Visitàvem Sant
Martí d’Albars (113 h. 2009) municipi de la subcomarça del Lluçanès , al sector
ponentí d’Osona.
El topònim prové
del llatí albrar, «albereda o lloc d'àlbers». En català tradicional s'havia
escrit Sant Martí del Bas.
El terme comprèn
el barri de la Blava, on hi ha l’ajuntament, el poble de Sant Martí d’Albars, popularment considerat com a
cap municipal, i el barri de Beulaigua. Bona
part dels habitants del municipi es dediquen a la pagesia, i els que treballen
en la indústria es desplacen a Prats de Lluçanès.
L'existència de
l'església consta des del 905 que apareix com a filial de Santa Maria de
Lluçà.. Se n'independitzà a la fi del mateix segle X, i l’església fou refeta
al segle XII. Al 1154 es la primera vegada que apareix en una llista com a
parròquia independent; aquest fet es confirma en un document de l'any 1161.
Al llarg
d’aquest segle, per deixes dels senyors de Lluçà i altres terratinents, passà a
dependre en gran part del monestir de Lluçà, i el seu prior era el qui nomenava
els rectors de Sant Martí. El monestir hi tenia una batllia de sac, de la qual
depenien els masos del Prat, el Perer, l’Almató, Albars i Fumanya. El territori formà part sempre de la baronia de
Lluçanès, i després de la sots-vegueria, i forma municipi independent des del
1830.
L'església
actual fou construïda al segle XVIII, prop de la rectoria refeta pel Rector
Pere Potelles.
Sant Martí
d’Albars és un edifici ample amb elements barrocs i neoclàssics. Està fet de
pedra i després arrebossat amb la coberta a dues aigües de teula àrab. Destaca
la torre campanar situada als peus, de secció quadrada i rematada amb una
balustrada.
Conserva una
imatge de Santa Maria, dita antigament de les Dones o de la Bona Sort, imatge
de tradició romànica, de l’antiga església de Sant Martí.
Text i recull
dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M.
Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada