PETJADES PER
L’ALTA RIBAGORÇA
Barruera és el poble i cap de
municipi de la Vall de Boí (217 h 1094 m alt).
És situat a la riba dreta de la
Noguera de Tor. Fins el 1996, el poble donà nom al terme municipal. L'església
de Sant Feliu es troba situada fora del poble.
Les escriptures dels segles XI-XII
on s'esmenten les poblacions de la vall de Boí no fan mai referència a
l'organització per parròquies sinó que ho fa per viles, fet que no és gens
habitual durant aquest període a la Catalunya Vella. Això, juntament amb el fet
que les esglésies en la majoria dels casos estiguin segregades a sectors
extrems dels pobles, indica que la implantació de temples no va tenir una
incidència massa destacada. I que possiblement les esglésies serien posteriors
a la formació dels nuclis de poblament, l'origen dels quals es desconeix.
L'estructuració parroquial doncs, no era encara prou sòlida en els segles XI-XII.
Malgrat això l'església de Sant Feliu és esmentada des del segle XI,
en documents del monestir de Lavaix. Documents dels
anys 1072 i 1103, per exemple, documenten de diverses maneres
(dotacions, sobretot) l'església de Sant Feliu, però sempre de forma indirecta.
No és fins al segle
XIV que se'n tenen notícies directes segures. L'última part de l'Edat
Mitjana i tot al llarg de l'Edat Moderna, Sant Feliu de Barruera apareix
de forma regular en tota mena de documents. En aquesta documentació es troben
constants referències al sistema de co-rectors que regia a la vall de Boí. Es
tractava d'uns capellans que havien de ser fills de la vall, i que obtenien el
càrrec del bisbe a través de la presentació feta pels regidors i homes
destacats dels pobles de la vall. Hi podia haver tants co-rectors com fills de
la vall sacerdots pretenguessin i obtinguessin el càrrec, i si no n'hi havia,
quedaven sense cobrir per ningú. Les rendes dels beneficis es repartien
equitativament entre els co-rectors que hi hagués, i, si no n'hi havia, els
regidors dotaven un o diversos vicaris amb aquells diners; els vicaris, ja no
havien de ser fills de la vall. Només un dels co-rectors exercia de rector, és
a dir, s'encarregava de la cura de les ànimes dels habitants de la vall; era un
càrrec anual, que anaven exercint un rere l'altre.
L'església va ser construïda durant
el segle XI, i constantment afectada per obres successives en els segles
posteriors. A la dècada dels setanta del segle XX es féu una
intervenció en l'edifici que consistí a enderrocar la sagristia del costat nord,
alliberar el folre exterior que amagava la capçalera, modificar les teulades,
enderrocar una capella del costat sud, reconstruir la coberta de l'absidiola
sud, repicar tot l'exterior i consolidar el campanar.
La història constructiva del temple
de Sant Feliu és molt complexa i difícil de desgranar, atesa la variació del
programa originari i la seva continuació amb un projecte completament diferent
que alhora ha sofert considerables modificacions. A més, cap a la dècada de
1970 l'edifici va ser objecte d'una restauració exhaustiva que va produir
nombroses alteracions a la fàbrica, sense deixar-ne cap registre. Raó per la
qual a hores d'ara resulta força complicada l'anàlisi completa de la seva
evolució.
L'església de Sant Feliu és un
edifici molt transformat. Té una sola nau, està capçat per
un absis central semicircular amb decoració exterior d'arcuacions i
lesenes. A la banda de migdia sobresurt un braç en forma de transsepte carrat,
a llevant del qual s'obre una absidiola semicircular sense decoració exterior
molt restaurada. El transsepte està cobert amb volta de canó i la nau amb volta
peraltada amb arcs torals sostinguts per mènsules. La coberta està sobre-aixecada
respecte del seu nivell original formant un sostre mort. Al costat de
tramuntana de la capçalera hi havia un cos de planta quadrada que feia les
funcions de sagristia i que va ser enderrocat durant les darreres
restauracions, com també ho fou una capella lateral entre el transsepte i
campanar.
Afegides al mur nord hi ha dues
capelles de planta quadrada que comuniquen amb la nau per sengles arcs de mig
punt. Ambdós recintes estan coberts amb volta de canó perpendicular a la nau.
El campanar situat a l'angle sud-oest de l'edifici és una torre de planta
quadrada. Té finestrals de mig punt a les dues plantes superiors, alguns estan
tapiats. La teulada a quatre vessants descansa sobre una estructura piramidal
de fusta. A la façana de ponent hi ha el portal amb arc adovellat de mig punt,
resseguit per motllures i guardapols (segle XIII-XIV).
Un porxo amb coberta de dues
vessants protegeix aquest portal. Els paraments interiors estan repicats a la
part de la capçalera, a la part de la nau, però estan arrebossats des d'on
arrenca la volta fins baix. El paviment és de còdols formant figures
geomètriques a l'absis i capella lateral nord, la resta està empostissat. El
cor és un entressolat de fusta situat al tram inferior de la nau.
La porta oberta a la façana de
ponent, té davant seu un porxo que s’utilitza per aixoplugar al fidels. El
porxo s'obre al sud i a l'oest mitjançant arcs de mig punt, i queda tancat al
nord, on el terreny presenta un desnivell. La porta, de mig punt, està
ressaltada per dos nervis motllurats i extradossats, amb una motllura que fa de
guardapols. Encara que la factura és romànica, aquesta mena de portes es donen
sobretot en època gòtica, Alguns detalls de construcció fan pensar que la porta
devia ser en un altre lloc, primerament, o que el nivell de l'exterior de
l'església es modificà de forma important en alguna època no gaire endarrerida.
Cal recordar que l'emplaçament preferit en una església de construcció romànica
era quasi sempre la façana de migdia.
Els
béns mobles integrants de la declaració de BCIN són dues imatges del Sant Crist
de talla policromada; tres frontals d'altar del 1818, realitzats en pintura
sobre taula; un frontal d'altar del segle XIX, de fusta policromada; una
predel·la de fusta tallada i policromada; un forrellat de ferro forjat; un
escut de pany de ferro forjat, una clau de pany de ferro forjat, del segle XIX;
dos lampadaris de ferro forjat; i quatre campanes de bronze, una de 1641, una
de 1767, una de 1784 i l'altra de 1836.
Pertany al grup d'esglésies
romàniques de la Vall de Boí declarades Patrimoni de la Humanitat per la Unesco el 30 de novembre del
2000.
Text i recull dades: Miquel Pujol
Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
