situat al sud de la comarca, entre els massissos de Costabona i de Bastiments i el Canigó, al límit amb la vall de Camprodon, Ripollès. És format per la vall de capçalera del riu de Mentet, afluent, per la dreta, de la Tet, tancada pel circ muntanyós format pels pics de l’Om i de Ribesblanques, per la serra Gallinera, el pic de la Dona, la portella de Mentet (2478 m alt), per on passa el camí de Camprodon a l’alt Conflent, el pla de Calmagra, els pics de Rocacolom i de la Mort de l’Escolà, el pla de Segar i el coll de Mentet que comunica Mentet amb la vall de Saorra. Es troba envoltat per la Reserva Natural de Mentet. 

La recerca etimològica ens ha donat aquest resultat.: on abunda la menta. 

L’esment més primerenc del lloc de Mentet és de l’any 1011, en la butlla que el papa Sergi IV adreçà a Sant Miquel de Cuixà, segons la qual aquest cenobi tenia un alou a la villa Mentedo.

 
La parròquia de Sant Vicenç de Mentet depenia de la canònica de Santa Maria de Cornellà. Sembla ser que en un principi fou una església pròpia. L’any 1030 fou llegada en el testament de Ponç, ardiaca de la Seu d’Urgell, al seu fill Bernat, junt amb els alous que hi tenia. Al final del segle XI l’església apareix a mans dels comtes de Cerdanya. L’any 1097 el comte Guillem Jordà, per complir la voluntat del seu pare, el comte Guillem Ramon, fundà definitivament la canònica de Santa Maria de Cornellà i la dotà entre altres béns amb l’església de Sant Vicenç de Mentet.

L’any 1102 Ermengol, bisbe d’Elna, la consagrà de nou. segurament coincident amb l’acabament de les obres del temple romànic actual. En el mateix acte confirma el seu terme parroquial i la subjecció a la canònica de Santa Maria de Cornellà. 

A l’inici del segle XVIII, passa a ser sufragània de Sant Pau de Pi. L’any 1858 s’emprengueren obres de reforma que comportaren el sobre alçament de l’església. 

És un edific d’una sola nau capçada a llevant per un absis semicircular. La nau ha estat molt reformada, especialment en la part alta, fou sobrealçada i les cobertes modificades. En aquest monemt també és construí el curiós campanar d’espadanya d’un sol ull i de forma en arc de semicircumferència situat sobre el mur de l’absis. 

La façana sud és profundament alterada i no correspon a l’obra original. La porta actual no té res a veure amb la primitiva, actualment paredada. Era de arc de mig punt i d’obra ceràmica igual que les dues finestres que la flanquegen. Els murs nord i oest  i l’absis correspone a la primigènia obra.


Les façanes no tenen cap ornamentació llevat del semicilindre absidal, on el nivell original de la coberta és assenyalat per una motllura de cavet, que formava el ràfec.  

Les dues diferents tipologies dels paraments originals poden situar la seva construcció en els segles XI i XII però no allunyades en el temps.
 


En aquesta ocasió l’amabilitat del jove encarregat de l’Oficina de Turisme ens va permetrà visitar l’església en el seu interior.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.