divendres, 28 d’octubre de 2016

SANT ESTEVE DE CASTILLÓ DE TOR. PONT DE SUERT. ALTA RIBAGORÇA.

PETJADES PER ALTA RIBAGORÇA.  

En la nostra visita a la Vall de Boí volen explorar els diferents pobles i les seves esglésies visitàvem el poble de Castilló de Tor com diu el cartell indicador. 

He trobat altres dades amb el nom de Castelló de Tor però suposo que la de l’indicador és la més correcta. A la part superior del poble hi ha les restes del castell que dóna nom al lloc.

Castilló de Tor és un poble (9h. 2009) a la dreta de la Noguera de Tor i a l’entrada de la vall de Boí. Formà part del terme de Llesp fins a llur incorporació al Pont de Suert el 1968. És el poble d'entrada a la vall de la Noguera de Tor, més endavant denominada Vall de Boí. 

L'origen del poble és, sens dubte, el Castell de Castilló de Tor, nom que es dóna actualment, amb una forma realment redundant, que en temps pretèrits devia ser més simple. 

El castell és citat ja l'any 1018. Fou venut el 1040 per Ramon IV de Pallars Jussà a Ramir I d'Aragó, i el fill d'aquest darrer, Sanç Ramires, el donà el 1085 a Roda. Per aquest motiu a la llarga va passar a la jurisdicció  de Lleida, que en va mantenir la senyoria fins a mitjan segle XIX. 

El 1381 Castilló de Tor tenia 4 focs (una vintena de persones). En el Fogatge del 1553 hi consten 10 focs[1] (unes 50), i el 1787 n'hi 42.  

Castilló de Tor va tenir ajuntament propi des de la formació dels ajuntaments moderns a partir de la promulgació de la Constitució de Cadis, i el va mantenir fins al 1847, any en què es va veure obligat a unir-se a Llesp en no arribar als 30 veïns (caps de família) que exigia la nova llei municipal aprovada dos anys abans.

 Pascual Madoz, en el seu Diccionario geográfico... del 1845 descriu Castelló de Tor dient que és en el vessant sud-est d'un turó, a la riba dreta del riu Flum de Tor; deia que estava perfectament ventilat, i que té un clima fred, que produeix calenturas pútridas i inflors a causa dels aires humits i freds que hi regnen tothora. El poble, segons ell, estava format per set unides a l'església, en part a la plana, i en part a la costa del turó.  

Al llarg de la història, aquest poble havia estat pràcticament sempre el més poblat del terme de Llesp. El 1960 tenia encara 175 habitants, que deu anys després, el 1970, ja havien baixat a 46. El 1981 eren 21, les persones que romanien residint a Castilló de Tor. 

L’església  parroquial de Sant Esteve depèn de la de Llesp.  En la nostra visita no vam poder arribar a l’edifici al ser tancat amb murs de pedra i de filferro. Els voltants del temple era tot cobert d’herbes i matolls no vam poder fotografiar res més que el campanar.  

L’església és una construcció d'una sola nau i coberta de dues vessants, amb teula àrab. Al tester anterior la porta d'accés és una arcada senzilla de mig punt. Hi ha un petit rosetó a sobre de l'eix de la porta.  

El campanar, adossat a un mur lateral, és de base quadrada i està aixamfranat a la part superior, on hi ha quatre obertures de mig punt per les campanes. La coberta del campanar és piramidal i de llosa de pissarra del país. Va esser ampliat en alçada i les antigues obertures foren tapiades.  

L'edifici, fet amb carreus de pedra vista, rep les influències romàniques de la Vall de Boi. 

Certes dades ens assabenten de l’existència d’un retaule de Sant Esteve (1745), procedent de Castilló de Tor, exposat al "Museu d'Art Sacre de la Ribagorça", situat a l'antiga església parroquial del Pont de Suert. Aprofitant les facilitats d’internet acompanyem fotografia 

Sant Esteve de Castilló de Tor és una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 26 d’octubre de 2016

SANT CUGAT DE GAVADONS. COLLSUSPINA. MOIANÈS.

TERRES DEL MOIANÈS. 

Baixant de Tona per la carretera que porta a Manresa, molt a prop de Collsuspina, trobàvem un cartell que deia Sant Cugat de Gavadons. Aleshores encuriosits com sempre en conèixer nous indrets del nostre país ens hi vam dirigir. És una església de mitjanes dimensions que s'aixeca en una elevació prop del turó de Puig Estels.
 
Gavadons era un antic poble, situat dalt la serralada de ponent de la plana de Vic, a 1.008 m alt.. El 1828 s’uní amb Collsuspina per formar una parròquia independent, cosa que s’obtingué el 1897. 

Als 1046 metres d'altitud s'aixeca susdita església envoltada per masos antics com Miravalls, Mas Naulart, Bellver, etc 

Sant Cugat de Gavadons té molts anys d’història: l’any 968 es cita per primera vegada l’església de Sant Cugat “que hi ha darrera de la serra”. A voltes també se li diu de “Coll sa sima”, però l’apel·latiu més constant és el de Gavadons. Prop seu hi ha el naixement del riu Congost. 

S’esmenta que hi va haver una nova consagració l'any 1083, quan era sufragània de Sant Andreu de Tona. 

L’edifici original d’aquesta església preromànica i romànica hauria estat d'una sola nau. Al segle XVI es van afegir dues capelles laterals amb volta gòtica formant creuer. L'alteració més important es va produir durant la primera dècada del segle XIX, amb la construcció de la rectoria i la sagristia, fet que va suposar la desaparició de l'absis, i la transformació del cloquer d'espadanya en un campanar de torre quadrada de gran volum. Tal vegada també podia fer la funció comunidor. L'actual porta d’entrada mira a ponent.


També s’aixecà en aquesta darrera reforma l'altar, d’estil neoclàssic popular, dedicat a sant Pere Màrtir. 

Ha estat restaurada modernament (1974-76). S'hi venera també sant Pere Màrtir (hom hi fa l’aplec el 29 d’abril).

Davant l'actual entrada hi ha dues lloses, una és una lauda sepulcral amb un escut de la família Miravalls, que recorda la relació d'aquest mas amb l'església. Al costat sud de l'església hi ha un cementiri. 

A destacar el seu mirador sobre aquesta part final de la plana de Vic enfilada cap el Moianès. Entre l’edifici eclesial i el mirador l’enigmàtic pedró (gran taula de pedra rodona d’origen i funció incerta amb senyals cardinals marcats i forats que travessen la pedra). 

És un edifici que forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Quan marxàvem em va venir a la memòria el record d’una anterior visita realitzada amb l’Antonio Mora. Records amics Mora! 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 21 d’octubre de 2016

SANTA MARIA DEL BARRI. TONA. OSONA.

TERRES D’OSONA.

Va ser el dia que vam visitar Malla. El dia emboirat i grisos no convidava a veure la peça de folklore ancestral que es representava a les muralles ibèriques d’El Brull. Per tant havent perdut el pla original van voltar sense rumb determinat i vam visitar Tona. Per cert, en aquesta població hi ha més d’un monuments que ens obligaran a tornar i així conèixer-los. 

L’església i els seus entorn estan summament cuidats. A més una senyora molt amable ens va permetre entrar i fer les fotografies pertinents per la nostra crònica. 

L’augment de la població, ocasionat per l’estabilització del país als segles X i XI i per les possibilitats agrícoles del seu sòl pla i fèrtil, fou la causa de la construcció de l’església de Santa Maria del Barri, al vessant de migdia del puig del Castell, ja abans de l’any 1011.

Van ser els seus fundadors Miró Gotmar i la seva muller Eicolina, que van reconstruir-la en l'any 1073, sobre una altra documentada en l'any 1011. 

Per les destrosses sofertes durant els terratrèmols de 1425, es va haver de restaurar, sent els seus patrons els senyors de Barri o Desbarri, que més tard van cedir els seus drets de propietat al mas Planell, els quals els van conservar fins al segle XVIII. 

La restauració més singular es va dur a terme entre els anys 1570 i 1579, amb estil gòtic. 

Entre 1723 i el 1814 va servir d'església parroquial i va canviar el nom per Sant Andreu de Tona, com a substituta de la de Sant Andreu del Castell de Tona. 

De la estructura original romànica només resta l’absis semicircular i el campanar de quatre pisos. 

Al segle XII, originalment tenia una sola nau, però en les reconstruccions posteriors es va ampliar a tres naus, sostingudes per pilars i arcs gòtics amb claus de volta esculpides. 

Té un absis semicircular cobert amb una volta de quart d'esfera. En la part exterior sense ornamentació, es pot observar en un contrafort de l'absis un relleu representant la figura d'un quadrúpede.

El campanar és de planta quadrada de quatre pisos, amb finestres dobles separades per una columneta amb capitell en el primer pis i amb finestres d'arc de mig punt en la resta. 

Aquesta església també es coneguda des del l’any 1904 com a Santuari de Lurdes o Lurda. Està catalogada com a Bé Inventariat. 

La seva última restauració va ser el 1992 realitzada per la Generalitat de Catalunya.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur. 
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 19 d’octubre de 2016

SANT VICENÇ DE MALLA. OSONA.

TERRES D’OSONA. 

Quan arribàvem a Vic el cel era grisos i la boira cobria tota la Plana. Aleshores vam haver de canviar les idees preconcebudes i escorçar el viatge al màxim. Com el indret més proper era el poble de Malla, i havíem divisat la seva església en diferents ocasions vam decidir pujar a visitar-la. Com és pot apreciar les boirines ens acompanyaren tota l’estona.

 
El lloc és preciós, situat quasi a la part alta del turó que domina les cases disseminades que envolten l’església. 

Malla és un municipi (255h. 2009) que es troba dins les terres de la plana de Vic. El fet que Malla sigui un municipi planer fa que no hi destaquin gaire les formes de relleu. Malgrat tot, cal mencionar el puig del Clascar (644 m), sota el qual s’alça la caseria de Malla (580 m.) i el temple sota l’advocació de Sant Vicenç.

 
Surt esmentada com església parroquial l'any 1052 i anys més tard rep una donació important per la seva reconstrucció, aproximadament l’any 1078. El bisbe de Vic, Ramon Xetmar, va consagrar un altar dedicat a Santa Maria el 1191.  

Al segle XIV va ser transformada, obrint als murs laterals unes capelles dedicades a sant Pere, sant Feliu i sant Joan. A principis del segle XX es va canviar l'orientació de l'església, col·locant una porta en el lloc que es trobava l'absis principal. Finalment, en una restauració feta per la Diputació de Barcelona en els anys 1983-1984, es va intentar recuperar l'antic aspecte que tenia abans del canvi de l'orientació.
 


L'església romànica té planta basilical amb tres naus paral·leles sense transsepte. Estan cobertes amb voltes de canó la central i la meridional, mentre que la del nord té en el seu primer tram una volta d'aresta. Les naus tenen en la seva capçalera tres absis semicirculars, el central reconstruït en 1983. L'absidiola de migdia té tres finestres de doble esqueixada, mentre que la de tramuntana només en té una.

El campanar és de torre, de planta quadrangular i amb quatre pisos. Al tercer pis té finestres de mig punt i al quart són geminades. Està decorat amb dents de serra i arcuacions cegues a la seva part superior. La coberta piramidal de rajola vidriada verda data del segle XVIII. 

L'antiga porta actualment conservada al Museu Episcopal de Vic és de dues arquivoltes, sostingudes per quatre columnes i decorada amb relleus esculpits de motius vegetals entrellaçats amb ocells picotejant les fulles. Juntament amb els capitells de les columnes, també llaurats, és atribuïda al taller de Vic-Ripoll. 

Al Museu Episcopal de Vic a més de l’antiga porta, es conserva també dos fragments de pintura mural, un que representa la figura de Crist en Majestat inscrita en l’ametlla mística i que devia decorar la conca absidal de la nau de migjorn i un segon de decoració força fragmentada que devia decorar el sector més pròxim a l’absis central. A més, també es conserva un suport d'ara d'altar, trobat durant l'última restauració. 

Finalment, cal destacar el Museu de Malla, situat al costat de l’església parroquial, on exposen objectes litúrgics, objectes de ceràmica i notables restes arqueològiques. Entre les peces més interessants trobem un monument funerari ibèric que data dels segles IV-III aC.
 


L’església de Sant Martí de Malla està catalogada com a Bé Inventariat. 

La restauració de l’absis central feta amb formigó ens va sobtar per la forta empremta visual. A més, tot l’entorn exterior també pateix del color gris del ciment. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 14 d’octubre de 2016

SANT JAUME DE VILADROVER. EL BRULL. OSONA.

TERRES D’OSONA. 

Visitàvem el grup de cases disseminades de Viladrover (83 h.2009). Pertany al municipi d'El Brull, en un sector que forma un apèndix del terme entre els de Seva i de Balenyà.

 
Abans que es construí el temple ja es coneixia el llogaret d’Adrover. Surt esmentat en un document de l’any 929, fent referència a aquest antic i mil·lenari veïnat. 

A la consulta etimològica el diccionari Alcover-Moll ens fa aquesta definició.: de villa Adroarii, ‘vila d'Adroer’ (nom propi d'origen germànic).

 Però no serà fins l’any 1029 quan es tenen notícies del primer temple. Essen segurament una església particular vinculada als senyors d’Aiguafreda. És anomenada popularment com a Sant Jaume dels Bastons, pel mas dels Bastons que té prop seu. 

L’any 1172 passa definitivament a ser sufragània de l’església parroquial de Sant Martí d’El Brull. 

L’església actual s’erigí al llargs del segle XII. Es tracta d'un edifici d'una nau, coberta amb volta de canó amb llunetes i arcs torals, capçada per un absis semicircular amb decoració d'arcuacions sota fris de dents de serra de construït a principis del segle XX.  

Al costat de tramuntana s'hi afegí el cos de la sagristia. Conserva la porta original al mur de migdia, d'arc de mig punt amb dovelles bicolors, tot hi que ha estat cegada. En aquesta porta encara es podem contemplar les dovelles i l’arquivolta. Juntament amb la finestra són un exemplar de l’ús de l’arc de mig punt.
 

L'accés actual es troba a la façana de ponent on hi ha una porta rectangular sota un frontó semicircular del segle XVII i una finestra en forma de creu.  

Però si un element destaca damunt dels altres és el magnífic campanar romànic. Campanar de torre de planta lleugerament romboïdal de tres pisos d'alçada, que descansa sobre la volta a l'extrem oest de la nau. Malgrat les modificacions d'època barroca, conserva algunes de les finestres romàniques geminades amb columna i capitell amb mènsules  i la decoració d'arcuacions sota el fris de dents de serra de tipus llombard. 

El campanar és el testimoni del pas del temps, ja que en les seves parets i pedres es veuen les senyals de les obres i reformes que s’han fet al llarg del segles. 

Entre el 1916 i el 1920 es va allargar la nau per llevant i es va construir un absis neoromànic d’una gran perfecció que molts creuen que és una peça original o d’època romànica. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 12 d’octubre de 2016

SANT VICENÇ D’ESPINELVES. OSONA.

TERRES D’OSONA.  

Baixaven del Montseny de retorn d’un agradable dia, en entrar al poble d’Espinelves  el seu campanar va cridar la nostre atenció. Es destacava contra el cel i ens va enamorar. No vam poder fer altra cosa que parar i anar a veure l’església de Sant Vicenç Una bonica església de  obra romànica que se’ns oferia a la mirada.
 
 
Espinelves és un municipi (190 h.2009) que tot i pertànyer a la comarca d’Osona, és adscrit administrativament a la província de Girona. El terme, dins la sub-comarca de les Guilleries, és força accidentat. 

El terme d’Espinelves i la seva parròquia són esmentats des del 943 com a part integrant del terme del castell de Sant Llorenç. Des de l’any 1072 el valle de Espinalbes , més tard Espinalbesio , es troba dins la demarcació del castell fins que passà a mans de diferents senyors i aviat a domini predominant del prior de la canònica de Sant Llorenç del Munt, al segle XIV.

 
La seva jurisdicció era exercida pels funcionaris dels Cabrera, creats comtes d’Osona des del 1356. Formà una sola batllia amb Sant Sadurní d’Osormort, almenys fins el 1698, i al segle següent era en mans dels comtes de Solterra. 

El poble d’Espinelves (752 m. alt.) és la centre de la vall, en un petit turó on a la part més encimbellada es troba l’església de Sant Vicenç. 

L’edifici romànic va sofrir diverses reformes, i fou consagrat al febrer del 1186. La restauració ha posat al descobert que no era una església d’una sola nau i absis, amb un pòrtic o atri a migdia, sinó una església amb una nau i absis del segle XI i una segona nau i absis del XII, amb un campanar també del XII.  

 
L’acta de consagració explica la construcció de l'edifici; inicialment es construí la nau major, amb el seu absis i una porta a migdia, i dins el darrer terç del segle XII el diaca Arnau féu construir una nova nau amb absis i el campanar. La nau central era dedicada a sant Vicenç, i la segona a sant Jaume Apòstol. Al segle XVI es construí una capella amb nervacions gòtiques a la banda N, i es connectaren, alhora, les dues naus a través d’un gran arc que suprimí les antigues arcades de comunicació i obligà fins i tot a tallar un arc toral que hi havia al mig de la nau i que s’endevina encara en la volta i els murs un cop netejats. Després se suprimí l’absis de la nau de Sant Jaume amb la construcció d’una capella rodona del Santíssim, que en la restauració ha estat desfeta per a reconstruir l’absis amb tota fidelitat.

L’edifici de Sant Vicenç d’Espinelves té dos absis semicirculars, cada un a l’extrem est de cada nau.
 
L’absis de la nau principal, la primera nau construïda als segles XI-XII, té dues lesenes verticals i arcuacions cegues a la part superior, seguint el model llombard, i una finestra al centre. 

L’absis de la segona nau, la més nova del segle XVII només té l’ornamentació de les arcuacions cegues i la finestra central. 

El campanar és una torre de planta quadrada i consta de tres pisos, s’aixeca a l’extrem oest de la nau principal. 

El primer pis té una finestra a cada mur emmarcada de lesenes cantoneres als costats i, a la part superior, un fris d’arcs cecs (cinc arcs als costats nord i sud, i sis arcs a l’est i oest) amb un fris de dents de serra al damunt. 

El segon pis té una finestra geminada a cada costat sostingudes al centre per una fina columna cilíndrica i capitell trapezoïdal. Les finestres , igual que al primer pis s’emmarquen amb lesenes cantoneres, arcs cecs i frisos de dents de serra. 

El tercer pis té dues grans finestres d’arc de mig punt a cada costat, sense ornamentació. Aquest pis originalment només tenia els quatre pilars que sostenien la teulada, posteriorment es va tancar amb les parets i les finestres actuals. 

El Museu Episcopal de Vic guarda un magnífic antependi romànic procedent d’aquesta església, fet a la fi del segle XII o principi del XIII, una de les obres més importants de l’anomenat Grup o Taller de Vic i que ha fet que el seu anònim autor rebi, en el camp de l’art romànic, el nom de Mestre d’Espinelves. També és conegut com el Frontal de la Mare de Déu i els sis profetes.
 


La Diputació Provincial de Girona entre l’any 1965-1977 va realitzar una restauració en què es construí de nou l’absidiola i condicionà part de l'arquitectura del temple. Així, avui es pot contemplar una obra perfecta i ben restaurada, a la qual dóna un especial relleu el campanar 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 7 d’octubre de 2016

SANT MARTÍ D’EL BRULL. OSONA.

TERRES D’OSONA. 

En un matí sense rumb vam aproximar-nos al Parc Natural del Montseny i vam visitar el poble del Brull. Va cridar-nos l’atenció la seva església sota l’advocació de Sant Martí per seu to vermellós propi de la pedra roja de la contrada.

 
El terme d’El Brull va ser possessió dels vescomtes d'Osona-Cardona. Segurament ja havia una església, potser al castell, que apareix documentada l'any 1018. A mitjan segle XI es va construir un nou temple; va ser consagrat pel bisbe de Vic Guillem de Balsareny, després de l'any 1057. Sant Martí del Brull sempre ha estat l'església parroquial del lloc.

 
L’any 1062 va ser dotada amb delmes del vescomte Ramon Floc I i la seva muller Ermesenda. 

En 1265 el vescomte Ramon de Cardona va vendre la baronia del Brull al bisbat de Vic. 

A banda de l'altar de St. Martí, també s'hi retia culte a Sant Miquel i a Sant Joan. Al 1357 també s'hi documenta l'altar de Santa Maria.

L’església de Sant Martí del Brull és un edifici d’origen romànic del segle XI, d’una sola nau i coberta per volta de canó amb llunetes. Aquesta volta de canó sembla va construïda amb posterioritat i reforçada amb arcs torals.  

Està capçada per un absis semicircular,  que originàriament devia ser una capçalera trevolada. Al 1588, les dues absidioles laterals van ser substituïdes per dues capelles quadrades. L'absis central està decorat amb finestres cegues en sèries de tres, amb arcuacions i bandes llombardes. 

El campanar i la porta de ponent són del segle XVIII, època en la qual es va realitzar una nova reforma de l'edifici. Les lesenes situades a la façana principal, on trobem el portal, van ser retallades per poder-hi obrir un òcul, al mateix temps que les van allargar fins a la motllura que corona la façana. La porta primitiva encara es conserva situada al sud, però aparedada, al lloc on més tard es va construir un atri del qual en queden dos pilars amb els seus arcs.  

L’interior de l’absis està decorat amb cinc nínxols o fornícules semicirculars separades per mitges columnes. Aquest espai estava decorat antigament amb pintures al fresc d’època romànica del segle XII, descobertes el 1909 per mossèn Josep Gudiol i traslladades el 1935 al Museu Episcopal de Vic. La temàtica d'aquestes pintures són el Gènesi, la Redempció i el Pantocràtor voltat pels tetramorf.

 
Sant Martí del Brull està catalogada com a Bé Cultural d’Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 5 d’octubre de 2016

EL CASTELL D’EL BRULL. OSONA.

TERRES D’OSONA. 

Visitàvem aquests dies el poble d’El Brull i ens va encantar la seva història i  personalitat i també l’esforç per ser un punt de turisme per visitar i conèixer. 

El poble del Brull (843 m. alt i 115 h.2005) és al peu del pujolet coronat per les restes del Castell, del qual resten una torre d’angle i un llenç alt de mur.

 
I com no ens va cridar l’atenció les restes que formaven el castell. Com hi ha nombroses dades suposo que verídiques en els cartells i els plànols que envolten el monument passo a copiar-los per explicar la seva història.  

Des d’aquest punt elevat es controlaven i protegia el territori que tenia adscrit. Malgrat les seves dimensions modestes: el terme que administrava s’estenia per tot el Brull, Seva i la Castanya. 

La primera referència que esmenta l’existència del castell és un document perdut de l’any 994, en que el comte de Barcelona. Borrell II, feia senyor del castell a Ramon I d’Osona-Cardona. Malgrat la incertesa d’aquest primer testimoni, la propietat del castell sembla que efectivament recaigué en els comtes de Cardona, ja en temps de la vescomtessa Guila de Cardona, a mitjan del segle XI. 

El castell estava dotat d’una castlania, a part de diverses terres i drets. El castlà era l’encarregat del govern i jurisdicció sobre els dominis del castell que el senyor els hi havia confiat. Aquesta figura anà canviant de família, mentre el domini real del castell seguia en mans dels vescomtes de Cardona.

La propietat del castell acabà derivant, ja en el segle XII, en un violent episodi. El conflicte de la seva possessió entre el senescal Guillem Ramon de Montcada i el vescomte Guillem Ramon de Cardona, tenia els orígens en l’empenyorament del castell i llurs terres que feu el vescomte a Guillem Ramon de Montcada. Volent recuperar la propietat el vescomte, i creient que no havia estat rescabalat suficientment el senescal, el plet acabà amb l’ocupació per la força del castell a mans del vescomte. 

A mitjan del segle XIII els Cardona van vendre el castell i les seves possessions al bisbe de Vic. Aquesta canongia es va anar creixent paral·lelament amb els drets que diverses persones tenien encara sobre el castell, esdevenint-ne així, el darrer propietari. 

Però aquesta propietat no aconseguí aturar les disputes  sobre el castell, ja que hi ha documentades diverses disputes entre castlans. 

De castlans n’hi havia diversos (castlà major, intermedi i menor), però els que acabaren residint al castell foren la família dels de menor rang, els Brull, que devien estar arrelats al terme o prengueren el nom del castell. 

Les ruïnes que avui poden contemplar-se testimonien totes aquestes vicissituds viscudes al llarg de 1000 anys. En el mur que té més alçada (10 m.) es pot veure els encaixos de bigues i bastides, que demostren que l’edifici constava d’una planta baixa i dos pisos. 

Al segle XIV, l’estat del castell ja era precari i foren moltes les demandes per arreglar les escales que duien a les torres, o que palesaven el mal estat de les cobertes, la manca de teules, i les  portes i els porticons en mal estat. 

El castell quedà finalment malmès i deshabitat al segle XV, segurament en el marc dels conflictes de la guerra civil catalana i les guerres de remença. 

Avui encara està dempeus part de la paret i d’una de les quatre torres del castell. Són el testimoni d’un edifici que en origen tenia una planta pentagonal, amb quatre reforços cilíndrics en el seus angles principals. En època encara alt medieval les parets del castell es van realçar, i es convertiren els reforçaments cilíndrics en veritables torres de defensa i guaita. 

La migradesa de les restes que es poden observar, poc diuen de les seves característiques internes, tot i que es sap, que en bona part els murs conservats pertanyen als segles XII i XIII.  

Un indret més del nostre país. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia. M. Rosa Planell Grau.