dimecres, 31 d’agost del 2016

SANT CLIMENT D’IRAN. PONT DE SUERT. ALTA RIBAGORÇA.

PETJADES PER L’ALTA RIBAGORÇA. 

En les nostres recerques per la vall de Boí van conèixer aquesta petita església en un poble també petit però on una Casa de Turisme Rural.  

Iran és un petit poble (8h. 2009) enlairat a 1 288 m d’altitud, damunt la riba esquerra de la Noguera de Tor. Pertanyia a l'antic terme de Llesp,  formavenn municipi independent a mitjan del segle XIX.


L’església de Sant Climent centra el petit poble situat aprofitant un replà arrecerat de la serra Capitana. L’església de Sant Climent es sufragània de la de la Mare de Déu de les Neus d’Irgo de Tor. 

La documentació d'època medieval no recull cap referència explícita al lloc d'Iran, el qual, encara que avui dia es tracti d'un indret reclòs i aïllat, ben segur que en el passat controlava els accessos a la vall de Boí. És molt probable que prop d'Iran estigués situat el castell anomenat el Grau de Castelló, documentat l’any 1070, que incloïa la vila de Sarais.  

D'altra banda és possible que la relació d'Iran amb Isirch, nucli amb sis focs esmentat als fogatjaments del 1378 i 1381 dins de les propietats del monestir de Santa Maria de Lavaix. Un capbreu llevador de la baronia d'Erill datat el 1393 consigna que els habitants d'Isirch feien prestació d'host i cavalcada, i cadascun dels focs pagava un sester de civada, una mitgera de vi, una gallina i dues fogasses.

És un edifici d'una sola nau coberta amb volta de canó i capçada a llevant per un absis semicircular precedit d'un estret arc presbiteral. La volta no té arcs torals, però es conserven dues impostes bisellades que semblen correspondre a la intenció, no executada, de construir un arc toral.  
Al centre de l'absis s'obre una finestra d'una sola esqueixada realçada exteriorment per una arquivolta llisa; aquesta obertura ha estat tapiada per la cara interior.  Al mur sud, prop de l'obertura de l'arc presbiteral, hi ha una altra finestra també d'una sola esqueixada, a diferència de la que s'obre a la façana de ponent, de doble esqueixada resolta amb una llinda.  

En aquesta mateixa façana se situa un campanar d'espadanya de dos ulls. 

La porta s'obre a la façana meridional; està feta amb una llinda sense arc de descàrrega i suportada per uns brancals formats per grans blocs de pedra. Per sobre de la porta hi ha un nínxol, obert amb un arc de mig punt, que configura una tipologia molt peculiar i sense gaire paral·lelismes, ja que la presència d'aquest tipus de nínxols és molt rara en l'arquitectura alt-medieval.  


L'interior és parcialment arrebossat i els paraments exteriors permeten constatar que l'edifici és construït amb un aparell de carreuó allargassat, de pedra calcària, disposat molt ordenadament en filades uniformes i irregulars, especialment a la part baixa de l'absis.  

En la declaració de béns mobles pertanyents a l’església s’inclouen: una imatge de Sant Climent, de fusta policromada, una pica baptismal de pedra buidada, enguixada i pintada, una imatge de la Mare de Déu del Roser de talla policromada i una campana de bronze amb inscripcions a la part inferior. 

L’església de Sant Climent d’Iran és una església romànica del segle XI i esta declarada com a Bé Cultural d’Interès Local.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 26 d’agost del 2016

SANT FELIU DE CODALET. CONFLENT. CATALUNYA NORD

PETJADES PEL CONFLENT 

L’església de Sant Feliu de Codalet és esmentada per primera vegada l’any 865 en un judici per dirimir la propietat del vilar de Mata, dins el terme de Prada, celebrat al castell de Sant Esteve de Pomers, en presència del comte Salomó. La sentencia fou favorable al monestir de Santa Maria de la Grassa. Consta que l’alou hi limitava. També surt esmenada en  document de ls anys 878 i 879.

A les butlles a favor de Sant Miquel de Cuixà dels papes Agapit II de l’any 950, de Joan XIII del 968 i de Sergi IV  del 1011 també consta com a límit del terme del monestir de Cuixà. 

L’església romànica fou tan profundament reformada entre els segles XIV i XIX que és difícil discernir quines són les parts romàniques. 

L’edifici romànic original, del final del segle XI o inici del XII constava d’una nau capçada a llevant per un absis semicircular. la part subsistent  correspon aproximadament  a la meitat occidental se la nau única.  La volta actual és el resultat d’un sobrealçament, probablement  al segle XIV, quan la nau fou proveïda de quatre capelles laterals.


La part occidental de la nau que correspon  a l’església romànica ha conservat una cornisa interior tallada a bisell. Unes obres de restauració amb trobat l’existència de la primitiva porta romànica, transformada i feta més estreta en convertir-se en una porta de la sagristia. també s’ha descobert a una certa alçada entre la porta i la primera capella lateral, una de les finestres primitives, d’arc de mig punt i de doble esqueixada. 

La capçalera- que probablement ja havia estat reconstruïda al segle XIV- fou destruïda el 1736 per obrir en el seu emplaçament una nova porta d’entrada de mig punt i aparellada de marbre rosat. En aquesta moment l’església canvia l’orientació i l’altar major, amb el seu retaule, fou col·locat a ponent de la nau.



També durant aquestes reformes es bastí un campanar quadrat a l’angle nord. Segons una aquarel·la de la primera meitat del segle XIX el coronament de la torre era amb merlets, i posteriorment va ser modificat.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 24 d’agost del 2016

CELLERA DE CODALET . CONFLENT. CATALUNYA NORD

PETJADES PEL CONFLENT 

La història del lloc de Codalet està estretament lligada al monestir de Cuixà. La primera notícia sobre Codalet és del 850, en què Condesalba, Enuteria, Vinul, Natiric, Usilda, Galfaric, Cixila, Mangalec, Natalí i Rodesend, probablement germans, van vendre a Protasi, convers, cap de la comunitat monàstica de Cuixà, la meitat de Codalet.

En el precepte de Carles el Calb de l’any 871 a favor de Sant Andreu d’Eixalada- que ja estava unit a la comunitat de Cuixà- són confirmades al monestir les terres i les vinyes de Codalet. Sembla ser que durant els anys que hi da entre el 850 i el 871 va ser comprada la resta del lloc de Codalet pel monestir. El domini de Sant Miquel sobre Codalet va ser confirmat en la butlla de l’any 968 del papa Joan XIII. 

L’abat Gregori  pel febrer del 1142 atorgà , amb el consentiment del comte Berenguer Ramon IV, el privilegi de construir una nova vila a la “coromina del monestir”, lloc on es celebrava una fira, amb l’establiment de llibertat de tot el cens servil per als nous habitants. Sembla ser que ja existia una població primitiva  situada a l’esquerra del Lliterà. La nova vila va bastir-se als voltants de l’església de Sant Feliu que ja existia. 

Codalet apareix designat com a “castrum” el 1305, moment en que el vilatge nascut a la sagrera de Sant Feliu ja estava fortificat. Més endavant el recinte fortificat  de la saagrara o cellera serà designat com a “força”. 

Hi ha notícia que el 1346 Pere III el Cerimoniós, per castigar la gent de Codalet per haver-se mantingut fidel a Jaume III de Mallorca manà que enderroquessin les fortificacions. 

Codalet estigué sota la senyoria de l’abadia de Cuixà fins a la Revolució Francesa.

L’element més important que subsisteix és una torre cilíndrica que es dreça pràcticament sencera  a l’angle sud-oest, a uns 25 m. de l’església. Dit espai coincidiria amb  la sagrera. És del conjunt de fortificacions, l'element més ben conservat, d'uns 12 metres d'alçada, i rematada per uns merlets quadrats i alts. Per dessota d'aquests, hi ha dues fileres d'espitlleres. 

Les muralles conservades actuals poden ser del segle XII, en la base, i en la part superior podrien correspondre a una obra de remuntada o de reconstrucció del XIV o del XV.  

Les restes de les antigues muralles s'estenen breument a banda i banda de la torre, uns 7 metres per la banda de la plaça del Fort, i serveixen de paret exterior de diversos habitatges construïts a l'interior i a redós d'aquesta muralla.

L'aparell del mur es compon de còdols grans i altres blocs de pedra només escantonats, disposats horitzontalment i units amb quantitats abundants de morter. 

A més d'aquests murs al descobert, hom ha afirmat que hi ha algunes restes de la muralla a l'interior d'altres edificacions. 

El conjunt de les muralles va ser declarat Monument Històric de França el 16 de novembre del 1949. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 19 d’agost del 2016

SANTA MARIA DE LES GRADES. ARBOÇOLS. CONFLENT. CATALUNYA NORD

PETJADES PEL CONFLENT 

Marcèvol és un poble, bastant despoblat i abandonat, situat a l’est del municipi d’Arboçols, al qual pertany.


Santa Maria de les Grades és l’església parroquial del poble. És al capdamunt d’un serrat , prop de l’antic priorat de Marcèvol. 

El primer esment del lloc de Marcèvol es troba en la butlla que el papa Sergi IV  atorgà a Cuixà el 1011, on consta que aquest monestir hi posseïa uns alous. Sant Martí de Canigó en rebé uns altres l’any 1088. L’església es esmentada també el 1091 en el testament del vescomte de Castellnou i ardiaca d’Elna Guillem Jaspert. El 1106, Hug, vescomte de Tatzó li feu un altre llegat. El 14 de gener de 1119, el comte Ramon Berenguer III i la comtessa Dolça, hereus dels comtats de Cerdanya i conflent li cediren una alberga, per remissió dels seus pecats i dels de llurs parents. És esmentada com a parròquia l’any 1163. 

En aquesta església es fundà la primera comunitat de canonges del Sant Sepulcre que més tard es traslladaren a un nou edifici construït a migdia del poble. Molt probablement, fou entre els anys 1142 i 1164 que els canonges construïren l’actual església del priorat de Santa Maria de Marcèvol. Després d’això, aquesta primera església va ser coneguda més endavant cons Santa Maria de les Grades i restà com a simple parròquia del lloc.

Es tracta d’una església de nau única, coberta amb volta de canó llis de mig punt i capçada per un absis semicircular, proveït exteriorment de les típiques arcuacions cegues i lesenes de l’arquitectura llombarda del segle XI, introduïda per l’abat Oliba en el primer terç de segle.  

L’aparell de pedra escalabornades presenta sobretot a la paret nord les traçades al ferro característiques a la regió. L’edifici dataria de la segona meitat d’aquest segle. 

La porta s’obre al migdia i fou refeta al segle XIV o XV amb arc apuntat de pedres picades. Al segle XIV  o potser abans  s’edificà al davant de l’església un recinte fortificat, proveït d’espitlleres amb la porta de mig punt sobre un sòcol rocallós  i uns graons que han donat a l’església l’apel·lació de Nostra Senyora de les Grades. Un matacà protegia aquesta porta i una ronda emmerletada unia el recinte a l’església. 

El retaule major, que presideix la imatge de la Mare de Déu de les Grades , obra del pintor vinçanenc Jaume Forner (1527), procedeix del priorat de Marcèvol. També CR ens parla d’una imatge molt senzilla i popular de la Mare de Déu asseguda, de tradició romànica, probablement al segle XIV.

Segons una tradició, la mare de Lli, el primer successor de Pere com a papa, hi fou enterrada.  Sobre aquest fet es desenvolupa el miracle de la farina. 

Tancada la porta d’accés ha estat difícil fotografiar-la així com l’interior de la ronda, però hem fet el millor possible. La part exterior envoltada d’altres edificacions també ha estat problemàtic d’aconseguir.  

Text i recull dades. Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 17 d’agost del 2016

SANT MIQUEL DE LLOTES. ROSSELLÓ. CATALUNYA NORD

PETJADES PEL ROSSELLÓ 

Sant Miquel de Llotes (Nom oficial francès Saint-Michel-de-Llotes) és un poble situat al límit de la zona muntanyosa dels Aspres amb el Riberal, dins la rodalia d’Illa.

El poble de Llotes apareix sempre lligat a la història del vescomtat d’Illa, fins al punt que n'és el seu origen, en baixar la població de l'emplaçament de les muntanyes, d'accés més difícil, a la plana fèrtil del Riberal. El 898 en un diploma ja consta el lligam de la vila d'Illa amb el lloc de Llotes, així com em documents posteriors. Al llarg dels segles IX a XI són nombrosos els alous en el territori de Llotes, que sempre apareixen relacionats amb la vila d'Illa. 

El poble (300 h./185 m alt) se centra en l’església parroquial (Sant Miquel), vora la riera de Sant Miquel (o de Gimenell), afluent, per la dreta, de la Tet, envoltada pels veïnats del Mig, de Valltorta, d’en Marçalet i dels Masos.
La construcció de l'església tingué lloc al segle XI i va ser consagrada el 1031. Inicialment era dedicada a Santa Eulàlia, abans que l'advocació s'assignés a Sant Miquel.  

La nau principal és de volta de canó, amb tres arcs dobles. Construïda amb cobertura de fusta al segle XI, la substitució d'aquesta per la pedra féu que calgués reforçar les parets laterals amb arcs de contrafort.  

A banda i banda de la nau principal se n'aixecaren dues de laterals, una del segle XIV i una altra de més tardana. Pel mur de la capçalera (sobre elevada al segle XIII o al XIV) corre un petit fris d'arcs cecs visible amb dificultats.

L'absis va ser construït en estil romànic llombard, és semicircular i molt aixecat respecte del nivell del carrer. És decorat amb lesenes i arcuacions cegues. Es poden observar, també, els forats deixats per les subjeccions de les bastides que s'hi utilitzaren en els processos constructius. 

L'alt campanar, de planta quadrada, té obertures per a les campanes a cada cara. 

L'edificació va ser engrandida diverses vegades: al segle XIV (construcció d'una nau paral·lela al nord de la principal); al segle XVII (una capella); al XVIII (sagristia del 1702, aixecament del cor, construcció de dos passadissos laterals, es remuntà el campanar); i encara al segle XIX.
 Darrerament ha estat restaurada completament al segle XX.

Llàstima no poder entrar a veure tot el que surt relacionat al seu interior però enumerem les dades trobades: D'època medieval resta una marededéu amb l'Infant, així com un sarcòfag datat del 1318. Més moderna la cadireta processional de la Mare de Déu, que es va daurar l’any 1735. Es poden esmentar, a més, una estàtua en fusta esculpida, policroma i daurada, que es considera feta a finals del segle XVII o començament del XVIII. Una pila baptismal del divuitè en marbre de Vilafranca de Conflent, i una cadira de la mateixa època. Hom ha destacat, també, la conservació d'una "superba" campana del segle XVIII. S'ha esmentat sense confirmar l'existència d'una estàtua del segle XIII dedicada a santa Eulàlia. 

A més, com moltes esglésies de la Catalunya Nord són conserven en el seu interior gran quantitat de retaules. Surten citats en aquesta església:
·         Retaule de l'arcàngel Sant Miquel, o de l'Altar major. Del segle divuitè, fet en fusta daurada i policromada. L'espai central és ocupat per l'arcàngel sant Miquel dominant un drac antropomòrfic.
·         Retaule del Roser, primera capella lateral esquerra. Com l'anterior, va ser realitzat en fusta daurada i pintada. El fet que se n'hagi conservat el contracte de producció permet datar-lo al 1774. En el centre de la peça, la Mare de Déu amb l'Infant lliura el roser -rosari- a sant Domènec i a santa Caterina de Siena.
·         Retaule de sant Antoni, segona capella lateral esquerra. Fet de guix pintat, és de finals del segle XIX, en estil neoclàssic. La Mare de Déu de Lorda és acompanyada per sant Antoni Abat i santa Marta.
·         Retaule del Crist, primera capella lateral dreta. És del segle XVIII o del XIX, i hauria estat un encàrrec de la Confraria del Crist. El retaule és d'estil neoclàssic, en fusta pintada imitant el marbre. Centra la peça el Crist crucificat.
·         Retaule de la Mare de Déu de la Misericòrdia, segona capella lateral dreta. Amb data no segura, però del segle XIX i posterior a 1866 (any en què es va fer la capella), va ser fet de fusta pintada i daurada. La Mare de Déu és acompanyada per sant Joan Baptista i un altre sant no identificat. 

L'edifici va ser declarat Monument històric de França al 30 de juliol del 1973. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 12 d’agost del 2016

SANT QUIRC DE TAÜLL. VALL DE BOÍ. ALTA RIBAGORÇA.

PETJADES PER L’ALTA RIBAGORÇA. 

Sempre ho diem ens agrada buscar aquelles esglésies senzilles i apartades del gran coneixement d’altres esglésies molt més importants. Tal vegada podríem dir esglésies o capelles de gent treballadora. Feia pocs dies que en una sortida d’Amics del Romànic del Berguedà havíem visitat les principals esglésies de la Vall de Boí. Però vam tornar i una de les esglésies o capella va ser la de Sant Quirc de Taüll.

Sant Quirc de Taüll esta situat al sud-oest de la urbanització turística de Pla de l'Ermita. Està construïda en una gran esplanada als afores de la urbanització. Per un petit camí no gaire llarg, prop de la zona boscosa del càmping s’hi arriba fàcilment. 

No hi ha notícies històriques sobre aquesta església, Per tant és molt difícil datar la seva construcció. Això és un problema freqüent en aquest tipus d'esglesioles pel seu aïllament. Per l'entorn històric de la zona i els pocs elements definidors que mostra l'edifici, la construcció d'aquesta esglesiola romànica podria situar-se entre finals del segle XI i les primeries del XIII. No va passar mai de ser una capella de la parròquia de Santa Maria de Taüll. 

L'ermita domina el paisatge de Taüll des de dalt del turó a 1.608 m. alt. aproximadament, quasi 200 metres per damunt seu. 
L'edifici és una petita església d'una sola nau, coberta a dues vessants de llosa de pissarra sobre encavallades de fusta, capçada per un absis amb coberta de volta. La teulada cònica de l'absis, a un nivell més baix que la de la nau, reflecteix a l'exterior la configuració d'espais interiors diferenciats. Al centre de l'absis, s'obre una espitllera. 

A la façana de migdia se situa la porta d'accés, formada per un arc de mig punt de pedra rústega, adovellat, recolzat sobre impostes i amb extradós formant un petit ressalt.  

L'edifici s'assenta sobre rocs irregulars i de notables dimensions, probablement procedents d'esllavissades produïdes per l'erosió de la glacera que li serveixen de base. Rocs de la mateixa naturalesa s'escampen al voltant de l'església.  

A la façana nord hom pot veure, no gaire lluny de l'absis, una gran arcada de pedra tosca, tapiada actualment per un vidre, que fa evident l'existència d'una perforació del mur potser per accedir a una capella lateral, afegida després de la primitiva construcció  i suprimida posteriorment. El fet que no es vegin senyals d'arrencada dels murs podria indicar que l'esmentat annex hauria estat adossat sense encaix al mur.

Els murs, de carreus de pedra desbastada prou irregulars, presenten diferència en el seu aparell. Sembla que la capçalera (l'absis més un terç aproximadament de la nau) podria pertànyer a una etapa constructiva anterior a la de la resta de la nau, on els carreus estan disposats de forma molt més regular.  

Mitjançant l’obertura en la paret nord es pot veure l'interior, molt abandonat, hi ha un banc corregut lateral construït amb carreus de pedra. El paviment de la nau està format per grans lloses mentre que el del presbiteri està construït per rocs. A l'angle nord-oest dels peus hi ha una pica. És pobra en decoració i molt senzilla. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 10 d’agost del 2016

SANT NAZARI DE BARBADELL. BULATERNERA,. ROSELLÓ. CATALUNYA NORD

PETJADES PEL ROSSELLÓ 

Pujàvem a visitar el priorat de Serrabona i  prop d’un viratge (un dels molts de la estreta carretera) llegíem un cartell que diu Sant Nazari de Barbadell, església preromànica Segle X- XI.  Com aquest tipus d’església petita i de poble és una de les nostres dèries en baixar aparcàvem el cotxe i per una pista de terra en bastant bones condicions caminàvem fins atrobar l’església.

Sant Nazari de Barbadell (Saint Nazaire, en francès) és una església de la comuna rossellonesa de Bulaternera (Bouleternère en francès), a uns 3 quilòmetres de la població i a la ribera del Boules.  

És tot el que resta de l'antic llogaret de Barbadell, una antiga possessió del  priorat de Serrabona. És a l'esquerra del Bulès, en els primers contraforts que es troben en deixar la plana, anant del poble de Boulernère cap a Serrabona.
En la seva arquitectura, s'hi aprecien elements romànics i preromànics. Ses origines remontent à l'époque pré-romane (IXe siècle). Els seus orígens es remunten a l'època preromànica (segle IX).Elle a été construite suivant la tradition wisigothique, qui se caractérise par l'utilisation de l'arc outrepassé (que nous retrouvons dans son arc triomphal), les fenêtres à simple ébrasement, l'abside de plan carré et voûtée, et la présence dans les murs de quelques assises disposées en épi. Va ser construïda seguint la tradició visigoda, que es caracteritza per l'ús de l'arc de ferradura (que ens trobem en el seu arc de triomf), finestres eixamplament única, absis quadrat i voltat i pla de presència a les parets d'alguns seients disposats al voltant. C'est un témoin précieux et rare, qui a traversé plus de dix siècles d'histoire.

La nau, emmarcada originalment en fusta, va ser elevada de nou al segle XI. El sostre de la nau única, originalment en fusta,  va ser substituït per una volta de pedra de forma d'arc de mig punt recolzada en els arcs anteriors que reforcen les parets. i fa de suport a la cobertura de teules de pissarra rectangulars.  

El campanar és d'espadanya i l'absis és quadrat, amb cobertura de volta. 

A principis del segle XX, el lloc estava dividit en diversos propietaris i es transforma en una granja que va desfigurar per complet l'edifici. 

La constitució el 1997 de l'associació Els amics de Sant Nazari de Barbadell fou el punt de partida de la restauració de l'església. Va permetre l'adquisició de la totalitat del terreny, amb una donació dels tres propietaris. 

La restauració es va iniciar immediatament. Els treballs es desenvoluparen gràcies a l'esforç personal dels associats, que netejaren el lloc (les crescudes del Bulès havien aportat grans quantitats de llim) i n'eliminaren moltes addicions constructives posteriors que havien desfigurat del tot l'església.

És un testimoni preciós i rar, que va creuar més de deu segles d'història. ef, primitivement charpentée en bois, a été surélevée au XIe siècle, et couverte d'une voûte plein cintre soutenue au moyen d'arcs formerets qui renforcent les murs et supportent une couverture en dalles de schiste rectangulaires.

Des groupes de visiteurs qui s'intéressent à l'art pré-roman et roman viennent souvent rendre visite à ce site qui revit, grâce surtout au bénévolat.Els grups de visitants interessats en preromànic i romànic sovint vénen a visitar aquest lloc que reviu, gràcies sobretot al voluntariat.
Actualment encara s’estan fent reformes i enguixant l’interior de l’església. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.