dimecres, 23 d’agost de 2017

SANT VICENÇ DE VALLMANYA. VINÇA. CONFLENT.

PETJADES PER LA CATALUNYA NORD. 

La gran majoria de dades que he trobat referents al lloc i l’església són en idioma francès. Fent un esforç intentaré complir amb la meva feina de traduir-ho a català.

 
Vallmanya és un municipi del Conflent (38 h. 2009 ), al límit amb el Vallespir, que comprèn la capçalera de la vall de Lentillà (en aquest sector, el riu de Lentillà és anomenat també riera de Vallmanya), al massís del Canigó.
La consulta etimològica al DCVB en fa aquesta definició.: del llatí valle magna, ‘vall gran’.  

El poble (41 h. 2013/ 855 m. alt) es troba a l’esquerra del riu de Lentillà, prop de la seva confluència amb la riera del Castell, on s’alcen les ruïnes de l’antic castell de Vallmanya.

En un privilegi del l’any 950 el papa Agapit II dona dret de possessió del lloc de Vallmanya i la seva església a l’abadia de Sant Miquel de Cuixà.

L’església parroquial de Sant Vicenç es essencialment una construcció del segle XI, modificada al segle XVIII sota l’impuls del mestre de fraga Noell.  

En els treballs va perdre el seu absis romànic reemplaçat par un cor sobre ogives creuades. Van ser afegides tres capelles laterals i un campanar. 

En el seu interior hi ha un retaule barroc realitzat l’any 1733 per l’artista Pau Sunyer.
El poble de Vallmanya a causa del seu paper i els seus patiments en la segona guerra mundial (massacre de Vallmanya), va rebé la Creu de Guerra 1939-1945. 

Forma part de la Ruta del Ferro del Canigó. La paroisse de VALLMANYA, restera dans le domaine privé du Père Abbé de Sant Miquel de Cuxa jusqu'à la Révolution. En aquest poble hi havia hagut una important farga que aprofitava el mineral de ferro del Canigó. La parròquia de Vallmanya, romandrà fins a la Revolució com a domini privat de l’abat de Sant Miquel de Cuixà. Il avait le titre de Seigneur de Vallmanya. Tenia el títol de Senyor de Vallmanya. Les revenus qu'il tirait de l'exploitation du fer lui permettaient d'accorder des privilèges exceptionnels à la population. Els ingressos que va derivar de la mineria de ferro li van permetre concedir privilegis excepcionals a la població. onnait en location par voie d'adjudication, pour une durée de trois à quatre ans, les revenus de la forge, des mines, de l'hôtellerie.

Va arrendar els ingressos de la forja, de les mines, del negoci de l'hotel a través d'una subhasta, per un període de tres a quatre anys. Les archives départementales, conservent certains actes de location. Els arxius departamentals mantenen certs actes de lloguer.Un état des rentes de l'Abbaye datant de la fin du XVIl ème mentionne que le Sieur Berjau devait verser le 24 juin 42 livres et 10 sols pour les revenus de VALLMANYA. Una declaració de les rendes de l'abadia, que data de finals del segle XVI, fa esmena que el senyor Berjau havia de pagar el 24 de juny de 42 lliures i 10 sols per els seus ingressos de Vallmanya.
 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 18 d’agost de 2017

SANT PERE DE VALLMANYA. PINÓS. SOLSONÈS

TERRES DEL SOLSONÈS. 

Vallmanya (59 h. 2009/573 m. alt) és un poble localitzat a l’est del terme de Pinós. Situat a l’esquerra de la riera de Vallmanya, afluent, per la dreta de la riera de Salo.

 
El nucli urbà, el més gran del municipi, és centrat per l’església parroquial de Sant Pere, de la qual depèn la de Salo. El lloc és esmentat el 1021; el castell de Vallmanya ho és el 1277 com a possessió dels Pinós.  

El lloc formava part dels dominis del comtat de Berga, juntament amb els Peguera, Fígols i la casa fortalesa de Berga.

Sant Pere de Vallmanya (582 m. alt.) és l'antiga església del castell del mateix nom. Es troba a la part més alta del poble, al nord, culminant el conjunt de cases. Al seu costat hi ha una notable porta d'entrada al cementiri. Sempre ha mantingut el seu caràcter parroquial.  

Tot i que el lloc ja és esmentat al segle X-XI, l'edifici actual és dels segles XVII-XVIII.  

L’església de Sant Pere de Vallmanya és una construcció religiosa d'una sola nau amb capelles laterals, coberta a doble vessant i amb la porta a migdia de l'edifici. La porta és l'únic element decorat de tot l'exterior de l'edifici, amb un senzill frontó triangular que reposa sobre pilars estriats i capitells jònics.

L'església, de grans proporcions, té un enlairat campanar de planta quadrada al mur de ponent; aquest campanar és també obra del segle XVIII però fou construït sobre la base d'una torre medieval, possiblement la torre del castell de Vallmanya. Està format per un cos rectangular dins la nau de l'església, aprofitat com a base del modern campanar.
 
 
Al costat de migdia conserva encara una finestra de mig punt dovellada i, a la cara de ponent, una estreta espitllera. L'aparell és de carreus irregulars i reble, propis del segle XI. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 16 d’agost de 2017

SANT ANDREU DE LINYÀ. NAVÈS. SOLSONÈS.

TERRES DEL SOLSONÈS. 

Linya és una caseria (44 h. 2009/668 m alt.), situada  a la capçalera de la vall de Sant Grau, al sud del terme de Navès. És una de les nou entitats de població del municipi i no té cap nucli de poblament agrupat. Tradicionalment tenia només quatre cases (masos). A la fi del segle XIX, es van annexionar masies que havien estat de Navès i de Besora.  

El lloc havia estat possessió dels Cardona.

 
L’església parroquial esta sota l’advocació  de Sant Andreu.  Com a detalls particulars hi ha una estela funerària i dos sarcòfags que és possible que fossin d’una antiga església, la qual va ser substituïda al segle XVIII per l'actual església parroquial.

 Sant Andreu de Linya és una església neoclàssica rural amb la rectoria adossada. L’edifici és d'una sola nau de planta rectangular. 

La coberta és a doble vessant. Té un esvelt campanar de tres cossos, acabant amb una balustrada de pedra d'on surten quatre semi-arcs ogivals. 
 
S’accedeix a la part nord per una senzilla porta amb llinda de pedra. Una escala de sis graons facilita l’accés. Damunt i a la mateixa façana existeix un petit rosetó.  
 
El parament del murs és de pedres irregulars amb morter, excepte a les cantonades que són de pedra picada i escairats.  
 
A l'interior hi ha un Retaule renaixentista de l’any 1595 amb escenes de la Vida de Crist, coronat per un Sant Andreu. 
 
L'estela funerària es troba clavada davant de l'església. És feta de pedra, té una decoració a base d'una creu, en forma d'ametlla i ficada dins d'un cercle, amb peu de forma triangular. 
 
Sarcòfags:
1-. De forma rectangular, de 50 cm d'amplada, 95 de llargada i 50 d'alçada. La decoració de la cara frontal està formada per una franja amb quatre flors, iguals dues a dues, totes de sis pètals i amb la silueta en relleu. Per sota corre un fris de capelles amb arcs escarsers i de mig punt. En una de les cares laterals hi ha una creu recreuada i a l'altra una de patent, les dues en relleu. No hi ha la tapa.
 
2-. Només resta la cara frontal. Fa 88 cm de llargada, 42 d'alçada i 25 cm. La decoració està formada per dos quadrats amb vora en relleu i un dibuix, també en relleu. En un dels quadrats hi ha un castell emmerletat de carreus en filades, dues torres i porta d'arc de mig punt dovellat al centre. A l'altra hi ha un dibuix esquemàtic dels tres cards dels Cardona.  
 
Sant Andreu de Linya forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic Català de Navès (Solsonès). 
 
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dissabte, 15 de juliol de 2017

CASTELL DE FLOREJACS. SEGARRA

DETALL D’UN DORMITORI
 
El cos ens ho demana,

l’esperit i la ment també,

tot plegat ens manca,

un xic de lleure. 

Tal vegada

ens convé reflexionar

en recerca de noves idees o,

potser millorar, les seguides

fins ara. 


Si no hi ha cap contratemps fins el 14/08/2017. 

Bones vacances i gaudiu de l’estiu. 

Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

divendres, 14 de juliol de 2017

SANT LLEÏR DE CASAVELLA. LA PEDRA. SOLSONÈS.

TERRES DEL SOLSONÈS 

Aquesta església era dins l’antic terme del castell de la Pedra, dins el terme parroquial de Sant Sadurní de la Pedra. No degué passar de capella dependent del monestir dde sant Llorenç de Morunys.
 
 
Les primeres noticies es troben a l’acta de consagració del 1040 del monestir de  Sant Serni de Tavèrnoles, en la qual apareixen com a propietaris del monestir diverses esglésies de la vall de Lord i entre les quals hi ha Sant Lleïr. Aquesta vinculació és degué produir a través de la dependència del monestir de Sant Llorenç de Morunys , que també era vinculat des del 1019. L’any 1064, també es citada com a afrontació de l’església de Sant Serni de Vilamantells.
 
Està situada a 987 m. d'altitud a la falda del vessant nord del turó de Sant Lleïr, entre el torrent de la Barata (a l'est) i el Cardener (a l'oest). Sota mateix de l'ermita (a uns escassos 30 m. cap a la banda de llevant s'hi aixeca la masia de Cal Calat i 230 m. cap al nord-oest, a l'altre costat d'unes feixes que davallen cap al Cardener i actualment dedicades a prats, la masia de Casabella.
 
 
L'ermita consta de l'església pròpiament dita, un porxo i un cementiri. El cementiri és al nord del recinte i és clos per un mur de pedra sense cap porta ni cap altra mena d'obertura d'accés. El terra és cobert d'herba, hi creixen dos roures jovencells i no s'hi aprecia cap sepultura. 

El porxo, amb coberta de teules i inclinació cap al nord, s'obre cap al cementiri mitjançant tres arcs apuntats amb grans dovelles. Aquests arcs es pot dir que arrenquen del terra, ja que els pilars que els suporten són pràcticament inexistents. A la banda est del porxo hi ha una porta que s'obre a l'exterior i que és l'únic accés al recinte. A la paret oest hi ha una finestra d'arc de mig punt esculpit en una única pedra. Al terra del porxo i sota d'aquesta finestra hi ha una làpida d'un sepulcre amb la següent inscripció: VAS DEL RND. IOAN BELLA RECTOR DE LA COMA MORT LO ANY 1679.

 
Inicialment l'església, orientada a l'est, era d’una sola amb volta de canó i sense absis diferenciat. Al segle XIII fou ampliada amb les dues capelles laterals. Tant la nau com l'absis són coberts amb volta de canó. El parament és de pedres escairades a cop de maceta i disposades en fileres. Suportat directament per la façana oest hi ha un campanar d'espadanya amb dos ulls d'arc de mig punt adovellats i sense cap campana.  

Certes dades ens diuen que en cert moment va ser canviada la situació de la portalada. La portalada és l'element més destacable de l'edifici. És a la façana nord, sota el porxo. Té un arc de mig punt format per vuit grans dovelles. Cada un dels dos pilars que el suporten està format per sis carreus. El carreu superior de cada pilar, d'una alçada força superior als altres cinc, té una imposta formada per una pedra trapezoïdal amb bisell i està ornamentat per unes escultures.

 El grup escultòric del carreu de la dreta consta de tres personatges que se'ns presenten aixoplugats sota la imposta i drets damunt una mena de postada o lleixa. Les tres figures són de mides similars. 

La del mig apareix vestida de sacerdot amb roba talar i capa pluvial. Té el braç dret alçat amb la mà no se sap ben bé si en posició de beneir o d'agafar-se la capa mentre que la mà esquerra li reposa sobre la cintura. De sota la roba talar en surten els paus calçats amb sabates acabades en punta i es cobreix amb una caputxa. 

Les dues figures que el flanquegen porten una túnica curta fins a sota el genoll cenyida a la cintura amb un cinturó força ample i gruixut. Se'l veuen part de les cames tot i que no pas esculpides amb prou detall per a saber amb què les duen cobertes. Més que no pas amb mitges sembla que vagin calçats amb botes de canya alta i també acabades en punta. Ambdós personatges duen també una mena de caputxa similar a la del capellà però, a diferència d'aquest, no duen capa. 

El personatge de la dreta sosté, amb la mà dreta, un utensili format per un pal amb el qual sembla una mena de plomall al seu extrem i que bé podria representar un aspersori d'aigua beneita mentre que la mà esquerra reposa sobre el seu pit. 

La figura de l'esquerra sosté una mena de petita cistella amb la mà dreta per bé que si el que porta el seu company és un aspersori, el que duu aquest segon personatge podria ser molt bé el calderer de l'aigua beneita. La mà dreta també és sobre el seu pit tot i que més que en actitud de repòs sembla sostenir amb ella un objecte allargat i pla talment com una mena de capseta.

 
El grup escultòric del carreu de l'esquerra està integrat per quatre figures: dos homes (a ambdós costats), un Agnus Dei i una serp (ambdós al centre del grup amb la serp dessota l'Agnus Dei per bé que sense entrar en contacte). Els homes van vestits amb una túnica curta fins a sota el genoll similar a la dels dos escolans de l'altre grup escultòric per bé que en aquest els plecs de la faldilla estan força més treballats. Aquí també duen les túniques cenyides amb uns cinturons molt similars als dels escolans. Les cames i peus també tenen el mateix disseny tot i que en aquest grup el personatge de la dreta mostra les cames fragmentades i els peus han desaparegut. A diferència dels escolans, aquests dos homes van amb el cap descobert i mostren una cabellera llarga fins a l'alçada del coll que els hi tapa les orelles. 

El personatge de la dreta del grup sosté per l'empunyadura un objecte llarg i punxegut que li penja davant la falda de la túnica. Es creu que aquest objecte és una espasa. 

El personatge de l'esquerra del grup també sosté (amb les dues mans i a l'alçada del pit) un altre objecte allargassat (si fa no fa com la suposada espasa tot i que no tan gruixut) que en el seu extrem superior acaba amb un parell d'ales similars a un llibre obert i que a s'apunta que podria ser una clau. Aquest personatge de l'esquerra del grup està dempeus damunt d'una petita lleixa, detall que possiblement també presentava l'altre personatge, tot i que ara no es pot apreciar a causa de la ja esmentada fragmentació que presenten les seves extremitats inferiors.
 


La serp, ubicada de perfil, té el cap contactant amb la cama dreta del personatge que porta l'espasa i presenta el terç posterior del seu cos doblegat damunt del segon terç. Es considera que està mossegant la cama del cavaller armat mentre que s'interpreta que aquest s'hi enfronta amb la seva espasa. 

L'Agnus Dei, també ubicat de perfil com la serp de sota, té el cap girat i mira el cavaller armat amb espasa. No se li distingeixen les dues extremitats anteriors però si les posteriors. Damunt el llom i fent la impressió que està situada darrere del seu cos, en sorgeix una creu lleugerament inclinada cap a la dreta. 

A banda i banda de l'intradós de l'entrada i als mateixos carreus on hi ha esculpits els grups escultòrics descrits hi han dos cercles de la mateixa mida situats l'un damunt de l'altre. Al cercle superior hi ha una flor de sis pètals i al cercle inferior un card que representa el senyal heràldic dels Cardona. 

Sant Lleïr de Casavella (escrit també Casabella) és un monument protegit dins l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic Català. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimecres, 12 de juliol de 2017

SANT PONÇ DE PRADES DE LA MOLSOSA. SOLSONÈS.

TERRES DEL SOLSONÈS 

Prades és una de les tres entitats de població del municipi de La Molsosa. El terme abasta la part nord-oriental del sector de llevant del municipi que està situada entre la Serra del Pal al sud i el terme municipal de Pinós, al nord.  

El petit poble de Prades(35h. 2009/800 m. alt.) guarda l’estructura de poble antic amb clos medieval, carrerons estrets i tortuosos amb passos coberts que condueixen a la plaça major.  

El seu nom prové del llatí “prata” que evolucionà en prada que significa camps d’herba. 

La primera referència documentada del lloc que s'ha trobat fins ara correspon a un contracte de compravenda de l'any 987. En aquella època el lloc pertanyia al castell de Castelltallat. 

L'església, dedicada a Sant Ponç, és del segle XII però dins la tradició de l’arquitectura del segle XI. Es troba documentada des de l'any 1040 entre les possessions de l'església de Sant Vicenç de Cardona constant ja com a pertanyent al terme de la Molsosa. 

Consta de dues naus, una de tradició romànica amb algun element pre-romànic – com són les creus dibuixades a les pedres – i l’altra, comunicada per grans arcades, del segle XVII. Malgrat les modificacions que ha sofert l’edifici, la façana sud correspon a l’original on s’hi obre la porta d’arc de mig punt adovellat.

 

El campanar porta inscrita la data de 1878.  

Al seu interior hi ha tres valuosos altars barrocs, també del segle XVII. El major, dedicat a Sant Ponç, el de Sant Abdó i Sant Senén —molt venerats al lloc—, tots dos amb notables relleus esculpits i valuoses imatges, i el del Roser, d'escultura i taules pintades, que data de 1679 

Davant de l'entrada del cementiri vell hi ha la creu del captaire. És una creu de l'any 1953 esculpida en pedra amb una curiosa història. Per aquella època va comparèixer al poble un captaire malalt. Durant uns mesos va estar convalescent en una cabana mentre era cuidat i atès per la gent del poble. Un cop va sentir-se curat, en agraïment a l'acolliment i atencions que generosament li havien donat els veïns, va manifestar que els hi volia regalar una creu que tenia a Biosca a mig esculpir. Els veïns van ajudar-lo a anar-la a buscar tot pensant-se que es trobarien amb una senzilla creu obra d'un afeccionat però la seva sorpresa va ser gran en veure-la doncs a primer cop d'ull hom s'adonava que aquella escultura no era en absolut una obra d'afeccionat. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 7 de juliol de 2017

SANTA MAGDALENA DEL CASTELL DE CONAT. CONFLENT.

PETJADES PER LA CATALUNYA NORD 

En la nostra ruta per terres del Conflent, en arribar a Conat, visitàvem l’església de Sant Joan. Aleshores, ens adonàvem de l’existència d’una segona església dalt del barri de castell, l’església de Santa Magdalena, dita del castell de Donat. Com la pujada és costeruda fotografiàvem l’edifici des del barri de baix.
 


La consulta etimològica al DCVB ens fa aquesta definició.: un doc. de l'any 1186 ja parla del «castellum de Chonato» (Vidal Guide 264). 

Les primeres noticies del lloc i els senyors de Conat són de final del segle XI. Segons dades del castell al sector més alt hi ha les restes de la torre sobirana, al replà intermedi , una gran construcció interna i a l’espai més baix, la capella de Santa Magdalena. 

De la capella es coneixen poques notícies del darrer quart del segle XIV. L’any 1375 Joan Maria d’Orbanyà, va fer una deixa a les capelles de  Santa Magdalena de Conat  i de Sant Serni d’Eroles. L’any següent, el 1376, consta que Joan Empeiris obtenia el benefici de la capella del castell de Conat. El 15 de juliol d’aquest any, Jaume Descamps, prior de Santa Maria de Cornellà, va fer una col·lació a favor del clergue esmentat de l’església o rectoria de Sant Jaume de Vilafranca. 
 
Santa Magdalena  és una esglesiola d’una sola nau i de planta rectangular, sense capçalera diferenciada, coberta amb volta de canó seguit. Els seus murs NE i SE s’integraven en el traçat de la muralla.

 
A la façana meridional hi ha la porta d’entrada. És molt simple, d’un sol arc de mig punt fet amb dovelles llargues i carreus grans, ben allisats però sense un perfecte escaire, tallats en pedra calcària. En aquest mateix hi ha una finestra petita i estreta i al centre del mur de capçalera una latra , aquesta més gran  i de doble esqueixada. A la part superior de l’esmentat mur de capçalera s’alça un campanar d’espadanya de dos ulls amb campanes. 

La planta rectangular d’aquesta esglesiola és originada probablement per la seva condició de capella del castell  i la seva situació en l’angle del recinte fortificat. 

Des de la nostra posició veiem que la capella ha estat reconstruïda. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 5 de juliol de 2017

SANT SEBASTIÀ (SANT ESTEVE) DE GLOSIANES. CONFLENT.

PETJADES PER LA CATALUNYA NORD

Glosianes és un municipi (19 h.2009) situat al límit amb els Aspres del Rosselló, constituït per les capçaleres de les rieres de Rigardà (anomenada també riera de Glorianes) i de les Croses, des de la muntanya de Santa Anna dels Quatre Termes (que corona el santuari d’aquest nom) fins a la serra de Miralles. El municipi inclou els antics llocs d’Arenyanes, el Mas de l’Alzina, Sofrunys i Foixà.

El poble (792 m alt) és en un coster, a la riba dreta de la riera de Glorianes.  

Les primeres referències del lloc de Glorianes són del començament del segle XI. A Gluvianas i en el lloc proper d’Arenyanes ( Arenianes) hi tenia alous l’abadia de Sant Miquel de Cuixà, que van ser confirmats en la butlla del papa Sergi IV l’any 1011. La història de la seva església parroquial presenta alguns punts foscos. Segons Albert Cazes l’església de Glorianes  s’hauria construït al segle XIV en substitució de la propera església de Sant Esteve de Sofrunys , citada des del 1261. Altres autors com Alart, Monsalvatge i Ponsich la consideren més antiga i addueixen un document de l’any 1265 que ja esmenta l’església. L’any 1329 també consta com església.
En aquesta temple havia estat important el culte a Sant Salvador, En època tardana va adquirir també la dedicació a Sant Sebastià , sense desplaçar a la de Sant Esteve. 

La consulta etimologia al DCVB, ens fa aquesta definició.: segons J. Coromines (Misc. Fabra 130), deu venir del patronímic llatí Claudiānis, la qual cosa sembla confirmar-se per la forma Glosianis que apareix documentada antigament i que seria la forma intermèdia entre la llatina i la moderna.
L’església és un edifici d’una nau rectangular sense capçalera diferenciada. Al costat de ponent té un cos és estret i força curt. Hi ha una capella afegida a cada costat, a l’extrem de llevant i una sagristia al nord. 

La nau, coberta amb un fustam sobre tres arcs de diafragma, és construïda amb un aparell de lloses petites, d’esquist, només trencades, que es disposaren generalment inclinades, sovint en curtes filades d’espiga i lligades amb abundant morter. Els murs es drecen damunt la roca natural. Al centre del mur oriental hi ha una petita finestra sagetera rectangular. El cos occidental, més estret, presenta un aparell encara més bast d’esquist sense fer espiga i de to irregular.  
A la façana de ponent hi ha una finestra gran i ampla, d’arc de mig punt. Al damunt s’alça un campanar d’espadanya de dos ulls, més modern o potser modificat. En el mur meridional hi ha la porta d’entrada que consta de dos arcs de mig punt en degradació, de dovelles curtes, fets  amb peces de marbre rosat ben tallades i amb el caire bisellat. A l’arrancada dels arcs hi ha una franja feta amb grosses toves de terrissa.

 La nau probablement és romànica o de tradició romànica , mentre que el cos més estret , amb la portada poden ser posteriors. 

L’església probablement era integrada en el castell de Glorianes del qual queden alguns indicis a l’entorn.   

Una cita popular diu: És com el campanar de Glorianes que espera, encara, les campanes o Fiert (orgullós) com el campanar de Glorianes. Al segle XVII o XVIII l'església de Glorianes tenia un campanar, molt alt, mes que es va esfondrar en poc temps, d'aquí les burles. Fins i tot hi havia una cançoneta infantil que cantava la mainada fent castells de cartes, la construcció essent vàlida si aguantava a la fi de la cantarella: Campanar de Glorianes qui t'ha fer pujar tan alt? - Els fadrins de Marqueixanes que me paguen el censal. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

divendres, 30 de juny de 2017

SANTA MARIA DE MOLIG. CONFLENT.

PETJADES PER LA CATALUNYA NORD 

Molig és un municipi del Conflent, a la vall de la Castellana, al seu sector esquerre, entre el riu, al S, i la serralada que separa el Conflent de la Fenolleda (pic del Rosselló, 1.314 m).
 
 

El poble (nom oficial francès de Molitg-les-Bains) (180 h. 1982; 605 m alt) és en un coster, damunt el vessant esquerre de la vall.  

Etim.: derivat de mola, amb el sufix -ig o -itx que apareix en una sèrie de topònims mallorquins de radical també llatí, com Costitx, Castellitx, etc. 

Molt important per a l’economia del municipi és l’explotació dels banys de Molig, establiment termal que aprofita les fonts d’aigües sulfuroses situades al fons de la vall; bé que les aigües eren conegudes i utilitzades ja al segle XVI, la primera construcció, promoguda pel marquès de Llupià (aleshores senyor del lloc), és del 1785. 

La primera menció documental data de l’any 844, quan Rotruda, fillla del comte Berà I de Barcelona i Rasès, i vídua d’Alaric, comte d’Empúries, vengué al seu fill Oriol entre altres possessions la vila de Coma, actualment Eus. Tot i que al segle X els descendents de la comtessa Rotruda conservaven alous a la vall de Molig, també en tenia el monestir de Sant Miquel de Cuixà i al segle XI, l’abadia de Canigó, l’alt domini jurisdiccional de la vall corresponia al comtes de Cerdanya que també hi posseïen nombroses propietats patrimonials. 

L’església parroquial de Molig és citada indirectament l’any 1024 en una escriptura de donació de diferents alous i béns a favor de Sant Martí de Canigó. Poc desprésn, en el testament del comte de Cerdanya Guifré II costa que llegà al seu fill Berenguer un alou en aquesta terme, tot disposant que l’església  havia de ser infeudada a Berenguer de So. Els any 1279 i 1280 consta que el rector contribuí a la dècima recaptada a la diòcesi d’Elna. 

L’església fou bastida dins un recinte fortificat, del qual hi ha restes. El temple actual és d'una nau única amb dues capelles laterals que sembla de finals del segle XII o començaments del XIII, si hem de jutjar per la cornisa exterior.  

En el segle XIV o XV el senyor de Molig traslladà la seva residència de Paracolls al nou castell de Molig, que construí repenjat en la paret sud de l'església.  

L'absis semicircular orientat a l'est fou remuntat al XIII o XIV per una torre rodona de defensa que, amb el temps, esdevindria el campanar del temple.

Per entrar a l'església, els fidels havien de passar necessàriament pel pati del castell (útil, perquè en cas de setge l'església quedava dins del recinte fortificat. 

El 1697 l'absis passà al costat oest i a l'anterior s'obrí una immensa porta (segurament perquè no calgués passar per l'interior del castell, protegida amb un porxo; el bell portal de granit d'estil romànic que s'hi pot veure potser procedeix de l'església primitiva. L'augment de població de la vila féu que al XIX calgués allargar la nau.
 

Malgrat les nombroses reformes, els elements que subsisteixen de l’església romànica- la volta molt apuntada, la tipologia de la portada i el aparell - permeten definir-la com una construcció evolucionada. S’integra dins el conjunt de temples senzills i austers, amb escassa decoració, datables a la segona meitat del segle XII o ja dins el segle XIII. 

L'església conserva dues estatuetes barroques, una Mare de Déu alletant i un sant Isidre, patró dels pagesos. 

Cada any s'hi celebra un concert del festival Pau Casals. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimecres, 28 de juny de 2017

SANT ANDREU DE TARERAC. CONFLENT

PETJADES PER LA CATALUNYA NORD 

Tarerac (Nom oficial francès de Tarerach) és un municipi del Conflent, al límit amb el Rosselló i la Fenolleda, que comprèn una gran part de la vall de la riera de Tarerac, afluent, per l’esquerra, de la Tet, a la qual aflueix davant Vinçà.
 

El poble (52 h. 1982; 526 m. alt), és situat al sector més alt del terme, sota el coll de les Alzines, que comunica aquest sector del Conflent amb la Fenolleda.
 
La consulta etimològica al DCVB ens dona aquesta definició.: de *Therasiācum, derivat del nom personal Therasius 

El lloc de Tarerac fou des de mitjans del segle X, una possessió de l’abadia de Sant miquel de Cuixà. La primera menció documental que ratifica tal afirmació data de l’any 950, en la butlla de confirmació de béns que el papa Agapit II atorgà a l’esmentat monestir. En l’any 958 en el precepte del rei Lotari concedí al cenobi de Cuixà a precs de la reina Gerberga, consta que n’era possessió. Poc després la butlla del papa Joan XIII de l’any 968, atorgada al mateix monestir, la menciona de nou entre les seves propietats.
 

La primera menció de l’església de Tarerac data de l’any 1011, en la butlla que el papa Sergi IV atorgà en favor d’Oliba, abat del monestir de Cuixà, on a més de confirmar-li els privilegis, li ratificava les possessions. 

En un escrit del segle XIV es registra que Guillem Mateu, rector Sancti Andreae de Taresaco assistí al sínode celebrat a Cuixà del 1351 que havia estat convocat pel seu abat, Ramon de Costa. En una notícia de l’any 1708 refereix que el rector de la parròquia, dit Francesc Sala renúncia al seu càrrec a favor de Francesc Lacambra a canvi d'una pensió. 

Sant Andreu de Tarerac és un temple romànic pel seu aparell es podria datar  del segle XI o dels principis del XII. Consta d'una única nau amb volta de canó, acabada a llevant en un absis semi-circular cobert per una volta de quart d'esfera. L’absis té una sagristia afegida  i no és visible des de l’exterior per haver quedat envoltat per altres edificacions. 

Al mur sud de l'església hi ha inclòs un arc de mig punt, que hauria format part de l'entrada original de l'església, tapiada en una reforma posterior. En el lloc on originalment hi havia aquest portal d'entrada mereix força atenció una petita finestra decorada, possiblement gòtica.
 La porta actual és a la façana de ponent d’arc rebaixat amb el marc fet de dovelles i carreus de granit ben tallats. A mitja alçada la façana  té una finestra d'arc rebaixat. A la part alta hi ha el campanar d'espadanya és de dues obertures.
 
 
Són d'interès els retaules de l'altar major i el de sant Antoni, ambdós del segle XVIII, i un calze de finals de l'Edat Mitjana. 

Sant Andreu va ser declarada monument històric de França l’any 1972. Ha estat restaurada modernament, llevant-li l'arrebossat que n'amagava l'aparell. 

Text i recull dades. Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 23 de juny de 2017

SANT JOAN DE CONAT. CONFLENT.

PETJADES PER LA CATALUNYA NORD. 

L’església de Sant Joan Baptista de Conat presideix un dels dos barris que conformen el poble de Conat , just a la dreta del aiguabarreig de les riberes d’Orbanyà i de Noedes, del qual neix la riera de Callau que desguassa a la Tet prop de Prada.

 
Un esment indirecte sobre l’existència d’aquesta església es troba en una cata datada l’any 1175. Ramon de Rià, capellà de Conat, figura com a testimoni en la concessió de les pastures de Carlit a ñl’abadaia cistercenca de Santa Maria de Poblet, per part de Guillem Bernat de Paracolls, la seva muller Blanca de Conat i la seva germana Berenguera. L’any 1186 novament es esmentada com a Sancti Johannis de Chonato. 

S’ha conservat un notable document gravat a la pedra de la llinda de la seva portada. Com a tret especial, l'església va ser signada pel constructor. A la llinda hi diu: Hanc Petrus A Petra Dictus Que Scandit Ad Etra Aulam Fundavit Illum deus Unde Beavit — Pere dit de la Pedra va fundar aquesta església i l'aixecà vers el cel, per això Déu l'ha recompensat.
 
L'edifici actual, del segle XII, és fet de pedres de granit. És una nau única de gran dimensions i de volta apuntada. L’absis és semi-circular quasi tan alt i ample com la nau, i té dues capelles laterals inscrites en el gruix de les parets.
 

El temple destaca perquè posseeix un dels aparells d’església més bells de la regió. Efectivament els paraments externs ha estat bastits amb carreus grans de mida homogènia, escairats i polits impecablement. Estan disposats de forma perfectament ajustada, en filades regulars, a trencajunts. La pedra calcària, molt dura, ha agafat una pàtina daurada de gran bellesa.  

Amb la mateixa cura i la mateixa pedra són treballats els frisos de decoració arquitectònica, de tradició llombarda, que corren per la part superior dels paraments de l’absis i de la façana esquerra. Aquesta ornamentació no existeix en el mur dret de la nau 

Les finestres són de doble biaix i arcs de mig punt, són de dimensions excepcionalment grans, de vessant molt obert, fetes amb dovelles curtes i carreus polits com tots els aparells. 

El campanar, de base quadrada, sembla ser d’una antiga construcció del segle XI, i seria la pervivència d'una església anterior a la conservada actualment, del XII. La seva part superior, amb finestrals de mig punt, ha estat refeta  o almenys modificada. 
 

Del mobiliari en destaquen els retaules de l'altar major, dedicat a sant Joan Baptista i el de la Mare de Déu, ambdós del segle XVII. 

L’any 1993 va ser declarada monument històric de França.
 
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia. M. Rosa Planell Grau

dimecres, 21 de juny de 2017

SANT ESTEVE DE LA TOR DE QUEROL. ALTA CERDANYA

TERRES D'ALTA CERDANYA

La Tor de Querol (en francès Latour-de-Carol) és un municipi que rep el seu nom del riu Querol, afluent del Segre. A la part alta del poble van veure la silueta del campanar de cadireta o espadanya amb tres ulls i vam voler visitar-lo.


Una de les primeres mencions del lloc i de la parròquia de la Tor data del any 1177, en què Arnau de Saga, el seu germà Bernat Ermengol i llur mare Matelio restituïren a Arnau de Preixens, bisbe d’Urgell, l’església de Sant Esteve de la Tor, que havien retingut injustament durant molts anys. 

Posteriorment l’any 1269, ho sap que Bernat Fereix, procurador dels feus reials, concedí a Ramon d’Enveig dues parts senceres de les dècimes dela parròquia. 

Ja al segle XIV l’església fou visitada pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona segons consta en la relació d’esglésies. El capellà de la Tor contribuí a la dècima recaptada l’any 1391 a la diòcesi d’Urgell. 

L’església és un edifici profundament reformat al segle XVIII, d’una sola nau, prolongada per un santuari cobert amb volta apuntada. A banda i banda del temple s’obren capelles laterals, que mostren diferents estils arquitectònics.  

Catalunya Romànica ens cita una notable col·lecció de retaules barrocs. També fragments d’un antependi, que es conserven a Sant Fruitós d’Iravals.  

El seu estat actual no s’observa cap estructura d’època romànica.
 

Ens cridava l’atenció la placa dedicada a la visita de mossèn Cinto. També les cinc o sis lloses sepulcres al costat de l temple. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 16 de juny de 2017

SANT ESTEVE DE TALAU. CONFLENT.

PETJADES PER LA CATALUNYA NORD 

Talau és un poble de la comuna d’Aiguatèbia, és situat a l'extrem nord del terme municipal, en un coster a 1.328 m. d'altitud que domina la riera de Cabrils.

 
El lloc de Talau és esmentat per primera vegada els snay 874-875 (Villa Talaio) en l’acta d’adquisició del monestir de Sant Andreu d’Eixalada. Aquest monestir havia adquirit la major part per donacions  o compres successives a diversos particulars, propietaris alodials.

Després de la destrucció per un aiguat de l’abadia de Eixalada l’any 878, tot aquest patrimoni passà a l’abadia de Sant Germà i Sant Miquel De Cuixà. La possessió del lloc de Talau per part de Cuixà seria confirmada pel privilegi del rei Lotari del 9 de febrer de 958. Per la butlla del papa Joan XIII del desembre del 968, com també per la butlla de Sergi IV, del 1011 on confirma la possessió de la vila amb l’església de Sant Esteve. El domini de Cuixà sobre Talau duraria fins a la fi de l’antic règim. 

Ja de ben antic Talau fou un dels punts importants de la Vall del Foc, vertebrada pel camí de Bagà (que unia Oleta i Creu al Capcir). A més de Talau, la vall aplegava (en un sentit ampli) els llogarets de Moncles, Toèvol, els Plans, Trapa, Cabrils i Ocenys (aquest darrer, en tot cas, més a la vall d'Evol que no pas a la del Cabrils). La importància relativa dels pobles de la vall és indicada en una distribució de censals del 1715: a Toèvol, els Plans i Moncles els toca pagar 22 sous cadascun; Cabrils se'n surt amb 11, i Talau en paga trenta-tres. Lentament, la vall anà despoblant-se, i el 1982, Talau va ser fusionat (annexat) a Aiguatèbia, conjuntament amb el mas de Cabrils i els llogarets de Moncles, Toèvol i els Plans.
 


Domina el poble l'antiga església parroquial de Sant Esteve. És una petita església de nau única, capçada a llevant per un absis semicircular que té una finestra axial de doble esqueixada. Posteriorment se li afegí una capella al costat nord.
 
L’extrem de ponent  de la nau actualment no és visible perquè una casa adossà en aquest sector. El portal d’arc de mig punt , s’obre al mur de migdia. En aquest mateix mur s’alça un campanar d’espadanya de dos ulls. La nau és coberta amb volta de canó apuntada i també és apuntat l’arc presbiteral que precedeix a l’absis.  


A l'interior s'hi pot veure una pica baptismal notable, una majestat i una marededéu del segle XII. També mereix especial esment el conjunt de ferramenta d’època romànica o de tradició romànica de l’església. 

L’església de Sant Esteve de Talau sembla datar entre els segles XII i XIII. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau