divendres, 3 de febrer del 2017

SANTA MARIA DE PUIGCERDÀ. BAIXA CERDANYA.

TERRES DE BAIXA CERDANYA. 

Visitàvem la vila de Puigcerdà (6762 h. 2011), capital del municipi de la Baixa Cerdanya (8810 h. 2016). La ciutat és situada damunt un puig, (1202 m. alt.) a la vorera del Segre i a molt poca distància de la frontera francesa.

La consulta etimològica al DCVB ens fa aquesta definició.: del llatí vg. Pŏdĭu Ceretānu, ‘muntanya dels Ceretans’. 

La vila de Puigcerdà va ser fundada pel rei Alfons I de Catalunya-Aragó a primers del 1178, quan hi traslladà la població d’Ix, lloc que juntament amb Llívia havia estat fins aleshores seu dels comtes. Llívia havia estat capital del comtat. Alfons cercà per a nova capital de la Cerdanya un lloc estratègicament més apropiat, condicions que coincidien al lloc de Montcerdà, com s’anomenà a la primeria, per la seva situació elevada, que domina la plana de Cerdanya. El Mons Cerdanum era un turonet elevat entre les valls del Reür i del Segre i del riu de Querol. Sembla que l’indret, quan Alfons I féu la fundació de la nova vila, no era despoblat del tot, i fins i tot és possible que hi hagués alguna torre de fortificació.  

El lloc de Montcerdà era molt a prop de l’alou de Rigolisa, propietat del monestir de Cuixà, que hi tenia una església dedicada a sant Jaume, per la qual cosa el sobirà hagué d’adquirir del dit cenobi el territori on volia emplaçar la nova població.  

Pel març del 1178 sembla que ja hi havia una població resident al nou indret, car aleshores el rei va assignar al bisbe d’Urgell uns terrenys a Montcerdà perquè aquest hi edifiqués l’església parroquial. Consta documentalment que al llarg d’aquest any 1178 i del següent s’havien construït ja, a més de l’església, la casa del rei, l’episcopal i, a més, hi havia un recinte assenyalat on se celebrava mercat.  

El seu veïnat va rebre del mateix sobirà fundador, el 31 d’octubre de 1181, un estatut jurídic o carta de privilegis i franqueses. Es declarava els habitants lliures de tot servei i prestació, en canvi de completar la urbanització de la vila i d’aixecar-hi una muralla a l’entorn. 

El procés d’organització jurídica de la població es completà amb el privilegi de Jaume I del 1243, que és en el fons una confirmació de les anteriors franqueses, a més d’alguns additaments de caire jurídic. Posteriorment, diferents sobirans de la corona catalanoaragonesa i del Regne de Mallorca anaren atorgant nous privilegis a Puigcerdà. Va ser gràcies a aquests privilegis reials que la vila es va poder refer fàcilment de dos importants incendis que sofrí els anys 1281 i 1308.
 


Al segle XIV la vila, entrà en una fase decisiva del seu progrés en estructurar el propi règim municipal, amb cònsols i prohoms. De les regles pertinents o ordinacions se'n té notícia ja el 1342 i es conserven escrites en el llibre del 1485 i llibres subsegüents d’ordinacions que tractaven del règim de la vila. L’any 1754 foren abolides per la Nova Planta.  

L'església de Santa Maria de Puigcerdà era l'antiga parròquia de la vila de la qual les úniques restes conservades són el campanar, ascendible des de finals del s. XX, i una portalada, traslladada a l'església de Sant Domènec.

 
Actualment, al seu espai hi ha la plaça de Santa Maria. Sembla que l'inici de la construcció del temple és el març de 1178, i l'11 d'octubre del mateix any el papa Alexandre III va concedir la possessió al bisbe Arnau de Preixens. 

Al segle XIV, entre els anys 1312 i 1214, l’ecclesia Sancte Marie de Podio Ciritani, consta en la relació de parròquies visitades pel delegats de l’arquebisbe de Tarragona.   

Va començar sent un edifici romànic ampliat i reformat a finals del XIII en estil gòtic. L'any 1936 durant la guerra civil va ser enderrocat.
 


Era formada per tres naus i un atri campanar als peus. L'edifici va ser ampliat i remodelat des de l'inici, en un procés que esdevé força complex. Les naus laterals, fetes amb volta de creueria, tenien diverses capelles entre els contraforts, catorze a finals del segle XIX.  

Probablement, les reformes més important s'hi feren durant els segles XIV i XVIII, en l'últim cas a causa d'un incendi documentat l'1 de juny de 1785, que afectà l'altar major, el presbiteri, les sagristies, l'arxiu i l'orgue; és a dir, la totalitat de l'església. A finals del XIX l'església ja no tenia absis. 
 
 
Del conjunt era destacable la portalada d'entrada de ponent, del segle XIV, que actuava com a atri, feta amb marbre vermell d'Isòvol i en què hi havia diverses làpides a terra. L'entrada comunicava amb el cor i la nau central. S'hi observen arquivoltes ogivals, amb motllures pentagonals i rodones, que se sostenen sobre deu columnes rodones culminades amb capitells, decorats amb motius vegetals, com dues pinyes. A la dreta encara és visible el baix relleu d'un traginer. 

La porta de migdia, feta amb el mateix tipus de pedra que l'anterior, tenia uns esglaons que baixaven a l'alçada de l'actual campanar, ja que la plaça actual es construí sobrepujada amb les runes de l'església. Constava de cinc arquivoltes ogivals de motllura rodona amb cinc columnes, del mateix estil, i els capitells estaven decorats amb caps de gatons. Una de les arquivoltes es restaurà i es va reinstal·lar a l'església de Sant Domènec de Puigcerdà, al costat de la porta principal, que dóna pas al baptisteri.
 


El campanar era quadrat i ample, amb un acabament de plom l'arranjament del qual va causar un incendi el 6 de juliol de 1650, amb què es van fondre campanes i rellotge. La coberta era coronada amb un motiu daurat. L'accés era una escala de cargol de granit i s'hi conserven les obertures originals i ogivals a banda i banda. A les altres dues bandes i hi ha dues rosasses de granit. Al tram superior, que és més llarg i fou construït durant les reformes del XVIII, el campanar passa a ser octogonal i només apareixen carreus als angles del polígon. El coronament és del XIX. 

En aquest moment l'interès de l'interior romania en làpides sepulcrals, com la de Margarida Cadell, morta el 1308, que actualment es pot visitar al MNAC.  

Sincerament nosaltres perdrien el nord visitant aquesta ciutat que entre els seus carrers conté tanta història. Una visita a l’estany i deambular pels seus carrers omplen de goig el cor. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada