divendres, 28 d’abril de 2017

SANTA LLÚCIA DE FLUVIÀ. GUISSONA. SEGARRA

PAS A PAR PER LA SEGARRA 

Quan anàvem a conèixer un dels castell visitables de la zona ens sobtà un edifici mig ruïnós però que mostra un estructura forta i ben treballada.  Van parar-nos i van seguir el seu entorn de grans carreus. Una cartells explicatius molt explícits ens han servit per escriure la crònica del nostre pas per les terres de la Segarra.

Fluvià és un despoblat del municipi de Guissona, a la plana, al NE de la vila, aproximadament a un quilòmetre, prop del naixement del torrent de Fluvià, afluent del Sió. 

Fluvià era el nucli més important d’un seguit d’assentaments que és van fundar al segle XI a l’entorn de Guissona per tal d’assegurar-ne la conquista per part dels cristians. Un cop assolida la fita, l’any 1072, el senyoriu de Guissona fou repartit entre le s Bernat, senyors de Fluvià i la mitra d’Urgell.

Al llarg dels segles XI i XII la família Bernat esdevingué una nissaga influent i poderosa. Això va canviar anys després quan es dona la primera gran divisió del seu patrimoni. Aquest fet suposà l’inici del seu declivi. Paral·lelament, Guissona, sota la protecció del bisbat i amb l’església canonical destacada s’anà consolidant com a nucli de població. En aquest context la vila va iniciar un procés d’expansió que suposà l’absorció progressiva del pobles veïns. L’any 1383, la decadència dels Bernat era evident. Guissona amb altre nuclis , va comparar Fluvià i Vilamur juntament amb tots el drets del senyoriu. 

L’any 1505 aquest drets van ser venuts al bisbe d’Urgell Pere de Cardona, per tal de desfer-se de la carrega econòmica que suposaven. Aquesta compra, però, anava lligada a una seria de capitulacions que establien, entre altres, l’enderroc del poble, el castell i l’església i la construcció d’una residència.

La construcció de l’Obra de Fluvià o de Santa Llúcia es donà entre el 1.505 i el 1.514, fins quan Pere de Cardona fou ascendit a arquebisbe de Tarragona i retirà els fons per edificar-la. Durant aquests anys, es va arribar a cobrir la planta baixa i s’inicià la construcció del primer pis. Tot i que l’edifici no es va acabar de fer, en resultaren una sèrie d’espais practicables.  

La sala considerada coma refetor (refectori) va perdre la funció de capella mantenint l’advocació de l’antiga església de Fluvià. Així, aquest oratori es dedicà a sant Blai, a sant Jordi i, especialment, a santa Llúcia. Per aquest motiu, l’any 1.574, la capella es dotà d’un nou retaule renaixentista d’autor desconegut dedicada a la santa. Actualment, es conserva  a la Col·legiata de Santa Maria de Guissona.

Durant la Guerra del Francès, aprofitant la solidesa de l’edifici i la seva situació de domini respecte a la població de Guissona, l’Obra de Fluvià esdevingué un bastió per les tropes franceses que s’hi fortificaren. 

El 1.809, un cop les tropes abandonaren la seva posició, els mateixos habitants de Guissona van ensorrar les voltes per evitar atacs posteriors.  

A partir de 1.836, amb les desamortitzacions, les restes de l’edifici passarem a mans privades quins que l’any 1.954 l’ajuntament n’adquirí la propietat. Abans d’aquesta compra, l’any 1.949, l’Obra de Fluvià va ser declarada Bé Cultural d'Interès Nacional.

Ara per completar la informació passo a transcriure el planell que descriu el Palau. L’Obra d Fluvià és un edifici de planta quadrada que, seguint els canons de la seva època, s’articula a l’entorn d’un pati central distribuïdor de grans dimensions. En la seva construcció, segons la documentació coneguda hauria intervingut mà d’obra francesa. 

Tot i l’estat en què ha arribat als nostres dies, es pot interpretar l’ús d’algunes estances de l’edifici. L’espai més interessant en l’àmbit decoratiu és la sala que Eduard Camps identificava com a menjador i que s’havia utilitzat com a capella. Trobem també la cuina, on es poden veure les traces d’una gran pica, d’una llar de foc i un petit forn.  

La construcció, entre altres, hauria comptat també amb unes cavallerisses amb accés lateral independent i una altra sala de grans dimensions coberta amb volta igualment amb entrada pròpia.


En conjunt, es tracta d’un magnífic edifici d’estil gòtic tardà amb algunes solucions renaixentistes que s’ha de considerar com una mostra única d’arquitectura civil d’aquest moment a la Segarra. En tota la construcció es poden observar una gran varietat de solucions arquitectòniques i decoratives. 

Així doncs, l’Obra de Fluvià, convertida en una ruïna romàntica, amaga petites joies en forma de frisos escultòrics, mènsules, capitells... que ens transporten a l’esplendor d’una altra època. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimecres, 26 d’abril de 2017

SANT PERE DEL CASTELL DE SITGES. TORRREFETA I FLOREJATS. SEGARRA

PAS A PAS PER LA SEGARRA 

En la nostra visita al castell de Sitges, a  la Segarra, veiem l’edifici d’una església que per a seva construcció havia de pertànyer a l’època romànica. La visitàvem i fotografiàvem per després cercar dades. No ens ha decebut al pertànyer al període romànic i aprofitem l’ocasió per fer la nostra crònica.

 
L’antic veïnat de les Sitges, situat a uns 2 km al N de Florejacs, és centrat pel majestuós castell de les Sitges, petita fortalesa residencial de planta rectangular, amb una gran torre mestra al centre del conjunt. Té obra dels segles XII i XIV, a més de reformes i ampliacions posteriors, del segle XVI, que fou quan s’obriren finestrals amb motllures de l’època (n'hi ha d’anteriors). S'hi accedeix per un gran portal adovellat (amb un matacà al cim) amb els murs en bona part atalussats i tot el conjunt emmerletat.

L’església sota l’advocació de Sant Pere és troba documentada en un inventari de rendes del bisbe d'Urgell del segle XI, entre els anys 1042 i 1075, on apareix esmentada la quarta part del delme de Palou de Sanaüja que havia estat bescanviat per la quarta part del delme de «Ciges», menció que prova la existència d'una certa organització parroquial al lloc de les Sitges.  

Se'n desconeix la categoria originària, potser no era més que una sufragània de Santa Maria de Florejacs o la capella del castell de les Sitges, documentat a partir de l'any 1116 («castrum de Ciges»), vinculat al proper «castrum Floriaci» (castell de Florejacs) en que Pere Ponç, vescomte de Cabrera el llegà al seu fill Arnau.  

És un edifici d'una sola nau, coberta amb volta de canó i reforçada amb cinc arcs torals, capçada a llevant per un absis semicircular obert a la nau mitjançant un arc presbiteral en degradació i cobert amb una volta de quart d'esfera. A l'interior, a banda i banda de la nau hi ha dos arcosolis oberts als murs i bancs de pedra.
 
La teulada, de dues aigües, és de lloses de pedra i abraça la nau i l'absis de forma única.  
La porta d'entrada, reformada modernament, es troba a la façana oest i és feta per un arc de mig punt adovellat sobre el qual s'obre una finestra rectangular d'una esqueixada. A ponent també s'hi alça un campanar d'espadanya de dos ulls.
 


El mur de migjorn és reforçat per dos contraforts, entre els quals se situa una finestra d'arc de mig punt paredada, possiblement de doble esqueixada. Una obertura de característiques similars s'obre al centre de l’absis. La façana nord és pràcticament un mur de contenció. Davant de l'absis hi ha el cementiri. 

L'aparell és fet de carreus ben escairats i força regulars disposats en filades uniformes que palesen les formes pròpies de la construcció de finals del segle XII o potser ja del segle XIII.

 
L'arc pre-absidal de l'església arrenca per mitjà d'imposta decorada per un relleu geomètric incís que podria ser la representació abstracta d'un peix submergit sota les aigües representades per una decoració de dents de serra. Aquest motiu es troba en algunes piques baptismals. Se'n desconeix el significat.  

Sant Pere del castell de les Sitges és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau 

divendres, 21 d’abril de 2017

SANT MIQUEL DELS SANTS DE BALENYÀ. OSONA.

TERRES D’OSONA.

En les nostres sortides per les terres d’Osona, properes al Montseny, una cruïlla constant en la nostra ruta sempre ha estat el poble de Sant Miquel de Balenyà. Quan hi passàvem veiem la gran església a la plaça pràcticament situada al centre del poble. En aquesta ocasió fèiem una parada i visitàvem exteriorment l’edifici. Ens sorprenia l’absis semicircular de formigó però com ja havíem vista aquesta solució en l’església de Malla van pensar que era una solució que s’havia empleat per mantenir certa estructura tal vegada romànica. Però la recerca de dades
 ens desmentia les nostres suposicions.


Sant Miquel de Balenyà és un nucli de població (1.264 h 2014) situat a la falda del massís del Montseny. Limita al sud amb el nucli de Sant Jaume de Viladrover (el Brull), al sud-oest amb els Hostalets de Balenyà (Balenyà), a l'oest amb Tona, al nord-oest amb Malla i al nord-est amb Taradell.

Els primers documents escrits que parlen sobre els terrenys que ocupen el poble daten de l'any 944. Aquests documents que formen part del testament de Guadamir que posseïa grans béns a L'Aguilar (actual Serrat de L'Aguilar), i que donava un bou a l'església de Sant Fruitós de Balenyà.

El territori que actualment ocupa Sant Miquel de Balenyà formava part d'una Vila (extensa propietat agrícola) que ocupava banda i banda de la capçalera del riu Congost. Aquests terrenys eren propietat d'Adalbert, pare de Miró Adalbert, i de Guilalbert, signataris de l'Acta de Consagració de Sant Fruitós de Balenyà el 1083. A finals de segle, Miró Adalbert fa donació d'uns terrenys de prop de l'Aguilar a Sant Pere de Vic.

La història és llarga i carregada de noms  il·lustres  per tant faré un salt en el temps.

El nucli de població va néixer al voltant de l'estació de Balenyà-Tona-Seva-Taradell, que va ser construïda l'any 1874 i fou inaugurada l'any 1875. Quan es va construir el baixador de Taradell-Montrodon, l'estació passà a anomenar-se estació de Balenyà-Tona-Seva.

Als voltants de l'any 1964, a partir de necessitats de treballadors de la zona de tenir un habitatge, a un preu assequible, es va formar una Cooperativa d'habitatges, que va ser la responsable del més gran creixement que ha tingut el poble fins a l'actualitat.

Els resultats de tot això va ser el naixement d'un poble que es deia Balenyà que pertanyia a quatre municipis: els Hostalets de Balenyà, Malla, Seva i el Brull. El fet d'estar partit en quatre municipis portava un munt de problemes a l'hora de poder fer coses al poble i es donaven casos de gent que si es moria en una habitació o altra de la casa, havien de fer els tràmits a un o altre ajuntament.

Entre els anys 1990 i 1993, es van fer les accions necessàries per aconseguir la segregació dels quatre municipis per crear-ne un de nou, tot semblava indicar que la segregació s'aprovaria, però un canvi sobtat de responsables a governació va fer que canviés el sentit de la resolució i van agregar tot el nucli al municipi de Seva, tot indicant que la solució al conflicte havia de ser la creació d'una entitat municipal descentralitzada.

L'any 1991, el nom del poble el varen canviar pel de Sant Miquel de Balenyà, ja que van dir que el de Balenyà, era el que pertanyia al municipi dels Hostalets de Balenyà.

Al final de la primera dècada, l'any 2009, es va fer una consulta popular no vinculant, per tornar a optar a tenir una EMD (Entitat Municipal Descentralitzada). 


Al Ple municipal de Seva del dia 17 de setembre de 2012, es va aprovar per majoria absoluta que Sant Miquel de Balenyà sigui una EMD (Durant el temps d'exposició pública no rep cap al·legació).

El dia 05 d'agost de 2014 el govern de la generalitat aprova el Decret de constitució de la Entitat Municipal Descentralitzada de Sant Miquel de Balenyà que és publicat al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya el dia 7 del mateix mes.

L'església de nova planta de Sant Miquel dels Sants de Balenyà va ser dissenyada per l'arquitecte diocesà Josep Maria Pericas, però al llarg de l'obra es va modificar de tal manera que l’arquitecte no reconeixia l'obra com a seva. Es va començar a construir el 1945 i tres anys després ja s'hi deia missa tot i que no es va acabar fins cinc anys després. El bisbe Joan Perelló va inaugurar i beneir el temple el 20 de setembre de 1953.

L`església està sota l’advocació de Sant Miquel dels Sants, el patró de Vic, per pressió del bisbat i d’algun propietari veí. Els feligresos preferien Sant Jaume, sant al qual es va dedicar la capella lateral més propera al presbiteri, decorada per l'artista Elisa Lagoma.

L'església ha esdevingut al llarg dels anys el centre del poble i en la seva plaça si fan múltiples activitats, fires, festa major, etc.

És força interessant la lluita d’aquest poble per tenir identitat pròpia. Malgrat el nostre interès per parlar de les esglésies dels nostre país no he pogut deixar de copiar el referent a la seva problemàtica municipal.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 19 d’abril de 2017

SANT PERE DE PERAFITA. LLUÇANÈS. OSONA.

TERRES D’OSONA.

Visitàvem el poble de Perafita (408 h. 2009/754m. alt.) situat al centre de la subcomarca del Lluçanès.


Sembla ser que  el nom és un derivat evidentment d’algun antic menhir o pedra dreta.  La primera notícia que es té del lloc de Perafita data de l'any 909, quan es cita l'indret com a límit de la parròquia d'Olost. 

L’església de Sant Pere és esmentada en els testaments dels senyors de Lluçà des del 1074. El 1098 el bisbe de Vic, Berenguer Sunifred de Lluçà, havia cedit al monestir de Sant Joan de les Abadesses la dominicatura que tenia a Perafita, amb la casa que havia bastit prop de Sant Pere. La població i el terme pertanyien a la demarcació del castell de Lluçà i la part de la parròquia no integrada municipalment era de la demarcació de Sant Boi de Lluçanès, possessió tradicional de la mitra de Vic.

L'any 1121 es documenta per primera vegada la categoria de parròquia  de l'església de Sant Pere tot i malgrat, que ja ho fos des de molt abans. A pesar de tenir el terme dividit en dos dominis prou potents, la parròquia conservar la seva independència.


Aquest temple, que possiblement existia molt temps abans d'aparèixer documentat, fou refet en major o menor grau durant el segle XII; aquestes obres es dedueixen a partir de la presència en l'església parroquial actual d'un timpà romànic procedent de l'anterior església parroquial que sembla construït del segle XII. Ja en el segle XIII en el lloc havia un petit nucli de cases, origen de l'actual poble de Perafita.

Durant el segle XVI calgué construir un nou campanar, a causa del deteriorament del campanar romànic, obra que fou encarregada a un mestre d'obres de Vic i en la qual col·laboraren econòmicament els pagesos del terme parroquial.

La població fou incendiada en la guerra de Successió, quan prengué, amb Jaume Puig de Perafita, pare d’Antoni i Josep Maria Puig i Sorribes, un decidit partit contra Felip V.

En la segona meitat del segle XVIII un nou temple fou edificat per a substituir la vella església romànica, petita i segurament afectada pels anys. De l'església romànica només es conserva un timpà.

El nou edifici, construït en estil barroc, no fou acabat fins a l'últim detall, quedant per polir la façana i el campanar de planta octogonal. Un segle més tard, a 1863, es presentà un projecte –obra de l'arquitecte Elies Rogent- que malgrat haver estat aprovat pel bisbat i pel govern estatal, i estar les obres adjudicades per subhasta pública l'any 1864, no es portà a terme.

L'any 1885 es començà a parlar de canviar la ubicació del cementiri, situat davant de l'església, ja que es trobava al mig del poble i no reunia massa bones condicions. L'any 1886 es construí un de nou fora de la població. En el lloc de l'antic cementiri es construí la placeta i l'escalinata d'accés a la parroquial, i s'arranjaren els voltants. El tema de la façana es reprengué l'any 1889, durant una visita pastoral, però tampoc en aquesta ocasió es realitzaren les obres.

Durant la Guerra Civil el temple fou saquejat; van desaparèixer nombroses imatges i ornaments, entre ells un magnífic retaule barroc que ocupava tot el fons del presbiteri. Acabada la guerra, la reparació no es feu esperar, i a 1941, amb l'església ja rehabilitada, el bisbe Joan Perelló beneí i consagrà l'ara de l'altar major, que fou de nou consagrat l'any 1965.

Ens els anys noranta es varen realitzar obres importants en l'església parroquial; es va refer la teulada, es va pintar la nau, es posà calefacció, etc. Entre els anys 1991-1993 Joaquim Busquets va executar una notable decoració del presbiteri digna de veure. 

El timpà de l’antiga església romànica es troba situat a l’interior de l'església. És de pedra marga amb forma semicircular, envoltat per una petita cornisa a tall de marc. La composició esculpida en baix relleu és senzilla, formada en la part central per la imatge de Crist en majestat (figura que només s'aprecia en una part), assegut, amb el nimbe cruciforme, voltada dels símbols evangelistes.


Romangué fins a 1985 damunt d'una porta al costat de migjorn de l'església, a la intempèrie. L'any 1987 fou col·locat en una fornícula a l'interior de l'església per tal d'evitar-ne la degradació total i es va recobrir de vernís. Es tracta d'un monument molt excepcional i rar a la regió, que va en la línia del timpà de la façana principal de la catedral de Vic (avui en dia desaparegut) o els timpans de les esglésies de Sant Joan i de Sant Pol, a Sant Joan de les Abadesses.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 14 d’abril de 2017

SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DELS MUNTS. SANT AGUSTÍ DE LLUÇANÈS. OSONA.

TERRES D’OSONA.

El santuari està situat a la subcomarca del Lluçanès en el vèrtex d'unió entre Osona i el Ripollès El santuari pertany al terme municipal de Sant Agustí de Lluçanès (Osona), i a la parròquia de Sant Boi de Lluçanès.


Des de dalt del proper tossal (1058 m. alt),  a la serralada dels Munts, punt més alt del municipi, es divisa una extraordinària panoràmica: a ponent, l’altiplà del Lluçanès, a llevant, la vall de Torelló; a migdia, el Montseny i tota la formació prelitoral, i a tramuntana, el proper i majestuós Pirineu i l’emblemàtic massís del Pedraforca.

És esmentat ja el 1170 (Santa Maria de Monte). L’església ha sofert moltes reformes i ampliacions; l’actual fou iniciada al segle XVII.


L’edifici del santuari de la Mare de Déu del Munts està format per l’església i l'hostatgeria.

L'església és una construcció d'una sola nau coberta amb volta de creueria, datada segons la llinda de la porta d'entrada al 1700.

Al costat esquerra de la façana hi ha un campanar de torre, al qual s'hi accedeix des de l'interior de l'església.

La porta d'entrada està protegida amb un porxo que comunica amb l'hostatgeria, edifici rectangular.


 En el seu interior, d’estil barroc, s’hi venera una imatge de Santa Maria, obra romànica del segle XIII que fou restaurada l’any 1929.La imatge, força retocada, recorda la primitiva icona romànica.

Hi ha un hostal regentat per un capellà custodi. És un centre viu de devoció popular.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 12 d’abril de 2017

SANT AGUSTÍ DE LLUÇANÈS. OSONA.

TERRES D’OSONA.

Malgrat que l’església dona nom al lloc i al municipi m’ha costat bastant trobar dades. Finalment a internet hem ensopegat amb la publicació del Inventari i Patrimoni Cultural de Sant Agustí de Lluçanès que m’ha permès fer aquesta crònica.


Sant Agustí de Lluçanès (101 h. 2009/ 816 m. alt.) té dos centres de poblament, les antigues parròquies de Sant Agustí, que han donat nom al terme, i la de Sant Genís del Pi, aquesta sobre el carrer o barri de l'Alou, que amb els seus pocs habitants és l'únic nucli de població del terme (la resta viu en hàbitat disseminat).

Sota el Serrat de Ginestes i molt a prop del Collet de Sant Agustí s’hi descobreix, el petit barri de Sant Agustí que dóna nom al municipi. Quatre cases comptades prop de l’antiga i ennoblida pairalia del Grau arrauleixen la petita església parroquial de Sant Agustí

Les primeres notícies es remunten a l’any 905, quan fou consagrada l’església de Santa Maria de Lluçà i fou vinculada a la nova parròquia, entre altres, la sufragània de Sant Agustí. En aquesta situació es degué mantenir durant molt de temps, ja que no apareix com a parròquia en les llistes anteriors al 1154 i en canvi hi apareix la de Sant Genís de Pi, que serà posteriorment, una sufragània de Sant Agustí. Cal esperar la relació de les parròquies que tributaven la dècima de 1280 per trobar-la, i saber que ja tenia funcions parroquials.

Sant Agustí depengué sempre de Lluçà, tant religiosament com civilment, i així consta en tots els documents dels segles X al XV, en els quals sempre queda clar que l’església de Sant Agustí estava a càrrec del prior de Santa Maria de Lluçà.

Civilment també depengué sempre dels senyors del castell de Lluçà i, per tant, seguí la mateixa història que la resta de dominis del senyor de Lluçà, fins al final del segle XIII, quan sota el domini dels cavallers cognominats Santagustí, es constituí en “quadra independent” (si més no, una part del terme actual). El segle XVII la va comprar l’hereu de Vilar de Sant Boi i l’any 1754 era del comte de Clariana, que la va vendre a Lluís de Carbonell. Després fou lloc reial

L'església fou refeta el segle XI, i ampliada amb més capelles laterals i un portal nou vers el 1731.

Malgrat les múltiples modificacions que s’hi ha operat durant el pas dels segles, l’edifici conserva encara alguns elements de factura romànica, especialment l’interior. I potser també en alguna part del mur. Un ample campanar de cadireta confereix a l’església una personalitat especialment singular.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.
Berga, 11/04/2017.

Publicat IB 12/04/2017

divendres, 7 d’abril de 2017

SANTA EULÀLIA DE PUIG-ORIOL. LLUÇÀ. OSONA.

TERRES D’OSONA. 

El nom de l’actual poble de Santa Eulàlia de Puig-oriol (176 h. 2009), ve donat per una antiga vil·la rural i actual masia de Puig-oriol (ampliada i modificada al segle XVIII) que ha donat el nom al poble i a la parròquia.

 
Poca cosa es coneix de la primitiva església de Santa Eulàlia de Puig-oriol, sufragània de Lluçà. Ja apareix esmentada en l'acta de consagració de l'església de Lluçà, realitzada l'any 905, quan el bisbe de Vic Idalguer acudí a restaurar l'església de Santa Maria, als peus del castell de Lluçà. 

Aquesta església, va ser refeta el 1435, i es trobava prop del mas Puig-oriol, a l’àmbit de l’actual cementiri, on resta part de la vella edificació. 

El poble es formà a partir del s XVIII. L’any 1855 Santa Eulàlia de Puig-oriol s’independitzà eclesiàsticament de Lluçà, i per això es construí aleshores una nova església dins el nucli de la població. 

L’actual església és un temple d'estil barroc popular d'una sola nau, amb tres petites capelles laterals a cada banda, acabada en presbiteri i façana curvilínia. Els murs són de maçoneria de pedra parcialment arrebossats i amb les cantonades diferenciades de carreus de majors dimensions.
 


A la façana principal, orientada a l'oest, s'hi obre un gran portal emmarcat amb brancals i llinda de pedra motllurada. En una de les pedres que formen la llinda hi ha la data de 1855 amb una creu intercalada.  

Sobre el portal s'hi obre una fornícula amb una imatge de Santa Eulàlia i més amunt hi ha un rosetó. Encara més amunt s'obre un petit òcul emmarcat amb maó.

A la banda sud de l'església s'hi adossa la rectoria i a l'extrem nord-est es troba la capella del Santíssim, convertida en sala parroquial. A l'extrem sud-est s'alça el campanar de l'església, de torre quadrada, coronada amb una balustrada.
 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 5 d’abril de 2017

SANT SADURNÍ D’OSORMORT. OSONA.

TERRES D’OSONA. 

Sant Sadurní d'Osormort (86 h. 526 m. alt) és un municipi de la comarca d'Osona situat a la vall de la riera Major, abans anomenada riera d'Osor. El terme, que l’any 1937 va canviar el nom pel d’Osormort, comprèn la caseria de Sant Sadurní d’Osormort, situada vers el sector central del terme, a la dreta de la Riera Major, vora el gran mas de Masferrer i a poca distància de l’edifici de les escoles i de la casa del comú. A més complementen el municipi  la caseria de la Verneda de Sant Feliu i la urbanització del Bojons, i també l’antiga demarcació parroquial de Sant Feliu de Planeses.


Sant Sadurní d’Osormort és documentada des de l'any 937. A mitjans del segle XII era sufragaria del monestir de Sant Llorenç del Munt fins al 1330 quan va recuperar la seva independència. 

Al segle XI va ser reedificada.  Constitueix un notable edifici romànic, amb una nau i un absis decorats amb arcuacions llombardes, que utilitzen la pedra roja per a donar una nota de color i vistositat a l’obra.  L’absis semicircular, està decorat exteriorment per un fris d'arcuacions cegues formant grups de cinc, limitats per bandes llombardes.
 
El campanar quadrat va ser reconstruït posteriorment als terratrèmols del segle XV, però volent guardar l'estil romànic. És una gran torre, gairebé desproporcionada, de la mateixa amplada de la nau, que tenia els dos pisos superiors ornats amb finestres geminades, partides per una columna. Els baixos d’aquesta torre feien d’atri, i més tard s’integraren com a part davantera de la nau i el cor.  

Al llarg del segle XVII s’hi afegiren dues capelles laterals que feren que l’edifici tingués planta de creu llatina, i hom adossà a l’església una rectoria a la banda de migdia. També es va fer un revestiment de guix i motllures barroques. 

L’església fou restaurada, amb la supressió de la rectoria i de la capella de la part de migdia, i també d’una part de l’interior. 

Durant la guerra civil espanyola es va destruir el retaule barroc de l'altar, sortint a la llum unes pintures murals de la primera meitat del segle XII, representant el Pantocràtor i escenes de la bíblia, de clara influència francesa amb figures estilitzades; es conserven en el Museu Episcopal de Vic.  
 
Es tracta d'unes pintures que no mantenen els colors originals, ja que van patir un incendi important en el transcurs de la Guerra Civil. Malgrat tot, amb el to de color enfosquit, es conserven dues bandes del conjunt; la inferior i la central, mentre que la superior -on segurament hi havia representada la mare de Déu en majestat- no s'ha conservat.  
 
La banda inferior fa referència al llibre del Gènesi les quals constitueixen un notable conjunt del principi del segle XII, amb la figura del Pantocràtor entre els símbols dels evangelistes a la part més alta i escenes de la creació, de la desobediència d’Adam i Eva i apòstols sota seu. 
 

Sant Sadurní d'Osormort és una església d'estil romànic-llombard i està inscrita com a Bé Inventariat.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.