divendres, 30 de juny de 2017

SANTA MARIA DE MOLIG. CONFLENT.

PETJADES PER LA CATALUNYA NORD 

Molig és un municipi del Conflent, a la vall de la Castellana, al seu sector esquerre, entre el riu, al S, i la serralada que separa el Conflent de la Fenolleda (pic del Rosselló, 1.314 m).
 
 

El poble (nom oficial francès de Molitg-les-Bains) (180 h. 1982; 605 m alt) és en un coster, damunt el vessant esquerre de la vall.  

Etim.: derivat de mola, amb el sufix -ig o -itx que apareix en una sèrie de topònims mallorquins de radical també llatí, com Costitx, Castellitx, etc. 

Molt important per a l’economia del municipi és l’explotació dels banys de Molig, establiment termal que aprofita les fonts d’aigües sulfuroses situades al fons de la vall; bé que les aigües eren conegudes i utilitzades ja al segle XVI, la primera construcció, promoguda pel marquès de Llupià (aleshores senyor del lloc), és del 1785. 

La primera menció documental data de l’any 844, quan Rotruda, fillla del comte Berà I de Barcelona i Rasès, i vídua d’Alaric, comte d’Empúries, vengué al seu fill Oriol entre altres possessions la vila de Coma, actualment Eus. Tot i que al segle X els descendents de la comtessa Rotruda conservaven alous a la vall de Molig, també en tenia el monestir de Sant Miquel de Cuixà i al segle XI, l’abadia de Canigó, l’alt domini jurisdiccional de la vall corresponia al comtes de Cerdanya que també hi posseïen nombroses propietats patrimonials. 

L’església parroquial de Molig és citada indirectament l’any 1024 en una escriptura de donació de diferents alous i béns a favor de Sant Martí de Canigó. Poc desprésn, en el testament del comte de Cerdanya Guifré II costa que llegà al seu fill Berenguer un alou en aquesta terme, tot disposant que l’església  havia de ser infeudada a Berenguer de So. Els any 1279 i 1280 consta que el rector contribuí a la dècima recaptada a la diòcesi d’Elna. 

L’església fou bastida dins un recinte fortificat, del qual hi ha restes. El temple actual és d'una nau única amb dues capelles laterals que sembla de finals del segle XII o començaments del XIII, si hem de jutjar per la cornisa exterior.  

En el segle XIV o XV el senyor de Molig traslladà la seva residència de Paracolls al nou castell de Molig, que construí repenjat en la paret sud de l'església.  

L'absis semicircular orientat a l'est fou remuntat al XIII o XIV per una torre rodona de defensa que, amb el temps, esdevindria el campanar del temple.

Per entrar a l'església, els fidels havien de passar necessàriament pel pati del castell (útil, perquè en cas de setge l'església quedava dins del recinte fortificat. 

El 1697 l'absis passà al costat oest i a l'anterior s'obrí una immensa porta (segurament perquè no calgués passar per l'interior del castell, protegida amb un porxo; el bell portal de granit d'estil romànic que s'hi pot veure potser procedeix de l'església primitiva. L'augment de població de la vila féu que al XIX calgués allargar la nau.
 

Malgrat les nombroses reformes, els elements que subsisteixen de l’església romànica- la volta molt apuntada, la tipologia de la portada i el aparell - permeten definir-la com una construcció evolucionada. S’integra dins el conjunt de temples senzills i austers, amb escassa decoració, datables a la segona meitat del segle XII o ja dins el segle XIII. 

L'església conserva dues estatuetes barroques, una Mare de Déu alletant i un sant Isidre, patró dels pagesos. 

Cada any s'hi celebra un concert del festival Pau Casals. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimecres, 28 de juny de 2017

SANT ANDREU DE TARERAC. CONFLENT

PETJADES PER LA CATALUNYA NORD 

Tarerac (Nom oficial francès de Tarerach) és un municipi del Conflent, al límit amb el Rosselló i la Fenolleda, que comprèn una gran part de la vall de la riera de Tarerac, afluent, per l’esquerra, de la Tet, a la qual aflueix davant Vinçà.
 

El poble (52 h. 1982; 526 m. alt), és situat al sector més alt del terme, sota el coll de les Alzines, que comunica aquest sector del Conflent amb la Fenolleda.
 
La consulta etimològica al DCVB ens dona aquesta definició.: de *Therasiācum, derivat del nom personal Therasius 

El lloc de Tarerac fou des de mitjans del segle X, una possessió de l’abadia de Sant miquel de Cuixà. La primera menció documental que ratifica tal afirmació data de l’any 950, en la butlla de confirmació de béns que el papa Agapit II atorgà a l’esmentat monestir. En l’any 958 en el precepte del rei Lotari concedí al cenobi de Cuixà a precs de la reina Gerberga, consta que n’era possessió. Poc després la butlla del papa Joan XIII de l’any 968, atorgada al mateix monestir, la menciona de nou entre les seves propietats.
 

La primera menció de l’església de Tarerac data de l’any 1011, en la butlla que el papa Sergi IV atorgà en favor d’Oliba, abat del monestir de Cuixà, on a més de confirmar-li els privilegis, li ratificava les possessions. 

En un escrit del segle XIV es registra que Guillem Mateu, rector Sancti Andreae de Taresaco assistí al sínode celebrat a Cuixà del 1351 que havia estat convocat pel seu abat, Ramon de Costa. En una notícia de l’any 1708 refereix que el rector de la parròquia, dit Francesc Sala renúncia al seu càrrec a favor de Francesc Lacambra a canvi d'una pensió. 

Sant Andreu de Tarerac és un temple romànic pel seu aparell es podria datar  del segle XI o dels principis del XII. Consta d'una única nau amb volta de canó, acabada a llevant en un absis semi-circular cobert per una volta de quart d'esfera. L’absis té una sagristia afegida  i no és visible des de l’exterior per haver quedat envoltat per altres edificacions. 

Al mur sud de l'església hi ha inclòs un arc de mig punt, que hauria format part de l'entrada original de l'església, tapiada en una reforma posterior. En el lloc on originalment hi havia aquest portal d'entrada mereix força atenció una petita finestra decorada, possiblement gòtica.
 La porta actual és a la façana de ponent d’arc rebaixat amb el marc fet de dovelles i carreus de granit ben tallats. A mitja alçada la façana  té una finestra d'arc rebaixat. A la part alta hi ha el campanar d'espadanya és de dues obertures.
 
 
Són d'interès els retaules de l'altar major i el de sant Antoni, ambdós del segle XVIII, i un calze de finals de l'Edat Mitjana. 

Sant Andreu va ser declarada monument històric de França l’any 1972. Ha estat restaurada modernament, llevant-li l'arrebossat que n'amagava l'aparell. 

Text i recull dades. Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 23 de juny de 2017

SANT JOAN DE CONAT. CONFLENT.

PETJADES PER LA CATALUNYA NORD. 

L’església de Sant Joan Baptista de Conat presideix un dels dos barris que conformen el poble de Conat , just a la dreta del aiguabarreig de les riberes d’Orbanyà i de Noedes, del qual neix la riera de Callau que desguassa a la Tet prop de Prada.

 
Un esment indirecte sobre l’existència d’aquesta església es troba en una cata datada l’any 1175. Ramon de Rià, capellà de Conat, figura com a testimoni en la concessió de les pastures de Carlit a ñl’abadaia cistercenca de Santa Maria de Poblet, per part de Guillem Bernat de Paracolls, la seva muller Blanca de Conat i la seva germana Berenguera. L’any 1186 novament es esmentada com a Sancti Johannis de Chonato. 

S’ha conservat un notable document gravat a la pedra de la llinda de la seva portada. Com a tret especial, l'església va ser signada pel constructor. A la llinda hi diu: Hanc Petrus A Petra Dictus Que Scandit Ad Etra Aulam Fundavit Illum deus Unde Beavit — Pere dit de la Pedra va fundar aquesta església i l'aixecà vers el cel, per això Déu l'ha recompensat.
 
L'edifici actual, del segle XII, és fet de pedres de granit. És una nau única de gran dimensions i de volta apuntada. L’absis és semi-circular quasi tan alt i ample com la nau, i té dues capelles laterals inscrites en el gruix de les parets.
 

El temple destaca perquè posseeix un dels aparells d’església més bells de la regió. Efectivament els paraments externs ha estat bastits amb carreus grans de mida homogènia, escairats i polits impecablement. Estan disposats de forma perfectament ajustada, en filades regulars, a trencajunts. La pedra calcària, molt dura, ha agafat una pàtina daurada de gran bellesa.  

Amb la mateixa cura i la mateixa pedra són treballats els frisos de decoració arquitectònica, de tradició llombarda, que corren per la part superior dels paraments de l’absis i de la façana esquerra. Aquesta ornamentació no existeix en el mur dret de la nau 

Les finestres són de doble biaix i arcs de mig punt, són de dimensions excepcionalment grans, de vessant molt obert, fetes amb dovelles curtes i carreus polits com tots els aparells. 

El campanar, de base quadrada, sembla ser d’una antiga construcció del segle XI, i seria la pervivència d'una església anterior a la conservada actualment, del XII. La seva part superior, amb finestrals de mig punt, ha estat refeta  o almenys modificada. 
 

Del mobiliari en destaquen els retaules de l'altar major, dedicat a sant Joan Baptista i el de la Mare de Déu, ambdós del segle XVII. 

L’any 1993 va ser declarada monument històric de França.
 
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia. M. Rosa Planell Grau

dimecres, 21 de juny de 2017

SANT ESTEVE DE LA TOR DE QUEROL. ALTA CERDANYA

TERRES D'ALTA CERDANYA

La Tor de Querol (en francès Latour-de-Carol) és un municipi que rep el seu nom del riu Querol, afluent del Segre. A la part alta del poble van veure la silueta del campanar de cadireta o espadanya amb tres ulls i vam voler visitar-lo.


Una de les primeres mencions del lloc i de la parròquia de la Tor data del any 1177, en què Arnau de Saga, el seu germà Bernat Ermengol i llur mare Matelio restituïren a Arnau de Preixens, bisbe d’Urgell, l’església de Sant Esteve de la Tor, que havien retingut injustament durant molts anys. 

Posteriorment l’any 1269, ho sap que Bernat Fereix, procurador dels feus reials, concedí a Ramon d’Enveig dues parts senceres de les dècimes dela parròquia. 

Ja al segle XIV l’església fou visitada pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona segons consta en la relació d’esglésies. El capellà de la Tor contribuí a la dècima recaptada l’any 1391 a la diòcesi d’Urgell. 

L’església és un edifici profundament reformat al segle XVIII, d’una sola nau, prolongada per un santuari cobert amb volta apuntada. A banda i banda del temple s’obren capelles laterals, que mostren diferents estils arquitectònics.  

Catalunya Romànica ens cita una notable col·lecció de retaules barrocs. També fragments d’un antependi, que es conserven a Sant Fruitós d’Iravals.  

El seu estat actual no s’observa cap estructura d’època romànica.
 

Ens cridava l’atenció la placa dedicada a la visita de mossèn Cinto. També les cinc o sis lloses sepulcres al costat de l temple. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 16 de juny de 2017

SANT ESTEVE DE TALAU. CONFLENT.

PETJADES PER LA CATALUNYA NORD 

Talau és un poble de la comuna d’Aiguatèbia, és situat a l'extrem nord del terme municipal, en un coster a 1.328 m. d'altitud que domina la riera de Cabrils.

 
El lloc de Talau és esmentat per primera vegada els snay 874-875 (Villa Talaio) en l’acta d’adquisició del monestir de Sant Andreu d’Eixalada. Aquest monestir havia adquirit la major part per donacions  o compres successives a diversos particulars, propietaris alodials.

Després de la destrucció per un aiguat de l’abadia de Eixalada l’any 878, tot aquest patrimoni passà a l’abadia de Sant Germà i Sant Miquel De Cuixà. La possessió del lloc de Talau per part de Cuixà seria confirmada pel privilegi del rei Lotari del 9 de febrer de 958. Per la butlla del papa Joan XIII del desembre del 968, com també per la butlla de Sergi IV, del 1011 on confirma la possessió de la vila amb l’església de Sant Esteve. El domini de Cuixà sobre Talau duraria fins a la fi de l’antic règim. 

Ja de ben antic Talau fou un dels punts importants de la Vall del Foc, vertebrada pel camí de Bagà (que unia Oleta i Creu al Capcir). A més de Talau, la vall aplegava (en un sentit ampli) els llogarets de Moncles, Toèvol, els Plans, Trapa, Cabrils i Ocenys (aquest darrer, en tot cas, més a la vall d'Evol que no pas a la del Cabrils). La importància relativa dels pobles de la vall és indicada en una distribució de censals del 1715: a Toèvol, els Plans i Moncles els toca pagar 22 sous cadascun; Cabrils se'n surt amb 11, i Talau en paga trenta-tres. Lentament, la vall anà despoblant-se, i el 1982, Talau va ser fusionat (annexat) a Aiguatèbia, conjuntament amb el mas de Cabrils i els llogarets de Moncles, Toèvol i els Plans.
 


Domina el poble l'antiga església parroquial de Sant Esteve. És una petita església de nau única, capçada a llevant per un absis semicircular que té una finestra axial de doble esqueixada. Posteriorment se li afegí una capella al costat nord.
 
L’extrem de ponent  de la nau actualment no és visible perquè una casa adossà en aquest sector. El portal d’arc de mig punt , s’obre al mur de migdia. En aquest mateix mur s’alça un campanar d’espadanya de dos ulls. La nau és coberta amb volta de canó apuntada i també és apuntat l’arc presbiteral que precedeix a l’absis.  


A l'interior s'hi pot veure una pica baptismal notable, una majestat i una marededéu del segle XII. També mereix especial esment el conjunt de ferramenta d’època romànica o de tradició romànica de l’església. 

L’església de Sant Esteve de Talau sembla datar entre els segles XII i XIII. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimecres, 14 de juny de 2017

SANT FELIU D'AIGUATÈBIA. CONFLENT.

PETJADES PER LA CATALUNYA NORD 

El primer esment d’aquesta església és de l’any 984, en què Guadamir, Sunegil, Guifré, Sunifred, Daniel, Cristòfol, Tudiscle i Trencà, davant de Bernat, vescomte de Conflent, el jutge Sunifred i altres prohoms, juraren sobre les relíquies de Sant Feliu, l’església del qual es trobava a Aiguatèbia, que retenien injustament catorze peces de terra de l’alou d’Aiguatèbia i procediren a la seva evacuació.

 
Sant Feliu d’Aiguatèbia era una església parroquial propietat dels vescomtes de Conflent, senyors d’Aiguatèbia. Fou cedida amb tots els seus drets entre els anys 1069 i 1086 a la canònica de Santa Maria de la Seu d’Urgell per una branca lateral de la família vescomtal, que heretà l’alou d’Aiguatèbia.

 
És esmentada en un document del 1072 que parla d'una donació anterior, del 1046, on també s'hi indica que tenia l'advocació segona de sant Ermengol d'Urgell, membre de la família vescomtal del Conflent. Sembla que hauria estat nadiu de la zona de les Garrotxes en general i potser d'Aiguatèbia en particular.

En ocasió d'una bullanga popular, podria haver estat contra les tropes franceses, el temple romànic original va ser cremat el 7 de febrer del 1673. L'edifici actual és la reconstrucció del 1693; la sagristia és de l'any següent. El campanar de torre de planta quadrada en l’any 1706. 

Com a mobiliari d'interès conserva el retaule del Roser (del primer quart del segle XVII), el retaule de l'altar major, dedicat a sant Fèlix (darrer quart del segle XVII, reformat al segle XIX) i un panell amb una verge alletant (darrer quart del segle XV). També és de l'església una cadireta de processó amb una marededéu del segle XVII. 
 
Sant Feliu d’Aiguatèbia va ser declarada monument històric de França l’any 1967.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

divendres, 9 de juny de 2017

SANT JAUME DE CASTELLVELL. CASTELLVELL I VILAR. BAGES.

TERRES DEL BAGES. 

Vam assistir a la trobada d’Amics de l’Art Romànic del Bages, en el cicle de Música i Romànic, a Sant Cristòfol de Castellvell. 
 

 
Poc abans d’arribar al lloc vam veure un cartell que ens indicava la presencia d’una església romànica del segle XII. Com sempre tenim la càmera fotogràfica a punt vam decidir conèixer-la i fotografiar-la. 

En la recerca hem trobat l’església amb dues nomenclatures diferents Sant Jaume de Marganell i Sant Jaume de Castellvell. Com el indicador posa sant Jaume de Castellvell és aquest el nom amb que hem titulat la crònica.


L'església de Sant Jaume es troba situada a la riba dreta de la riera de Marganell al peus del massís de Montserrat, a la banda nord-occidental del terme de Marganell. No degué de passar mai de capella rural. 

Aquesta església es trobava dins l'antic terme del castell de Castellbell, al lloc anomenat Marganell. Aquest lloc és documentat des del 924. l'església apareix citada el 1102 en un document en els propietaris, Bertran Sunyer, la seva esposa Adelendis i els seus fill donen l'església de Sant Jaume de Marganell al monestir de Santa Cecília de Montserrat. De la que fou domini fins la desamortització. El 1855 l'església passà a dependre de la de Sant Cristòfol.  

L'any 1936 el temple fou profanat, encara que no va sofrir greus destrosses arquitectòniques. L'any 1958 fou novament oberta al culte, després d'una acurada restauració dirigida per l'arquitecte A. Tintoré. Actualment presenta un bon estat de conservació.
 

Es tracta d’un petit edifici romànic que consta d’una sola nau rectangular, rematada vers llevant per un absis semicircular, on s’obre una finestra de doble esqueixada acabada amb un arc de mig punt monolític.  

L’absis és cobert amb un quart d’esfera i una teulada de lloses de pedra, mentre que la nau, de volta de canó, és coberta amb una teulada de teula àrab. 

Si ens fixem amb els murs posterior i anterior, veiem com s’aixequen per sobre el nivell de la teulada. Sobre el primer s’alça una petita creu de pedra, mentre que en el segon es dreça el campanar d’espadanya d’un sol ull. Probablement és d’època més tardana.  

Sota el campanar, a mitja alçada del mur, observem una finestra cruciforme, i, a sota seu, la porta d’arc de mig punt.

 
És un edifici senzill, sense cap mena de decoració arquitectònica o escultòrica, i per tant difícil de datar, però l’estructura de les cobertes, de l’absis semicircular sense arcades i de la finestra ens permeten establir una data en la primera meitat del segle XII. 

Sant Jaume de Castellvell, també de Marganell, és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimecres, 7 de juny de 2017

MARE DE DÉU DE LA CONSOLACIÓ. CERCS. BERGUEDÀ

TERRA BERGUEDANA 

Sempre en passar per la carretera divisàvem les restes cada vegada en més mal estat de l’església de la Consolació. En aquesta ocasió des de la carretera vam fer-hi una fotografia.

  
En la recerca de dades trobem una ressenya de la revista Erol signada per Ramon Viladés que utilitzem per fer aquesta crònica. 
Com sol passar en altres santuaris, a la Consolació hi havia, des d’antic, una petita capella, la qual l’any 1691 estava mig abandonada. 

El 1773, fou nomenat prior de la Vadella, Francesc Puig i Berenguer, natural de Berga. Féu tots els esforços per restaurar la petita capella, però al final l’hagué d’enderrocar i construir-ne una de nova. El 1783 es posava la primera pedra del santuari dissenyat per el mestre d’obres i arquitecte de Berga, Pere Puig. L'any 1785 l'església ja estava coberta i les voltes arribaven fins al presbiteri.  Després de superar no poques dificultats, el 30 de maig 1790 s’inaugurava i es beneïa solemnement el nou santuari, amb la seva hostatgeria al costat, i rectoria. 

Es tracta d'un conjunt d'església i casa-ermita adossada que constituïa un antic santuari marià. És un edifici d’una gran esveltesa, té forma de creu grega, amb cúpula que uneix el creuer. Les característiques d’aquesta església són úniques al Berguedà. 

El campanar és d'espadanya de dues obertures i de fàbrica de maó. El conjunt a sofert múltiples obres i modificacions. Queda immergit en un context dominat per les construccions mineres de l'explotació propera. 

La primitiva imatge de la Mare de Déu de la Consolació, profanada el juliol de 1936, era representada asseguda, duia túnica vermella, mantell blau. Al braç esquerre porta l’infant Jesús i a la dreta un pom de flors. El Nen portava la bola del món en una mà, i l’altra la tenia oberta.  

Per la guerra civil de 1936 també es perderen els retaules barrocs que hi havia. Va ser decorada amb pintures murals, obra del pintor Tomàs Viladomat, oncle d'Antoni Viladomat. 

Tot plegat, però, està a punt de perdre’s, perquè qualsevol dia es pot esfondrar la volta. Si això passa, el Berguedà perdrà un edifici singular i únic a la comarca.

La Mare de Déu de la Consolació és una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

divendres, 2 de juny de 2017

SANT MARTÍ NOU DE PUIG REIG. BERGUEDÀ

TERRA BERGUEDANA 

El poble de Puig-reig (455 msnm. i 3422 h. 2005) és al vessant de ponent del puig del Castell, amb carrers en degradació pel pendent; dominat per les restes del castell, és presidit per l’església parroquial. La part més nova s’estén a banda i banda de la carretera de Manresa a Berga.

 
Molt propera a l’antic temple de Sant Martí del segle XII, actualment s’ha bastit una nova església, inaugurada l’any 1986. Té les sufragànies de les colònies tèxtils de cal Marçal, de cal Pons, de cal Prat, del Guixaró, de cal Marçal i les capelles romàniques de cal Pallot i la de Periques.


En la recerca habitual ens sortíem poques quasi nul·les dades de la nova església i buscant en el blogg de l’amic Antonio Mora també observem que no havia trobat gaire cosa més quan ho va publicar.

 
Per deixar constància de la nostra visita publiquem les fotografies aconseguides. Si en un moment determinat en sabessin més detalls modificaríem la crònica. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia. M. Rosa Planell Grau